Festa de la Cultura a Can Draper

 XII FESTA DE LA CULTURA DE L'ATENEU CINGLES DE BERTÍ

CAN DRAPER, l'Ametlla del Vallès. 6 de juliol de 2024

Vaig conèixer la Lola i en Carles el 2023, a Reus, al bell mig de l'Any Xavier Amorós del qual jo n'era la comissària. La Lola Tresserras, membre de l'Ateneu Cingles de Bertí, m'havia telefonat per convidar-me a l'Ametlla del Vallès per preguntar-me si voldria anar a fer un club de lectura a la biblioteca Josep Badia i Moret, amb la meva darrera novel·la "Confidències vora el Tàmesi", i em va explicar que estaven interessats a venir a Reus per conèixer la figura del meu pare.

Vam quedar a la Biblioteca Central Xavier Amorós.

Tenien ganes de visitar Reus, de saber d'en Xavier Amorós, i volien parlar amb mi perquè els donés informació per seguir una ruta literària i una aproximació a la cultura de Reus; i, com que també era l'Any Domènech i Montaner, podrien conèixer les seves obres a la ciutat. La seva intenció era visitar Reus amb un grup de cinquanta persones del seu centre cultural, l'Ateneu Cingles de Bertí. Vaig fer-los una sèrie de suggeriments: una visita guiada a Casa Navàs, la nostra joia modernista –a banda de l'Institut Pere Mata-. A més de la seva gran bellesa arquitectònica i els meravellosos vitralls, Casa Navàs és l'única casa modernista que conserva tot el mobiliari i les instal·lacions originals. També que seria interessant que contactessin amb el cantautor Fito Luri, que els conduiria per la ciutat cantant i explicant anècdotes de la vida del poeta Xavier Amorós a través de la seva "ruta musicalitzada inspirada en el dia a dia i els carrers de l'artista més polièdric de la ciutat de Reus. Un botiguer que va participar de l'activitat de la societat reusenca des de diversos prismes. La seva activitat empresarial, la seva rebotiga conspiradora, el seu amor per la literatura, la seva manera de fer elegant i rigorosa. Des de Joan Miró a Goytisolo a la plaça de Prim, al seu company d'escola en Biel (com li deia ell) Ferrater. Són personatges què van vestir la seva vida de lletres i anècdotes que també, han ajudat a construir una ciutat." com el propi Fito la defineix.

I no podia faltar que pugessin les escales de l'antic palau dels marquesos de Tamarit, comprat, donat i remodelat el 1916 pel filantrop Evarist Fàbregas per albergar l'entitat cultural Centre de Lectura, fundada el 1859. Aquella mateixa tarda, la Lola i en Carles, van anar-hi i, casualment, van trobar-hi el regidor de cultura, el president i altres persones com en Jaume Massó, que els van informar. Els van rebre, els van ensenyar l'edifici i en Massó, historiador, museòleg i director del Museu Salvador Vilaseca, es va oferir per fer-los una conferència sobre Reus i Gaudí, i van programar una visita guiada al Centre pel dia de la seva estada a Reus.

El 21 d'octubre de 2023, dia de la visita, a la Biblioteca Central Xavier Amorós, es va fer una recepció institucional, amb la presència de l'alcaldessa i el regidor de cultura de Reus i l'alcalde i la regidora de l'Ametlla del Vallès.

Se'ls va fer entrega dels cinc volums d'obres completes de Xavier Amorós i jo, com a comissària, vaig dir unes paraules sobre l'escriptor Xavier Amorós.

Des del primer moment, tant el meu marit Ramon Tàpias, com jo, vam establir una amistat amb la Lola Tresserras i en Carles Giol Draper.

El dissabte passat, 6 de juliol, vam tornar a anar a l'Ametlla del Vallès, perquè ens van convidar a la Festa de la Cultura que celebren des de fa dotze anys a Can Draper, una preciosa masia fortificada del segle XII, que des del segle XVI pertany a la família Draper. Va ser una deliciosa trobada amb escriptors, actors, músics i persones relacionades amb la cultura, organitzada amb gust i delicadesa, una tarda plàcida amb recorregut per diverses estances de la casa, com el Vestíbul i la Sala gran on vam poder gaudir de l'art, pintura de l'artista Oriol Capella i fotografies de l'Associació Fotogràfica de l'Ametlla (AFA). Des de la Porxada podíem contemplar el Barri on hi havia les diferents taules literàries. Allí vaig poder conversar amb persones interessades per les meves novel·les exposades, vaig tombar per altres taules i vaig xerrar una estona amb altres assistents a la festa, com Teresa Sagrera, Jordi Coca o Maria Barbal. No va faltar la visita a la capella del mas per admirar les antiquíssimes obres d'art, els frescos i el quadre de la Mare de Déu.

Més tard, després del tocs de campana que va fer en Carles –la campana de la capella que havien baixat i estava instal·lada en un costat de la porta-, vam sortir a l'Era. La Lola Tresserras, amb el seu parlar pausat, ens va fer un discurs intel·ligent i amable sobre cultura, sobre la feina de l'Ateneu Cingles de Bertí que recorre els Països Catalans, i que fa una feina de sotabosc cultural, com ella la va anomenar i, realment, tots els que en tenim coneixement donem fe que la realitzen fantàsticament, de forma treballada, adequada i amb esplèndids resultats.

Aquesta Festa de la Cultura s'organitza com a cloenda de temporada per als socis de l'Ateneu. De fet, els socis són els protagonistes, i els altres hi som convidats per compartir-la amb ells.

Asseguts a l'esplanada de l'Era, vam escoltar el Concert de música tradicional, amb la gralla com a estrella, que va interpretar el grup MÚSX. De seguida van animar l'ambient donant un toc de festa major; l'atmosfera creada era tan cordial, alegre i distesa, que aviat van sortir espontanis a ballar al ritme de la música.

Al capvespre, l'Agrupació cultural Dones de l'Ametlla havia preparat un abellidor i elaborat refrigeri, com els deliciosos bombons de salmó i pernil, que van distribuir per taules del Barri per fer el brindis de final de festa.

Una tarda agradable, plena de cordialitat, d'aquelles que recordes, que no oblides. Els núvols ens acompanyaven, treien el cap intentant amagar les ullades de sol i vetllaven, amenaçadors; però no es va desfermar la tempesta que preveien els mapes del temps. Tan sols un aire fresquet, que s'agraïa, ens acomboiava.

En acabar la vetllada, en Ramon i jo vam agafar el cotxe per tornar a Reus. Carretera enllà, la pluja –sempre tan desitjada- no es va esperar més estona, ja havia fet prou. Era hora que caigués, i ho va fer amb ganes.

Maria Lluïsa Amorós

Escriptora, filòloga, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura 

*foto cedida Charo

Les torres del cel o el projecte dels monjos

 

LES TORRES DEL CEL, presentació a la Biblioteca Xavier Amorós

 

 

Tens un llibre a les mans, l’obres, el contemples, en saps el tema, comences la lectura, i t’hi endinses.

Em plau llegir novel·la, també llegir llibres d’història; és a dir, per una banda un món de ficció realista i per altra allò que és, possiblement, l’autenticitat del passat. Dos tipus de lectura per separat o fusionades. Perquè la novel·la històrica és això, una barreja.

La nostra escriptora, Coia Valls, gaudeix treballant amb aquestes dues matèries literàries. I ho sap fer; ho he constatat llegint-la.

Ha escrit novel·les situades al segle VI, al IV, al XVI, al XV, al XVIII... Una tasca que desafia l’autor a aconseguir informació precisa, versemblant, de tot tipus: noms de l’època, costums, ambients, olors, música, menges, malalties, paisatges... tot amb una metòdica precisió.

Aquesta novel·la, Les Torres del cel, situada entre 1025 i 1054, ens planteja un repte més especial, una història que transcorre en un espai gairebé sagrat en mig de la natura; un projecte que inicien tres monjos benedictins sota les ordres de l’abat Oliba, que s’enfilen muntanya amunt des de Ripoll seguint una ruta fins arribar a Montserrat, amb un objectiu: fundar un monestir a partir d’una petita ermita, Santa Maria, on s’instal·len a viure.

El protagonista, Dalmau Savarés antic soldat i monjo, a qui aviat coneixerem, físicament i també la seva personalitat, amb les seves decisions i lluites internes. El sentirem plantejar a Déu els dubtes, l’angoixa, la protesta i el combat intern i, alhora, complir el vot d’obediència.

... s’havia retirat prop d’una alzina. Semblava tan perduda com ell enmig dels pins, i va reposar la mà sobre l’escorça. Era aspra, com els seus pensaments. (...) Mentre deixava que l’escorça l’omplís de la pau tèbia que desprenia,  es va mantenir amb el cos adherit a l’arbre. El vent començava a bufar als cims de Montserrat, però els seus ulls tancats no podien percebre com la boira s’anava dissipant i deixava al descobert les seves estranyes formes.

Els altres dos companys de viatge són, el germà Simó i el seu llibre dels Salms i en Maties, el monjo llec, jove. Un dels primers objectius d’ell serà treballar per conrear un hort en aquella terra pedregosa.

No estan sols, de seguida  ens acompanyaran tots els altres personatges que configuraran la novel•la: el pastor Cesc, l’eremita Basili, en Tomàs, en Ramon, l’Esther i la Magda... i més gent del poble Guadvachet. Senyors feudals hi són presents, poderosos que escanyen i empobreixen els humils... Apareixeran sentiments, enveges, traïcions, venjances. Coneixerem els animals que serveixen d’ajuda als protagonistes, la gossa Melsa, després la Bruna, l’Asar, el fidel cavall, les mules, el cant dels ocells... I la vegetació, alzinars, faigs, rouredes, teixos, les pedres; el cel estrellat i net, el cel ennuvolat, enfadat i descarregant tempestes. La pluja fina, el vent, el foc...

A la novel·la hi plana el misticisme, el lirisme i la contemplació en Déu per part de diversos personatges. La natura representada per la muntanya que és protagonista, un personatge més; la natura de vegades desfermada en tempesta, vent, incendis, sequera. Alhora descobrim el seu vessant amable, reconfortant, que traspua placidesa, a través de paraules de l’autora que es transformen en olors, colors, emocions, sentiments i pau. Compartim pensaments sobre la fe a través de les converses entre el prior Dalmau i l’eremita Basili, i coneixem la muntanya al costat dels seus passejos i la seva observació d’un entorn que té una força tel·lúrica única.

I mentre llegeixes et vas amarant d’olor de fum quan la muntanya crema, sents baticor quan notes a la cara la calor sufocant de les flames o t’esborrones quan escoltes el so de les campanes que branden desesperadament per donar l’alerta. Descobreixes la llegenda de l’àguila que explica en Basili, i pares atenció a la presència del teix, arbre antic, místic, de la vida i la mort. L’aguila i el teix són dos elements que tenen un simbolisme al llarg de la novel·la.

Les dones són protagonistes sempre a les novel·les de la Coia Valls. Dones que s’enfronten a les normes establertes sense por a les conseqüències, són lluitadores, abrandades, dones que desafien els homes, són treballadores. Als seus llibres trobem, entre altres, una cuinera, una antiga prostituta convertida en emperadriu, una nòmada del desert, una jove princesa... dones molt antigues en el temps, precursores de les feministes del segle XX per la defensa dels seus sous; dones que treballen amb l’alquímia,  doctores del segle XV, pelegrines, viatgeres, mercaderes, capelleres... I no són personatges inversemblants.

A Les Torres del cel els homes són els protagonistes, malgrat que també hi surten dones, com la Magda, que és rebel i es fa sentir. Encara que en aquesta novel·la no sigui el tema principal, l’empoderament femení és sempre present a les seves obres.

L’scriptorium és un dels espais agradables, la Coia ens descriu la feina del germà Maties preparant les pells de cabres i ovelles per fer-ne pergamins a fi de dibuixar-hi mapes, lletres, escriure-hi històries... I fer-ne llibres. L’elaboració de la tinta, la disposició de les plomes d’ocell per escriure... La llum que entrava per una de les espieres semblava beatificar el trajecte màgic que feia la tinta sobre el pergamí. El frec, gairebé imperceptible, que acompanyava aquell moviment d’una mà experta, li va semblar un dels sons més misteriosos que havia sentit mai. Tot plegat, un ambient que crida l’atenció als que ens plau passar hores entre lletres i papers a fi de crear històries.

La primera impressió que tenen els frares quan troben l’anacoreta a l’ermita de Santa Maria no és agradable però poc a poc, en Basili es va convertint en un personatge entranyable, un místic, un contemplatiu que transmet pau. Cap al final de la novel·la en Guillem, el nebot de la Magda, el troba quan s’endinsa a les galeries immenses, coves amb caramells de pedra que tenen formes estranyes. En noi, mig espantat mig al·lucinat, sent el cant d’una veu que no li sembla humana, la música que prové l’orgue d’aigua... I li sembla que no es troba en un lloc terrenal.  Llegint aquests trossos he sentit el fred  i el degotar de l’aigua d’aquell lloc màgic. No conec les coves de Montserrat, però sí que he estat a les grutes de Canalettes al peu del Canigó. Puc entendre la sorpresa i l’encisament d’en Guillem.  És una experiència que emociona.

 

                                                                               

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga i escriptora, Llicenciada en Filologia Hispànica i Filologia Catalana, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura.

*foto autor Xúlio Ricardo Trigo

Maria Lluïsa Amorós visita el Grup de dones per presentar les seves dues...

Presentació i entrevista de les dues darreres novel·les de Maria Lluïsa Amorós, al Grup de Dones de la Selva del Camp. 25/4/2024.

"Els nens de la senyora Zlatin" Finalista Premi Ramon Llull. Columna Edicions. 

"Confidències vora el Tàmesi" Onada Edicions.

Lloc: Sala Museu de Coselva.

Agraïment a Canal Camp, TV. Agraïment al Grup de Dones per haver-me invitat.

 

Soliloqui

 

Soliloqui

 

Tot explicant literatura a les aules de l’institut, parlava de la llei del pèndol en literatura a través del temps. Sobretot en treballar els moviments literaris del segle XVIII al XIX i XX. Neoclassicisme/Romanticisme/Realisme-Naturalisme/Modernisme/Noucentisme. El pèndol oscil·lava d’un costat a l’altre, de la mateixa manera que també ho feia l’evolució de la societat.

Des que tinc record, la literatura, a través de la lectura, ha format part de la meva vida, tal vegada era còmplice de la meva imaginació i juntes configuraren la meva personalitat i el meu món literari com a escriptora.

Jo havia debutat com a professora de Llengua Catalana i Literatura els curs 1978-1979. S’iniciava la Democràcia. Una falsa democràcia.

Vaig ser professora perquè ho volia ser. Estimava els llibres que havien escrit i que escrivien els literats antics i els contemporanis, i m’agradava compartir aquests tresors amb els estudiants. Desitjava que descobrissin el mateix que jo havia descobert. I no ho feia només teoritzant sobre la tarima, recolzada a la taula o fent esquemes a la pissarra per il·lustrar millor allò que explicava, sinó llegint fragments en veu alta i analitzant lectures en prosa narrativa, poemes, dramatúrgia. Portant-los a veure representacions teatrals a Barcelona i recorrent llocs on havien viscut els grans escriptors i els carrers dels escenaris d’algunes novel·les. No tan sols anàvem a Barcelona, també havíem pujat al Canigó, visitàvem el Cau Ferrat de Sitges, els casalicis romàntics de Vilanova i La Geltrú i Sitges, la Casa Navàs de Reus. Vam passar una setmana a l’Alguer per tenir contacte amb l’alguerès. També anàvem al cinema o projectàvem pel·lícules a l’institut sobre temes de la guerra civil o qualsevol altre que considerava significatiu pel temari que treballàvem.

El temps transcorria i la llei del pèndol no s’aturava, i no es limitava als moviments literaris. L’evolució de la societat era evident.

Al llarg dels anys l’alumnat anava canviant perquè la societat es transformava.  Arribà un moment que l’ambient a les aules era diferent. Què succeïa? Tal vegada la causa provenia d’una nova generació de pares educats en escoles amb una pedagogia malentesa que no van saber traslladar ja que es concedia permissivitat als seus plançons esdevinguts petits dèspotes que pretenien aconseguir-ho tot sense esforç. Començava a adonar-me que havien perdut la il·lusió, eren uns altres. Tal vegada el canvi de pla de l’ensenyament que havia introduït l’ESO i a les classes es barrejaven estudiants interessats i d’altres que no suportaven assistir a classe. 

I amb el temps l’entusiasme que ens portava a fer petites sortides o el viatge de final de curs que no només era cultural i l’interès per la lectura, es va anar apagant. La majoria ja no es compraven llibres perquè no es deixaven seduir per ells i a les sortides culturals s’apuntava poca gent. Vaig continuar amb el meu apassionament per la llengua i per tot el que explicava. Vaig haver de baixar el nivell, els resultats acadèmics cada cop eren més fluixos i a les classes interactuàvem menys. El seu interès es centrava en la tecnologia que avançava progressivament i cada cop més era protagonista.

Malgrat tot, quan em va arribar l’edat no desitjava retirar-me, no volia fugir del contacte amb els estudiants i vaig allargar un temps més la meva activitat docent.

Aleshores, quan ja no formava part d’aquell món i em vaig dedicar a seguir escrivint amb més intensitat, vaig anar veient que el panorama de les diferents generacions d’adolescents anava més enllà. Joves asseguts en grup dedicant el seu món a la pantalla del seu telèfon mòbil. Sense conversar a penes amb els companys del seu voltant.

I es van saber els resultats dels informes (PISA). Cada cop pitjors. Feia temps que era conscient que es puntuaven amb nota uns treballs de recerca o universitaris que no tenien res a veure amb els que es feien anys enrere, abans que es permetés que l’ESO s’instaurés en l’ensenyament.

Què ha passat amb el pèndol? L’interès pels valors que abans eren importants, com la llengua pròpia, s’ha perdut. Potser la llei del pèndol només funciona pels moviments literaris o pels canvis socials i polítics.

Quan el pèndol es gronxi un altre cop, ¿inclourà recuperar dins dels canvis socials el valors per l’amistat sincera de la lectura, per la imaginació, pel respecte, per l’interès per la conversa i el saber, pel passat històric que ens instrueix; també per l’art, el teatre, la poesia i la novel·la que et traslladen a mons inaudits?     

Penso en els anys 70, llunyans i fructífers, quan érem noies adolescents i joves que volíem trencar amb l’ideal burgès de ser dones de sa casa i estudiar i treballar equiparant-nos als homes. Tots plegats teníem interès pel futur i vivíem un present ple d’objectius. Les dones, joves que representàvem la tercera onada del feminisme durant el segle XX, vam lluitar i aconseguírem els nostres objectius.

El temps s’escola a un ritme trepidant. Oblido el pèndol i el seu balanceig. Sento llàstima rumiant en un futur que ja és aquí i em sento impotent perquè percebo que he predicat en el desert.

                                                                           

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga, escriptora, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura.

*foto de Xúlio Ricardo Trigo

Cloenda de l'Any Xavier Amorós a Pradell

 Cloenda de l'Any Xavier Amorós a Pradell,  5/10/2023

Enguany, 2023, Any Xavier Amorós, ha estat i està essent, un any farcit d'actes culturals per commemorar el seu centenari. Durant aquests mesos he tingut, permanentment, la sensació d'agradable sorpresa per la resposta espontània de tantes entitats i persones reusenques que han organitzat magnífics espectacles teatrals, funcions, rutes, adaptacions musicals, representacions, lectures, sobre l'obra i la persona del nostre pare, amb un treball acurat i, sobretot, amb la gran estima i sentiment que emana de tots aquells que organitzen i hi participen. En nom del pare, i nostre, dono les gràcies a totes aquestes persones que treballen per aconseguir aquests fantàstics resultats. 

El pare estimava Reus, coneixia el Reus i els reusencs dels temps estranys, dels anteriors i dels posteriors, per  això va escriure sobre esdeveniments, fets, anècdotes, persones i personatges, des de la seva mirada observadora de botiguer, d'escriptor, de cronista, de gran conversador, d'intèrpret, a la ràdio, als escenaris...

El pare estimava Reus i estimava Pradell, poble del seu pare Rodolf Amorós Cabré i del seu avi Quico, que tenia un dels dos forns del poble i l'estanc dins de la botigueta de queviures, i que va ser alcalde en uns moments difícils, quan la fil•loxera "va deixar el poble esclafat", com diu el meu pare a les seves memòries novel·lades.

Ell estimava el Pradell que va fer seu, no només a través del seu pare, que poques vegades va poder tornar-hi perquè als onze anys va baixar a Reus a treballar i s'hi va quedar, sinó per les seves pròpies vivències al poble, on va viure uns mesos durant la guerra, quan tenia quinze anys, el 1938. Aquests mesos el van omplir d'experiències que mai no va oblidar.

Sempre que sortia en cotxe, sempre que viatjava, observava l'entorn d'on anava, es fixava en el paisatge, en els arbres esponerosos que no passen set, en els que en pateixen, en l'herba, en els arbustos, en els turons, en els majestuosos pics de les muntanyes més altes, en els boscos.

Identificava Pradell amb la terra. "Humilment m'arrecero/ a l'ombra del meu pare/ i em confonc amb la terra", diu. El pare estimava la Mola, els marges de pedra seca, el tros de la Coma on tenien una font que rajava sempre, la casa pairal de Cal Quico, Cal Joan Isabel perquè era la casa pairal de la seva àvia Magdalena, els carrers i els camps de Pradell.

Ara, que hem començat la tardor i enfilem el final de l'Any Xavier Amorós, celebrem aquest acte per recordar-lo aquí, a Pradell, el poble que el va fer Fill Adoptiu i una Biblioteca. I em fa molt feliç perquè, a través del meu pare, a través de les nostres llargues converses sobre Pradell, especialment en aquests darrers anys, perquè ell i jo volíem que pogués conservar tots els detalls que guardava a la seva memòria, sobre els seus records del Pradell d'aquell temps. Deia, doncs, que a través del meu pare, jo també estimo Pradell, ja que, al cap i a la fi, una petita part de mi, també és de Pradell de la Teixeta.

Maria Lluïsa Amorós  

                                         

*La foto de l'encapçalament correspon a l'espectacle "Pradell com a refugi" de Projecte Ingenu. Pradell de la Teixeta. @RamonTàpias

 

 

L’Any Xavier Amorós Solà. Reus 1923 – 2022

Una tarda de finals de maig del 2022 el meu pare va rebre una visita: l’alcalde de Reus, Carles Pellicer; el regidor de cultura, Daniel Recasens i el president del Centre de Lectura, Lluís Miquel Pérez. Li van comunicar que el 2023 seria l’Any Xavier Amorós. Ell va morir el juliol de 2022 i a la tardor vaig saber que jo en seria la comissària, la qual cosa, per a mi, va ser un honor.

I el 2023 ha estat l’any Xavier Amorós, escriptor i Fill Il·lustre de Reus.

Com a filla i comissària, he de dir que estic contenta i satisfeta perquè aquests mesos han estat plens d’actes entranyables. La resposta de la ciutat de Reus va ser entusiasta. Es van organitzar tot tipus d’homenatges literaris als quals hi vaig assistir i en molts hi vaig col·laborar d’una manera o altra. He constatat que el meu pare era estimat per molta gent, ja que les activitats estaven fetes amb il·lusió. El pare era un home cordial. L’escriptor i historiador Joaquim Molas l’havia definit: Amorós és tal com escriu. És a dir: reposat i afable, reflexiu i directe, dubitatiu i fervorós, amb una tornada, com de tennis, irònica, i amb una rialla sempre a punt de rebentar.

Hem gaudit amb xerrades i lectures en entitats culturals, especialment al Centre de Lectura, també als “Amics de Reus” i a Santa Llúcia. Hem fruït amb homenatges com el tast de vins dels Cellers Sant Rafael de Pradell de la Teixeta. Ens hem delectat amb representacions teatrals: “I jo et diria Amorós: homenatge sensible, visual i sonor” a càrrec de Rosa Mateu i Pau Terol al teatre Bartrina. “Sòroma” a càrrec de Francesc Cerro-Ferran i Albert Galcerà al teatre Fortuny. “Pradell com a refugi” a càrrec de la companyia “projecte ingenu” dirigit per Marc Chornet, representat a Pradell de la Teixeta. “Guardeu-me la paraula”, companyia “El Trole”, a càrrec d’Antoni Nomen, Ramon Llop i Quim Besora al teatre Bartrina. També vam conversar d’Amorós amb Xavier Graset al seu programa “Més 3/24” a TV3, Josep Murgades, Xavier Amorós Corbella i jo mateixa, com a comissària.

Xavier Amorós estimava el teatre. De petit cada setmana anava al Fortuny amb els seus pares on tenien una llotja llogada. Va fer teatre des de molt jove. Amb el pare en parlàvem, de teatre. Del doctor Vallespinosa, de Figuretes de vidre, de La Cantant Calba... Del seu interès per portar a la programació del teatre Fortuny obres de qualitat, especialment en català i que mostressin un teatre modern i compromès amb la societat del moment. Vull esmentar que el 1963 va venir la Companyia d’Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, amb “Primera Història d’Esther” de Salvador Espriu. Xavier Amorós fa una crònica d’aquella nit a “Temps Estranys”. Un relat deliciós amb anècdota inclosa, que reflecteix una part de la societat de l’època.

Ell no ha pogut veure les representacions i interpretacions que s’ha fet enguany sobre la seva obra literària. S’hauria sentit molt feliç, com quan el 1981 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, sota la direcció de Ramon Tàpias, vam representar “No trenqueu avellanes amb les dents” basat en poemes i textos de Xavier Amorós. I també quan l’octubre de 2003, La Vitxeta va representar “Temps estranys” basada en l’obra de Xavier Amorós. Dirigida per Dolors Juanpere i amb escenografia de Ramon Tàpias.

S’han fet actuacions variades. La marató de lectura de textos el dia de Sant Jordi; conferències com la d’Isabel Martínez, la de Xavier Amorós Corbella, la de Toni Orensanz, i d’altres. Actes literaris, diversos i variats; programes de ràdio com “Els records ens diverteixen”, recuperació de les converses entre Xavier Amorós i Maria Tarragó, a La Nova Ràdio; la Ruta literària de Fito Luri. Aquests, i molts més homenatges .

Com a final de l’Any Xavier Amorós, el 23 de novembre, l’Ajuntament de Reus va fer l’acte de descoberta de la placa commemorativa a la casa on va néixer. Carrer Llovera, 17.

Agraeixo als organitzadors i participants de totes aquestes activitats i al públic que hi ha assistit per celebrar el centenari de Xavier Amorós. També el meu reconeixement a la feina duta a terme pel departament de cultura de l’Ajuntament de Reus amb Dani Recasens al capdavant i a la Biblioteca Central Xavier Amorós amb Cristina Garreta com a cap.

Ell estimava la seva ciutat, Reus. I, a través de la seva obra, sempre ens acompanyarà. Gràcies per no oblidar-lo.

 

Maria Lluïsa Amorós.                                                                                                            

Filòloga, escriptora, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura, comissària de l’Any Xavier Amorós.

 

 (Publicat a Diari de Tarragona, La Tribuna. 9 de gener de 2024).

 

Bon Nadal

Us desitjo unes bones festes nadalenques mitjançant uns versos del meu pare 🎅

He triat aquest poema perquè el recordo recitant-lo a casa, i quan el llegeixo és com si el sentís.

Maria Lluïsa Amorós, comissària #AnyXavierAmorós

Nadalenca

"A dintre un portal,

prop d'una establia,

nasqué Jesuset,

el fill de Maria.

No duia mantells

d'or i pedreria,

que per tot vestit

la palla el cobria.

Per corona al front

els estels tenia,

per ceptre, en la mà

el sol del migdia.

I un àngel cantant

la gran melodia

de l'Amor etern

a Jesús dormia.

Deixeu-m'hi anar

fins a l'establia.

Trobaré un estel

que em farà de guia.

Deixeu-me gaudir

l'alta companyia:

com que sóc infant

jo amb ell jugaria.

Si plorés de fred

amb mi no en tindria,

que dintre el meu cor

Jesús dormiria."

                                  Xavier Amorós Solà (1923-2022)

 

Fragment d'una nota de premsa del Diari de Reus de l'any 1935 sobre un Xavier Amorós de 12 anys, elogiant la seva interpretació com a Jesús. El teatre li va agradar sempre, des de petit va interpretar-ne. De gran, va participar i actuar al Teatre de Cambra del Centre de Lectura amb el seu amic, el doctor Vallespinosa, ("Figuretes de vidre" de Tennessee Williams, traduïda al català pel mateix Vallespinosa). També amb els joves de l'Agrupació Pericial i els Amics del Teatre al Teatre Fortuny van portar obres significatives, com "Primera Història d'Esther" de Salvador Espriu i d'altres...

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora, comissària Any Xavier Amorós

*dibuix caricatura d'en Bon

"De quan Jesús era infant"

..."A les sis de la tarda, al saló d'actes del Col·legi estava completament abarrotat de convidats a fi d'assistir a les representacions natzarenes anunciades. 
"Els Reis d'Orient o la Visió de Fra Lleonart", escenificació interpretada per joves pertanyents a la Secció Dramàtica, fou molt aplaudida. Fou premiat amb sorollosos aplaudiments el nen Eugeni Callizo pel sentiment esmerçat en la declamació de la poesia "La inmaculada". Una seccioneta de noiets feren les delícies de la multitud en la interpretació dels quadrets "El jardí de Natzaret", "Visió de Jesús" i "De quan Jesús era infant". L'actuació dels novells i candorosos actors fou molt elogiada, mereixent entre tots especial menció el nen Xavier Amorós en el paper de Jesús qui feu arrencar llàgrimes de tendresa"...

 

*Diari de Reus, divendres 18 de gener de 1935

El petit heroi

Transcripció d'un conte que va escriure el meu pare, Xavier Amorós, als 11 anys, el 1934, quan feia 1r curs al col·legi del "Padres" de la Sagrada Família, ubicat a l'actual carrer Ample de Reus. Es va publicar a "Aules".

Parlem de l'època de la República. La llengua catalana era ben vigent a l'ensenyament.

“El petit heroi

En les regions fredes que ocupen bon tros del Nord d'Amèrica, vivia un pobre acompanyat de son fill i d'un bonic gos de Terranova en una cabana pròpia d'aquelles regions.

El noi, quan son pare marxava de cacera per vendre després les pells, es quedava sol a la cabana puix el gos també acompanyava a son pare.

Quan la caça no abundava, el pare es dedicava a fer llenya venent-la després per poder viure, a la qual tasca l'ajudava el seu fill amb tot el braó que els seus pocs anys li permetien. Un dia però que el seu pare era a vendre unes pells de llop que aquells dies abundaven per aquells boscos, tardà molt.

Podeu contar l'espaordiment que sentia el noi, i el qual es multiplicà en veure el gos que venia amb una agitació molt vistosa. El noi el seguí però el que va veure el va horroritzar: son pare es defensava davant una escomesa d'una desena de llops famèlics.

Quan veié allò, sense pensar-s'hi gens anà a buscar el fusell sobrer de son pare, el carregà i disparà uns trets amb els quals matà dos d'ells i en ferí algun altre i els restants fugiren. Així com pogué arrossegà el seu pare fins a la cabana, on aviat es guarí de les ferides gràcies a la insistencia amb què son fill l'assistí.

F. Xavier Amorós Solà (edat 11 anys)

Alumne de 1er curs”.

 

Publicat a:  Aules, 15/12/1934, p. 11 / Biblioteques Municipals de Reus.

   

  

Cloenda Any Amorós, agraïments

 

Cloenda Any Amorós

Agraïments a tothom que d'una manera o altra s'ha implicat en actes per commemorar l' #anyxavieramoróssolà Molt agraïts a totes aquestes persones i a les entitats públiques i privades que ho han fet possible.

 

Des que el meu pare va rebre la visita de Carles Pellicer, alcalde, Daniel Recasens, regidor de cultura i Lluís M. Pérez, president del Centre de Lectura, per comunicar-li que l’any següent, 2023, en què ell compliria els 100 anys, seria la celebració de l’Any Xavier Amorós, ha transcorregut temps.

Enguany, 2023, s’ha commemorat el seu centenari i vaig tenir l’honor que em nomenessin Comissària.

La resposta de la ciutat de Reus ha estat gairebé unànime: durant tots aquests mesos, des que es va iniciar l’Any Xavier Amorós, s’han organitzat i realitzat tot tipus d’actes literaris, des de diverses entitats, amb persones al capdavant que preparaven les actuacions i celebracions des de diferents vessants, individualment, o en grups més reduïts, joves i grans.

En vull fer referència. Són abundants i cadascun amb resultats fantàstics, entranyables, espectacles, representacions dutes a terme amb il·lusió. Des de xerrades i lectures de textos en entitats culturals com El Centre de Lectura i el monogràfic de La Revista del Centre, dirigida per Agnès Toda; També actes amb conferència i lectures al centre d’Amics de Reus, o “Santa Llúcia”(“Nou poemes i un epíleg” poemes musicalitzats). La lectura dramatitzada (poesia i articles) de l’actor David Bagès a l’Arxiu Municipal. L’homenatge a Xavier Amorós de Pradell de la Teixeta que es va fer a la Llotja de Reus amb tast de vins dels Cellers Sant Rafel de Pradell: “Enyoro la terra: el Pradell de sempre”.

Espectacles teatrals com “I jo et diria Amorós: homenatge sensible, visual i sonor” (a càrrec de Rosa Mateu i Pau Terol, Teatre Bartrina). “Sòroma” ( a càrrec de Francesc Cerro-Ferran i Albert Galcerà, Teatre Fortuny). “Pradell com a refugi” a càrrec de la companyia “Projecte Ingenu” (dirigit per Marc Chornet), representat a Pradell de la Teixeta a la cloenda de l’Any Amorós organitzada per Lurdes Malgrat, Directora dels Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya a Tarragona i Lourdes Aluja, alcaldessa de Pradell. I  “Guardeu-me la paraula” a càrrec de la companyia El Trole sota la direcció d’A. Nomen, R. Llop i Quim Besora. Teatre Bartrina).

Marató de lectura de textos de Xavier Amorós el dia de Sant Jordi. Conferències: “Descobrint Les Amèriques i altres botigues del Reus d’abans” a càrrec d’Isabel Martínez a la Cambra de Comerç. “Subterranis arams” espectacle de Francesc Cerro-Ferran i “Una lectura de la seva poesia” a càrrec del meu germà Xavier Amorós Corbella al teatre Fortuny. “Converses amb el pare” xerrada que vaig fer al Centre de Lectura. “Retorn als orígens. L’Amorós de Pradell” conferència de Toni Orensanz a la Biblioteca Pere Anguera.

Actes literaris a centres cívics, ”XII Tarda literària Xavier Amorós Solà” al Centre cívic Llevant i “El món literari de Xavier Amorós” “Conferència inaugural del curs 2023-2024 al Centre cívic Migjorn.

Programes de ràdio, La Nova Ràdio (Agnès Toda i David Fernàndez) que van recuperar un programa de ràdio “Els records ens diverteixen” (converses entre Xavier Amorós i Maria Tarragó).

Lectures de textos a càrrec dels alumnes del Taller de Lectura en Veu alta “Amb afecte, Amorós”. “Sopar Amorós”, lectura de textos del Taller Lectura en Veu Alta i Safareig poètic.

Homenatge a Xavier Amorós, Final de la Poetry slam “Som Amorós” (Salva Soler i Fetitxe 13)

“Nit de Glosa”, “cançó improvisada amb estils d’arreu dels Països Catalans”, espectacles amb adaptacions de textos de Xavier Amorós per part de grups de joves.

La ruta musical de Fito Luri “Passos de Xavier Amorós” amb textos personalitzats basats en els d’Amorós i música pròpia.

Com podeu veure, els homenatges són variats i atractius.

Vull deixar palès el meu reconeixement per la feina duta a terme pel Departament de Cultura de l’Ajuntament de Reus amb Dani Recasens com a cap. També el meu agraïment a la feina feta durant tot l’Any per la Biblioteca Central Xavier Amorós amb Cristina Garreta al capdavant.

Durant aquest temps he pogut copsar la gran estima que es percep cap a Xavier Amorós en tots aquests actes, des dels seus organitzadors i participants fins al públic que hi ha assistit.

Agraeixo, en nom del meu pare i de la meva família, la iniciativa de l’Ajuntament de Reus i del Centre de Lectura d’haver volgut commemorar el seu centenari. Vosaltres també sabeu com l‘estimava la seva ciutat, Reus, Xavier Amorós.

Els que el vàreu conèixer sabeu que ell sempre hi era; a Les Amèriques o a casa seva, per mantenir una conversa amb tots els que el visitaven per consultar-li records que guardava en la seva memòria minuciosa o per demanar-li la seva participació en tot allò que li era possible.

Mil gràcies per no haver-lo oblidat.

 

                                                                                   Maria Lluïsa Amorós

escriptora i filòloga, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura, comissària #AnyXavierAmorós 

Diari de Tarragona 5/12/2023 ➡ aquí