LA NOVEL·LA EN VEU DE DONA

La novel·la en veu de dona   -   Conferència del dia 21 de març de 2022 a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

Centre Cultural Infant Pere - "Jornades literàries: Paraula de Dona"  

Ajuntament Hospitalet de l'Infant/Vandellós, Departament de Cultura

Amb el suport de la URV  

Hospitalet de l'Infant

Escoltar un conte, llegir-lo, és un dels primers plaers que formen part de la nostra infantesa. Si en aquells primers anys i a mesura que t'anaves fent gran escoltaves en boca d'algú una rondalla, un romanç, un poema, una narració, un fragment de novel·la, o llegies un llibre sense il·lustracions, t'imaginaves els personatges. Aquest era un fet meravellós, perquè aquells éssers eren teus, tu els havies creat a mesura que el text, el relat t'anava atrapant.

Segles enrere, els petits de la casa, quan es feia fosc, escoltaven històries, gairebé sempre asseguts a la vora del foc -sobretot a les cases de pagès- perquè no hi havia llum; s'havien d'il·luminar amb espelmes, amb llums d'oli. Havent sopat en tenien prou amb la claror que feia el foc a la llar. Aleshores es relataven històries. Eren narracions que els havien arribat oralment, de generació en generació, perquè poca gent sabia llegir. Aquestes rondalles que havien sorgit de la imaginació d'algú, s'explicaven una i altra vegada, no tenien autor, passaven d'un poble a l'altre, d'un territori a l'altre, d'un país a l'altre, i així s'anaven escampant i anaven variant, perquè tot allò que s'explica de memòria, pot canviar. En aquells temps les rondalles servien per distreure a tots, petits i grans, però sobretot eren importants per als nens, que tenien pors nocturnes o inseguretats i sovint els relats els ajudaven a superar aquests problemes perquè a les rondalles els presenten triomfadors: el més petit de casa serà qui ajudarà els pobres pares perquè és el germà més noble i generós; nenes i nens que tenen una madrastra cruel, gaudiran d'un final feliç... etc. Més tard, al segle XIX, el moviment romàntic europeu es va interessar per la cultura popular, i molts escriptors amants dels gèneres tradicionals van recopilar i imitar aquests relats orals, és a dir, van escriure contes, rondalles i llegendes inspirats en "el saber del poble": el folklore. Autors com els germans Grimm, alemanys, catedràtics en Filologia Germànica. La majoria dels seus contes, coneguts per tots nosaltres, Blancaneu, L'ocatera, Els set corbs, Englantina, La Cendrosa, i molts d'altres, no van ser inventats per ells sinó que són històries recollides per aquests dos germans, Jacob i Wihelm, de les contalles de la gent dels pobles i ciutats o de manuscrits de les biblioteques on ells van treballar. Els Grimm van saber redactar els contes d'una forma senzilla i tal com s'havia fet al llargs dels anys amb la tradició oral.

En la majoria de contes sol haver-hi finals amb lliçó moral adreçada a les nenes, com el de la Caputxeta Vermella de Perrault, o finals feliços gràcies a prínceps salvadors, com a Blancaneu; a més ens transmeten una imatge idíl·lica d'aquestes protagonistes que se'ns presenten com una futura dona de sa casa feinera i recaptosa.

No només en les rondalles ens trobem aquest tipus de missatges, sinó que anys més tard va sorgir una literatura només per a nenes. I no em refereixo a les antigues novel·les rosa (que van sorgir ja al segle XVIII amb el nom de novel·la sentimental i van continuar amb més força al segle XIX escrites per autores anglosaxones), novel·les adreçades a un públic femení jove i no tan jove, que propiciaven que les lectores somiessin en l'amor i el matrimoni ideal voltat d'esplendor i finals feliços, em referia a les novel·letes adreçades a les nenes de 8 a 12 anys, de 10 a 15 o de 12 a 16, depenia, editades en llengua castellana en la Catalunya de postguerra, com per exemple Rebeca de la granja sol de Kate Douglas Wiggins, Polly rayo de sol d'Emma C. Dowd, Un col·legio de muñecas de Pilar Sepúlveda, Mujercitas de Louise May Alcott, Papaíto piernas largas de Jean Webster, etc.

Aquestes, i moltes altres lectures, que no estaven catalogades exclusivament com a "novel·les per a nenes", com Heidi de l'escriptora suïssa Joana Spyri, Bibi de la danesa Karin Michaelis, i especialment Vacaciones en Suecia d'Edih Unnestad, també autora danesa, havien format part de les meves lectures infantils.

El fet que hi hagués novel·les escrites per a nenes, no és exclusiu del segle XX, ja a partir de la segona meitat del segle XIX, se'n publicaven a Amèrica, a França, al món occidental en general. En el segle actual s'han fet crítiques i estudis sobre el tema, tant en el món anglosaxó com a França, i també aquí. La pregunta és: per què novel·les adreçades exclusivament per a nenes?

L'any 2009, Aurora Diaz Plaja, professora de Literatura Infantil i Juvenil i Didàctica de la Llengua i la Literatura a la Universitat de Barcelona, va dir al final del seu article "Les novel·les per a nenes" publicat a la Revista Faristol:

"Llegir novel·les per a nenes va fer lectores, en el passat. No sabem quins seran els camins que construiran lectores i lectors en el futur".

I sí, jo estic convençuda que, el fet de llegir durant la infantesa, siguis home o dona, t'obre els ulls al món, que és desconegut encara, i t'ajuda a viure i a gaudir-lo per sempre més d'una manera millor.

La lectura és l'escola que t'ensenya a escriure literatura si en vols escriure, si és allò que t'agrada, que t'apassiona. Ha estat l'escola d'escriptores que no fa pas tants anys, vivien en un món exclusiu i dominat pels homes, dones que potser escrivien i no podien donar el seu nom de dona perquè eren rebutjades pels editors ja que consideraven que el que estava signat per una dona no es vendria. Va ser el cas de l'escriptora francesa Colette que escrivia i el seu primer marit, Henri Gautier Villars, un home molt més gran que ella i escriptor conegut com a Willy en el món literari, s'apropià de les primeres novel·les que ella va escriure, Claudine, Minne i Les égarements de Minne. Quan el 1906 es divorcià d'ell, va iniciar una batalla legal per aconseguir els drets d'autor de les obres que s'havien publicat sota el nom del seu marit. Després va continuar essent una escriptora d'una immensa producció literària.

Colette, nom de ploma de Sidonie-Gabrielle Colette, escriptora francesa, nascuda el 1873, va escriure a cavall del segle XIX i XX, va haver de lluitar per recuperar les novel·les que s'havien publicat amb el nom del seu marit, i va triomfar, no tan sols com a escriptora, sinó com a periodista, guionista, llibretista i fins i tot com a artista de music-hall i cabaret.

Tots coneixem les germanes Brontë, Charlotte, Anne i Emily, escriptores angleses que van escriure i publicar novel·les al segle XIX amb pseudònims masculins, també Jane Austen no firmava les novel·les amb el seu nom, i Mary Shelley, autora de Frankesnstein, que va publicar anònima la primera edició de la novel·la i tothom va pensar que era el seu marit, el poeta Percy Shelley, qui l'havia escrit. I María Lejárraga, escriptora nascuda a la Rioja, que va viure al segle XX, que publicava amb el nom de Gregorio Martínez Sierra, el marit, també escriptor.

"M'atreviria a aventurar que Anònim, que tants poemes va escriure sense signar-los, era sovint una dona", diu Virginia Woolf a la seva novel·la "Una habitació pròpia".

A Catalunya, Catarina Albert i Paradís, nascuda el 1869, amb una gran sensibilitat artística i literària, va publicar la seva obra amb un pseudònim masculí: Víctor Català.

Catarina Albert es volia dedicar a escriure teatre, el 1898 el seu monòleg "La infanticida", va ser guardonat als Jocs Florals d'Olot. En descobrir que l'autora era dona, hi va haver un gran escàndol. És lògic, doncs, que si volia escriure s'amagués sota un pseudònim masculí. No es va dedicar al teatre i va triar escriure narrativa per passar més desapercebuda

En aquell moment la literatura era modernista, la narrativa modernista tenia tres vessants, el decadentista, el costumista i el ruralista, ella escrivia narracions ruralistes, amb un sabor molt naturalista, un corrent literari que plasmava els aspectes més morbosos de la realitat, reflectint "ambients i personatges malaltissos, foscos, tèrbols i violents". Durant molt de temps no se es va saber que darrere d'aquell nom, Víctor Català, hi havia una dona i quan es va saber, ella no es va voler donar a conèixer personalment fins més endavant.

L'any 1902 havia publicat "Drames rurals", aquestes narracions reflecteixen una part de la vida dels habitants del camp d'aleshores, feréstecs, sense cap educació i envoltats de la duresa de la vida rural. Ella, anys més tard en va parlar d'aquella visió tan dura, era la llei del pèndol que sempre existeix en la literatura, d'un extrem a l'altre, perquè els escriptors de narrativa rural es contraposaven als escriptors anteriors que havien idealitzat el món rural i n'havien fet una visió falsa presentant el camp sota la mirada idíl·lica, perquè tan sols es fixaven en la bellesa del paisatge i no aprofundien en la humanitat dels personatges, els presentaven sota una mirada amable. Les narracions de Víctor Català feien tot el contrari, retrataven els aspectes més primitius, cruels i rudes. Només cal llegir "Parricidi" o "La vella" per entendre per què escriptors com Joan Maragall quedaren impressionats amb la lectura d'aquell recull de narracions. Maragall va considerar que "Drames rurals" contenien una gran cruesa, cruesa que considerava injustificada.

I podem creure que, les crítiques que va tenir eren més acusada perquè sota el nom de Víctor Català hi havia el de Caterina Albert i Paradís, una dona.

La vida evolucionava i, amb l'arribada de la República (1931-1939), a Catalunya les dones van tenir accés a una educació basada en la igualtat; estudiaven, opinaven, treballaven, tenien una personalitat lliure, no havien de dependre del pare i després del marit, com s'havia fet fins aleshores. Per això ens trobem amb escriptores que firmaven amb el seu nom, fos com fos el seu tipus d'escrit. Hi havia autores que escrivien les novel·les de fulletó o roses, com Àngela Graupera, nascuda el 1876, autora catalana de novel·les rosa que va ser la primera dona corresponsal de guerra femenina de l'Estat espanyol, quan treballava d'infermera a Sèrbia i Grècia durant la Primera Guerra Mundial, i també va ser conferenciant i activista social.

Altres autores de l'època, Federica Monseny, Regina Opisso, Maria Solà, Carlotta O'Neill, Romilda Mayer, Joaquima Colomer, publicaven en una col·lecció de novel·les que per primera vegada s'adreçaven a la classe treballadora i les protagonistes de la novel·la són dones actives, del moment. Les novel·les que es publicaren durant aquest període van ser llegides per una generació de dones que, durant la guerra civil (1936-39), participaven activament fent feines administratives, de voluntariat, de rereguarda... Les novel·les de l'escriptora l'Àngela Graupera i d'altres escriptores del temps de la República, es van reeditar a l'exili, a Tolosa de Llengaudoc, per Federica Montseny que va continuar la tasca dels seus pares treballant en un projecte editorial.

Continuant amb el segle XX, anomenaré tres escriptores catalanes que no són llunyanes en el temps però sí de diferents generacions, i que van viure situacions socials i històriques significatives i distintes.

Mercè Rodoreda (nascuda el 1908), és una de les escriptores que durant la Guerra Civil va participar activament en la vida cultural de Barcelona, publicava novel·les i treballava a la Generalitat, concretament al Comissariat de Propaganda.

Des de molt jove he llegit la seva obra, el meu pare m'havia explicat que ell va llegir la seva novel·la Aloma de seguida que es va publicar, el 1938. Havia obtingut el Premi Crexells 1937. El meu avi, amant de la literatura, va mostrar el llibre al meu pare, que tenia 13 anys, i li va dir que li agradaria. La seva mare -una dona més aviat conservadora- desaprovava la vida de la jove escriptora, també havia llegit la novel·la i va fer que el seu home posés uns clips en unes pàgines que ella considerava prohibides per a un noi adolescent. El meu pare va treure els clips, la va llegir, i va quedar entusiasmat amb la lectura.

Si teniu ocasió de llegir l'Aloma original del 1938, veureu que la forma d'escriure, l'estil, el llenguatge literari, és diferent, perquè la llengua evoluciona a mesura que la societat ho fa, per això la Rodoreda va revisar la novel·la quan es va tornar a publicar el 1969.

En temps de la República alguns escriptors catalans van començar a fer novel·la psicològica. A Europa ja se n'escrivia des del primer terç del segle XX (Marcel Proust, James Joyce, Virginia Woolf). Mercè Rodoreda s'inicia amb aquesta tècnica amb Aloma, així, el lector coneixerà l'interior de la protagonista.

Al final de la guerra civil, Rodoreda marxa a l'exili, com gairebé tots els escriptors catalans. La seva situació personal és complicada amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, ella i l'Armand Obiols de moment viuran a França i després aniran a Ginebra. A Barcelona havien quedat el seu fill de nou anys i el seu marit. Durant l'exili a Ginebra escriu molts contes i esbossa algunes de les seves novel·les. De moment no torna a Catalunya on es viu una dolorosa postguerra amb la dictadura franquista. El 1958publica un recull de contes que ha obtingut el Premi Víctor Català, un dels premis literaris en llengua catalana que tímidament havien començat a convocar-se.

A partir d'aquí -anys 60's- anirà publicant novel·les i reculls de contes a Catalunya.

La Rodoreda ja va viure uns anys en què les dones no s'havien d'amagar darrere de cap pseudònim per triomfar com a escriptores.

Des de fa molts anys he llegit i he aprofundit una i altra vegada l'obra d'aquesta autora, els seus personatges femenins, la seva vida interior. He parlat d'ella i hem llegit i comentat els seus contes i les seves novel·les amb els meus alumnes al llarg de la meva trajectòria docent a l'Institut Gaudí durant 38 anys.

Mirall trencat és la novel·la que he llegit més vegades i que no deixo d'admirar. La història d'aquesta família que comprèn l'últim quart del segle XIX i bona part del segle XX, està protagonitzada per una sèrie de dones, Teresa Goday amb una personalitat potent, una dona ambiciosa que té a favor per a les seves aspiracions la seva bellesa, al llarg de la novel·la ens dóna la impressió que és incapaç d'estimar, més endavant pensem que tal vegada serà a causa del desengany que va tenir, de ben jove, amb en Miquel Masdéu, un home casat que la seduí amb el seu consentiment, però que la va enganyar perquè no li digué que era casat, i perquè s'haurà d'endurir per deixar el fill que tindrà com a conseqüència de la seva relació, a casa d'una tia seva. A partir d'aquí intentarà fet tot el que pugui per obtenir el que vol, millorar de posició social. El primer marit, Nicolau Rovira, vell ric que mor aviat li deixa tot el que té, però els diners se'n van de pressa. Salvador Valldaura, segon marit, encara més adinerat, fa qualsevol cosa per fer-la feliç, ella potser l'hauria pogut estimar, però no ho fa, sap que no pot competir amb Bàrbara, l'amor platònic d'en Salvador, perquè és morta i ell no l'oblida. La filla d'ambdós, Sofia, més aviat lletja, freda i incapaç d'estimar, immensament rica perquè el seu pare li ha deixat tot, serà infeliç ja que el seu marit Eladi Farriols -l'home més cobejat per totes les noies del cercle social de la Sofia i que per això ella el vol aconseguir-, la nit de noces li confessa el seu secret per ferir-la.

Altres dones significatives són, l'Armanda la criada que viu més anys a la torre de Sant Gervasi amb la família, en coneix tots els secrets; la senyoreta Rosa la institutriu, una dona amargada que sap com fer mal a la família, i la Maria, la nena afillada de la Sofia i l'Eladi, el pecat de l'Eladi, que ocasionarà la desgràcia a la família. En aquesta novel·la no hi cap personatge que sigui feliç.

Ella, l'escriptora, com els seus personatges, tampoc no va saber ser-ne. Els contes ens donen molta informació sobre les seves angoixes, gelosies i inconformitats de tot el que li va tocar viure. Els crítics que han analitzat a fons la seva obra, consideren que "per als personatges de Mercè Rodoreda, la vida és un anhel de trobar la felicitat a través de l'amor. Anhel que sempre acaba frustrat. Només el passat, més o menys transformat en somni, els dóna una felicitat il·lusòria".

Maria Aurèlia Capmany (nascuda el 1918) era deu anys més jove que la Mercè Rodoreda i, a diferència d'aquesta que va ser autodidacta, la Maria Aurèlia va estudiar a l'Institut Escola de la Generalitat de Catalunya i es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de Barcelona de la postguerra.

La seva primera novel·la, Necessitem morir (publicada el 1952), va quedar finalista del Premi Joanot Martorell del 1947 i l'any següent el va guanyar amb El cel no és transparent.

Activista cultural, antifranquista i feminista, vull destacar la seva novel·la publicada el 1969, Feliçment jo sóc una dona.

La protagonista, Carola Milà, neix el 1900, filla de mare soltera, filla il·legítima del fill de l'amo de la fàbrica on el seu avi treballa de porter, també serà una protagonista ambiciosa. De classe obrera i dona, lluitarà per obtenir el que no ha tingut, vol ser feliç, vol ser lliure. La novel·la reflecteix fets històrics del segle XX, la societat obrera, l'educació de les nenes (la Carola va al col·legi del Bon Consell de les Corts), les classes socials: obrers, burgesos, botiguers... La mirada irònica de l'autora en aquella societat barcelonina, queda reflectida a les seves pàgines.

Com succeeix a Mirall Trencat amb la Teresa Goday, en un moment de la novel·la Feliçment jo sóc una dona, la Carola Milà pensa que "per aconseguir la felicitat és necessari tenir un home al costat, perquè una dona sola no val per a res", per això es casa i s'adona que la vida burgesa l'avorreix.

Com la Teresa Goday, la Carola Milà, acabarà essent conscient que una dona sola pot tenir la seva força, i el seu enriquiment interior. I si fem referència a Víctor Català direm que la Mila de la seva novel·la Solitud, al final de la novel·la arriba a la mateixa conclusió i pot fugir de la soledat de les muntanyes que l'ofega i la devora. La Teresa Goday, dues vegades vídua, no fuig de la casa, la torre de Sant Gervasi -que és un personatge important a la novel·la i que és la il·lusió de la Teresa al llarg dels anys, i a més a més serà l`únic que li va deixar el seu marit-. La Teresa resta a casa seva, sentint-se sola i malalta, esperant el final, observant els nens, especialment la Maria, i recordant episodis antics de la seva vida.

El final de Feliçment jo sóc una dona, és feliç. La Carola ha fugit a París, malgrat això, el seu marit la fa hereva universal a la seva mort i ella disposa de diners per fer allò que en aquell moment vol, viure tranquil·la a Mallorca i comença a escriure les seves memòries per encàrrec d'un editor.

Montserrat Roig, (nascuda el 1946). Va llicenciar-se en Filosofia i Lletres i estudià a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Pertanyia a la generació que va viure el Maig del 68, el canvi de la societat, l'inici de l'alliberament de les dones, perquè va ser a partir d'aquell mes de maig que les dones van prendre consciència, iniciaren el moviment d'alliberament de les dones, el feminisme pren protagonisme amb més ímpetu. Participà en política, en els moviments de protesta d'estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona (formava part de l'Assemblea d'Estudiants), també va participar en La Caputxinada amb motiu de l'Assemblea que constituiria el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona, etc.

La seva primera novel·la Ramona adéu (1972), és la que vull esmentar. Ens presenta una història de nissaga familiar on les dones de tres generacions són protagonistes, tres Ramones anomenades "Mundeta". La primera, Mundeta Jover, viu la seva joventut a finals del segle XIX i els primers anys dels segle XX, la segona, Mundeta Ventura, és jove durant la República, es ingènua, no té cap ambició concreta i no aprofitarà l'educació que tenia al davant en aquells moments; després se sentirà immersa en el paper de la dona durant el franquisme, a casa i tenint cura dels fills. La més jove, la Mundeta Claret -un alter ego de Montserrat Roig- que viu la joventut en la Barcelona dels 60s-, descobreix el món durant els anys d'universitat i vol trencar esquemes. A través d'aquest personatge, l'autora utilitzarà tècniques realistes i psicològiques per descriure la generació universitària nascuda a la postguerra.

L'Alpine enfilava, ràpid i segur, el carrer Major de Gràcia. Hauré de passar el tràngol d'un meublé. Però demà deixaré bocabadat en Nito: veurà de què sóc capaç. M'admiraran i pensaran que sóc una dona emancipada.

La Mundeta Claret es fa passar per prostituta i va amb un home només per demostrar-se alguna cosa, com a protesta contra el món, i perquè el noi que li agrada, en Nito, va amb altres noies i el concepte que té d'ella no és gaire alt. Però el resultat no és el que s'esperava : "L'home de l'Alpine la deixà a la cantonada de casa seva i el cotxe, segur, veloç, potent, enfilà carrer Aribau amunt. El soroll del motor s'esmorteí dins la penombra. Bon vent i barca nova, pensà. Agafà els dos bitllets a poc a poc, els esquinçà."

La Mercè Rodoreda té un conte que es diu "El bitllet de mil", una dona que no te diners, casada, surt a prostituir-se, ho fa i l'home li dóna un bitllet de mil que és fals. En arribar a casa, el crema a poc a poc a la flama del gas de la cuina. Els motius pels quals cada una de les dones es prostitueix, és diferent, però el sentiment d'humiliació de les dues, que ho fan sense ser professionals, és el mateix.

L'Aloma de la Mercè Rodoreda, se sent arrossegada per l'atracció d'un parent, en Robert, que viu a casa seva.

"Quan va ser de dia i es va trobar sola al llit es va fer llàstima. Es va passar la mà pel ventre, per l'espatlla... Es va tocar els llavis adolorits. Com si estigués borratxa va mirar al seu voltant. Pels finestrons mal ajustats entrava una claror dolça. Es va aixecar d'esma (...) Va posar bé el vestit que havia deixat de qualsevol manera en el respatller de la cadira. Les gardènies, masegades i negres, feien fàstic..., i ella. (...) Es va posar la bata i va anar a obrir la finestra perquè necessitava respirar una mica d'aire net. Li van venir ganes d'abocar-se a l'ampit, de mirar al jardí, però no va poder. Li feia vergonya que els seus arbres la veiessin."

Cadascú de nosaltres, quan llegim aquesta novel·la, deduïm els sentiments d'Aloma. No sap si en Robert li agrada. Vol que li faci cas. N'està enamorada? O tan sols és un joc, una distracció que l'atrau perquè trenca la monotonia de la seva vida buida sense cap projecte de futur?

"S'hauria de decidir a fer el sopar. Posar l'olla la foc i tornar a empastifar la cuina. Va despenjar el davantal i se'l va lligar ben estret a la cintura."

L'acció d'aquesta novel·la, Aloma, està situada abans de la Guerra Civil, aleshores el futur de la majoria de les dones, era casar-se, perquè un home les mantingués i perquè quedar-se soltera semblava indigne, ja que seria una nosa per als germans -si en tenia- que l'haurien de mantenir de per vida.

A les tres novel·les, Mirall trencat, Feliçment jo sóc una dona i Ramona, adéu, les protagonistes són de Barcelona, viuen a Barcelona i tot transcorre a Barcelona. Generalment aquesta ciutat sol ser l'espai on es desenvolupa l'acció de moltes de les novel·les del segle XX.

Al llarg de la meva vida com a lectora, he tingut escriptors i escriptores preferits, i m'agrada el que ens diu en Marcel Proust en el seu petit llibre "Sobre la lectura" : "Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que haguem viscut tan plenament com aquells que vam pensar-nos que deixàvem sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit".

Aquest 8 de març passat, a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter (Girona) -una de les biblioteques amb les quals tinc molt bona relació-, van commemorar el dia Internacional de la dona, com a moltes altres biblioteques. Una de les activitats que van programar era penjar uns cartells amb la fotografia i la breu biografia de cinc dones de diverses professions o activitats, escollides per la biblioteca durant aquest any. Vaig tenir el privilegi de ser una d'aquestes cinc dones. Sota de la meva fotografia hi deia: "Què li hauria passat... als segles XIII-XIX? Com moltes altres escriptores, segurament es veuria obligada a publicar la seva obra amb un pseudònim masculí. Una dona no escrivia. Com a molt, llegia.

Jo llegia, sí, la lectura va ser la meva escola d'escriptura, perquè no es pot escriure sense haver llegit, sense llegir sempre. La lectura, com diu Marcel Proust, és una amistat. "la lectura és una amistat sincera. Amb els llibres, cap amabilitat. Si passem la vetllada amb ells, és veritablement perquè en tenim ganes".

Vaig començar a publicar novel·la infantil i juvenil l'any 1986 i a partir del 1996, també novel·la per a adults. Des de la primera, Els til·lers de Mostar, les dones seran les principals protagonistes.

L'escriptor Henning Mankell, va dir "Els personatges són com amics imaginaris amb els quals pots comptar i als que pots recórrer quan els necessites".

Les meves dones protagonistes -com també ho seran molts dels personatges, siguin nois o noies, dels meus llibres juvenils- formen part del meu entorn. Són dones imaginàries inspirades en la realitat i configurades per mi a mesura que vaig redactant, confeccionant, assaborint, la novel·la que escric.

El lector és còmplice de l'autor omniscient, del personatge que fa un monòleg interior, per tant els secrets només solen ser compartits pel lector.

A Els til·lers de Mostar ens trobem dues dones bosnianes, refugiades a Catalunya, són fortes, saben sobreviure i sobreposar-se a les desgràcies que comporta la guerra. Són l'Antonela i l'Andrea, mare i filla i cadascuna d'elles viurà l'exili de diferent manera a Cambrils, on han trobat feina.

Vora el llac té com a protagonistes: la Margarida, combatent forjada en el republicanisme i el catalanisme, amb valors sòlids, ha de marxar a l'exili amb les tres filles molt jovenetes. Per una sèrie de circumstàncies tornarà a Catalunya amb l'ajuda d'un antic conegut que ella menysprea pel seu col·laboracionisme amb el règim franquista, en Fidel, que està enamorat d'ella des de fa anys i les instal·larà a viure a Tivissa sota la seva protecció. Ella acceptarà el seu amistançament pel bé de les filles i el propi.

La Clàudia, segona protagonista de Vora el llac, una de les filles de la Margarida, és una dona afeblida per la pressió familiar i no té el coratge ni la personalitat de la seva mare ni de les seves germanes grans. És submisa, producte de l'educació franquista, que es casa amb un home a qui no estima que ha estat triat pel seu protector. A mesura que ens endinsem en la novel·la, en apropem a la vida d'aquesta dona sense il·lusió i sense amor, que recuperarà en conèixer el seu cunyat Julià, amb ell, recobrarà la tendresa i l'amor per la vida.

I l'Èlia, tercera protagonista, filla de la Clàudia, néta de la Margarida, alliberada i contestatària, que ha crescut en una família burgesa sense amor, pertany a la generació que comença a canviar socialment com a conseqüència del Maig francès del 68.

Una bona part de l'acció es desenvolupa al poble de Tivissa.

A la crítica que l'escriptor Eugeni Perea va fer al Diari "El Punt" quan va sortir la novel·la el 1999, diu: Aquesta no és una novel·la d'herois -ni de la intransigència dels herois-, ni de tòpics; en canvi dibuixa unes situacions més acoblades a la realitat històrica de sempre: l'adaptació a la realitat i a la seva superació a través d'un esforç personal i social ingent.

En altres novel·les posteriors (publicades entre 2003 i 2018) -"Un glop de calvados", "La força d'Aglaia", "El retorn de l'Àngela", "La casa de Rose Warren", trobarem una galeria de dones ben diverses, coneixerem els seus pensaments, dubtes, records, patiments, èxits i passions, i ens endinsarem en la història que protagonitzen, que viuen.

El 2019 vaig publicar "Berenar sota les moreres". Les dones tornen a ser les protagonistes centrals, quatre amigues, L'Olívia, la Pia, l'Elisa i la Magalí, l'amistat entre elles era important durant la infantesa i la joventut, una amistat sincera, amb estima i, en ocasions, lògicament, amb alguna disputa. En acabar els estudis universitaris cadascuna va tirar per camins diferents; el temps havia transcorregut inexorable i no s'havien tornat a veure més fins que un dia es reuneixen al xalet de Platja d'Aro on solien fer-ho a principis dels anys 70 quan tenien poc més de vint anys. Tal vegada creuen que continuen essent les mateixes d'abans quan es trobaven en aquell jardí. És l'Olívia qui ha organitzat la reunió que s'havien promès la darrera vegada que es van veure en aquell lloc, i la promesa havia quedat en l'oblit. La convocatòria es fa amb l'excusa que durant aquell any compleixen, totes quatre, els seixanta anys.

Les noies que parlaven sota les moreres joves, exterioritzaven els seus sentiments; ara ja no són joves, han viscut, i una cuirassa protectora les acompanyarà durant el berenar. Les dones solem parlar entre nosaltres, sovint ens sincerem, però també sabem callar i ocultar els nostres secrets perquè ens pertanyen només a nosaltres.

En aquell jardí, sota les impassibles i impertèrrites moreres, interiorment, les quatre faran balanç de la seva vida; es preguntaran si han complert els projectes i les aspiracions que es van proposar aleshores.

Tan sols el lector sabrà la veritat de l'Olívia, de l'Elisa, de la Pia i de la Magalí, quatre amigues amb personalitats diferents, vides diverses i molt intenses, marcades per les circumstàncies i, de vegades, per l'actitud i la càrrega vital dels pares que, d'una manera o altra, han incidit en la seva infantesa.

Aquesta és una novel·la d'aprofundiment psicològic, de coneixement de totes quatre i del seu entorn, de tot allò que les ha forjat tal com són al llarg dels anys. I la tarda de juny que es retroben per berenar sota les moreres desencadenarà introspeccions en cada una d'elles.

"L'Olívia ja és a Dijon; quan ha arribat s'ha anat a estirar. Està molt cansada, però no pot dormir. L'Elisa li ha enviat per correu electrònic la fotografia d'elles quatre sota les moreres, i la contempla.

Pensa en el moment final del berenar, quan l'Elisa va treure el pastís amb les espelmes enceses dels seixanta anys.

-Feu lloc a la taula!

Omplen les copes amb el que queda de xampany.

-Hem de bufar totes juntes! -diu l'Elisa.

Apaguen les espelmes i riuen mentre tallen el pastís.

-Ja els heu complert? -pregunta la Pia.

-Jo sí, al març.

-Jo també, al maig -diu la Pia.

-Jo els faig d'aquí a una setmana -comenta la Magalí.

L'Olívia sap que no arribarà a fer-los. Li hauran estafat uns dies i no aconseguirà complir les sis dècades del seu pas per l'existència.

El berenar que va voler organitzar ha anat molt bé, però mira les seves amigues de la fotografia i pensa que potser no són les seves amigues, perquè tal vegada la veritable amistat no existeix."

El 13 de gener del 2021 va arribar a les llibreries Els nens de la senyora Zlatin. Finalista del Premi Ramon Llull. Aquesta és la meva darrera novel·la, la temàtica de la qual difereix del tema de les dones. Hi ha dues històries paral·leles que es troben al final. Una està basada en fets reals, la dels nens d'Izieu, durant els anys 1943 i 1944, a França. L'altra és de ficció, protagonitzada per Octavi Verdier en temps actual, però que també tindrà lloc durant la postguerra dels anys 40.

He esmentat aquesta novel·la que no té com a protagonistes exclusives les dones, perquè vull destacar la presència, també protagonista, de dues dones cabdals: una, la Sabine Zlatin, personatge real, infermera jueva de la Creu Roja, polonesa, que havia ant a viure a França a començaments del segle XX. Durant la Segona Guerra Mundial va amagar un grup de nens jueus en un indret solitari, meravellós, un casalici del segle XIX envoltat de muntanyes, a la vall del Roine, la casa d'Izieu. Que es va convertir en casa de colònies des del 18 de maig del 1943 fins el 6 d'abril del 1944. Allà, la Sabine, juntament amb el seu marit Miron i altres monitors, van tenir cura d'aquests nens jueus, perquè els nazis no els poguessin trobar.

"Els nens van baixar corrents per la segona escala estreta d'esglaons de fusta que comunicava la planta superior amb la planta baixa, tan esvalotats que el soroll era ensordidor.

La Sabine va somriure perquè els veia engrescats mentre escoltava com parlaven i com anaven recorrent tota la casa. Va abraçar en Miron, el seu marit. De moment se sentia segura perquè el pla d'en Fridérici havia sortit bé: finalment havien pogut escapolir-se del perill amb els nens que tenien amagats a la zona sud de França. Els seus nens estarien segurs en aquella casa oculta entre boscos i muntanyes, lluny de mirades indiscretes, allunyada de camins transitats i perillosos. La Sabine Zlatin mirava els nens i se sentia bé, abraçada al seu marit, els veia com gaudien descobrint tots i cadascun dels racons que amagava aquest gran casalici, com preparaven els seus dormitoris, com hi guardaven les poques pertinences. Tenien un somriure que feia dies que s'havia esvaït per la basarda, el cansament, l'enyor, la incògnita. Ara semblava que en aquelles cares boniques l'havien retrobat una altra vegada a l'aixopluc d'aquell sostre i envoltats d'aquell paratge majestuós, quasi idíl·lic, que els assegurava la vida, una certa felicitat, com si tornessin a la normalitat, aquella que els havien arrabassat."

L'altra dona que vull destacar d'aquesta novel•la és la Pilar Balcells, l'àvia Pilar. Una dona republicana, que pertany als vençuts que no van marxar a l'exili i es van quedar a la Barcelona de postguerra, on els republicans eren perseguits i afusellats al Camp de la Bota. La Pilar es casa amb en Gustau Verdier, un home ric i atractiu que ha vingut de França el setembre del 1944, abans que s'acabi la Segona Guerra Mundial i compra una fàbrica tèxtil a Terrassa. S'hi casa enamorada, fins que se'n desenganya. Amb aquest matrimoni, com moltes dones que van viure la postguerra franquista, fa un procés involutiu, és a dir, acata la voluntat del seu home, masclista i amic dels franquistes i dels alemanys que freqüenten l'Hotel Ritz i viuen les festes i els banquets plens de glamur, i ignoren la població empobrida que passa gana. La Pilar s'endinsarà en la seva vida interior perquè no pot fer res més que callar i aguantar un matrimoni que és una farsa perquè no sap què serà de la seva vida si se separa d'ell.

(La Pilar) "Havia apagat el llum; perfumada i plantada davant dels vidres del balcó, protegida per la penombra de la cambra i les cortines de batista, contemplava el carrer, que es veia solitari. Va alçar els braços fins a la nuca i es va aixecar els cabells. Se sentia voluptuosa i desitjava alguna cosa que no s'atrevia a confessar".

I acabo. Ho faig amb l'haiku d'un poeta japonès del segle XVII que m'agradava comentar amb els meus alumnes, sobre la brevetat de l'existència humana, molt curta comparada amb l'eternitat:

Un vell estany.

Una granota hi salta.

El so de l'aigua.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura

Maria Lluïsa Amorós, web personal ▶

L'Hospitalet de l'Infant, 21 de març del 2022

*foto de Ramon Lladós, Lleida

Pregó de la Festa Major de Pradell de la Teixeta 2022

Pregó de la Festa Major de Pradell de la Teixeta 22/07/2022 a càrrec de Maria Lluïsa Amorós, al saló d'actes del Sindicat. 

Sra. Alcaldessa, regidora, regidor, President de la Cambra de Comerç de Reus, pradellencs i pradellenques, benvolguts tots, gràcies per l'honor que m'heu fet a nomenar-me pregonera de la Festa Major de Santa Maria Magdalena.

Fer el pregó, va ser una doble sorpresa per a mi. Dic doble perquè ja tenia el dia d'avui reservat a l'agenda per venir a Pradell a presentar la meva novel·la Els nens de la senyora Zlatin i, dies més tard, la senyora alcaldessa em va demanar si volia fer el Pregó després de la repicada de campanes i la tronada.

I sí, em feia il·lusió fer-lo, i no sabeu com va estar de content el meu pare quan li vaig dir.

En parlar de Festa Major és inevitable que l'associï a la infantesa, al Reus dels anys 50 i començaments dels 60, quan vivíem al pis del Raval de Jesús, espai que he idealitzat perquè està completament lligat als meus primers anys d'existència. Des del balcó i les finestres de la part del darrere de l'edifici, es veia molt a prop el campanar i se sentia petar la tronada de Sant Pere a la plaça del Mercadal i el repic de campanes per la Festa Major de Reus. En aquells primers anys de la meva vida vaig viure intensament la festa, perquè per a mi, la prioritat era la sortida dels gegants ja que, en aquella època, eren molt cars de veure. El meu pare i jo, de la seva mà o a coll-i-be, els seguíem fervorosament pels carrers i places de Reus, tant per Corpus com per Sant Pere. El primer dia els esperàvem que sortissin del magatzem de l'antic Hospital i els acompanyàvem sempre que podíem fins que els tornaven a desar, un cop acabades les festes.

Amb el pare vaig viure aventures que protagonitzàvem nosaltres dos; durant l'època que la mare estava ocupada amb el germanet que era al bressol, el Xavier. Aleshores el pare i jo de vegades anàvem a la platja i jugàvem entre les dunes calentes de sorra daurada, a Salou. També solíem fer actuacions en un altre escenari fantàstic: la immensa botiga, Les Amèriques, tota per a nosaltres els diumenges a la tarda quan anàvem a donar menjar al gat. Entre els taulells i les altíssimes prestatgeries plenes de peces de roba, érem personatges de ficció.

En aquells temps jo havia sentit parlar de Pradell, el poble de l'avi Rodolfo, el poble on el meu pare i les seves germanes van viure durant la guerra, quan els bombardejos castigaven fortament Reus a partir de la tardor del 1937.

La vida al poble, a Cal Quico, la casa del seu avi, va servir perquè el Xavier adolescent s'identifiqués amb la terra dels seus avantpassats, terra que va estimar i que, posteriorment, ha esdevingut "el seu paradís perdut", talment com havia estat el "paradís perdut" del seu pare Rodolfo.

Pradell era el paradís perdut del meu pare i, per herència, també era el meu paradís perdut. Com de tots els amors frustrats, en quedava un gran nostàlgia.

Diu a "Temps Estranys".

En Xavier Amorós va aprendre a estimar Pradell a través del seu pare, Rodolfo Amorós Cabré, que havia nascut aquí i provenia d'aquesta terra des de generacions. L'avi Rodolfo, el petit de Cal Quico i orfe de mare als 7 anys, va marxar del poble a treballar a Reus tot just acabada la infantesa, als onze anys, en una botiga de roba que es deia Cal Marquet, al carrer de Monterols. Com a aprenent treballava tot el dia i part de la nit i dormia al taulell i no va poder tornar a posar els peus a Pradell fins al cap de quatre anys. En Rodolfo Amorós va continuar treballant a Reus, de botiguer, a Cal Marquet, fins que l'any 1911, amb dos socis més, van fundar Las Américas -venda de teixits, detall i major-, al carrer Llovera, als baixos del Palau Bofarull.

En Xavier Amorós també havia après a estimar Pradell a través del seu avi, Francisco Amorós Aragonès, nascut el 1843, que tenia un dels dos forns del poble i l'estanc dins de la botigueta de queviures, i que va ser alcalde en uns moments difícils, quan la fil·loxera "va deixar el poble esclafat", com comenta el pare a la seva "Carta a Pradell". L'avi "vell", com l'anomenaven el meu pare i les seves germanes perquè era molt més gran que l'altre avi, va anar a viure a Reus a casa seva quan va morir la seva filla Francesqueta. Hi va ser fins la seva mort i el seu nét Xavier va tenir força temps per preguntar-li moltes coses. Aquest avi era un home amb moltíssima memòria, explicava anècdotes de quan va començar a treballar, de quan va ser soldat a Madrid, o de més antigues com quan el seu pare va comprar a Reus una cadira -perquè quan ell era petit, a Pradell, "hi havia bancs vora del foc i els escons, però de cadira, no n'hi havia cap. Va ser una de les primeres cadires del poble, de les bones: amb braços", els contava l'avi. També explicava moltes anècdotes "pradellenques".

A mesura que el temps ha transcorregut, m'he anat adonant que la meva manera de veure el que m'envolta i de reflectir-ho a les novel·les quan escric, en part pot tenir un punt en comú amb el meu pare Xavier, en la seva forma d'estar atent a moltes coses que succeïen, fossin petites o grans, i això també inclou el temps que va viure a Pradell en l'adolescència.

Crec que tinc força punts en comú amb el meu pare, com la facilitat per inventar-me històries que esdevenen literàries; l'afició per fer teatre -cosa que ell va heretar del meu avi Rodolfo-; ser professora i sentir il·lusió cada dia en trepitjar les aules de l'institut per anar a fer classes de llengua catalana i de literatura, barrejant-hi història per situar els moviments literaris i els autors; llegir als alumnes en veu alta poemes, fragments de novel·les o narracions, com ell feia amb mi de petita... Ell i jo hem compartit la passió pels gegants de Reus, els Vitxets, els Moros, els Indis i els Japonesos, amb la Mulassa que els acompanyava, aquells antics gegants que ara reposen al Museu de Reus i que visito de tant en tant, perquè són els nostres.

Amb el pare també he compartit moltes altres aficions.

He estimat el xalet de Reus que el meu avi Rodolfo va fer construir a mitjans dels anys 30 i que va ser la casa on van viure ell i la seva família: la seva dona Maria i els seus fills, Xavier, Eulàlia i Montserrat. Malauradament l'avi Rodolfo el va poder gaudir poc temps perquè va morir el 1941, quan el meu pare tenia 18 anys.

El xalet va ser el meu primer contacte amb la terra. Els arbres fruiters, la delícia de menjar albercocs, prunes o figues acabades de collir que, en mossegar-les, barrejaven el delitós perfum amb el gust. O les maduixes de l'hort especialment saboroses, arrencades de la mata i menjades, que et tintaven de vermell el capciró dels dits. Fet que sempre recordo quan llegeixo els versos de Carner: "El món, en meravelles i jocs atrafegat,/ és petit i vermell i fresc com les maduixes."

La fragància del marduix, de la marialluïsa, la dels pins de la zona que en dèiem "el bosc"; la sentor dolça de les petites pomes que treien el cap tímidament entre les fulles de les branques; l'especial olor de terra enganxada a les mans i a les ungles, a les espardenyes i a la roba del Cisquet, el pagès que cuidava l'hort del xalet, olor que em sorprenia i m'agradava. L'observava, carregat amb els diferents càvecs, o quan passava el rasclet perquè les fulles esgrogueïdes per la calor d'estiu queien contínuament a la placeta on l'àvia solia fer tertúlia amb alguna coneguda, o amb la mare i la tieta. Les olors de la infància no s'obliden i et fan recordar. De vegades em sembla flairar l'aroma del garrofer que era al costat del gronxador, i l'olor de fulles seques cremades a la foguera que feia el Cisquet al fons del jardí.

Al xalet de Reus, a l'estiu, ben entrada la tarda sentia que els grans deien "Ja arriba la marinada", i refrescava. També havia vist, a entrada de fosc, cuques de llum i havia sentit el cri-cri-cri dels grills. Petits descobriments d'infant que m'han acompanyat sempre, com el sol de primera hora del matí en llevar-me i sortir al jardí, un sol que em semblava diferent del que veia des del balcó del pis de Reus, malgrat que era un pis molt lluminós. Tal vegada era pel cant dels moixons: pardals, gafarrons, caderneres... que saltironaven contents perquè s'havia iniciat el dia, o potser per l'alegria de veure el gat que venia corrents amb la cua dreta per refregar-se contra les meves cames.

Al xalet, la cuina de l'àvia feia una flaire diferent de la de casa i quan en sorties i travessaves la porteta vidriada entraves a la part del "motor" -que era l'antic mas abans de construir el xalet -lloc que els nens teníem prohibit perquè hi havia el pou i l'àvia temia que no ens enganxéssim amb la corretja. Allà hi havia el misteriós refugi del temps de la guerra amb l'entrada tapiada perquè l'àvia ho havia volgut. Una joia que vaig descobrir anys més tard quan el tiet Xavier, marit de la tia Montse, va tirar a terra la fina paret perquè hi poguéssim accedir.

Parlo de tot això perquè jo, que era una nena de pis, crec que en certa manera, encara que a vosaltres un faci somriure per sota del nas, vaig tenir el meu primer contacte amb la terra allí, al xalet Amorós, a tocar de Reus. I m'agrada relacionar aquesta sensació de descobriment de la terra amb Pradell, perquè va ser el meu avi Rodolfo qui va voler construir-lo per viure-hi amb la seva dona i els seus fills. El xalet, de retruc, durant aquells anys d'infantesa, me'l vaig fer una mica meu i ho ha continuat essent perquè l'he estimat fins al final. Ara és el mateix xalet, restaurat respectuosament i molt bonic, però ja no és el xalet Amorós, ja no té el bosc dels pins, ni el garrofer, ni l'albercoquer, ni la prunera, ni albergínies ni carbassons, ni enciams ni tomàquets, ni els crestalls de les maduixeres, ni les mates de marduix, ni els caminals vorejats amb pedres foradades i goges de color taronja, ni la bassa amb peixos vermells que servia per regar l'hort, ni la caseta del gos on es desaven les eines. Ara no puja la marinada perquè els edificis construïts i la petroquímica li barren el pas; ni hi ha cuques de llum i a penes se senten els grills.

El meu pare, també enyorava la terra.

Tota la nit que sento

els perdiguers del temps

lladrant cara a la lluna.

Ara m'aixeco

i dintre el sol repasso

antics rosaris.

Sóc al Pradell de sempre

i acordo

el ritme del respir

al compàs d'aquest aire.

Humilment m'arrecero

a l'ombra del meu pare

i em confonc amb la terra.

Reposo

tan pròxim a la deu

que sento néixer l'aigua.

Per acabar volia dir-vos que, de manera diferent als meus avantpassats ancestrals, al meu besavi Quico, al meu avi Rodolfo i al meu pare Xavier, jo també estimo els marges de pedra seca, el tros de la Coma on tenien una font que rajava sempre, i la casa pairal de Cal Quico, Cal Joan Isabel perquè era la casa pairal de la meva besàvia Magdalena, els carrers i els camps per on corria el Xavier adolescent, els pradellencs que van voler fer "Fill adoptiu de Pradell" el meu pare, i el "Centre de Lectura i Biblioteca Xavier Amorós" que teniu. Tot això ho estimo, a la meva manera, perquè al cap i a la fi, una petita part de mi, també és de Pradell de la Teixeta.

Bona Festa Major.

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

Novel·la històrica, novel·la literària: el procés d'escriptura

 

Novel·la històrica, novel·la literària: el procés d'escriptura

Conferència 10a Universitat Nova Història. Antic Convent de Sant Francesc. Montblanc. 3/8/2023

La meva escola d'aprenentatge per a ser escriptora.

Escoltar un conte, llegir-lo, és un dels plaers que formen part de la nostra infantesa. Si en aquells primers anys t'explicaven una rondalla, un romanç, un poema, i a mesura que creixies eren tu qui descobries la lectura amb el llibre a les mans, t'imaginaves els personatges. Aquest era un fet meravellós, perquè aquells éssers eren teus, tu els havies recreat en la teva imaginació a mesura que el text, el relat, t'anava atrapant.

La meva escola d'aprenentatge per a ser escriptora van ser els llibres, la lectura. Passar un dia amb un llibre preferit, durant la infantesa, és un dia viscut plenament, ens diu Marcel Proust, i afegeix que potser ens pensàvem que, aquestes hores, les vivíem sense viure. Jo crec que sí que les vivia amb la mateixa intensitat, perquè feies teva la lectura, la història, i era tant o més emocionant que jugar amb els cosins o els amics, al jardí de l'àvia.

A mesura que creixia, sense saber-ho, el meu aprenentatge seguia essent la lectura, l'observació silenciosa de l'entorn quotidià, i escoltar el grans quan parlaven d'allò que havien viscut i del seu dia a dia.

Els meus pares van formar part d'aquest ensenyament espontani. Els relats de la mare, els contes de tradició oral que contava, el seu amor pels llibres. I el pare, Xavier Amorós, gran conversador, amant del teatre, de la ràdio, de la literatura, la poesia i la cultura en general.

Les vivències que vaig tenir amb ell van ser significatives per a mi, encara que llavors no n'era conscient. (Primera Història d'Esther al Fortuny, conèixer la companyia dirigida per Ricard Salvat, L'Escola d'Art dramàtic Adrià Gual, amb actors com el mateix Salvat, M. A. Capmany, M. Roig, J.M. Benet i Jornet... i el mateix Espriu que va assistir a la representació. Jo només tenia 8 anys i vaig tenir la sort de sortir a l'escenari fent de capgròs. Els recordo a tots i la representació d'aquell 17 de maig de 1963. Em portava als concerts del Raimon, a veure cinema d'Art i Assaig, també la pel·lícula Plàcido, de Berlanga, que vam comentar posteriorment. Converses i poemes llegits des de petits. Els seus Temps estranys eren relats a casa amb la seva conversa amena i didàctica).

A banda de l'aprenentatge per l'entorn cultural familiar, crec que la creativitat innata i la imaginació hi tenen a veure amb la meva formació com a escriptora.

També els estudis de llengua i literatura, l'experiència amb adolescents, explicant literatura i llengua durant 38 anys en un institut de Secundària. Les converses amb gent gran nascuda a principis del s. XX que havien viscut la guerra i la postguerra, gent que pertanyia als dos bàndols i saber escoltar els seus relats des del seu punt de vista.

A més hi ha el meu interès per la història, a través d'hemeroteques, de la premsa de l'època, de llibres, de documentals, del fons de les biblioteques, dels arxius històrics, d'internet que cal contrastar sempre.

Tot aquest conjunt de factors és la base del meu aprenentatge per escriure les meves novel·les.

La primera novel·la que vaig publicar data del 1986. N'he publicat 18, entre novel·les juvenils i per a adults. Són novel·les són literàries, i molt sovint els fets reals, històrics, es barregen amb la ficció.

El meu procés d'escriptura

En el moment que em poso a escriure una novel·la he de saber el tema, l'argument, l'època i el lloc en què es desenvoluparà i qui la protagonitzarà.

Aleshores ve el treball, que ha de ser continuat, regular, intents, amb dedicació absoluta, vius dins de la novel·la i, com més avances, més introduïda et trobes, fins al punt que, a voltes, no és fàcil desconnectar de l'univers literari. Perquè si et despertes a la nit i penses alguna escena, algun fet que et sembla imprescindible, no pots esperar l'endemà perquè potser hauràs perdut la idea i t'aixeques a escriure.

Les novel·les infantils i juvenils tenen una complexitat diferent, han de ser més curtes, capítols més breus, argument lineal i sobretot, saber connectar amb ells, has de saber situar-te en el seu lloc, tornar a l'època de la infantesa o l'adolescència, no parlar-ne des del punt de vista de l'adult, sinó de l'escriptor que s'identifica amb els personatges, i els protagonistes són nens o nenes, nois o noies, dependrà de l'argument.

En aquestes novel·les la història no hi forma part, encara que en podem exceptuar una de juvenil:

D'on véns, Jan? 1994 Cruïlla Col. Gran Angular (recent acabada la revolució contra el dictador Ceaușescu i la seva caiguda, una parella viatja a Bucarest a adoptar un dels moltíssims nens sense família que hi havia a les llars d'acollida romaneses, perquè el dictador promovia que es tinguessin fills per fer gran el país, i la gent no podia mantenir-los, per això acabaven deixant-los a les cases d'acollida.)

Lectura Pàg. 88-89

A les novel·les per a adults la tècnica és diferent, de vegades començo el relat in medias res (vol dir en mig de l'assumpte, la història s'inicia en un moment àlgid) i continuo amb el flashback fins arribar al moment cronològic del primer capítol, aleshores segueix cronològicament. Com a Els til·lers de Mostar que de seguida comentaré.

Escric directament a l'ordinador (les primeres novel·les encara les vaig escriure a màquina, eren els anys 80). Abans de començar faig la preparació, utilitzo llibretes grans per fer-me l'esquema de la novel·la, per apuntar-me idees que després desenvolupo, per fer la llista dels noms, la data de naixement i l'origen dels personatges. Els pobles i ciutats on transcorrerà la novel·la... Aquestes llibretes es van omplint a mesura que redacto. A la meva taula hi ha fulls de paper, la llibreta, també faig servir post its amb notes. Pot donar la impressió de caos, però sempre m'hi entenc. Inicio el relat i va fluint.

A més de la creació, cal la documentació, la informació, els viatges als llocs on transcorre la novel·la, la presència física i el contacte és important.

Si la novel·la transcorre en un temps passat i els llocs poden haver canviat, busques fotografies, documentació als arxius, mires documentals, llegeixes llibres, escoltes relats de supervivents, (pares, familiars, avis, memòria del que explicaven)

Els indrets on es desenvolupa l'acció de les meves novel·les no són tan sols a Catalunya, sinó també en països que conec a fons per les reiterades visites, per les temporades que hi he pogut passar, per la vida quotidiana que hi he pogut fer, o perquè hi he pogut tornar per poder afinar els detalls.

A les novel·les per a adults, m'agrada barrejar la novel·la històrica amb la literària encara que el relat basat en fets reals no ha de ser un tractat d'història, sinó que aquí entra al redacció literària, la interpretació de la ficció sense deixar de ser fidel a la realitat.

I quan creus que la novel·la està acabada, ve la feina més intensa, la revisió de la novel•la. Has de revisar que la part d'història no domini sobre la literària.

Quines novel•les qualifico d'històriques? quines de literàries?

Totes són literàries i algunes també es poden incloure com a històriques.

Com per exemple, aquestes.

Els til·lers de Mostar, 1996 Columna edicions. El fons històric tracta de la guerra dels Balcans. La protagonista, Andrea, bosniana refugiada a Catalunya que després de la guerra intentarà buscar l'home que estimava, Branco, serbi, que en aquells moments viu a Praga.

El tema de la novel·la va sorgir quan vaig llegir al diari una notícia que parlava d'una bosniana refugiada a Catalunya que deia que enyorava els til·lers del seu carrer, a Mostar. Les novel·les per a adults, solen tenir les dones com a protagonistes perquè m'agrada endinsar-me en la psicologia de les dones.

El procés d'escriptura va durar tres anys perquè en aquells moments havia d'alternar la meva feina a l'institut amb la d'investigació i l'escriptura. La documentació era bàsica, vaig passar-me hores i hores a les hemeroteques, biblioteques, consultant els diaris físicament, totes les notícies de la guerra dels Balcans.

Aquells anys no hi havia la facilitat d'internet. Qualsevol notícia als mitjans de comunicació o fotografies podien ser importants. Prenia notes en una llibreta, tot allò em servia en el moment d'escriure.

No tan sols m'havia de documentar en hemeroteques, sinó que vaig tenir entrevistes amb refugiats que aleshores vivien a Catalunya.

Lectura d'un fragment de Els til·lers de Mostar. Pàg. 184-185

La casa de Rose Warren. 2018 Onada Edicions, la qualifico de novel·la històrico-literària. Així com la documentació que vaig fer servir per la de la guerra dels Balcans va ser amb les entrevistes a refugiats i la premsa escrita de l'època, en aquesta que la primera part tracta de la guerra civil a Reus, la documentació oral va ser a través del meu pare, de documentals, publicacions històriques, llibres i premsa, també. Especialment la consulta a les moltes revistes que es publicaven a Reus, em van ajudar per a la documentació de la moda, i notícies de tot tipus com l'actuació d'una orquestra en un moment determinat, botigues que ja no hi són... etc.

La segona part transcorre a l'exili, als camps de concentració, concretament el d'Argelers, vaig anar a visitar la zona i a consultar l'arxiu, molt sovint. La tercera part tracta d'en Joan, un nen, fill dels protagonistes, atrapat entre dues guerres, la civil espanyola i la segona guerra mundial, que anirà refugiat a Londres. Vaig veure filmacions d'antics documentals i vaig consultar publicacions d'aleshores. De la vida quotidiana a Londres durant els bombardejos vaig poder parlar amb una senyora que era una nena aleshores.

Lectura de La casa de Rose Warren pàg. 221-222

Fer novel·la històrica és una feina fascinant, us deia que les novel•les que qualifico d'històriques, són també literàries, perquè la història és dins de la literatura.

El procés d'investigació t'absorbeix intensament, els viatges als llocs dels quals parles, una i altra vegada, les descobertes que no esperes, els arxius, la premsa de l'època, consultes a internet, que has de contrastar. I més fascinant, encara, el procés de fusió, la barreja dels fets reals amb la ficció i els teus personatges.

Com també he fet amb les dues darreres novel·les:

Els nens de la senyora Zlatin 2021 Columna Edicions. Finalista del Premi Ramon Llull 2020 i de l'Amat Piniella 2022 i Confidències vora el Tàmesi  2023 Onada Edicions

1-Els nens de la senyora Zlatin: Dues històries paral·leles transcorren al llarg de la narració, uns fets reals: el dels nens d'Izieu i  la història dels Verdier, que és de ficció però també té una vessant històrica que és el temps de la primera postguerra a Barcelona, quan els nazis vivien tranquil·lament i luxosament al voltant del Ritz, protegits pel règim franquista i la societat derrotada vivia amb por i precàriament.

La documentació i informació era exhaustiva: durant dies vaig consultar els Arxius dels Memorial d'Izieu, vaig veure pel·lícules del procés del nazi Barbie, testimonis del judici, vaig tenir accés a les fotografies que es van fer els nens durant el 1943-1944, a les seves cartes i dibuixos. Les reiterades visites i les consultes que em va facilitar el Director del Memorial d'Izieu, Mr. Dominique Videau. Consultes als Arxius a Lió on hi ha documents de l'època, consultes  de documents a París. Consultes a la premsa, diaris on line i físics. Biblioteques, llibreries.

Respecte a la part dels nazis al Ritz i postguerra espanyola dels anys 40, per a la construcció dels personatges, memòria històrica, escrita, documentals i de persones reals.

Lectura Els nens de la senyora Zlatin pàg. 9-10-11

2- Confidències vora el Tàmesi. El relat està protagonitzat per una noia de família irlandesa, nascuda a Liverpool. El seu caràcter rebel i les seves ganes d'aconseguir ser algú dins del món de la política la portarà a Londres durant els anys 70 època de transformacions, música, moda... Entrarà al món de la publicitat perquè entra a treballar a l'agència Saatchi & Saatchi. Una noia laborista que admira Margaret Thatcher perquè aconsegueix entrar a formar part d'un món d'homes exclusiu per a ells dins de la política. Viurem el relat literari al compàs de la història d'una època amb Thatcher, que ocuparà un lloc fins llavors reservat als homes. Les dones seran protagonistes, les àvies, com la Sally, una àvia irlandesa lluitadora, com al Maud, la protagonista Maeve i la seva amiga Phyllis. Totes tenen un paper primordial, conjuntament amb els homes que formen part de la seva vida, dels seus amors i desamors. En aquesta novel·la trobarem personatges reals i ficticis amb perfecta fusió. La història i la ficció formen un únic relat.

La música, les cançons d'aquells anys, marcaran la la cronologia. La música evolucionarà com la societat. Són anys de moviments convulsos políticament. (Malvines, miners, IRA). La memòria històrica d'Irlanda també serà important.

Lectura un fragment. Confidències vora el Tàmesi Pàg. 361-362

No vull deixar d'esmentar Vora el llac. Empúries, 1999, ja que la guerra civil és l'origen de la novel·la, amb tres dones protagonistes que viuen la guerra de forma generacional: l'àvia, republicana, que la viu de ple, amb l'exili i la tornada a Catalunya amb silencis i renúncies. La seva filla, que viu en la societat franquista dels vencedors, i la néta que no ha conegut directament la guerra però que en viu les conseqüències.

Lectura Vora el llac pàg. 87

Durant els anys posteriors a la guerra civil, moltes famílies no en parlaven, ni als seus fills, ni als seus néts. Hi havia pors, silencis, segurament per la situació política que va venir a continuació. 

La novel·la històrica ha d'arribar als joves.

No hem de perdre la memòria històrica. Les generacions properes no l'han d'oblidar.

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura.

Montblanc, 3 d'agost 2023

YouTube ▶