Soliloqui
Tot explicant
literatura a les aules de l’institut, parlava de la llei del pèndol en
literatura a través del temps. Sobretot en treballar els moviments literaris
del segle XVIII al XIX i XX.
Neoclassicisme/Romanticisme/Realisme-Naturalisme/Modernisme/Noucentisme. El
pèndol oscil·lava d’un costat a l’altre, de la mateixa manera que també ho feia
l’evolució de la societat.
Des que tinc record,
la literatura, a través de la lectura, ha format part de la meva vida, tal
vegada era còmplice de la meva imaginació i juntes configuraren la meva
personalitat i el meu món literari com a escriptora.
Jo havia debutat com
a professora de Llengua Catalana i Literatura els curs 1978-1979. S’iniciava la
Democràcia. Una falsa democràcia.
Vaig ser professora
perquè ho volia ser. Estimava els llibres que havien escrit i que escrivien els
literats antics i els contemporanis, i m’agradava compartir aquests tresors amb
els estudiants. Desitjava que descobrissin el mateix que jo havia descobert. I
no ho feia només teoritzant sobre la tarima, recolzada a la taula o fent
esquemes a la pissarra per il·lustrar millor allò que explicava, sinó llegint
fragments en veu alta i analitzant lectures en prosa narrativa, poemes,
dramatúrgia. Portant-los a veure representacions teatrals a Barcelona i
recorrent llocs on havien viscut els grans escriptors i els carrers dels
escenaris d’algunes novel·les. No tan sols anàvem a Barcelona, també havíem
pujat al Canigó, visitàvem el Cau Ferrat de Sitges, els casalicis romàntics de Vilanova
i La Geltrú i Sitges, la Casa Navàs de Reus. Vam passar una setmana a l’Alguer
per tenir contacte amb l’alguerès. També anàvem al cinema o projectàvem
pel·lícules a l’institut sobre temes de la guerra civil o qualsevol altre que
considerava significatiu pel temari que treballàvem.
El temps transcorria
i la llei del pèndol no s’aturava, i no es limitava als moviments literaris.
L’evolució de la societat era evident.
Al llarg dels anys
l’alumnat anava canviant perquè la societat es transformava. Arribà un moment que l’ambient a les aules era
diferent. Què succeïa? Tal vegada la causa provenia d’una nova generació de pares
educats en escoles amb una pedagogia malentesa que no van saber traslladar ja
que es concedia permissivitat als seus plançons esdevinguts petits dèspotes que
pretenien aconseguir-ho tot sense esforç. Començava a adonar-me que havien
perdut la il·lusió, eren uns altres. Tal vegada el canvi de pla de
l’ensenyament que havia introduït l’ESO i a les classes es barrejaven
estudiants interessats i d’altres que no suportaven assistir a classe.
I amb el temps l’entusiasme
que ens portava a fer petites sortides o el viatge de final de curs que no
només era cultural i l’interès per la lectura, es va anar apagant. La majoria
ja no es compraven llibres perquè no es deixaven seduir per ells i a les
sortides culturals s’apuntava poca gent. Vaig continuar amb el meu
apassionament per la llengua i per tot el que explicava. Vaig haver de baixar
el nivell, els resultats acadèmics cada cop eren més fluixos i a les classes
interactuàvem menys. El seu interès es centrava en la tecnologia que avançava
progressivament i cada cop més era protagonista.
Malgrat tot, quan em
va arribar l’edat no desitjava retirar-me, no volia fugir del contacte amb els
estudiants i vaig allargar un temps més la meva activitat docent.
Aleshores, quan ja no
formava part d’aquell món i em vaig dedicar a seguir escrivint amb més
intensitat, vaig anar veient que el panorama de les diferents generacions
d’adolescents anava més enllà. Joves asseguts en grup dedicant el seu món a la
pantalla del seu telèfon mòbil. Sense conversar a penes amb els companys del
seu voltant.
I es van saber els
resultats dels informes (PISA). Cada cop pitjors. Feia temps que era conscient
que es puntuaven amb nota uns treballs de recerca o universitaris que no tenien
res a veure amb els que es feien anys enrere, abans que es permetés que l’ESO
s’instaurés en l’ensenyament.
Què ha passat amb el
pèndol? L’interès pels valors que abans eren importants, com la llengua pròpia,
s’ha perdut. Potser la llei del pèndol només
funciona pels moviments literaris o pels canvis socials i polítics.
Quan el pèndol es
gronxi un altre cop, ¿inclourà recuperar dins dels canvis socials el valors per
l’amistat sincera de la lectura, per la imaginació, pel respecte, per l’interès
per la conversa i el saber, pel passat històric que ens instrueix; també per
l’art, el teatre, la poesia i la novel·la que et traslladen a mons inaudits?
Penso en els anys 70,
llunyans i fructífers, quan érem noies adolescents i joves que volíem trencar
amb l’ideal burgès de ser dones de sa casa i estudiar i treballar
equiparant-nos als homes. Tots plegats teníem interès pel futur i vivíem un
present ple d’objectius. Les dones, joves que representàvem la tercera onada
del feminisme durant el segle XX, vam lluitar i aconseguírem els nostres
objectius.
El temps s’escola a un ritme trepidant. Oblido el pèndol i el seu balanceig. Sento llàstima rumiant en un futur que ja és aquí i em sento impotent perquè percebo que he predicat en el desert.
Filòloga, escriptora, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura.
*foto de Xúlio Ricardo Trigo