Encara que no m'atreviré mai a dir que sóc un literat, ni que sóc poeta –anys enrere vaig escriure versos amb certa reiteració i fervor, exercici que vaig abandonar fa 42 anys per respecte a la poesia-, sí que puc dir que sóc escriptor perquè, encara que sigui per mimetisme, he escrit i he publicat. Ser literat –i, no cal dir, ser poeta- comporta un cert grau de qualitat artística no gens fàcil en aquestes modalitats. El que es diu escriptor a seques, en canvi, que és el meu cas, en principi només té l'ambició d'explicar-se i de ser comprès. Jo, a més, sóc un escriptor limitat: monotemàtic i dotat de pocs àmbits i horitzons suficientment coneguts per poder-los descriure; un escriptor que mai no he abandonat la primera persona. (...)Xavier Amorós Solà va néixer a Reus el 7 d'abril del 1923. El seu pare, Rodolf Amorós Cabré, era de Pradell de la Teixeta tot i que als 11 anys va baixar a viure a Reus, a treballar d'aprenent en una botiga de roba, Cal Marquet, al carrer de Monterols i ja no se'n va moure. Anys després, juntament amb dos socis més van fundar Las Americas, un comerç de teixits al carrer de Llovera, als baixos del Palau Bofarull, a les antigues cotxeres i cavallerisses. La societat es deia Creus, Reig i Amorós.
La seva mare, Maria Solà Miret, era de Maials.
Rodolf Amorós va apropar el seu fill a la lectura, als literats catalans de l'època, com Josep Maria de Sagarra, Frederic Soler i d'altres. Amb els pares anaven a cada setmana al Teatre Fortuny on tenien –com molta gent de la burgesia reusenca- una llotja llogada. A Rodolf Amorós li agradava el teatre i n'havia fet, en llegia , i va transmetre aquesta afició al seu fill. A la biblioteca familiar tenien molts llibres, poesia, novel•la -sobretot de la col•lecció A tot Vent; obres de Federico García Lorca, tant de teatre com de poesia. El 1936, Rodolf Amorós va regalar al seu fill un exemplar preciós del Romancero gitano que el 1940, en ple franquisme, va ser confiscat per la guàrdia civil. El Xavier estudiava intern als Escolapis de Sarrià i va demanar als pares que li enviessin el llibre dins del paquet de roba. Aquest paquet no va arribar mai. Ni llençols, ni Romancero gitano. Era un dels molts llibres prohibits.
Quan el Xavier era adolescent, ja vivien al xalet que havien començat a construir abans de la guerra i el van continuar en plena contesa. El xalet familiar era al barri de xalets que envoltava el Reus Deportiu (l'antic, davant de l'estació del Nord). Viure tan a prop del Deportiu era fantàstic per un jove inquiet, amant de la llibertat. Ens el descriu, tenia uns "espais i jardins amb frontó, camp de futbol, solàrium, pistes de tenis i terrassa de reunió amb un xalet esplèndid ple de claredats. I, sobretot, amb piscina reglamentària." (...) "En acabar la classe me n'anava cap a la piscina del Deportiu, que tocava al xalet de casa". El temps li devia passar volant, jugant al frontó, capbussant-se a la piscina... perquè arribava a casa quan ja eren a taula i s'havien acabat el primer plat. I recorda els diàlegs inevitables: "La mare es queixava. El pare també, però no tant". Els comentaris que feien: "pots comptar com van els estudis" "Estudio a la piscina", responia jo. "La piscina no és un lloc per estudiar".
Estudiar, no hi estudiava, però hi llegia molt.
"Les lectures a la piscina deserta es van convertir, per a mi, en l'únic refugi confortable. Cada vegada preferia més la novel•la escrita en català, entre la qual, la traduïda, em seduïa enormement". "Tenia dotze, tretze, catorze hores per llegir". Llibres com Vida privada de Sagarra, El comte Arnau de Maragall, Una mena d'amor de C.A. Jordana. Ara bé, el Xavier sempre ha tingut presents dos llibres de capçalera, els més estimats: Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain i Aloma de Mercè Rodoreda.
Com ens explica a l'Agulla en un paller, va estudiar a les monges franceses de la Presentació, als Padres, i el batxillerat a l'Institut de Reus. El darrer curs, el 7è, als Escolapis de Sarrià.
Record de l'institut Salvador Forés
El 1941 morí el seu pare i ell va haver d'incorporar-se al negoci familiar, la botiga de teixits Les Amèriques. Tenia 18 anys. A banda del que li va significar la terrible pèrdua, el seu món s'ensorrà. No podria dedicar-se a estudiar carrera universitària (hauria fet Dret o Filosofia i Lletres) ni a la de doblatge que havia d'iniciar aquell any.
Els botiguers Josep M. Roig
Aquells primers anys de postguerra, amb la "desertització" cultural (com ell l'anomenava), semblava que tot se n'havia anat en orris, però va trobar elements per continuar, li agradava jugar a futbol, fer teatre, especialment per la ràdio, llegir... Ràdio Reus EAJ11 necessitava un equip de redactors esportius, i juntament amb el seu amic Manuel Domènech, s'hi van incorporar.
Continuà llegint, ara més poesia, aprofundia Carner, i no deixava d'escriure poemes. Freqüentava les tertúlies d'intel•lectuals a Reus, el 1942 la de la camiseria Casajuana, amb els tres germans Casajuana, el doctor Lluís Grau Barberà, el doctor Jaume Sabater, el doctor Vilaseca, el doctor Pere Barrufet i el doctor Domènech Mas. El pintor Ferrer Rebascall, el moblista Emili Argilaga i el senyor Ramon Guardans. A més, tenia relació literària amb l'intel•lectual Joaquim Santasusagna i el grupet de contertulians, a casa seva. També assistia a la tertúlia del notari Gramunt al Cafè Tarragona, amb Joan Antònio Guàrdias i Antoni Delclòs.
El 1946 el Xavier, la seva germana Eulàlia i els dos germans Aguadé, Paqui i Jaume, van tirar endavant un projecte magnífic: organitzar un festival de varietés en benefici de l'Hospital. El I Festival de Primavera va ser un èxit. Es va representar al Teatre Fortuny i hi van actuar la majoria de joves reusencs.
Després de dur a terme la primera part d'aquella gran aventura, el Xavier comença a festejar amb Luisa Corbella.
Record compartit Dolors Quintana
Un cop reobert El Centre de Lectura de Reus, el 1948 s'integrà a la Secció de Literatura i Idiomes i va ser un dels fundadors del grup "Amics de la Poesia", juntament amb Josep Maria Arnavat i Ramon Amigó (coneguts com "La Triple A"). A més participava en trobades culturals clandestines, anomenades «maquis de la poesia», vinculades també amb Joaquim Santasusagna.
Aleshores començà a relacionar-se amb figures cabdals de la cultura catalana del moment: Carles Riba, Tomàs Garcés, Josep M, López Picó, Francesc de B, Moll, Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany...
El 1952 es casà amb Luisa Corbella. Van anar a viure al Raval de Jesús, en un pis espaiós i lluminós, tot exterior que donava al raval i a la placeta del darrere, que ara es diu carrer de Pubill i Oriol.
Ens explica: Amb la Luisa vam decidir que ens permetríem un luxe: el pis. En aquells temps hi havia molts pocs pisos de lloguer. Els que ensenyaven eren lúgubres. (...) Era un pis ple de claror i cèntric, un pis apaïsat i no pas una cova llarga i estreta amb un passadís interminable com els altres que havíem vist. (...) Teníem una sala plena de claredats que agafava quasi tota l'amplària de l'edifici apaïsat i una xemeneia –un foc a terra emmarcat amb marbre- que no feia fum i on cremàvem llistons de fusta.
Ara sóc a la falda de casa Francina Baldrís
Durant aquests anys va escriure Història sentimental (1954), una obra de teatre que obtingué el premi Santiago Rusiñol als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Mendoza (Argentina) el 1956. També feia teatre al Centre de Lectura. Obres com Figuretes de vidre, de Tenesse Williams, traduïda al català pel doctor Bonaventura Vallespinosa, que també n'era el director.
Estava segur que en sortir a l'escenari el pànic em paralitzaria i no seria capaç d'articular paraula. Érem al juny. Duia un jersei blau fosc de mariner, de llana gruixuda i de coll alt i, malgrat aquella peça estava glaçat.
Malgrat la feina de la botiga, l'escriptura i les seves activitats culturals, va estudiar i va acabar la carrera de magisteri i, a més a més, va obtenir el títol de mestre de català per la Universitat de Barcelona.
El 1963 guanyà el Premi de Poesia de Sant Roc de Cantonigròs, Bartomeu Rosselló Pòrcel en el seu 25è aniversari de la seva mort.
Després d'una llarga etapa de silenci inicià la seva producció en prosa a meitats de la dècada dels 80. Escrigué novel•la històrica, memòries autobiogràfiques. També, al llarg de vint anys, amb assiduïtat, va ser columnista en diferents diaris i revistes
A la primera novel•la, L'agulla en un paller (1985), seguiran més memòries com a cròniques novel•lades. El camí dels morts (1996), Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca, tres volums (2000, 2002 i 2004) i Plou, però plou poc (2007).
Temps estranys Francina Baldrís
El 2005 es publicà el II volum de les Obres Completes, un recull d'articles periodístics recollits anteriorment en diverses publicacions: Cafè París, Botigues de mar 1987-1989, De Reus estant, Tomb de ravals ...
El 1998 L'Ajuntament de Reus el va nomenar Fill Il•lustre de la ciutat i el Centre de Lectura, Soci d'Honor.
L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana també el va nomenar Soci d'Honor.
El 1998, va ser guardonat amb el Memorial Gabriel Xammar com a reconeixement de ser el referent, als Països Catalans, de la literatura i la cultura del Camp de Tarragona.
El 14 de març del 2003, l'Ajuntament de Reus acorda per unanimitat posar el nom de Xavier Amorós a la Biblioteca pública Central de Reus.
L'any 2004 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi. El mateix any la Universitat Rovira i Virgili el nomena Doctor Honoris Causa en reconeixement de la seva trajectòria com a lluitador per la democràcia en els anys del franquisme.
El 2013, Pradell de la Teixeta, poble de la família paterna, l'anomena Fill Adoptiu.
El mes de juny del 2019, El Centre d'Amics de Reus el va nomenar "El més amic de Reus. 2018"
El seu fons personal està dipositat a l'Arxiu municipal i la seva biblioteca personal a la Biblioteca Xavier Amorós.
L'Ajuntament li ha publicat l'Obra Completa en 5 volums. El darrer, l'any 2017, amb la col•laboració de la seva dona, Luisa Corbella.
Acabo amb unes paraules que el meu pare va escriure fa dos anys (desembre del 2020), quan ja no hi veia. El text, adreçat a Pradell, el va escriure en uns fulls blancs, horitzontals. Jo li vaig passar a l'ordinador.
Paraules de Xavier Amorós a Pradell (97 anys) Reus. 22 de desembre del 2020.
Voldria que aquestes paraules fossin el meu profund i sòlid homenatge a Pradell (Pradell de la Teixeta), on vaig conèixer el món, la seva intensitat i les seves persones. Les seves persones de tots els temps, des de la primera parella que el va fundar fins al futur infinit.
Les seves muntanyes, les seves valls, les seves aigües, m'han explicat i m'expliquen el que són les blavors insondables, les verdors que no es fadiguen de néixer, la vida capaç de recomençar amb força i en totes les mesures sempre que calgui.
Estimo les seves dones i els seus homes, les seves noies i els seus nois, els seus nens i les seves nenes, des dels primers que li van donar els batecs inicials fins els que elaboren tots els esdevenidors possibles.
Estimo el Pradell de les fonts, de cada brot infinitament milionari. Veient les seves dones i els seus homes, veig el Pradell de cada persona i penso en el Pradell de la meva àvia materna, pobra, que va morir molt jove. La meva àvia duia el nom de la patrona del poble, Maria Magdalena. Ella venia de cal Joan Isabel i es va casar amb l'avi Francisco Amorós Aragonès que va fundar cal Quico pastisser. Veig tots els escolars que al bon temps es van a refrescar a la font dels tres brocs. (...)
Des de Pradell veig el Reus veneradíssim, com si jo fos el meu pare. Pujo des del centre de la plaça de l'Església i com un ocell, enfilant-me per les Comes Torneres arribo al cim de les Serres a l'Enderrocada, el seu mirador, i albiro les meravelles del mar, contemplo les esplèndides planures del Baix Camp, i veig les planícies i els feraços regadius dels voltants més pròxims a Reus.
El meu Pradell, la meva gent des de sempre. Mai deixaré de pensar que el perfil i la immensitat del món se m'han fet evidents entre les seves persones, el seu cel, les seves muntanyes.
Voldria un Pradell etern dintre d'un Món venturós, dins d'un Planeta més feliç.
Maria Lluïsa Amorós
comissària Any Xavier Amorós
