La visita

La visita 

Relat publicat a la revista NW Reus, gener 2020.

Feia estona que el telèfon sonava a la sala d'estar però no tenia ganes de córrer per agafar-lo. Al cap d'uns segons va sentir la veu de la Mariona que entrava a la cuina per dir-li "No he arribat a temps. S'han cansat de trucar".

Va fer-li un breu somriure i va continuar preparant els macarrons. L'hora de dinar era sempre caòtica, els nens arribaven de l'escola amb gana i encara que sempre es proposava aixecar-se a les set per deixar el menjar fet abans de marxar a la feina, mai no ho aconseguia. Va obrir la finestra i va veure que la prunera estava plena de flors i els arbustos començaven a treure brots. Feia un dia radiant de primavera. Sentia la cridòria dels seus fills al jardí mentre cuinava i mentre anava repetint la lletania quotidiana, sempre el mateix: que es rentessin les mans, que es fessin el llit, que paressin taula, que no deixessin entrar el gos amb les potes brutes...

Es van asseure a dinar amb el temps just. En acabar, la canalla va agafar la motxilla per tornar a l'escola i quan ella els recordà que s'havien de rentar les dents, ja obrien la porta. La Mariona va ser l'última a sortir i la seva veu havia quedat penjada per l'aire "S'ha fet tard, mare".

"És inevitable, cada dia s'hi fa", va pensar. Potser era culpa d'ella, perquè era bastant desorganitzada.

Va donar un cop d'ull a la plàtera, encara quedaven prou macarrons amb carn picada per al seu home, no caldria que li fes un segon plat. Els va posar al forn, va veure que els nens havien deixat els plats a la pica, els va entrar al rentavaixelles i se'n va anar a la saleta a treballar.

Tenia dues feines, al matí de recepcionista en un centre mèdic i a la tarda es dedicava a les traduccions. No guanyava gaire però així completava el sou d'en Toni. En acabar l'institut l'any 1988, ja festejaven. Ella estudiava a l'Escola Oficial d'Idiomes que havien obert a Tarragona feia poc. Ell feia Ciències Econòmiques a Barcelona. Segurament, si no hagués quedat embarassada abans d'hora, en Toni hauria acabat la carrera. Li quedaven unes assignatures que pensava fer durant el curs següent, però a casa de la Cèlia van voler que es casessin i van haver d'espavilar-se. El pare d'en Toni el va col·locar al despatx del negoci, no cobrava gaire però de moment ja els anava bé, la seva intenció era que fos provisional perquè es volia anar examinant del que li faltava i quan tingués el títol buscaria una feina millor.

Va néixer la Carla i ella es va sentir desbordada: la criatura, la cuina, la roba, la neteja... En Toni l'ajudava, feien el que podien però el desordre els acompanyava. Quan van portar la nena a la guarderia semblava que tot s'havia assentat, ella treballava i havien agafat el ritme. Decidiren que amb el que guanyava la Cèlia podrien passar mentre ell acabava la carrera. Malgrat que el projecte no va arribar fins al final, perquè un bon dia es va adonar que tornava a estar embarassada i, quan va arribar en Bruno, en Toni va haver de tornar a treballar al despatx del seu pare.

Un altre cop trucava el telèfon. Potser era en Toni que l'avisava que no venia a dinar.

-Cèlia?

Va quedar sense alè, li havia semblat que era...

-Sóc el teu cosí, en Joan.

Quan va penjar va ser incapaç de continuar la traducció que estava fent. Un munt de pensaments li van venir a la ment de forma trepidant, la infantesa, el grup de cosins, els jocs... Amb en Joan no s'havien vist des que eren molt joves, ni tan sols va venir al seu casament perquè no van convidar a penes ningú. Ells dos eren els cosins més propers, d'edats semblants, els que organitzaven els jocs, els que tenien més afinitats, i durant tots aquells anys semblava que s'haguessin oblidat l'un de l'altre. El dijous venia a Reus a visitar-la; al matí, per feina, havia d'anar a Tarragona.

Havien quedat per dinar. Estava encantada, tantes coses que s'havien d'explicar, tantes coses que recordarien. No li havia proposat convidar-lo a casa seva, hi hauria els nens que havien de tornar a l'escola de seguida després de dinar, i en Toni, que arribava molt més tard... Va fer un cop d'ull al seu entorn: el sofà amb la tapisseria gastada estava massa afonat, la prestatgeria presentava uns quants llibres col·locats sense gràcia, una nina despentinada i descolorida que havia estat de la Carla i després de la Mariona, soldats d'en Bruno que ja no li servien perquè estaven lesionats, un plec de papers que tan sols eren rebuts de la llum, el telèfon, el gas, i una capa de pols consistent que donava un to boirós a tots els elements... Els quadres penjats a la paret, heretats dels avis d'en Toni, eren de mal gust; feia temps que els volien canviar per uns dibuixos a llapis que els havien regalat quan es van casar, però abans havien de treure el paper de la paret i pintar-la, perquè en despenjar les pintures es notava el senyal, el sol s'havia menjat el color del paper i sota dels marcs encara es conservava intens. El contrast era fort i es veuria massa. Algunes de les rajoles del terra, velles, estaven trencades; el vidre d'una finestra tenia una fissura en un costat... L'escala que conduïa al pis de dalt estava plena de sabates dels nens repartides en cada graó com si fossin en un aparador. És clar que podia dedicar la tarda de dimecres a netejar i endreçar en lloc de fer les traduccions que sempre corrien pressa, però ho desestimà. No, ella i en Joan menjarien fora, preferia sortir de casa, així canviaria d'aires.

Acabats de casar van anar a viure als xalets Quintana en una casa petita amb un tros de jardí. Els pares d'en Toni li havien regalat. Havia estat dels avis. A la Cèlia li agradava, al davant hi havia el jardí amb un breu camí que arribava fins a la porta, tenia el mateix aire que les casetes angleses dels contes que llegia una i altra vegada quan era una nena. Al darrere, un pati que ara destinaven a estendre la bugada i on hi havia la caseta del gos i la major part d'estris dels nens: bicicletes, una piscina de plàstic, la cuineta, pilotes... Aleshores s'hi havien instal·lat il·lusionats, la casa estava vella i la intenció era anar-la arreglant, però en néixer la Carla van començar les despeses, al cap d'un any va aparèixer en Bruno i després d'ell la Mariona només va trigar un i mig més. Havien anat fent els arranjaments imprescindibles, poca cosa, fins i tot havien aprofitat molts mobles dels que hi havia. Va arribar un moment que l'habitatge va deixar de ser idíl·lic; per molt que netegessin o es proposessin endreçar, no lluïa. Al començament la seva mare havia intentat posar cullerada amb el tema de l'ordre i la neteja però ella s'havia negat a deixar que s'introduís en la seva vida, a casa seva. Els sogres tampoc no els visitaven. Al principi, en néixer la Carla, hi anaven, però quan ella es va adonar que feien comentaris en veu baixa a en Toni mentre observaven el desordre, va dir al seu marit que no volia més visites familiars. No els convidava mai, ni als uns ni als altres, ni per festes nadalenques, ni pels naixements dels nens, ni pels aniversaris. En Toni havia estat un home ordenat i metòdic, però es va habituar al cosmos familiar.

Ella estimava el seu marit i sabia estar per ell per sobre de tot. El feia feliç i potser per això en Toni s'havia adaptat sense problemes a la vida amb els tres nens, la casa poc confortable, el menjar improvisat, el gos, la roba sense planxar, i les traduccions d'última hora que feien que la Cèlia es desentengués d'ells durant tota una tarda mentre es concentrava treballant tancada a la sala d'estar. Quan sovintejava aquesta situació i ella se n'adonava, un vespre portava els nens a dormir aviat, els explicava un conte i tancava el llum. Llavors preparava un sopar especial per a ells dos, parava taula amb espelmes, un gerro amb flors acabades de tallar del jardí i assaborien els plats cuinats amorosament i la copa de vi; després posaven música suau, ballaven i s'estimaven com si encara fossin els mateixos joves de feia deu anys.

Al seu cosí Joan li agradava viatjar. Era cordial i s'interessava per la història, per l'art, per l'origen i el final de la vida... Havia estudiat quatre o cinc carreres universitàries. La primera, dret, va ser la que li va servir per a la seva feina; va fer una oposició de les més difícils i va treure el número u de tot l'Estat. Les altres les feia per informar-se, per satisfer la seva curiositat. Tenia una memòria excepcional, no li calia estudiar, només escoltar i llegir i treia uns resultats extraordinaris, però mai no va envanir-se d'aquest do que tenia.

Quan eren més joves i encara tenien contacte, li enviava postals des de llocs que visitava i que ella trobava meravellosos: necròpolis etrusques, les piràmides d'Egipte, la Índia, Herculano i Pompeia, les truculentes catacumbes de Palermo i molts altres indrets d'Orient o alguns del quals ella ja no sabia ben bé on paraven.

La relació entre ells venia des que eren petits; en Joan no vivia a Reus però cada estiu ell, en Marcel i la seva mare, s'instal·laven dos mesos a casa dels avis perquè el seu pare viatjava molt. Llavors era quan es reunien al terrat de casa de l'àvia i organitzaven jocs farcits d'aventures. La Cèlia era la cosina gran, després seguien en Joan, la Sara, en Marcel, l'Edgar i en Xavier. Havien transformat el quartet del safareig en una cabana que era refugi dels pirates; el terrat estava ple de plantes que l'àvia cuidava amorosament i ells van acabar de decorar-lo amb trossos vells de llençols blancs que pintaven i tota mena d'andròmines que servien d'escenari per a les seves històries. Els dos més petits feien allò que en Joan i la Cèlia els deien, però la Sara no es conformava a ser una subordinada i volia tenir un paper més destacat, per això buscava la complicitat del germà d'en Joan, en Marcel, per portar-los la contrària; però en Marcel era un nen pacífic i preferia el tarannà de l'Edgar i en Xavier.

L'únic animal que formava part de la colla era una tortuga bastant grossa, que no se sabia com havia aparegut al terrat i que l'àvia alimentava amb fulls d'enciam. La tortuga -que no tenia nom- es distreia observant els seus jocs des de l'ombra de dos testos amb geranis.

La Cèlia, aquella tarda, va recordar moltes anècdotes d'aquella època, també el dia que la Sara es va enfadar amb ells i va llançar amb ràbia una bola de fusta del joc de bitlles. La tortuga havia sortit del seu amagatall i caminava lentament pel mig del terrat. El llançament de la Sara la va encertar de ple. Va ser un cop fort a la closca. Tots van quedar impressionats en veure la part central de la closca trencada i van anar a demanar auxili a l'àvia que va pujar amb la mercromina per guarir-la. Des d'aquell dia, la tortuga, no apareixia quan els nens pujaven al terrat.

Va arribar el dijous i el dinar amb en Joan. Abans d'anar a treballar, la Cèlia es va vestir i pentinar amb més atenció que els altres dies. Havien quedat a la Plaça de Prim a dos quarts de dues i en plegar de la feina no tindria temps de passar per casa. Aquell matí els nens van marxar a l'escola i ella va sortir poc després, va tancar la reixa del jardí i, des d'allà, va fer un cop d'ull a la casa. Continuava semblant-li que tenia un aspecte anglès, com si formés part d'un dels contes que llegia de petita. Va sospirar i començà a caminar. Havia deixat les claus en el lloc secret del jardí que la Carla ja sabia i una amanida d'arròs a la nevera que no calia escalfar, perquè dinessin. En Toni li havia assegurat que sortiria abans del despatx.

Eren gairebé dos quarts quan la Cèlia va baixar les escales del centre mèdic i va córrer cap a sota dels porxos de la plaça. En Joan ja hi era. Estava plantat davant del Teatre Fortuny. Se'l va mirar amb satisfacció, anava ben vestit, era un home interessant, amb un aire misteriós. Va apropar-s'hi i es van fer un petó lleuger, com si fos el començament d'un estiu qualsevol i només fes uns mesos que s'havien trobat per celebrar el Nadal a casa dels avis.

-On anem a dinar?

Van creuar la mirada i la Cèlia es va sentir feliç i entremaliada com si tingués nou anys i estiguessin a punt de començar un dels seus jocs plens d'aventures al terrat de l'àvia que era a pocs metres d'allà on es trobaven.

Maria Lluïsa Amorós          

filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura

La meva biografia ▶

*foto de Xulio Ricardo Trigo

Presentació de la novel·la Els nens de la senyora Zlatin

 Presentació de la novel·la Els nens de la senyora Zlatin, de M. Ll. Amorós

Finalista Premi Ramon Llull 2020. Reus, Casa Navàs, 6 de febrer de 2021, a càrrec de l'autora M. Lluïsa Amorós. Columna Edicions.

Bon dia. Agraeixo molt a Daniel Recasens, regidor de cultura de l'Ajuntament de Reus que hagi volgut acompanyar-nos. 

Vull donar les gràcies a Joan Peñas de la Llibreria Galatea, a Columna Edicions Grup62 i a Belén De Michele de Comunicació i Premsa del Grup 62 per organitzar aquest acte; a Sílvia Sagalà, directora de Casa Navàs, per la seva col·laboració en la presentació de la meva novel·la en un espai centenari que ja considero literari, per la singularitat i bellesa que representa per a mi una botiga de roba a peça fundada pocs anys abans que el meu avi, juntament amb dos socis més, també n'obrís una al carrer Llovera.

A la meva editora, Glòria Gasch i al seu equip.

Al Marcel Pasqual, músic, que avui ens obsequia amb el so del seu violí.

Al Ramon, el meu marit, que ha estat al meu costat des del primer moment que vaig començar a escriure "Els nens de la senyora Zlatin".

I especialment, moltíssimes gràcies a tots vosaltres pel vostre interès a assistir a la presentació i acompanyar-nos en la situació que ens envolta per causa de la Covid que envaeix i transforma la nostra vida. Us agraeixo de tot cor la vostra presència.

Quan et poses davant del paper per esbossar una història, una novel·la, a partir d'una idea, un argument, van apareixent els personatges. El principal o principals, aquells altres que els envolten, els secundaris; aquells que són plans i només treuen el cap al llarg d'unes pàgines. De moment tots són desconeguts, però a mesura que vas narrant, que vas introduint-te en el relat, en les històries de cada un, aquests personatges esdevenen amics teus. N'hi ha de tota manera, els antagonistes -que potser no ho eren en un principi i s'hi van tornant a poc a poc-, d'altres que semblaven tenir poca importància i van creixent i es fan estimar de mica en mica, com és el cas de la Pilar Balcells, l'àvia de l'Octavi. I el protagonista, l'Octavi Verdier, que malda, al meu costat, per tirar endavant el fil de la narració.

Els personatges, "amics imaginaris" com els anomena l'escriptor suec Henning Mankell, viuen amb mi durant el procés de l'escriptura.

Amb "Els nens de la senyora Zlatin" la comunió ha estat més profunda. L'origen de l'argument d'aquesta novel·la va començar amb l'Octavi, el jove periodista que vol escriure una novel·la sobre els nazis a Barcelona durant la postguerra espanyola. Ell és protagonista, i els personatges del seu voltant, secundaris, van agafant personalitat: l'Anna, la seva dona, pacient i discreta, enamorada del seu home. L'àvia Pilar, que forma part dels vençuts de la postguerra espanyola, a qui anem coneixent a mesura que avança la novel·la i ens permet ser còmplices dels seus secrets. En Frederic Verdier, pare de l'Octavi, un home senzill i apocat que ha viscut a l'ombra del seu pare Gustau. I, principalment, en Gustau Verdier, home enigmàtic i amb una gran personalitat, que serà bàsic per a la trajectòria de la vida de l'Octavi que cada cop estarà més atrapat pels secrets amagats dins del despatx de l'avi, (tancat) clos i prohibit. Finalment, el fil que segueix l'Octavi amb les seves investigacions, el farà arribar a Izieu.

La vida dels nens a la colònia d'Izieu és la història que transcorre paral·lelament. Uns personatges que m'han acompanyat durant tot el transcurs de la novel·la. Aquests nens que he arribat a conèixer, per les seves cartes, els seus dibuixos i les seves fotografies, me'ls he fet meus. He trepitjat l'entorn meravellós on van viure, aquella "casa de colònies" com l'anomenava Sabine Zlatin, situada en un casalici de finals del segle XIX, isolat, en plena natura, circumdat de muntanyes, a la Vall del Roine. Un indret silenciós, idíl·lic, que traspua pau.

Mentre escrivia m'he enamorat dels nens, els he imaginat a l'estiu al costat de la gran font amb els brocs amb forma de cap de drac que ragen dolls gruixuts d'aigua; els petits Coco, Sami, i l'alegre Georgy, submergint-hi els peus; Jeannot i Jacques esquitxant-se, xipollejant; l'encantadora Mina i el tímid Isidore rentant-se i les mans i la punta del nas en ple hivern; o Jean-Paul, Suzanne i d'altres, aplegats sota l'enorme til·ler que els protegia del sol. També els veig durant les caloroses tardes, quan feien teatre, disfressats; o els vespres càlids en què l'adolescent Théo cantava cançons i tots l'escoltaven; em ve present en Raoul, el noiet trapella que xiula tot el dia, o les anades al riu Roine comandades per Léon, el monitor que tots estimen, els àpats al menjador, amb Miron i Léa repartint llesques de pa i preses de xocolata a l'hora de berenar; entro a la cuina on l'Arnold i en Théo, fan la sopa de col; des de lluny ressegueixo la figura alta i prima d'en Miron Zlatin arrossegant el remolc ple de queviures enganxat a la seva bicicleta pel camí costerut que arriba a la casa.

He recorregut aquests paratges, i allà, des de Villa Anne-Marie, al mig de la vall pintada amb tons verds per les capçades atapeïdes dels arbres i amb els marrons diversos que s'hi barregen, he respirat l'aire net, he vist els tossals de Bugey i el Delfinat, els camins que condueixen al poble d'Izieu, o al llogaret de Lélinaz. He recorregut la casa i m'hi he pogut traslladar quan escrivia, com si hagués lliscat pel pou pregon fins arribar a l'indret ple de màgia que solien trobar els personatges dels contes que jo llegia de petita, o com li passa a l'Alícia de Lewis Carroll, que esmunyint-se per la soca de l'arbre fa cap al jardí ple de meravelles i colors.

He materialitzat aquests moments i he intentat transmetre la vida dels nens d'Izieu perquè vosaltres, en llegir la novel·la, hi pugueu anar i formar part d'una partida de bales amb els germans Tetelbaum i en Max; que salteu a corda amb Senta, Mina i Paula, o que corregueu a envoltar Léon quan reparteix les cartes que el carter ha portat; que representeu obres de teatre davant del sotsprefecte Pierre-Marcel Wiltzer per celebrar les festes de Nadal; que us assegueu als pupitres de fusta de la classe i contempleu la mestra, la jove senyoreta Gabrielle, amb els mateixos ulls d'enamorat d'en Raoul. I que, a les nits, al llit, escolteu els interminables contes d'en Léon perquè la son us venci...

Màrius Torres escriu:

"Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara/ poguessin, com antany, aturar-se amb amor/ /em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,/ el teu record es mou en la tenebra clara..."

Aquests mons imaginats que revivim mentre llegim les pàgines dels llibres, ens fan oblidar les cabòries, la realitat que ens envolta. I el fet de poder compartir moments amb tots aquells personatges que han cobrat vida a través de la nostra lectura quan tenim el llibre a les mans, i que ens queden a dins per sempre.

L'escriptora Mercè Rodoreda ens diu que una novel·la es fa amb intuïcions, amb agonies i resurreccions de l'ànima, amb exaltacions, desenganys, amb reserves de memòria involuntària...

I és cert, l'observació del que ens rodeja, que ens atrapa, els relats del passat que has escoltat des de petita als avis i als pares; un indret que un dia descobreixes i t'emociona; una mirada, un lloc, una música, les olors dels llocs, uns dits estimats que llisquen sobre els teus amb suavitat sense pronunciar cap paraula. Tot això i molt més, és al magatzem on pots buscar i escodrinyar durant el temps que estàs escrivint la novel·la.

I no són "tan sols somnis, que vénen a endur-se els pensaments dels homes", com diu el corb a la Gerda a la rondalla "La reina de la neu" d'Andersen, sinó històries que tu construeixes i es converteixen en realitat quan es traslladen escrites al llibre perquè es puguin llegir, gaudir i compartir.

M'agrada escriure sobre fets reals i barrejar-los amb ficció. Preservar la memòria històrica serveix perquè no es repeteixin els mateixos errors i els crims contra la humanitat.

Al director de la Casa d'Izieu, M.Dominique Vidaud, li vaig enviar "Els nens de la senyora Zlatin" i es va llegir la novel·la en un cap de setmana. Ell és francès però va viure uns anys a Barcelona i llegeix en català. Em va escriure una carta, i entre altres coses em diu:

"És un bell homenatge als nens i a través d'ells, a tots aquells que van desaparèixer a Auschwitz"

Moltes gràcies per acompanyar-nos.

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

Crítica literària de la meva novel·la "Confidències vora el Tàmesi"

 Crítica literària de la meva novel·la "Confidències vora el Tàmesi", per Adelaida Amigó

Sobre Confidències vora el Tàmesi, de Maria Lluïsa Amorós. Onada Edicions. 2023

Una presentació de luxe, amb música inclosa.

La novel·la, que és una delícia, té 50 capítols i cada capítol s'encapçala amb una cançó que té relació amb el que llegiràs, per fer-ho més amè encara, i d'aquí que un grup molt jove vingués a interpretar alguns dels títols del la novel·la. La majoria coneguts i d'altres que s'han de buscar.

Aquesta és la part que em falta, perquè vaig començar posant-me la música i després llegia el capítol, però com que vaig començar la novel·la el dimarts a la nit i la vaig llegir, sobretot al tren, i la vaig acabar una hora abans de la presentació em falta posar-me bastants músiques, cosa que ja faré sense haver de córrer i me'l rellegiré. Gràcies a Google Map també he buscat indrets dels quals parla i encara et fa sentir més vívida la narració.

Sincerament, amb Els nens de la senyora Zlatin, que em commogué la història, creia que ja havia tocat sostre, però ara que he llegit Confidències vora el Tàmesi, penso que ha trencat el sostre de vidre i no sé pas on pot arribar. Esperem que ens depari amb altres sorpreses.

La lectura és estimulant i no la pots deixar, a més, com està ambientada en el que considero la meva segona pàtria perquè també hi vaig viure els setantes, se m'ha fet tot molt vívid!!!

Una novel·la que està tan ben travada, que et posa fàcil i entenedor allò que és tan difícil, que és coure i entrellaçar personatges, fets i tempus d'una manera que TOT FLUEIX.

Companyes amigues, us desitjo que us ho passeu tan bé com m'ho estic passant jo! 

Pot semblar una mica impertinent arribar a la presentació amb els deures fets, però us prometo que ho faig sempre que puc, perquè m'ho passo el doble de bé i és com si em fessin l'ullet quan comenten i insinuen allò que ja he llegit!

Adelaida Amigó, filòloga.

*foto de la presentació a Casa Navàs, Reus.

Enllaç spotify a la música de la novel·la 

A una sola veu

 

A una sola veu

Crítica literària personal sobre "Confidències vora el Tàmesi" de Maria Lluïsa Amorós. Onada Edicions. 2023,

per Xavier Amorós Corbella, escriptor

Et vaig dir que t'escriuria quan acabés el llibre i ja fa gairebé una setmana que el vaig acabar. Potser hauria preferit escriure't de seguida perquè hauria retingut més detalls i ara allò que em queda és sobretot la impressió general.

Primerament, et vaig dir que el tema em va sorprendre. En moltes altres novel·les has situat l'acció, en part, fora de Catalunya, però aquesta vegada has anat més enllà i tot el contingut de la novel·la és estranger: La protagonista és una noia, una dona, anglesa d'origen irlandès i l'acció es desenvolupa a Anglaterra i Irlanda. Sortosament, la Maeve és una persona de la teva generació i això te l'ha fet més propera a l'hora d'imaginar-la. De tota manera, l'exercici ha estat arriscat però ha sortit bé. Potser no som tan diferents els humans, d'un lloc a l'altre, hi ha matisos però el fonamental és sempre igual. D'això ens en parlen els llibre i les pel·lícules, i d'aquí en deus haver tret alguns suports a l'hora de descriure els personatges.

La música fa de vincle, és veritat, el rerefons sonor del llibre ens és comú perquè la música ens arribava al mateix temps. Com sempre fas, els personatges aviat mostren les claus del seu caràcter. Primer, El Ronan i la Maud, amb les seves aspiracions i la seva trajectòria, que estimen la Maeve des de la seva diferent visió del mon. La Maeve mateixa, que esdevé l'artífex de la seva pròpia vida, la construeix tal i com a ella li agrada, amb els errors i els encerts. La Phyllis, l'amiga, el Darren, el germà inadaptat. Tots ells tenen els seus motius i aspiracions i transiten pel llibre de vegades formant part de la trama principal i d'altres seguint les seves dèries. El personatge de Margaret Tatcher trobo que és molt encertat. Reconec que em va semblar atrevit utilitzar una persona real tan coneguda com a personatge important del llibre i, com tot, ho has sabut fer funcionar perfectament. I l'àvia Sally, la sorpresa final, quan ja et penses que tens tota la informació, surt aquesta línia argumental que mereixeria un altre llibre per ella sola.

En fi, magnífic. 

Xavier Amorós Corbella, escriptor.

Barcelona, 10/07/2023

Novel·la històrica, novel·la literària: el procés d'escriptura

 

Novel·la històrica, novel·la literària: el procés d'escriptura

Conferència 10a Universitat Nova Història. Antic Convent de Sant Francesc. Montblanc. 3/8/2023

La meva escola d'aprenentatge per a ser escriptora.

Escoltar un conte, llegir-lo, és un dels plaers que formen part de la nostra infantesa. Si en aquells primers anys t'explicaven una rondalla, un romanç, un poema, i a mesura que creixies eren tu qui descobries la lectura amb el llibre a les mans, t'imaginaves els personatges. Aquest era un fet meravellós, perquè aquells éssers eren teus, tu els havies recreat en la teva imaginació a mesura que el text, el relat, t'anava atrapant.

La meva escola d'aprenentatge per a ser escriptora van ser els llibres, la lectura. Passar un dia amb un llibre preferit, durant la infantesa, és un dia viscut plenament, ens diu Marcel Proust, i afegeix que potser ens pensàvem que, aquestes hores, les vivíem sense viure. Jo crec que sí que les vivia amb la mateixa intensitat, perquè feies teva la lectura, la història, i era tant o més emocionant que jugar amb els cosins o els amics, al jardí de l'àvia.

A mesura que creixia, sense saber-ho, el meu aprenentatge seguia essent la lectura, l'observació silenciosa de l'entorn quotidià, i escoltar el grans quan parlaven d'allò que havien viscut i del seu dia a dia.

Els meus pares van formar part d'aquest ensenyament espontani. Els relats de la mare, els contes de tradició oral que contava, el seu amor pels llibres. I el pare, Xavier Amorós, gran conversador, amant del teatre, de la ràdio, de la literatura, la poesia i la cultura en general.

Les vivències que vaig tenir amb ell van ser significatives per a mi, encara que llavors no n'era conscient. (Primera Història d'Esther al Fortuny, conèixer la companyia dirigida per Ricard Salvat, L'Escola d'Art dramàtic Adrià Gual, amb actors com el mateix Salvat, M. A. Capmany, M. Roig, J.M. Benet i Jornet... i el mateix Espriu que va assistir a la representació. Jo només tenia 8 anys i vaig tenir la sort de sortir a l'escenari fent de capgròs. Els recordo a tots i la representació d'aquell 17 de maig de 1963. Em portava als concerts del Raimon, a veure cinema d'Art i Assaig, també la pel·lícula Plàcido, de Berlanga, que vam comentar posteriorment. Converses i poemes llegits des de petits. Els seus Temps estranys eren relats a casa amb la seva conversa amena i didàctica).

A banda de l'aprenentatge per l'entorn cultural familiar, crec que la creativitat innata i la imaginació hi tenen a veure amb la meva formació com a escriptora.

També els estudis de llengua i literatura, l'experiència amb adolescents, explicant literatura i llengua durant 38 anys en un institut de Secundària. Les converses amb gent gran nascuda a principis del s. XX que havien viscut la guerra i la postguerra, gent que pertanyia als dos bàndols i saber escoltar els seus relats des del seu punt de vista.

A més hi ha el meu interès per la història, a través d'hemeroteques, de la premsa de l'època, de llibres, de documentals, del fons de les biblioteques, dels arxius històrics, d'internet que cal contrastar sempre.

Tot aquest conjunt de factors és la base del meu aprenentatge per escriure les meves novel·les.

La primera novel·la que vaig publicar data del 1986. N'he publicat 18, entre novel·les juvenils i per a adults. Són novel·les són literàries, i molt sovint els fets reals, històrics, es barregen amb la ficció.

El meu procés d'escriptura

En el moment que em poso a escriure una novel·la he de saber el tema, l'argument, l'època i el lloc en què es desenvoluparà i qui la protagonitzarà.

Aleshores ve el treball, que ha de ser continuat, regular, intents, amb dedicació absoluta, vius dins de la novel·la i, com més avances, més introduïda et trobes, fins al punt que, a voltes, no és fàcil desconnectar de l'univers literari. Perquè si et despertes a la nit i penses alguna escena, algun fet que et sembla imprescindible, no pots esperar l'endemà perquè potser hauràs perdut la idea i t'aixeques a escriure.

Les novel·les infantils i juvenils tenen una complexitat diferent, han de ser més curtes, capítols més breus, argument lineal i sobretot, saber connectar amb ells, has de saber situar-te en el seu lloc, tornar a l'època de la infantesa o l'adolescència, no parlar-ne des del punt de vista de l'adult, sinó de l'escriptor que s'identifica amb els personatges, i els protagonistes són nens o nenes, nois o noies, dependrà de l'argument.

En aquestes novel·les la història no hi forma part, encara que en podem exceptuar una de juvenil:

D'on véns, Jan? 1994 Cruïlla Col. Gran Angular (recent acabada la revolució contra el dictador Ceaușescu i la seva caiguda, una parella viatja a Bucarest a adoptar un dels moltíssims nens sense família que hi havia a les llars d'acollida romaneses, perquè el dictador promovia que es tinguessin fills per fer gran el país, i la gent no podia mantenir-los, per això acabaven deixant-los a les cases d'acollida.)

Lectura Pàg. 88-89

A les novel·les per a adults la tècnica és diferent, de vegades començo el relat in medias res (vol dir en mig de l'assumpte, la història s'inicia en un moment àlgid) i continuo amb el flashback fins arribar al moment cronològic del primer capítol, aleshores segueix cronològicament. Com a Els til·lers de Mostar que de seguida comentaré.

Escric directament a l'ordinador (les primeres novel·les encara les vaig escriure a màquina, eren els anys 80). Abans de començar faig la preparació, utilitzo llibretes grans per fer-me l'esquema de la novel·la, per apuntar-me idees que després desenvolupo, per fer la llista dels noms, la data de naixement i l'origen dels personatges. Els pobles i ciutats on transcorrerà la novel·la... Aquestes llibretes es van omplint a mesura que redacto. A la meva taula hi ha fulls de paper, la llibreta, també faig servir post its amb notes. Pot donar la impressió de caos, però sempre m'hi entenc. Inicio el relat i va fluint.

A més de la creació, cal la documentació, la informació, els viatges als llocs on transcorre la novel·la, la presència física i el contacte és important.

Si la novel·la transcorre en un temps passat i els llocs poden haver canviat, busques fotografies, documentació als arxius, mires documentals, llegeixes llibres, escoltes relats de supervivents, (pares, familiars, avis, memòria del que explicaven)

Els indrets on es desenvolupa l'acció de les meves novel·les no són tan sols a Catalunya, sinó també en països que conec a fons per les reiterades visites, per les temporades que hi he pogut passar, per la vida quotidiana que hi he pogut fer, o perquè hi he pogut tornar per poder afinar els detalls.

A les novel·les per a adults, m'agrada barrejar la novel·la històrica amb la literària encara que el relat basat en fets reals no ha de ser un tractat d'història, sinó que aquí entra al redacció literària, la interpretació de la ficció sense deixar de ser fidel a la realitat.

I quan creus que la novel·la està acabada, ve la feina més intensa, la revisió de la novel•la. Has de revisar que la part d'història no domini sobre la literària.

Quines novel•les qualifico d'històriques? quines de literàries?

Totes són literàries i algunes també es poden incloure com a històriques.

Com per exemple, aquestes.

Els til·lers de Mostar, 1996 Columna edicions. El fons històric tracta de la guerra dels Balcans. La protagonista, Andrea, bosniana refugiada a Catalunya que després de la guerra intentarà buscar l'home que estimava, Branco, serbi, que en aquells moments viu a Praga.

El tema de la novel·la va sorgir quan vaig llegir al diari una notícia que parlava d'una bosniana refugiada a Catalunya que deia que enyorava els til·lers del seu carrer, a Mostar. Les novel·les per a adults, solen tenir les dones com a protagonistes perquè m'agrada endinsar-me en la psicologia de les dones.

El procés d'escriptura va durar tres anys perquè en aquells moments havia d'alternar la meva feina a l'institut amb la d'investigació i l'escriptura. La documentació era bàsica, vaig passar-me hores i hores a les hemeroteques, biblioteques, consultant els diaris físicament, totes les notícies de la guerra dels Balcans.

Aquells anys no hi havia la facilitat d'internet. Qualsevol notícia als mitjans de comunicació o fotografies podien ser importants. Prenia notes en una llibreta, tot allò em servia en el moment d'escriure.

No tan sols m'havia de documentar en hemeroteques, sinó que vaig tenir entrevistes amb refugiats que aleshores vivien a Catalunya.

Lectura d'un fragment de Els til·lers de Mostar. Pàg. 184-185

La casa de Rose Warren. 2018 Onada Edicions, la qualifico de novel·la històrico-literària. Així com la documentació que vaig fer servir per la de la guerra dels Balcans va ser amb les entrevistes a refugiats i la premsa escrita de l'època, en aquesta que la primera part tracta de la guerra civil a Reus, la documentació oral va ser a través del meu pare, de documentals, publicacions històriques, llibres i premsa, també. Especialment la consulta a les moltes revistes que es publicaven a Reus, em van ajudar per a la documentació de la moda, i notícies de tot tipus com l'actuació d'una orquestra en un moment determinat, botigues que ja no hi són... etc.

La segona part transcorre a l'exili, als camps de concentració, concretament el d'Argelers, vaig anar a visitar la zona i a consultar l'arxiu, molt sovint. La tercera part tracta d'en Joan, un nen, fill dels protagonistes, atrapat entre dues guerres, la civil espanyola i la segona guerra mundial, que anirà refugiat a Londres. Vaig veure filmacions d'antics documentals i vaig consultar publicacions d'aleshores. De la vida quotidiana a Londres durant els bombardejos vaig poder parlar amb una senyora que era una nena aleshores.

Lectura de La casa de Rose Warren pàg. 221-222

Fer novel·la històrica és una feina fascinant, us deia que les novel•les que qualifico d'històriques, són també literàries, perquè la història és dins de la literatura.

El procés d'investigació t'absorbeix intensament, els viatges als llocs dels quals parles, una i altra vegada, les descobertes que no esperes, els arxius, la premsa de l'època, consultes a internet, que has de contrastar. I més fascinant, encara, el procés de fusió, la barreja dels fets reals amb la ficció i els teus personatges.

Com també he fet amb les dues darreres novel·les:

Els nens de la senyora Zlatin 2021 Columna Edicions. Finalista del Premi Ramon Llull 2020 i de l'Amat Piniella 2022 i Confidències vora el Tàmesi  2023 Onada Edicions

1-Els nens de la senyora Zlatin: Dues històries paral·leles transcorren al llarg de la narració, uns fets reals: el dels nens d'Izieu i  la història dels Verdier, que és de ficció però també té una vessant històrica que és el temps de la primera postguerra a Barcelona, quan els nazis vivien tranquil·lament i luxosament al voltant del Ritz, protegits pel règim franquista i la societat derrotada vivia amb por i precàriament.

La documentació i informació era exhaustiva: durant dies vaig consultar els Arxius dels Memorial d'Izieu, vaig veure pel·lícules del procés del nazi Barbie, testimonis del judici, vaig tenir accés a les fotografies que es van fer els nens durant el 1943-1944, a les seves cartes i dibuixos. Les reiterades visites i les consultes que em va facilitar el Director del Memorial d'Izieu, Mr. Dominique Videau. Consultes als Arxius a Lió on hi ha documents de l'època, consultes  de documents a París. Consultes a la premsa, diaris on line i físics. Biblioteques, llibreries.

Respecte a la part dels nazis al Ritz i postguerra espanyola dels anys 40, per a la construcció dels personatges, memòria històrica, escrita, documentals i de persones reals.

Lectura Els nens de la senyora Zlatin pàg. 9-10-11

2- Confidències vora el Tàmesi. El relat està protagonitzat per una noia de família irlandesa, nascuda a Liverpool. El seu caràcter rebel i les seves ganes d'aconseguir ser algú dins del món de la política la portarà a Londres durant els anys 70 època de transformacions, música, moda... Entrarà al món de la publicitat perquè entra a treballar a l'agència Saatchi & Saatchi. Una noia laborista que admira Margaret Thatcher perquè aconsegueix entrar a formar part d'un món d'homes exclusiu per a ells dins de la política. Viurem el relat literari al compàs de la història d'una època amb Thatcher, que ocuparà un lloc fins llavors reservat als homes. Les dones seran protagonistes, les àvies, com la Sally, una àvia irlandesa lluitadora, com al Maud, la protagonista Maeve i la seva amiga Phyllis. Totes tenen un paper primordial, conjuntament amb els homes que formen part de la seva vida, dels seus amors i desamors. En aquesta novel·la trobarem personatges reals i ficticis amb perfecta fusió. La història i la ficció formen un únic relat.

La música, les cançons d'aquells anys, marcaran la la cronologia. La música evolucionarà com la societat. Són anys de moviments convulsos políticament. (Malvines, miners, IRA). La memòria històrica d'Irlanda també serà important.

Lectura un fragment. Confidències vora el Tàmesi Pàg. 361-362

No vull deixar d'esmentar Vora el llac. Empúries, 1999, ja que la guerra civil és l'origen de la novel·la, amb tres dones protagonistes que viuen la guerra de forma generacional: l'àvia, republicana, que la viu de ple, amb l'exili i la tornada a Catalunya amb silencis i renúncies. La seva filla, que viu en la societat franquista dels vencedors, i la néta que no ha conegut directament la guerra però que en viu les conseqüències.

Lectura Vora el llac pàg. 87

Durant els anys posteriors a la guerra civil, moltes famílies no en parlaven, ni als seus fills, ni als seus néts. Hi havia pors, silencis, segurament per la situació política que va venir a continuació. 

La novel·la històrica ha d'arribar als joves.

No hem de perdre la memòria històrica. Les generacions properes no l'han d'oblidar.

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura.

Montblanc, 3 d'agost 2023

YouTube ▶