Pregó de la Festa Major de Pradell de la Teixeta 2022

Pregó de la Festa Major de Pradell de la Teixeta 22/07/2022 a càrrec de Maria Lluïsa Amorós, al saló d'actes del Sindicat. 

Sra. Alcaldessa, regidora, regidor, President de la Cambra de Comerç de Reus, pradellencs i pradellenques, benvolguts tots, gràcies per l'honor que m'heu fet a nomenar-me pregonera de la Festa Major de Santa Maria Magdalena.

Fer el pregó, va ser una doble sorpresa per a mi. Dic doble perquè ja tenia el dia d'avui reservat a l'agenda per venir a Pradell a presentar la meva novel·la Els nens de la senyora Zlatin i, dies més tard, la senyora alcaldessa em va demanar si volia fer el Pregó després de la repicada de campanes i la tronada.

I sí, em feia il·lusió fer-lo, i no sabeu com va estar de content el meu pare quan li vaig dir.

En parlar de Festa Major és inevitable que l'associï a la infantesa, al Reus dels anys 50 i començaments dels 60, quan vivíem al pis del Raval de Jesús, espai que he idealitzat perquè està completament lligat als meus primers anys d'existència. Des del balcó i les finestres de la part del darrere de l'edifici, es veia molt a prop el campanar i se sentia petar la tronada de Sant Pere a la plaça del Mercadal i el repic de campanes per la Festa Major de Reus. En aquells primers anys de la meva vida vaig viure intensament la festa, perquè per a mi, la prioritat era la sortida dels gegants ja que, en aquella època, eren molt cars de veure. El meu pare i jo, de la seva mà o a coll-i-be, els seguíem fervorosament pels carrers i places de Reus, tant per Corpus com per Sant Pere. El primer dia els esperàvem que sortissin del magatzem de l'antic Hospital i els acompanyàvem sempre que podíem fins que els tornaven a desar, un cop acabades les festes.

Amb el pare vaig viure aventures que protagonitzàvem nosaltres dos; durant l'època que la mare estava ocupada amb el germanet que era al bressol, el Xavier. Aleshores el pare i jo de vegades anàvem a la platja i jugàvem entre les dunes calentes de sorra daurada, a Salou. També solíem fer actuacions en un altre escenari fantàstic: la immensa botiga, Les Amèriques, tota per a nosaltres els diumenges a la tarda quan anàvem a donar menjar al gat. Entre els taulells i les altíssimes prestatgeries plenes de peces de roba, érem personatges de ficció.

En aquells temps jo havia sentit parlar de Pradell, el poble de l'avi Rodolfo, el poble on el meu pare i les seves germanes van viure durant la guerra, quan els bombardejos castigaven fortament Reus a partir de la tardor del 1937.

La vida al poble, a Cal Quico, la casa del seu avi, va servir perquè el Xavier adolescent s'identifiqués amb la terra dels seus avantpassats, terra que va estimar i que, posteriorment, ha esdevingut "el seu paradís perdut", talment com havia estat el "paradís perdut" del seu pare Rodolfo.

Pradell era el paradís perdut del meu pare i, per herència, també era el meu paradís perdut. Com de tots els amors frustrats, en quedava un gran nostàlgia.

Diu a "Temps Estranys".

En Xavier Amorós va aprendre a estimar Pradell a través del seu pare, Rodolfo Amorós Cabré, que havia nascut aquí i provenia d'aquesta terra des de generacions. L'avi Rodolfo, el petit de Cal Quico i orfe de mare als 7 anys, va marxar del poble a treballar a Reus tot just acabada la infantesa, als onze anys, en una botiga de roba que es deia Cal Marquet, al carrer de Monterols. Com a aprenent treballava tot el dia i part de la nit i dormia al taulell i no va poder tornar a posar els peus a Pradell fins al cap de quatre anys. En Rodolfo Amorós va continuar treballant a Reus, de botiguer, a Cal Marquet, fins que l'any 1911, amb dos socis més, van fundar Las Américas -venda de teixits, detall i major-, al carrer Llovera, als baixos del Palau Bofarull.

En Xavier Amorós també havia après a estimar Pradell a través del seu avi, Francisco Amorós Aragonès, nascut el 1843, que tenia un dels dos forns del poble i l'estanc dins de la botigueta de queviures, i que va ser alcalde en uns moments difícils, quan la fil·loxera "va deixar el poble esclafat", com comenta el pare a la seva "Carta a Pradell". L'avi "vell", com l'anomenaven el meu pare i les seves germanes perquè era molt més gran que l'altre avi, va anar a viure a Reus a casa seva quan va morir la seva filla Francesqueta. Hi va ser fins la seva mort i el seu nét Xavier va tenir força temps per preguntar-li moltes coses. Aquest avi era un home amb moltíssima memòria, explicava anècdotes de quan va començar a treballar, de quan va ser soldat a Madrid, o de més antigues com quan el seu pare va comprar a Reus una cadira -perquè quan ell era petit, a Pradell, "hi havia bancs vora del foc i els escons, però de cadira, no n'hi havia cap. Va ser una de les primeres cadires del poble, de les bones: amb braços", els contava l'avi. També explicava moltes anècdotes "pradellenques".

A mesura que el temps ha transcorregut, m'he anat adonant que la meva manera de veure el que m'envolta i de reflectir-ho a les novel·les quan escric, en part pot tenir un punt en comú amb el meu pare Xavier, en la seva forma d'estar atent a moltes coses que succeïen, fossin petites o grans, i això també inclou el temps que va viure a Pradell en l'adolescència.

Crec que tinc força punts en comú amb el meu pare, com la facilitat per inventar-me històries que esdevenen literàries; l'afició per fer teatre -cosa que ell va heretar del meu avi Rodolfo-; ser professora i sentir il·lusió cada dia en trepitjar les aules de l'institut per anar a fer classes de llengua catalana i de literatura, barrejant-hi història per situar els moviments literaris i els autors; llegir als alumnes en veu alta poemes, fragments de novel·les o narracions, com ell feia amb mi de petita... Ell i jo hem compartit la passió pels gegants de Reus, els Vitxets, els Moros, els Indis i els Japonesos, amb la Mulassa que els acompanyava, aquells antics gegants que ara reposen al Museu de Reus i que visito de tant en tant, perquè són els nostres.

Amb el pare també he compartit moltes altres aficions.

He estimat el xalet de Reus que el meu avi Rodolfo va fer construir a mitjans dels anys 30 i que va ser la casa on van viure ell i la seva família: la seva dona Maria i els seus fills, Xavier, Eulàlia i Montserrat. Malauradament l'avi Rodolfo el va poder gaudir poc temps perquè va morir el 1941, quan el meu pare tenia 18 anys.

El xalet va ser el meu primer contacte amb la terra. Els arbres fruiters, la delícia de menjar albercocs, prunes o figues acabades de collir que, en mossegar-les, barrejaven el delitós perfum amb el gust. O les maduixes de l'hort especialment saboroses, arrencades de la mata i menjades, que et tintaven de vermell el capciró dels dits. Fet que sempre recordo quan llegeixo els versos de Carner: "El món, en meravelles i jocs atrafegat,/ és petit i vermell i fresc com les maduixes."

La fragància del marduix, de la marialluïsa, la dels pins de la zona que en dèiem "el bosc"; la sentor dolça de les petites pomes que treien el cap tímidament entre les fulles de les branques; l'especial olor de terra enganxada a les mans i a les ungles, a les espardenyes i a la roba del Cisquet, el pagès que cuidava l'hort del xalet, olor que em sorprenia i m'agradava. L'observava, carregat amb els diferents càvecs, o quan passava el rasclet perquè les fulles esgrogueïdes per la calor d'estiu queien contínuament a la placeta on l'àvia solia fer tertúlia amb alguna coneguda, o amb la mare i la tieta. Les olors de la infància no s'obliden i et fan recordar. De vegades em sembla flairar l'aroma del garrofer que era al costat del gronxador, i l'olor de fulles seques cremades a la foguera que feia el Cisquet al fons del jardí.

Al xalet de Reus, a l'estiu, ben entrada la tarda sentia que els grans deien "Ja arriba la marinada", i refrescava. També havia vist, a entrada de fosc, cuques de llum i havia sentit el cri-cri-cri dels grills. Petits descobriments d'infant que m'han acompanyat sempre, com el sol de primera hora del matí en llevar-me i sortir al jardí, un sol que em semblava diferent del que veia des del balcó del pis de Reus, malgrat que era un pis molt lluminós. Tal vegada era pel cant dels moixons: pardals, gafarrons, caderneres... que saltironaven contents perquè s'havia iniciat el dia, o potser per l'alegria de veure el gat que venia corrents amb la cua dreta per refregar-se contra les meves cames.

Al xalet, la cuina de l'àvia feia una flaire diferent de la de casa i quan en sorties i travessaves la porteta vidriada entraves a la part del "motor" -que era l'antic mas abans de construir el xalet -lloc que els nens teníem prohibit perquè hi havia el pou i l'àvia temia que no ens enganxéssim amb la corretja. Allà hi havia el misteriós refugi del temps de la guerra amb l'entrada tapiada perquè l'àvia ho havia volgut. Una joia que vaig descobrir anys més tard quan el tiet Xavier, marit de la tia Montse, va tirar a terra la fina paret perquè hi poguéssim accedir.

Parlo de tot això perquè jo, que era una nena de pis, crec que en certa manera, encara que a vosaltres un faci somriure per sota del nas, vaig tenir el meu primer contacte amb la terra allí, al xalet Amorós, a tocar de Reus. I m'agrada relacionar aquesta sensació de descobriment de la terra amb Pradell, perquè va ser el meu avi Rodolfo qui va voler construir-lo per viure-hi amb la seva dona i els seus fills. El xalet, de retruc, durant aquells anys d'infantesa, me'l vaig fer una mica meu i ho ha continuat essent perquè l'he estimat fins al final. Ara és el mateix xalet, restaurat respectuosament i molt bonic, però ja no és el xalet Amorós, ja no té el bosc dels pins, ni el garrofer, ni l'albercoquer, ni la prunera, ni albergínies ni carbassons, ni enciams ni tomàquets, ni els crestalls de les maduixeres, ni les mates de marduix, ni els caminals vorejats amb pedres foradades i goges de color taronja, ni la bassa amb peixos vermells que servia per regar l'hort, ni la caseta del gos on es desaven les eines. Ara no puja la marinada perquè els edificis construïts i la petroquímica li barren el pas; ni hi ha cuques de llum i a penes se senten els grills.

El meu pare, també enyorava la terra.

Tota la nit que sento

els perdiguers del temps

lladrant cara a la lluna.

Ara m'aixeco

i dintre el sol repasso

antics rosaris.

Sóc al Pradell de sempre

i acordo

el ritme del respir

al compàs d'aquest aire.

Humilment m'arrecero

a l'ombra del meu pare

i em confonc amb la terra.

Reposo

tan pròxim a la deu

que sento néixer l'aigua.

Per acabar volia dir-vos que, de manera diferent als meus avantpassats ancestrals, al meu besavi Quico, al meu avi Rodolfo i al meu pare Xavier, jo també estimo els marges de pedra seca, el tros de la Coma on tenien una font que rajava sempre, i la casa pairal de Cal Quico, Cal Joan Isabel perquè era la casa pairal de la meva besàvia Magdalena, els carrers i els camps per on corria el Xavier adolescent, els pradellencs que van voler fer "Fill adoptiu de Pradell" el meu pare, i el "Centre de Lectura i Biblioteca Xavier Amorós" que teniu. Tot això ho estimo, a la meva manera, perquè al cap i a la fi, una petita part de mi, també és de Pradell de la Teixeta.

Bona Festa Major.

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

Presentació de "32 de març" de Xavier Bosch, a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

Presentació de 32 de març de Xavier Bosch 

Abans de començar vull felicitar a l’autor, Xavier Bosch, per aquesta novel•la i perquè és el llibre més venut a Catalunya aquest Sant Jordi. 

També agraeixo a Llibreria Galatea per cedir els seus espais perquè els autors puguem expressar-nos amb veu pròpia més enllà de les paraules escrites mitjançant les nostres novel•les.

32 de març de Xavier Bosch. 

Una de les maneres de donar classe de literatura als adolescents, és introduir-los a les obres literàries que han de llegir durant el trimestre, siguin novel•les, contes, com els de Pere Calders, Quim Monzó, Víctor Català.., teatre, articles de costums, fins i tot poesia, tasca més delicada i complexa per a interessar l’auditori de les aules. El secret és que el lector-professor s’hagi fet seva l’obra de la qual ha de parlar i ho faci amb el punt d’entusiasme necessari per seduir els joves a fi que agafin la lectura amb ganes. 

Un dels autors que llegíem, era Narcís Oller, del segle XIX. Es deia que era el primer escriptor feminista de la península, per la seva novel•la Pilar Prim publicada el 1906, on fa una aproximació a la psicologia femenina, com havien fet autors de la literatura europea amb les obres Madame Bovary de G.Flaubert (1957), Casa de nines H.Ibsen (1879), Ana Karenina L.Tólstoi (1878)... i pocs anys després, aquest tipus de novel•la encara centra més el seu interès en la vida interior del personatge i l’anàlisi del seu caràcter més que en l’argument amb autors com V. Wolf (Mrs. Dalloway 1925) i James Joyce (Ulisses 1922), i a Catalunya, entre altres, tenim Carles Soldevila, o Miquel Llor amb la seva magnífica Laura a la ciutat dels sants 1931. 

Amb tot, de vegades els escriptors, -i faig ús de l’article i el nom en masculí-, quan ens presenten un personatge-dona que es despulla del seu interior, no ho solen fer amb la mateixa profunditat i complicitat que una escriptora. Penso en poemes o novel•les de dones, per anomenar-ne dues, Maria Mercè Marçal i Mercè Rodoreda, amb aquests exemples ho justifico, perquè les dones ens arribem a conèixer bé, encara que sigui des de la distància, sense intimar, ja que observem les nostres congèneres en silenci, amb ulls felins. I no ho dic pejorativament en sentit de traïdoria ni amb l’astúcia del depredador, ni gata maula, ni gat vell. Mireu, el gat, instal•lat a l’ampit d’una finestra, sobre la teulada o al capdamunt d’un pilar del jardí, amb mirada atenta i orelles dretes o amb ulls vagarosos, una mica tancats, i orelles relaxades, com aquell qui no vol la cosa, para esment, contempla, clissa, guaita. Així, de la mateixa manera, algunes de nosaltres, escoltem, entrelluquem, filustrem, i arribada l’ocasió aprofitem les informacions per poder dibuixar el personatge-dona amb varietats inacabables. 

 

Hi ha escriptors que coneixen els secrets de les dones abastament –i anomeno en Xavier Amorós, el meu pare, poeta, escriptor, que durant els molts anys que va estar darrere del taulell de botiguer dret, davant de l’estesa de peces de roba i amb el seu tarannà seductor, cordial i conversador, passava hores parlant amb les clientes de Reus i comarca, ben instal•lades a les butaques de jonc, disposades a passar-hi la tarda. Una cosa és escoltar-les, saber històries que conten, una altra, utilitzar el seu coneixement per crear un personatge femení com possiblement una escriptora faria. 

En Xavier Bosch no sé si ha copsat amb mirada de fèlid observador la manera d’actuar de les dones que després seran les seves protagonistes femenines, però és evident que, a les novel•les que escriu, les dones són personatges convincents, el relat t’atrapa, està ben travat, ben escrit, és àgil i les paraules ben trobades. Realment et ve de gust llegir-les gairebé d’una tirada, i no només perquè sàpiga construir un personatge femení rodó, complet, sinó perquè l’univers en què es belluguen tots els personatges és harmoniós. 

32 de març se situa a París l’any 2008. Inicia el relat amb la còmoda i buscada solitud de la Barbara, la protagonista que viu en un 5è pis sense ascensor al barri de Montmartre. L’aparició d’un jove trencarà l’ordre quotidià de la Barbara i el seu hàbitat (entorn idíl•lic). 

El lector anirà coneixent aquests dos personatges, la Barbara, de moment a la defensiva, esquerpa i sorruda, i el jove fotògraf, el Roger, simpàtic i sociable. 

Només començar a llegir, de seguida et pots imaginar l’espai on es desenvolupa l’acció: la bellesa del barri de Montmartre, el pis despullat de fotografies –escenari on transcorre el diàleg dels personatges i el descobriment d’un secret amagat... 

La gran nevada que cau a París el 31 de març i sobretot a Montmartre, aïllarà del món exterior el Roger i la Barbara. A aquest confinament, l’impediment de sortir al carrer a causa de la neu, em sembla un simbolisme perquè el blanc lluminós, pur, de la neu acabada de caure és un blanc perfecte, que impressiona i que pot ocasionar sensació de serenor i alhora pot provocar un temor que, en el fons, t’angoixa sense saber per què. Temor que no té res a veure a la paüra en temps d’epidèmies, sigui de la pesta negra en època medieval, o la que hem conegut aquests anys del segle XXI. Sensació que plana, encara que sigui des de lluny, a la novel•la. Si més no, com a referència a causa de l’experiència que hem viscut. 

Seran dies tranquils per a la Barbar –cada cop més sociable- i el Roger, dies de converses, propicis per parlar obertament dels dols amagats de cada un per les persones estimades que ja no hi són, de confidències entre dues persones que tenen poc contacte amb l’exterior: la ràdio, alguna trucada per telèfon, del germà del Roger i a l’àvia, i les visites llampec al veí del segon pis, amic de l’àvia Margaux per saber si necessita alguna cosa. 

A banda de la Barbara i el Roger, l’altre personatge principal és l’àvia Margaux. Una àvia dolça i estimada, com moltes àvies. I aquesta, com totes les àvies, també ha estat jove. Les àvies poden haver tingut una vida, sovint no comentada, però rica, tràgica, emocionant, revolucionària o amb un secret que de vegades s’emporten sense haver-lo revelat mai. 

En Xavier Bosch diu “les àvies també han estat joves”, i en aquesta novel•la fa un homenatge a una àvia i una néta que té molt a prop i, a través d’una història de ficció, ens fa un relat de la relació àvia-néta, perquè ell, en Xavier, també observa i copsa, imagina i descriu, amb la seva sensibilitat literària, com pot haver estat la vida d’aquesta àvia Margaux, als setze anys, als divuit, i els lectors podem conèixer-la i compartir el secret, d’aquella part de la vida de la mamie Margaux. 

Estic segura que ha gaudit especialment escrivint aquests capítols de la novel•la que ens traslladen al París ocupat dels anys 40, en plena guerra mundial perquè conec la sensació, a mi m’agrada escriure novel•les on aprofundeixo en la psicologia dels personatges femenins i també he defensat, sobretot en la novel•la que he publicat molt recentment, que les àvies no són tan sols senyores grans que fan mitja, llegeixen a la butaca o cuinen tan bé, sinó que han estat joves i han pogut tenir una vida més apassionant, més tràgica, més plena d’amor, que la que potser estan vivint els seus nets. 

Per això, a part que té per títol Margaux, ens traslladarem els anys 1942-1943, a la França ocupada pels nazis. 

És necessari conservar la Memòria Històrica, no podem oblidar el nostre passat, el que van viure els nostres pares, els avis dels nostres fills. I els que encara tenim memòria històrica, n’hem de parlar, ho hem de contar, ho hem d’escriure. Quan la meva generació era jove i vivíem en ple franquisme, a les cases no es parlava de la guerra civil, hi havia silencis familiars. Era a causa de la por. I quan semblava que ja se’n podia parlar perquè la situació política havia canviat, tampoc no se solia fer. Aleshores no era coneguda la informació que ara tenim sobre el col•laboracionisme dels països ocupats per nazis, i si algú deia alguna cosa sobre el col•laboracionisme que també havia hagut aquí durant la guerra civil, ho feia amb la boca petita. 

No hem d’oblidar i és la nostra obligació mantenir viu el record de tot el que va succeir. La llei del pèndol no falla, per això els joves han de conèixer la memòria històrica, per evitar que l’horror no es repeteixi. Per evitar el que ja s’ha repetit. (febrer 2022 invasió russa a Ucraïna). 

No vull explicar res més per no fer espoiler i perquè heu de llegir la novel•la. 

No obstant, abans d’acabar, m’agradarà esmentar un element que és un símbol, o un leitmotiv a la novel•la, l’oboè. Vull remarcar també la música, que acomboia tota la part de la història de la Margaux i que té significats concrets en aquells moments d’ocupació i terror que es vivia a Paris. I especialment comentar la importància d’un personatge real, el fotògraf André Zucca i l’exposició de la seva fotografia que es va fer el 2008 a la Biblioteca Històrica de la Vila de París i que va a veure el fotògraf Roger Narbona Bazín, exposició de les fotografies de propaganda nazi d’imatges felices d’un fals París, exposició que és bàsica per al desenvolupament de l’argument i és el punt de partida de la novel•la. 

Moltes gràcies, Xavier, per aquesta magnífica novel•la. 

Maria Lluïsa Amorós

escriptora i filòloga

Presentació de "El llegat de les cendres", a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

 Presentació de "El llegat de les cendres" de Coia Valls, a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

Bona tarda a tots.

Agraeixo a la Coia Valls que m'hagi convidat a presentar la seva nova novel·la "El llegat de les cendres". És un plaer compartir amb ella i amb vosaltres aqueta estona.

Moltes gràcies a la llibreria Galatea per cedir els seus espais perquè els autors puguem expressar-nos amb veu pròpia més enllà de les paraules escrites mitjançant les nostres novel·les.

De vegades explico que, quan jo era petita, m'hauria agradat escolar-me pel forat del roure i anar a parar al món màgic de fades i elfs. Potser era perquè la lectura m'agradava i fàcilment m'endinsava en contes i novel·les, plens d'aventures fantàstiques i extraordinàries.

En començar a llegir "El llegat de les cendres" em vaig traslladar als anys que era professora a l'institut i explicava literatura catalana a les aules, plenes a vessar d'adolescents, i gaudia intentant apropar-los, enganxar-los, a la literatura en català, tan rica, elegant i variada, que s'ha escrit al llarg dels segles. Em calia, també, emmarcar, situar els escrits, en el temps, en l'entorn social i polític del moment. Aleshores els parlava dels nostres orígens, dels comtes sobirans i de situacions reals que, sovint, semblaven cròniques novel·lades. I aleshores, alumnes i jo, ens hi trobàvem; solia explicar-ho amb passió, com qui explica rondalles per atrapar els oients perquè es traslladin en el temps cap als indrets i les gents que llavors eren protagonistes del moment.

Deixant de banda els records de les meves classes d'història i literatura, torno a les primeres pàgines de "El llegat de les cendres".

De seguida vaig trobar una data: Juny del 1348

La Coia iniciava el relat presentant-nos una família, uns personatges, una ciutat, una Barcelona de mitjans de segle XIV, amb l'habilitat, entusiasme i elegància que li és pròpia, de tal manera que em va ser fàcil situar-me en el temps del Pere III el Cerimoniós autor de la quarta Crònica. Encara que no surten a la novel·la, em va agradar imaginar-me que entre aquells personatges de ficció i en aquella Barcelona assolada per la pesta negra, també hi vivia el Bernat Metge nen, que va néixer al carrer dels Especiers, o que un Francesc Eiximenis, gironí, ja existia en aquell temps i aviat començaria a escriure la seva meravellosa prosa que per primera vegada en la literatura escrita del segle XIV ens apropa a la gent dels carrers, descrivint minuciosament com era la societat d'aquell moment, ens fa conèixer els costums, la manera de vestir, les relacions socials i la vida quotidiana d'aquell segle.

Quina delícia! Perquè la Coia, en aquesta història literària, també ens presenta la ciutat, Barcelona, les llars, l'entorn dels personatges que en formen part, amb una precisió metòdica, lírica, perfecta, de forma que sap introduir-nos al lloc i a l'època de manera subtil, com si ella estigués darrere d'una càmera que grava, que després projecta imatges i tu pots estar barrejat en aquell escenari.

La Coia descriu amb tal destresa que et fa sentir dintre d'aquells carrers on escoltes el vent, notes l'escalfor de les flames d'una foguera, flaires el fum, aixeques els ulls al cel iveus els núvols alts i prims, el sol tebi de tardor t'esborrona la pell, sents nens que ploren, pares orella al costat de la font, on t'envaeix amb plaerel so de l'aiguaque va omplint els càntirs d'argila, admires els coloms, que volen lliures, acaricies el mur que et dóna seguretat.Camines entre filadores, revenedores, carretes, gossos, enredaires.

Aviat sabem que la novel·la se situa en una Barcelona atuïda, assolada per les conseqüències de l'epidèmia de pesta negra que hi havia hagut entre 1346 i 1347. I coneixerem la protagonista, l'Alèxia Miravall, filla del mercader Jaume Miravall, que aprendrà a superar el sofriment davant de tanta mort i devastació i traurà del no-res la seva força per lluitar contra l'adversitat. Juntament amb altres dones, la capellera Sança, la vídua del vidrier Llorença, la filla del teixidor Marta, la monja Genebre..., intentarà fer ressorgir la vida en aquella Barcelona delmada.

Al segle XIV i des de molt abans, ja hi havia dones capaces de pujar soles els fills, de treballar fins l'esgotament, de regnar, i fins i tot d'escriure poemes d'amor, com Violant de Vilaragut que durant tres anys va ser reina de Mallorca,1347-1349, mentre el seu marit Jaume III de Mallorca i Catalunya Nord, lluny d'ella, lluitava endebades per recuperar el regne. Els anys del seu regnat també ens coincideixen amb el temps en què transcorre la novel·la.

Violant ens ha deixat un poema amorós adreçat al seu marit. Que una dama l'hagués escrit, és un fet insòlit en la tradició de l'amor cortès on els protagonistes són, el trobador, la midons i el gilos. És a dir, qui compon les trobes, la dama objecte del seu amor, i el marit, el gelós. Diu Violant:

L'enyorament i el gran desig que jo tinc per vós són a punt de matar-me, mon dolç i car senyor (...) Pietat, marit! Perquè passo sofrint els mals que em doneu, així doncs torneu, que cap tresor no val un cor que per vós mor, amb amorosa pensa.

-Coia, et sents còmoda situant les teves novel·les a l'època medieval. Explica'ns-ho una mica.

Al capítol XXIV, la protagonista va a Sitges i l'aire net i les vinyes, sembla que li obren el camí cap a l'esperança:

(Lectura dels fragments de les pàgines 194 i 202, 203)

A la societat on transcorre la novel·la, catalans de totes condicions i classes socials: comerciants, menestrals, treballadors, nobles, religiosos i monarques, conviuen amb jueus i esclaus sarraïns. En aquell moment, aquesta societat, estava ressentida i bocabadada perquè la mort no havia distingit entre pobres i rics.

Entre les dones que envolten l'Alexia, no tan sols hi ha una capellera, una teixidora, una monja que farà de mestra, una vidriera, -totes abrandades i defensores dels seus projectes-, sinó que les esclaves llibertes, Sara i Romia juguen un paper important en la novel·la, especialment la Romia. I no hem d'oblidar la Caterina, una artista que pinta teles per fer retaules i té una mentalitat oberta, i l'Anna, una nena de 6 anys, que observa el món, juga amb els personatges de fang que fa, i s'inventa històries amb diàlegs en un teatret que ha construït.

(Lectura dels fragments de les pàgines 250/251)

-M'agrada aquest personatge, l'Anna, una nena amb gran imaginació, artística i creativa que observa la ciutat, enfilada des de les altures. M'equivoco si penso que l'Anna pot tenir algun punt en comú amb la Coia nena?

En aquesta novel·la hi trobareu personatges singulars, com el perfumista Tomàs, precursor, mal vist per la gent d'església ja que creuen que les mescles que fa són activitats d'heretges. El consideren un fetiller, un mag. En Narcís, i l'Ismael, pintors de retaules, o la monja Genebre que farà de mestra d'àbac a nens i nenes perquè aprenguin a portar els comptes.

Passejareu per la Casa dels Obradors on sura creació professional i artística, i tindreu moltes sensacions: sentireu el gran soroll continu dels telers en funcionament, l'olor de la barreja de pintures que fan els artistes que pinten teles per crear retaules, la fragància de les mescles de canyella, de clau, alcohol i llimona que fa en Tomàs a les marmites per elaborar perfums, la ferum dels nens i nenes del carrer que assisteixen a classe d'àbac, la flaire de la cuina on preparaven les menges per als artistes i treballadors...

La Casa dels Obradors és un espai sorprenent, atractiu i encantador, on es prenen noves iniciatives, aquest serà un gran projecte, fet realitat, que molestarà a la societat que vol seguir estancada, a un govern masclista i a una església, que considera una ofensa als manaments que les dones vulguin treballar pel seu compte i voldran impedir que aquestes dones emprenedores tirin endavant els seus projectes.

-Jo també he escrit novel·la històrica, "Els nens de la senyora Zlatin" per citar-ne una, i crec que té sempre una dificultat afegida a la novel·la literària i fins i tot a les llicències que ens podem permetre, perquè hi ha el rigor de la investigació. Explica'ns una mica les entranyes de la dificultat que has trobat per bastir aquesta novel·la, com ha estat el procés de la investigació per confegir-la? Perquè molta gent no se'n fa càrrec de la feina que tenim quan escrivim.

- Aquestes dones, les teves heroïnes, t'han servit com a element per defensar el feminisme. És així, no?

Moltes gràcies per aquesta novel·la, Coia.

Llegiu-la. Espero que passeu bones estones, com les que he passat jo, endinsant-vos dins d'aquest relat que forma part de la nostra història col·lectiva.

Gràcies a tots per haver-nos acompanyat.

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora

Reus, 19 d'abril de 2023 a la Llibreria Galatea de Reus.

#NOVUM editorial.

Converses amb el pare

 "Converses amb el pare", conferència de Maria Lluïsa Amorós, Centre de Lectura.         Reus, 11/4/23

   dins el cicle d'actes de l' #AnyXavierAmorós

Només faltaven quinze dies perquè la Luisa acabés de comptes. Esperàvem la nena (manteníem la fórmula; en el fons pensàvem, sense parlar-ne, que si tinguéssim un nen, l’alegria de tenir-lo també ens compensaria) amb gran il·lusió i una gran temença: havíem sofert un escarment molt dur. (...)

El diumenge va ser el dia. Era el dia 1 d’agost: una jornada calorosa, amb un sol que estovava les pedres. Reus estava buit i desert. Al migdia autèntic van començar els símptomes. El doctor Pont havia anat a missa de dotze. Aquell dia juraven bandera els de les milícies universitàries i no hi havia cap taxi a Reus: la llevadora –madura i feixuga-  no va fer cap a la clínica fins que tot estava llest. Com el metge. Ho va resoldre la Pilar que no sé quin títol tenia però que era el buf energètic de la Clínica Pont, un xalet recollit, no pas de grans proporcions. Va néixer la nena. Va néixer la Maria Lluïsa, la Cuca. I nosaltres érem la parella més feliç del món. Les famílies estaven contentes. La meva germana Eulàlia va venir, en un viatge quasi de Mary Poppins, de la Molina –on donava classes d’estiu- i va portar maduixes fresques, de bosc, a la Luisa. Nosaltres començàvem una nova vida.

 

Els que vam tenir la sort de veure, el vespre del passat 1 d’abril,  el fantàstic espectacle “I jo et diria Amorós”, quan l’escena havia enfosquit i semblava  el final de l’obra, vam tenir la sorpresa d’un acabament sensacional, en Ramon Balasch començà a interpretar El manisero mentre es projectaven un seguit d’imatges relacionades amb la vida d’en Xavier Amorós. La cançó d’en Machín no era gratuïta, com no ho eren els detalls que havien omplert l’escenari, el vestuari o els objectes que duien. Encara que sembli estrany, El manisero era una de les cançons que em cantava el pare abocat al llitet de baranes per fer-me dormir; aquesta i el Baión del gato, amb miols inclosos, formaven part del seu repertori. Sé del cert que encara era al bressol de baranes i que només tenia uns dos anys i mig, però encara puc sentir la seva veu, entreveient-lo en la penombra de la cambra, per damunt del llitet, modulant:

 “Mani, si te quieres por el pico divertir cómete un cucurruchito de maní.”

Sóc conscient que la nostra relació havia començat aleshores. Els fugaços records dels primers anys són intensos: com la primera vegada que ell i la mare em van deixar a casa dels avis uns dies. Sé que no havia fet els tres anys perquè la meva mare se’n recorda amb precisió, ells havien anat de viatge i havia estat difícil deixar-me perquè havien perdut la primera filla al cap de poques hores de néixer i a la mare li costava apartar-se de mi. Van tornar en tren i van baixar de l’estació directes a casa dels avis, que vivien al carrer Llovera, a buscar-me. Encara els veig, tots dos somrients, inclinats cap a la nena que jo era, plens d’il·lusió pel retrobament. No oblido l’escena, com tampoc el petit nino de goma i les sabates vermelles que em van portar com a regal, perquè eren regals diferents i, a més, perquè en aquella època no en teníem gaires, de regals.

El pis on els pares van anar a viure quan es van casar al raval de Jesús, era, com ell explica, un pis ple de claror i cèntric, un pis apaïsat i no pas una cova llarga i estreta amb un passadís interminable com els altres que havíem vist. (...) Teníem una sala plena de claredats que agafava quasi tota l’amplària de l’edifici apaïsat i una xemeneia –un foc a terra emmarcat amb marbre- que no feia fum i on cremàvem llistons de fusta.

El pare, els diumenges a la tarda, escoltava el futbol a la ràdio, també els diumenges i festes de guardar, a casa, al pis del raval de Jesús, el tinc present, assegut a la taula del menjador, -la mateixa taula on dinàvem, Parlem a quatre veus quan som a taula, i després, ja al pis del passeig, la taula on fèiem els àpats familiars amb converses, literàries o quotidianes Parlem de coses virolades que tot seguit s’esfumen, o de coses molt netes que es queden penjades al sostre per sempre. Deia, que el tinc present,  amb la ploma estilogràfica i un plec de fulls blancs, escrivint versos amb la seva preciosa lletra arrodonida. Devia ser cap el 1957 i 58. De vegades pujava a la seva falda i li demanava que em dibuixés els gegants. La relació que compartíem ell i jo amb els gegants (que jo estimo i que ara dormen al Museu de la plaça de la Llibertat, incloent-hi els japonesos que eren dos anys més joves que jo), era única i irrepetible. Vaig explicar-ho, fa uns anys, a la revista NW:

Feia bon temps, les orenetes xisclaven, però aquell dia no les sentia. El pare i jo caminàvem de pressa, anàvem a esperar els gegants al local de l’Hospital on dormien. Tret de la seva breu aparició per Corpus, el 28 de juny sortien, esplendorosos, al carrer. Aleshores començàvem el recorregut per Reus darrere de les quatre parelles de gegants, la mulassa i els grallers. Si es repartien, nosaltres seguíem els Vitxets pels carrerons; el pare tocava algun acord de música amb una mena de flauta de fira, Don Nicanor, i jo anava joiosa al seu costat. Eren dos dies intensos d’acompanyar-los. El dia 29, Sant Pere, ens situàvem al final de la processó, escortant els gegants. El pare em duia a coll-i-be i jo continuava gaudint, plena de felicitat, de la meva particular Festa Major.

Aleshores el pare encara no em llegia els seus versos, me’n recitava de Federico García Lorca, com “El lagarto está llorando. /La lagarta está llorando. /El lagarto y la lagarta /con delantalitos blancos. /Han perdido sin querer /su anillo de desposados. /¡Ay, su anillito de plomo, /ay, su anillito plomado!” ...

I versos de Rubén Darío:

“Margarita, está linda la mar,

y el viento

lleva esencia sutil de azahar;

yo siento

en el alma una alondra cantar;

tu acento.

Margarita, te voy a contar

un cuento.

Este era un rey que tenía

un palacio de diamantes,

una tienda hecha del día

y un rebaño de elefantes.

Un kiosko de malaquita,

un gran manto de tisú,

y una gentil princesita,

tan bonita,

Margarita,

tan bonita como tú. (...)”

 

Jo no em deia “Margarita”, però la veu vellutada del pare recitant per a mi, m’encisava i em feia sentir protagonista del poema.

La nostra complicitat no s’acabava amb els gegants, ni amb els poemes. Tots dos estimàvem els gats. Potser l’estimació pels gats ja me l’havia encomanat quan em cantava el “Baión del gato”, o quan anàvem al xalet i trobàvem la vella gata ratllada que vivia a la petita casa veïna de la Maria de les gasoses, i el Vellut, el gat negre que era borni. Però sobretot per la relació amb la Filomena, la gata de Les Amèriques.

No sé quan vam començar a anar plegats els diumenges, havent dinat, a Les Amèriques”, la botiga de teixits que havia fundat el seu pare el 1915 juntament amb dos socis més, situada a les antigues cotxeres i cavallerisses del Palau Bofarull. Hi anàvem els dies de festa perquè havíem de donar menjar al gat. El “gat” era la Filomena, la gata que vivia a la botiga per espantar els possibles ratolins. En aquells temps no hi havia menjars especials per als gats, ni llaunetes de paté de diferents gustos, ni pinsos especialitzats, segons pes, sensibilitats o races, ni snacks, ni llaminadures. Els gats menjaven les restes dels aliments de les cases on vivien i els gats de carrer anaven per les brosses o caçaven ocells i ratolins. No obstant, la Filomena, els diumenges, menjava paella. Us ho explico: A Les Amèriques, la botiga -per antonomàsia-, quan arribaves a la zona on el sostre era més baix, pujaves per unes escaletes estretes i feies cap a un pati molt gran que formava part del Palau Bofarull. Allí hi donaven unes finestres de la Fonda Simonet, i un dels treballadors que ja ho tenia pactat amb el meu pare tirava, des d’una de les finestres, la ració de paella de peix que havia sobrat, ben embolicada amb papers de diari.

La Filomena, que havia pujat amb nosaltres al pati, un cop obert el paquet, s’abraonava, àvidament, a menjar el seu festí dominical.

Després, el pare i jo, ens quedàvem a la botiga. Ell s’instal·lava a escriure a la taula del despatx i jo caminava per l’immens establiment de sostres altíssims, havien de ser-ho perquè antigament hi passaven els cotxes de cavalls i no s’hi havien fet reformes. Passejava entre els taulells llargs de fusta amb peus de ferro forjat, em fixava en els prestatges enfilats fins dalt, amb peces de roba i capses de cartó, observava els metres de fusta en un racó, a punt per amidar la roba; els tubs amb crespons, sedes, nilons, apilats sota alguns taulells que tenien lleixes a sota. Veia les butaques de jonc on s’acomodaven les clientes disposades a passar-hi part de la tarda, butaques solitàries en diumenge, i els llums que penjaven de l’alt sostre sobre els taulells. Quan em cansava, anava a jugar amb el mostrari de paraigües que tenien mànecs interessants: un cap de fox terrier de marfil amb retocs negres, un altre d’ànec fosc amb ulls de color ambre, un senyor amb barret, el paraigua de mànec corbat, el d’angle, el llis, el ratllat...

Mentrestant, el pare escrivia, confegia els poemes que havien de formar part del recull Guardeu-me la paraula. 1962 i de Qui enganya, para. 1964 Premi Carles Riba, assegut al despatx on hi havia la caixa de cabals que guardava el primer duro de plata que van guanyar a Les Amèriques. Envoltat d’aromes de teixits, de la cola blanca amb què el Mestres segellava els paquets destinats a les modistes dels pobles, de les serradures humides que servien per fregar el terra, de la fusta antiga dels taulells i del perfum de tabac dels seus bisonte sense emboquillar.

La botiga, silenciosa i buida d’empleats i clients, tenia moltes distraccions per a mi i no amoïnava al pare que estava enfeinat amb la poesia.

Quan l’abril del 1960 va néixer el meu germà Xavier, el pare i jo durant un temps, vam protagonitzar aventures teatrals fascinants entre els llargs taulells de fusta i les immenses peces de roba que hi havia a la botiga. Aquella primavera també anàvem plegats a Salou i jugàvem per la platja de Llevant, solitària, entre les dunes de sorra daurada i en alguna de les terrasses de les casetes de fusta. Escenificàvem històries. El teatre havia format part de la vida d’en Xavier Amorós des de molt jove.

El pare sempre havia estat molt enfeinat, no tan sols a la botiga, sinó escrivint,  amb tertúlies literàries, amb la cultura, la poesia, el teatre de cambra del Centre de Lectura, la Cambra de Comerç, els programes de Ràdio Reus Cadena Ser EAJ11, les converses amb el doctor Vallespinosa, amb el doctor Grau, el doctor Sabater, en Josep Maria Gort, en Joaquim Santasusagna, en Ramon Amigó, Mossèn Muntanyola, Josep i Teresa Miquel, el senyor Pepito Gras, en Josep M. Arnavat, l’Antoni Correig, en Torrell Eulàlia, les clientes i les modistes de Reus i comarca que anaven a comprar a Les Amèriques o, quan ja havien tancat l’establiment, parlant amb els joves que apareixien per consultar-li alguna cosa, sobre teatre, literatura, cultura o política –en aquell moment clandestina.

Però aquell any que va néixer el meu germà, havia prioritzat la meva companyia. De gran em vaig adonar que potser temia que jo em sentís sola, ja que aleshores la mare, durant els meus primers cinc anys sempre al meu costat, estava ocupada amb el petit Xavier. I he de somriure, ja que ni tan sols me’n vaig adonar.

Aquella temporada que el meu pare em va dedicar en exclusiva, va ser divertida, esplèndida i inesperada, perquè en cap moment no m’havia recat compartir la mare amb el meu germà, un nen ros, amb ulls blaus i preciós que m’agradava agafar a coll i gronxar-lo a la meva falda al petit balancí que teníem a la cambra de jocs.

Gairebé davant de casa, al raval de Jesús, hi havia el cine Monterrosa. Amb el pare vam anar a veure la pel·lícula Plácido de Luís García Berlanga. Em va entusiasmar, encara no havia complert els vuit anys, però el pare i jo en vam parlar, hi vaig voler anar, entusiasmada, i vaig saber apreciar tot allò que ell em feia veure amb la seva habilitat per fer comprendre amb paraules planeres plenes de mestria allò que em volia transmetre.

A l’estiu també anàvem al cineclub del Reus Deportiu, on vam veure pel·lícules franceses com “Mi tío” un dels millors films francesos de tots els temps i “El globo rojo”, una història tendra i emotiva, d’un nen que té un magnífic globus vermell molt peculiar que el segueix a tot arreu, com si fos el seu gos, fins i tot a l’escola. El migmetratge estava escrit i dirigit per Albert Lamorisse.

El pare i jo, en sortir del cinema, de tornada a casa, conversàvem sobre els films que havíem vist.

El meu món ple d’imaginació, alimentat per les lectures i les històries que inventava per jugar, era valorat per ell. En parlàvem com si jo fos una personeta gran. I sense adonar-me’n, me’n vaig anar fent, de gran.

Vaig voler ser professora, i el pare va estar satisfet de la meva tria perquè a ell li hauria agradat ser-ne, com ho va demostrar en ser professor de reciclatge de mestres els anys 80. El seu alumnat s’ho passava d’allò més bé amb la seva manera d’explicar la literatura, de forma amena, divertida i rigorosa amb el contingut. Com em deia l’escriptora Núria Freixa, alumna seva, Xavier Amorós va ser “Mestre dels mestres”.

En Xavier Amorós estimava el teatre. De petit, cada setmana anava al Fortuny amb els seus pares on tenien una llotja llogada, com molta gent de la burgesia reusenca. Per Nadal feia els Pastorets i va continuar pujant a l’escenari quan estudiava als Escolapis de Sarrià. Més tard, el 1946, ell, la seva germana Eulàlia i els dos germans Aguadé, Paqui i Jaume, van tirar endavant un projecte magnífic: organitzar un festival de primavera en benefici de l’Hospital. El Ir Festival de Primavera va ser un èxit (i després el segon). Uns festivals de varietés que es van representar al Teatre Fortuny i hi va participar la majoria dels joves reusencs.

 

Entre els temes que sortien en les nostres converses, hi havia l’obra de teatre de Tenesse Williams, Figuretes de vidre i també La cantant calba de Ionesco, que és teatre de l’absurd. A casa, de vegades, el pare reproduïa de memòria aquells diàlegs que el divertien i ens divertien a nosaltres, com la conversa del senyor i la senyora Martin:

Sra. Martin -Si que és curiós, Déu meu! I que és estrany! Quina coincidència! La meva cambra també és al cinquè pis, número vuit, senyor.

Sr. Martin (pensarós) –Si que és curiós, si que és curiós, si que és curiós, i quina coincidència! A la meva cambra hi ha un llit; al llit hi ha un edredó verd. La cambra, el llit i l’edredó verd són al capdavall del passadís, entre el vàter i la biblioteca, senyora.

Sra. Martin –Quina coincidència, Déu meu, quina coincidència! A la meva cambra també hi ha un llit amb un edredó verd i és al capdavall del passadís, entre el vàter i la biblioteca, senyor.

Sr. Martin –Si que és estrany! Si que és curiós! Així, doncs, senyora, tots dos vivim a la mateixa casa i dormim al mateix llit, senyora. Potser ens hem vist allà.

 Figuretes de vidre i La cantant calba (que sempre es pentina de la mateixa manera, com repetia ell, sovint) són dues obres que m’han acompanyat al llarg del temps. La primera la vaig representar amb el grup de teatre del qual formava part i actuàvem al Bràvium, quan encara no havíem fundat el Col·lectiu de teatre la Vitxeta. Aquesta obra també l’he fet llegir a classe en veu alta i repartint papers, en diferents cursos i amb diferents alumnes i la vam arribar a representar a la sala d’actes de l’Institut.

I és que el pare me n’havia parlat molt de “les figuretes”. El doctor Vallespinosa l’havia traduït al català i va ser el director de la representació que el meu pare, la Pilarín Orta, el Jaume Juan Magriñà i la Maria Bonet, van representar al Centre de Lectura en una sessió de Teatre de Cambra el 7 de juny de1956.

Abans que s’aixequés el teló, que s’encengués el focus, vaig passar una por terrible. Quan esperava que el teló tirés amunt i havia de sortir pel flanc a iniciar el meu monòleg, estava esgarrifat. Podria jurar que em volia morir allí mateix. Estava segur que en sortir a l’escenari el pànic em paralitzaria i no seria capaç d’articular paraula. Érem al juny. Duia un jersei blau fosc de mariner, de llana gruixuda i de coll alt i, malgrat aquella peça, estava glaçat. Durant uns llarguíssims segons vaig pensar que era impossible que recordés aquella cascada de frases que havia de dir al públic. Preferia morir-me en aquella solitud, entre bastidors, a deu pams d’allà on començava la bateria, que sortir a l’escena. Però vaig sortir, em vaig empassar la saliva i vaig parlar. Hi havia un silenci immens, sota zero: era més que un silenci absolut. Sonava, de fons, aquella música que havia escollit el Jaume Juan Magriñà perquè la que recomanava l’autor no ens agradava gaire. Sortien la mare i Laura, la germana. S’il·luminava l’escena interior i jo m’incorporava al grup -després d’haver deixat, corrents i de pressa, darrere les bambolines, el jersei de mariner que es treia pel cap- i començava el diàleg.

No sé com ens va sortir la representació –que els actors vam viure amb tota la fe del món- però l’obra (i, per tant, la traducció del doctor Vallespinosa) va agradar, va fascinar a tothom.

Com al pare, a mi també m’agradava molt ser professora de literatura i de llengua catalana. A més, del fet que jo treballés a l’institut, sempre se’n va sentir satisfet. Vaig estimar la meva professió des del primer moment que vaig entrar de professora interina a l’institut Gaudí fins que en vaig sortir com a catedràtica, al cap de 38 anys. Em vaig jubilar, i el curs següent, la Núria, una companya meva, amb uns quants alumnes de 2n d’eso que jo havia tingut l’any anterior a 1r, van fer-me un “alfabet Cuca”. Eren unes cartolines, cadascuna amb la lletra de l’abecedari i un dibuix, i cada alumne em va escriure un comentari, una frase, un missatge. Els nois i noies que van participar-hi ho van fer voluntàriament, es notava i els coneixia. Vaig estar tan contenta, que vaig anar a casa dels pares a mostrar aquell tresor. Era abans de sopar, els pares, asseguts, m’escoltaven allò que els llegia.

Quan vaig haver llegit cada una les lletres de l’alfabet amb les paraules de record que m’havien adreçat aquells alumnes, vaig notar el pare emocionat i em va dir que aquest, era el millor premi. Em va impressionar que ho considerés, perquè ho deia sincerament. El feia feliç que jo hagués gaudit tant amb la meva professió i que n’hagués obtingut una resposta com aquella.

El pare també va tenir molt a veure (juntament amb el meu marit, tots dos persistents), amb el fet que comencés a escriure. Tenia fe en mi, i no va parar fins que vaig escriure el primer llibre: Poppis i Isolda i el vaig publicar amb Editorial Cruïlla el 1986. La seva alegria encara va ser més intensa amb la novel·la juvenil, Premi Vaixell de Vapor 1987, Aquella tardor amb Leprechaun. Era la seva preferida, potser perquè reflectia el meu món màgic de la infantesa, que ell havia compartit amb mi, en diverses ocasions, a través de les nostres converses.  

Ell i jo parlàvem de les nostres obres, la seva poesia, els articles, la prosa, les cròniques novel·lades, les meves novel·les, qualsevol relat o conte que jo escrivia i publicava... Fins i tot li he comentat per escrit els seus poemes, Temps estranys, els articles...

Sempre m’ha agradat que em relatés vivències, anècdotes. Quan he necessitat preguntar-li informacions històriques de Reus, de la guerra civil, de la seva feina com a comerciant tèxtil, la seva relació amb Terrassa i Sabadell..., de la seva vida a Pradell als 14 anys durant uns mesos de guerra, dels seus avis, del Reus de la primera meitat de segle XX... Sempre m’ha respost abastament.

Conversàvem molt, i els últims anys, moltíssim. Fa dos anys encara érem capaços de parlar per telèfon o a casa seva durant una hora i mitja o dues, ell explicava i jo prenia apunts, notes a mà, mentre ell relatava. Jo preguntava i el pare responia. No ens cansàvem. Em deia que volia explicar-me moltes coses, perquè no volia que quedessin en l’oblit, i ell sabia que, un moment o altre, jo les he utilitzat, o les utilitzaré, com a material per a alguna novel·la.

Com podeu comprovar si llegiu les seves obres en prosa, el meu pare tenia una memòria minuciosa i privilegiada, recordava noms i cognoms, llocs, converses i escenes viscudes.

La meva novel·la anterior, “Els nens de la senyora Zlatin” va quedar finalista del Premi Ramon Llull 2020, això va ser una satisfacció afegida per a ell i jo em vaig sentir molt feliç de donar-li aquella alegria. El gener del 2021, va sortir la novel·la, publicada per Columna Edicions. Li vaig portar el llibre i el va agafar entre les mans, el va acaronar. No la podia llegir perquè ja no hi veia.

-Te la llegirem en veu alta. –li vaig dir, però érem en mig de la pandèmia i era perillós que tingués visites. La Dolors Esquerda, gran actriu i lectora en veu alta, va voler llegir-li la novel·la per telèfon. I així va ser. Durant unes setmanes tenien una cita telefònica. Era una entesa perfecta. El pare va gaudir de la novel·la i de la deliciosa lectura en veu alta de la Dolors.

Podria explicar-vos moltes més coses, però no cal allargar-me.

Només vull afegir que em fa molt feliç que la meva filla Jana també hagi tingut una intensa relació amb ell. Des de molt petita. Sempre s’han entès a la perfecció, han estat còmplices, han viscut històries i camaraderies que protagonitzaven amb els seus jocs. També tenim anècdotes divertides, com la del seu personatge “Mariano”, imaginari, que avi i néta compartien. Anècdotes que, ara que la Jana és gran, de vegades hem recordat, plegats, amb el pare, i ens feien riure.

Vull afegir que, quan era petita i adolescent i encara vivia a casa dels pares, (als 20 anys em vaig casar amb en Ramon i me’n vaig anar a viure a Andorra), el pare i jo formàvem part de la família amb la mare i els meus germans, el Xavier i el Gabriel. Per descomptat que no els oblido, però avui es tractava de parlar d’una petita part de les meves personals i exclusives vivències i converses amb el pare.

 Moltes gràcies

Maria Lluïsa Amorós

Centre de Lectura de Reus   

2023 "Any Xavier Amorós"

 

Conferència al Centre d'Amics de Reus. Biografia de Xavier Amorós. Reus, 23 de febrer de 2023

Encara que no m'atreviré mai a dir que sóc un literat, ni que sóc poeta –anys enrere vaig escriure versos amb certa reiteració i fervor, exercici que vaig abandonar fa 42 anys per respecte a la poesia-, sí que puc dir que sóc escriptor perquè, encara que sigui per mimetisme, he escrit i he publicat. Ser literat –i, no cal dir, ser poeta- comporta un cert grau de qualitat artística no gens fàcil en aquestes modalitats. El que es diu escriptor a seques, en canvi, que és el meu cas, en principi només té l'ambició d'explicar-se i de ser comprès. Jo, a més, sóc un escriptor limitat: monotemàtic i dotat de pocs àmbits i horitzons suficientment coneguts per poder-los descriure; un escriptor que mai no he abandonat la primera persona. (...)

Xavier Amorós Solà va néixer a Reus el 7 d'abril del 1923. El seu pare, Rodolf Amorós Cabré, era de Pradell de la Teixeta tot i que als 11 anys va baixar a viure a Reus, a treballar d'aprenent en una botiga de roba, Cal Marquet, al carrer de Monterols i ja no se'n va moure. Anys després, juntament amb dos socis més van fundar Las Americas, un comerç de teixits al carrer de Llovera, als baixos del Palau Bofarull, a les antigues cotxeres i cavallerisses. La societat es deia Creus, Reig i Amorós.

La seva mare, Maria Solà Miret, era de Maials.

Rodolf Amorós va apropar el seu fill a la lectura, als literats catalans de l'època, com Josep Maria de Sagarra, Frederic Soler i d'altres. Amb els pares anaven a cada setmana al Teatre Fortuny on tenien –com molta gent de la burgesia reusenca- una llotja llogada. A Rodolf Amorós li agradava el teatre i n'havia fet, en llegia , i va transmetre aquesta afició al seu fill. A la biblioteca familiar tenien molts llibres, poesia, novel•la -sobretot de la col•lecció A tot Vent; obres de Federico García Lorca, tant de teatre com de poesia. El 1936, Rodolf Amorós va regalar al seu fill un exemplar preciós del Romancero gitano que el 1940, en ple franquisme, va ser confiscat per la guàrdia civil. El Xavier estudiava intern als Escolapis de Sarrià i va demanar als pares que li enviessin el llibre dins del paquet de roba. Aquest paquet no va arribar mai. Ni llençols, ni Romancero gitano. Era un dels molts llibres prohibits.

Quan el Xavier era adolescent, ja vivien al xalet que havien començat a construir abans de la guerra i el van continuar en plena contesa. El xalet familiar era al barri de xalets que envoltava el Reus Deportiu (l'antic, davant de l'estació del Nord). Viure tan a prop del Deportiu era fantàstic per un jove inquiet, amant de la llibertat. Ens el descriu, tenia uns "espais i jardins amb frontó, camp de futbol, solàrium, pistes de tenis i terrassa de reunió amb un xalet esplèndid ple de claredats. I, sobretot, amb piscina reglamentària." (...) "En acabar la classe me n'anava cap a la piscina del Deportiu, que tocava al xalet de casa". El temps li devia passar volant, jugant al frontó, capbussant-se a la piscina... perquè arribava a casa quan ja eren a taula i s'havien acabat el primer plat. I recorda els diàlegs inevitables: "La mare es queixava. El pare també, però no tant". Els comentaris que feien: "pots comptar com van els estudis" "Estudio a la piscina", responia jo. "La piscina no és un lloc per estudiar".

Estudiar, no hi estudiava, però hi llegia molt.

"Les lectures a la piscina deserta es van convertir, per a mi, en l'únic refugi confortable. Cada vegada preferia més la novel•la escrita en català, entre la qual, la traduïda, em seduïa enormement". "Tenia dotze, tretze, catorze hores per llegir". Llibres com Vida privada de Sagarra, El comte Arnau de Maragall, Una mena d'amor de C.A. Jordana. Ara bé, el Xavier sempre ha tingut presents dos llibres de capçalera, els més estimats: Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain i Aloma de Mercè Rodoreda.

Com ens explica a l'Agulla en un paller, va estudiar a les monges franceses de la Presentació, als Padres, i el batxillerat a l'Institut de Reus. El darrer curs, el 7è, als Escolapis de Sarrià.

Record de l'institut Salvador Forés

El 1941 morí el seu pare i ell va haver d'incorporar-se al negoci familiar, la botiga de teixits Les Amèriques. Tenia 18 anys. A banda del que li va significar la terrible pèrdua, el seu món s'ensorrà. No podria dedicar-se a estudiar carrera universitària (hauria fet Dret o Filosofia i Lletres) ni a la de doblatge que havia d'iniciar aquell any.

Els botiguers Josep M. Roig

Aquells primers anys de postguerra, amb la "desertització" cultural (com ell l'anomenava), semblava que tot se n'havia anat en orris, però va trobar elements per continuar, li agradava jugar a futbol, fer teatre, especialment per la ràdio, llegir... Ràdio Reus EAJ11 necessitava un equip de redactors esportius, i juntament amb el seu amic Manuel Domènech, s'hi van incorporar.

Continuà llegint, ara més poesia, aprofundia Carner, i no deixava d'escriure poemes. Freqüentava les tertúlies d'intel•lectuals a Reus, el 1942 la de la camiseria Casajuana, amb els tres germans Casajuana, el doctor Lluís Grau Barberà, el doctor Jaume Sabater, el doctor Vilaseca, el doctor Pere Barrufet i el doctor Domènech Mas. El pintor Ferrer Rebascall, el moblista Emili Argilaga i el senyor Ramon Guardans. A més, tenia relació literària amb l'intel•lectual Joaquim Santasusagna i el grupet de contertulians, a casa seva. També assistia a la tertúlia del notari Gramunt al Cafè Tarragona, amb Joan Antònio Guàrdias i Antoni Delclòs.

El 1946 el Xavier, la seva germana Eulàlia i els dos germans Aguadé, Paqui i Jaume, van tirar endavant un projecte magnífic: organitzar un festival de varietés en benefici de l'Hospital. El I Festival de Primavera va ser un èxit. Es va representar al Teatre Fortuny i hi van actuar la majoria de joves reusencs.

Després de dur a terme la primera part d'aquella gran aventura, el Xavier comença a festejar amb Luisa Corbella.

Record compartit Dolors Quintana

Un cop reobert El Centre de Lectura de Reus, el 1948 s'integrà a la Secció de Literatura i Idiomes i va ser un dels fundadors del grup "Amics de la Poesia", juntament amb Josep Maria Arnavat i Ramon Amigó (coneguts com "La Triple A"). A més participava en trobades culturals clandestines, anomenades «maquis de la poesia», vinculades també amb Joaquim Santasusagna.

Aleshores començà a relacionar-se amb figures cabdals de la cultura catalana del moment: Carles Riba, Tomàs Garcés, Josep M, López Picó, Francesc de B, Moll, Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany...

El 1952 es casà amb Luisa Corbella. Van anar a viure al Raval de Jesús, en un pis espaiós i lluminós, tot exterior que donava al raval i a la placeta del darrere, que ara es diu carrer de Pubill i Oriol.

Ens explica: Amb la Luisa vam decidir que ens permetríem un luxe: el pis. En aquells temps hi havia molts pocs pisos de lloguer. Els que ensenyaven eren lúgubres. (...) Era un pis ple de claror i cèntric, un pis apaïsat i no pas una cova llarga i estreta amb un passadís interminable com els altres que havíem vist. (...) Teníem una sala plena de claredats que agafava quasi tota l'amplària de l'edifici apaïsat i una xemeneia –un foc a terra emmarcat amb marbre- que no feia fum i on cremàvem llistons de fusta.

Ara sóc a la falda de casa Francina Baldrís

Durant aquests anys va escriure Història sentimental (1954), una obra de teatre que obtingué el premi Santiago Rusiñol als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Mendoza (Argentina) el 1956. També feia teatre al Centre de Lectura. Obres com Figuretes de vidre, de Tenesse Williams, traduïda al català pel doctor Bonaventura Vallespinosa, que també n'era el director.

Estava segur que en sortir a l'escenari el pànic em paralitzaria i no seria capaç d'articular paraula. Érem al juny. Duia un jersei blau fosc de mariner, de llana gruixuda i de coll alt i, malgrat aquella peça estava glaçat.

Malgrat la feina de la botiga, l'escriptura i les seves activitats culturals, va estudiar i va acabar la carrera de magisteri i, a més a més, va obtenir el títol de mestre de català per la Universitat de Barcelona.

El 1963 guanyà el Premi de Poesia de Sant Roc de Cantonigròs, Bartomeu Rosselló Pòrcel en el seu 25è aniversari de la seva mort.

Després d'una llarga etapa de silenci inicià la seva producció en prosa a meitats de la dècada dels 80. Escrigué novel•la històrica, memòries autobiogràfiques. També, al llarg de vint anys, amb assiduïtat, va ser columnista en diferents diaris i revistes

A la primera novel•la, L'agulla en un paller (1985), seguiran més memòries com a cròniques novel•lades. El camí dels morts (1996), Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca, tres volums (2000, 2002 i 2004) i Plou, però plou poc (2007).

Temps estranys Francina Baldrís

El 2005 es publicà el II volum de les Obres Completes, un recull d'articles periodístics recollits anteriorment en diverses publicacions: Cafè París, Botigues de mar 1987-1989, De Reus estant, Tomb de ravals ...

El 1998 L'Ajuntament de Reus el va nomenar Fill Il•lustre de la ciutat i el Centre de Lectura, Soci d'Honor.

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana també el va nomenar Soci d'Honor.

El 1998, va ser guardonat amb el Memorial Gabriel Xammar com a reconeixement de ser el referent, als Països Catalans, de la literatura i la cultura del Camp de Tarragona.

El 14 de març del 2003, l'Ajuntament de Reus acorda per unanimitat posar el nom de Xavier Amorós a la Biblioteca pública Central de Reus.

L'any 2004 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi. El mateix any la Universitat Rovira i Virgili el nomena Doctor Honoris Causa en reconeixement de la seva trajectòria com a lluitador per la democràcia en els anys del franquisme.

El 2013, Pradell de la Teixeta, poble de la família paterna, l'anomena Fill Adoptiu.

El mes de juny del 2019, El Centre d'Amics de Reus el va nomenar "El més amic de Reus. 2018"

El seu fons personal està dipositat a l'Arxiu municipal i la seva biblioteca personal a la Biblioteca Xavier Amorós.

L'Ajuntament li ha publicat l'Obra Completa en 5 volums. El darrer, l'any 2017, amb la col•laboració de la seva dona, Luisa Corbella.

Acabo amb unes paraules que el meu pare va escriure fa dos anys (desembre del 2020), quan ja no hi veia. El text, adreçat a Pradell, el va escriure en uns fulls blancs, horitzontals. Jo li vaig passar a l'ordinador.

Paraules de Xavier Amorós a Pradell (97 anys) Reus. 22 de desembre del 2020.

Voldria que aquestes paraules fossin el meu profund i sòlid homenatge a Pradell (Pradell de la Teixeta), on vaig conèixer el món, la seva intensitat i les seves persones. Les seves persones de tots els temps, des de la primera parella que el va fundar fins al futur infinit.

Les seves muntanyes, les seves valls, les seves aigües, m'han explicat i m'expliquen el que són les blavors insondables, les verdors que no es fadiguen de néixer, la vida capaç de recomençar amb força i en totes les mesures sempre que calgui.

Estimo les seves dones i els seus homes, les seves noies i els seus nois, els seus nens i les seves nenes, des dels primers que li van donar els batecs inicials fins els que elaboren tots els esdevenidors possibles.

Estimo el Pradell de les fonts, de cada brot infinitament milionari. Veient les seves dones i els seus homes, veig el Pradell de cada persona i penso en el Pradell de la meva àvia materna, pobra, que va morir molt jove. La meva àvia duia el nom de la patrona del poble, Maria Magdalena. Ella venia de cal Joan Isabel i es va casar amb l'avi Francisco Amorós Aragonès que va fundar cal Quico pastisser. Veig tots els escolars que al bon temps es van a refrescar a la font dels tres brocs. (...)

Des de Pradell veig el Reus veneradíssim, com si jo fos el meu pare. Pujo des del centre de la plaça de l'Església i com un ocell, enfilant-me per les Comes Torneres arribo al cim de les Serres a l'Enderrocada, el seu mirador, i albiro les meravelles del mar, contemplo les esplèndides planures del Baix Camp, i veig les planícies i els feraços regadius dels voltants més pròxims a Reus.

El meu Pradell, la meva gent des de sempre. Mai deixaré de pensar que el perfil i la immensitat del món se m'han fet evidents entre les seves persones, el seu cel, les seves muntanyes.

Voldria un Pradell etern dintre d'un Món venturós, dins d'un Planeta més feliç.

Maria Lluïsa Amorós

comissària Any Xavier Amorós

 Blog personal

*foto cedida