Converses amb el pare

 "Converses amb el pare", conferència de Maria Lluïsa Amorós, Centre de Lectura.         Reus, 11/4/23

   dins el cicle d'actes de l' #AnyXavierAmorós

Només faltaven quinze dies perquè la Luisa acabés de comptes. Esperàvem la nena (manteníem la fórmula; en el fons pensàvem, sense parlar-ne, que si tinguéssim un nen, l’alegria de tenir-lo també ens compensaria) amb gran il·lusió i una gran temença: havíem sofert un escarment molt dur. (...)

El diumenge va ser el dia. Era el dia 1 d’agost: una jornada calorosa, amb un sol que estovava les pedres. Reus estava buit i desert. Al migdia autèntic van començar els símptomes. El doctor Pont havia anat a missa de dotze. Aquell dia juraven bandera els de les milícies universitàries i no hi havia cap taxi a Reus: la llevadora –madura i feixuga-  no va fer cap a la clínica fins que tot estava llest. Com el metge. Ho va resoldre la Pilar que no sé quin títol tenia però que era el buf energètic de la Clínica Pont, un xalet recollit, no pas de grans proporcions. Va néixer la nena. Va néixer la Maria Lluïsa, la Cuca. I nosaltres érem la parella més feliç del món. Les famílies estaven contentes. La meva germana Eulàlia va venir, en un viatge quasi de Mary Poppins, de la Molina –on donava classes d’estiu- i va portar maduixes fresques, de bosc, a la Luisa. Nosaltres començàvem una nova vida.

 

Els que vam tenir la sort de veure, el vespre del passat 1 d’abril,  el fantàstic espectacle “I jo et diria Amorós”, quan l’escena havia enfosquit i semblava  el final de l’obra, vam tenir la sorpresa d’un acabament sensacional, en Ramon Balasch començà a interpretar El manisero mentre es projectaven un seguit d’imatges relacionades amb la vida d’en Xavier Amorós. La cançó d’en Machín no era gratuïta, com no ho eren els detalls que havien omplert l’escenari, el vestuari o els objectes que duien. Encara que sembli estrany, El manisero era una de les cançons que em cantava el pare abocat al llitet de baranes per fer-me dormir; aquesta i el Baión del gato, amb miols inclosos, formaven part del seu repertori. Sé del cert que encara era al bressol de baranes i que només tenia uns dos anys i mig, però encara puc sentir la seva veu, entreveient-lo en la penombra de la cambra, per damunt del llitet, modulant:

 “Mani, si te quieres por el pico divertir cómete un cucurruchito de maní.”

Sóc conscient que la nostra relació havia començat aleshores. Els fugaços records dels primers anys són intensos: com la primera vegada que ell i la mare em van deixar a casa dels avis uns dies. Sé que no havia fet els tres anys perquè la meva mare se’n recorda amb precisió, ells havien anat de viatge i havia estat difícil deixar-me perquè havien perdut la primera filla al cap de poques hores de néixer i a la mare li costava apartar-se de mi. Van tornar en tren i van baixar de l’estació directes a casa dels avis, que vivien al carrer Llovera, a buscar-me. Encara els veig, tots dos somrients, inclinats cap a la nena que jo era, plens d’il·lusió pel retrobament. No oblido l’escena, com tampoc el petit nino de goma i les sabates vermelles que em van portar com a regal, perquè eren regals diferents i, a més, perquè en aquella època no en teníem gaires, de regals.

El pis on els pares van anar a viure quan es van casar al raval de Jesús, era, com ell explica, un pis ple de claror i cèntric, un pis apaïsat i no pas una cova llarga i estreta amb un passadís interminable com els altres que havíem vist. (...) Teníem una sala plena de claredats que agafava quasi tota l’amplària de l’edifici apaïsat i una xemeneia –un foc a terra emmarcat amb marbre- que no feia fum i on cremàvem llistons de fusta.

El pare, els diumenges a la tarda, escoltava el futbol a la ràdio, també els diumenges i festes de guardar, a casa, al pis del raval de Jesús, el tinc present, assegut a la taula del menjador, -la mateixa taula on dinàvem, Parlem a quatre veus quan som a taula, i després, ja al pis del passeig, la taula on fèiem els àpats familiars amb converses, literàries o quotidianes Parlem de coses virolades que tot seguit s’esfumen, o de coses molt netes que es queden penjades al sostre per sempre. Deia, que el tinc present,  amb la ploma estilogràfica i un plec de fulls blancs, escrivint versos amb la seva preciosa lletra arrodonida. Devia ser cap el 1957 i 58. De vegades pujava a la seva falda i li demanava que em dibuixés els gegants. La relació que compartíem ell i jo amb els gegants (que jo estimo i que ara dormen al Museu de la plaça de la Llibertat, incloent-hi els japonesos que eren dos anys més joves que jo), era única i irrepetible. Vaig explicar-ho, fa uns anys, a la revista NW:

Feia bon temps, les orenetes xisclaven, però aquell dia no les sentia. El pare i jo caminàvem de pressa, anàvem a esperar els gegants al local de l’Hospital on dormien. Tret de la seva breu aparició per Corpus, el 28 de juny sortien, esplendorosos, al carrer. Aleshores començàvem el recorregut per Reus darrere de les quatre parelles de gegants, la mulassa i els grallers. Si es repartien, nosaltres seguíem els Vitxets pels carrerons; el pare tocava algun acord de música amb una mena de flauta de fira, Don Nicanor, i jo anava joiosa al seu costat. Eren dos dies intensos d’acompanyar-los. El dia 29, Sant Pere, ens situàvem al final de la processó, escortant els gegants. El pare em duia a coll-i-be i jo continuava gaudint, plena de felicitat, de la meva particular Festa Major.

Aleshores el pare encara no em llegia els seus versos, me’n recitava de Federico García Lorca, com “El lagarto está llorando. /La lagarta está llorando. /El lagarto y la lagarta /con delantalitos blancos. /Han perdido sin querer /su anillo de desposados. /¡Ay, su anillito de plomo, /ay, su anillito plomado!” ...

I versos de Rubén Darío:

“Margarita, está linda la mar,

y el viento

lleva esencia sutil de azahar;

yo siento

en el alma una alondra cantar;

tu acento.

Margarita, te voy a contar

un cuento.

Este era un rey que tenía

un palacio de diamantes,

una tienda hecha del día

y un rebaño de elefantes.

Un kiosko de malaquita,

un gran manto de tisú,

y una gentil princesita,

tan bonita,

Margarita,

tan bonita como tú. (...)”

 

Jo no em deia “Margarita”, però la veu vellutada del pare recitant per a mi, m’encisava i em feia sentir protagonista del poema.

La nostra complicitat no s’acabava amb els gegants, ni amb els poemes. Tots dos estimàvem els gats. Potser l’estimació pels gats ja me l’havia encomanat quan em cantava el “Baión del gato”, o quan anàvem al xalet i trobàvem la vella gata ratllada que vivia a la petita casa veïna de la Maria de les gasoses, i el Vellut, el gat negre que era borni. Però sobretot per la relació amb la Filomena, la gata de Les Amèriques.

No sé quan vam començar a anar plegats els diumenges, havent dinat, a Les Amèriques”, la botiga de teixits que havia fundat el seu pare el 1915 juntament amb dos socis més, situada a les antigues cotxeres i cavallerisses del Palau Bofarull. Hi anàvem els dies de festa perquè havíem de donar menjar al gat. El “gat” era la Filomena, la gata que vivia a la botiga per espantar els possibles ratolins. En aquells temps no hi havia menjars especials per als gats, ni llaunetes de paté de diferents gustos, ni pinsos especialitzats, segons pes, sensibilitats o races, ni snacks, ni llaminadures. Els gats menjaven les restes dels aliments de les cases on vivien i els gats de carrer anaven per les brosses o caçaven ocells i ratolins. No obstant, la Filomena, els diumenges, menjava paella. Us ho explico: A Les Amèriques, la botiga -per antonomàsia-, quan arribaves a la zona on el sostre era més baix, pujaves per unes escaletes estretes i feies cap a un pati molt gran que formava part del Palau Bofarull. Allí hi donaven unes finestres de la Fonda Simonet, i un dels treballadors que ja ho tenia pactat amb el meu pare tirava, des d’una de les finestres, la ració de paella de peix que havia sobrat, ben embolicada amb papers de diari.

La Filomena, que havia pujat amb nosaltres al pati, un cop obert el paquet, s’abraonava, àvidament, a menjar el seu festí dominical.

Després, el pare i jo, ens quedàvem a la botiga. Ell s’instal·lava a escriure a la taula del despatx i jo caminava per l’immens establiment de sostres altíssims, havien de ser-ho perquè antigament hi passaven els cotxes de cavalls i no s’hi havien fet reformes. Passejava entre els taulells llargs de fusta amb peus de ferro forjat, em fixava en els prestatges enfilats fins dalt, amb peces de roba i capses de cartó, observava els metres de fusta en un racó, a punt per amidar la roba; els tubs amb crespons, sedes, nilons, apilats sota alguns taulells que tenien lleixes a sota. Veia les butaques de jonc on s’acomodaven les clientes disposades a passar-hi part de la tarda, butaques solitàries en diumenge, i els llums que penjaven de l’alt sostre sobre els taulells. Quan em cansava, anava a jugar amb el mostrari de paraigües que tenien mànecs interessants: un cap de fox terrier de marfil amb retocs negres, un altre d’ànec fosc amb ulls de color ambre, un senyor amb barret, el paraigua de mànec corbat, el d’angle, el llis, el ratllat...

Mentrestant, el pare escrivia, confegia els poemes que havien de formar part del recull Guardeu-me la paraula. 1962 i de Qui enganya, para. 1964 Premi Carles Riba, assegut al despatx on hi havia la caixa de cabals que guardava el primer duro de plata que van guanyar a Les Amèriques. Envoltat d’aromes de teixits, de la cola blanca amb què el Mestres segellava els paquets destinats a les modistes dels pobles, de les serradures humides que servien per fregar el terra, de la fusta antiga dels taulells i del perfum de tabac dels seus bisonte sense emboquillar.

La botiga, silenciosa i buida d’empleats i clients, tenia moltes distraccions per a mi i no amoïnava al pare que estava enfeinat amb la poesia.

Quan l’abril del 1960 va néixer el meu germà Xavier, el pare i jo durant un temps, vam protagonitzar aventures teatrals fascinants entre els llargs taulells de fusta i les immenses peces de roba que hi havia a la botiga. Aquella primavera també anàvem plegats a Salou i jugàvem per la platja de Llevant, solitària, entre les dunes de sorra daurada i en alguna de les terrasses de les casetes de fusta. Escenificàvem històries. El teatre havia format part de la vida d’en Xavier Amorós des de molt jove.

El pare sempre havia estat molt enfeinat, no tan sols a la botiga, sinó escrivint,  amb tertúlies literàries, amb la cultura, la poesia, el teatre de cambra del Centre de Lectura, la Cambra de Comerç, els programes de Ràdio Reus Cadena Ser EAJ11, les converses amb el doctor Vallespinosa, amb el doctor Grau, el doctor Sabater, en Josep Maria Gort, en Joaquim Santasusagna, en Ramon Amigó, Mossèn Muntanyola, Josep i Teresa Miquel, el senyor Pepito Gras, en Josep M. Arnavat, l’Antoni Correig, en Torrell Eulàlia, les clientes i les modistes de Reus i comarca que anaven a comprar a Les Amèriques o, quan ja havien tancat l’establiment, parlant amb els joves que apareixien per consultar-li alguna cosa, sobre teatre, literatura, cultura o política –en aquell moment clandestina.

Però aquell any que va néixer el meu germà, havia prioritzat la meva companyia. De gran em vaig adonar que potser temia que jo em sentís sola, ja que aleshores la mare, durant els meus primers cinc anys sempre al meu costat, estava ocupada amb el petit Xavier. I he de somriure, ja que ni tan sols me’n vaig adonar.

Aquella temporada que el meu pare em va dedicar en exclusiva, va ser divertida, esplèndida i inesperada, perquè en cap moment no m’havia recat compartir la mare amb el meu germà, un nen ros, amb ulls blaus i preciós que m’agradava agafar a coll i gronxar-lo a la meva falda al petit balancí que teníem a la cambra de jocs.

Gairebé davant de casa, al raval de Jesús, hi havia el cine Monterrosa. Amb el pare vam anar a veure la pel·lícula Plácido de Luís García Berlanga. Em va entusiasmar, encara no havia complert els vuit anys, però el pare i jo en vam parlar, hi vaig voler anar, entusiasmada, i vaig saber apreciar tot allò que ell em feia veure amb la seva habilitat per fer comprendre amb paraules planeres plenes de mestria allò que em volia transmetre.

A l’estiu també anàvem al cineclub del Reus Deportiu, on vam veure pel·lícules franceses com “Mi tío” un dels millors films francesos de tots els temps i “El globo rojo”, una història tendra i emotiva, d’un nen que té un magnífic globus vermell molt peculiar que el segueix a tot arreu, com si fos el seu gos, fins i tot a l’escola. El migmetratge estava escrit i dirigit per Albert Lamorisse.

El pare i jo, en sortir del cinema, de tornada a casa, conversàvem sobre els films que havíem vist.

El meu món ple d’imaginació, alimentat per les lectures i les històries que inventava per jugar, era valorat per ell. En parlàvem com si jo fos una personeta gran. I sense adonar-me’n, me’n vaig anar fent, de gran.

Vaig voler ser professora, i el pare va estar satisfet de la meva tria perquè a ell li hauria agradat ser-ne, com ho va demostrar en ser professor de reciclatge de mestres els anys 80. El seu alumnat s’ho passava d’allò més bé amb la seva manera d’explicar la literatura, de forma amena, divertida i rigorosa amb el contingut. Com em deia l’escriptora Núria Freixa, alumna seva, Xavier Amorós va ser “Mestre dels mestres”.

En Xavier Amorós estimava el teatre. De petit, cada setmana anava al Fortuny amb els seus pares on tenien una llotja llogada, com molta gent de la burgesia reusenca. Per Nadal feia els Pastorets i va continuar pujant a l’escenari quan estudiava als Escolapis de Sarrià. Més tard, el 1946, ell, la seva germana Eulàlia i els dos germans Aguadé, Paqui i Jaume, van tirar endavant un projecte magnífic: organitzar un festival de primavera en benefici de l’Hospital. El Ir Festival de Primavera va ser un èxit (i després el segon). Uns festivals de varietés que es van representar al Teatre Fortuny i hi va participar la majoria dels joves reusencs.

 

Entre els temes que sortien en les nostres converses, hi havia l’obra de teatre de Tenesse Williams, Figuretes de vidre i també La cantant calba de Ionesco, que és teatre de l’absurd. A casa, de vegades, el pare reproduïa de memòria aquells diàlegs que el divertien i ens divertien a nosaltres, com la conversa del senyor i la senyora Martin:

Sra. Martin -Si que és curiós, Déu meu! I que és estrany! Quina coincidència! La meva cambra també és al cinquè pis, número vuit, senyor.

Sr. Martin (pensarós) –Si que és curiós, si que és curiós, si que és curiós, i quina coincidència! A la meva cambra hi ha un llit; al llit hi ha un edredó verd. La cambra, el llit i l’edredó verd són al capdavall del passadís, entre el vàter i la biblioteca, senyora.

Sra. Martin –Quina coincidència, Déu meu, quina coincidència! A la meva cambra també hi ha un llit amb un edredó verd i és al capdavall del passadís, entre el vàter i la biblioteca, senyor.

Sr. Martin –Si que és estrany! Si que és curiós! Així, doncs, senyora, tots dos vivim a la mateixa casa i dormim al mateix llit, senyora. Potser ens hem vist allà.

 Figuretes de vidre i La cantant calba (que sempre es pentina de la mateixa manera, com repetia ell, sovint) són dues obres que m’han acompanyat al llarg del temps. La primera la vaig representar amb el grup de teatre del qual formava part i actuàvem al Bràvium, quan encara no havíem fundat el Col·lectiu de teatre la Vitxeta. Aquesta obra també l’he fet llegir a classe en veu alta i repartint papers, en diferents cursos i amb diferents alumnes i la vam arribar a representar a la sala d’actes de l’Institut.

I és que el pare me n’havia parlat molt de “les figuretes”. El doctor Vallespinosa l’havia traduït al català i va ser el director de la representació que el meu pare, la Pilarín Orta, el Jaume Juan Magriñà i la Maria Bonet, van representar al Centre de Lectura en una sessió de Teatre de Cambra el 7 de juny de1956.

Abans que s’aixequés el teló, que s’encengués el focus, vaig passar una por terrible. Quan esperava que el teló tirés amunt i havia de sortir pel flanc a iniciar el meu monòleg, estava esgarrifat. Podria jurar que em volia morir allí mateix. Estava segur que en sortir a l’escenari el pànic em paralitzaria i no seria capaç d’articular paraula. Érem al juny. Duia un jersei blau fosc de mariner, de llana gruixuda i de coll alt i, malgrat aquella peça, estava glaçat. Durant uns llarguíssims segons vaig pensar que era impossible que recordés aquella cascada de frases que havia de dir al públic. Preferia morir-me en aquella solitud, entre bastidors, a deu pams d’allà on començava la bateria, que sortir a l’escena. Però vaig sortir, em vaig empassar la saliva i vaig parlar. Hi havia un silenci immens, sota zero: era més que un silenci absolut. Sonava, de fons, aquella música que havia escollit el Jaume Juan Magriñà perquè la que recomanava l’autor no ens agradava gaire. Sortien la mare i Laura, la germana. S’il·luminava l’escena interior i jo m’incorporava al grup -després d’haver deixat, corrents i de pressa, darrere les bambolines, el jersei de mariner que es treia pel cap- i començava el diàleg.

No sé com ens va sortir la representació –que els actors vam viure amb tota la fe del món- però l’obra (i, per tant, la traducció del doctor Vallespinosa) va agradar, va fascinar a tothom.

Com al pare, a mi també m’agradava molt ser professora de literatura i de llengua catalana. A més, del fet que jo treballés a l’institut, sempre se’n va sentir satisfet. Vaig estimar la meva professió des del primer moment que vaig entrar de professora interina a l’institut Gaudí fins que en vaig sortir com a catedràtica, al cap de 38 anys. Em vaig jubilar, i el curs següent, la Núria, una companya meva, amb uns quants alumnes de 2n d’eso que jo havia tingut l’any anterior a 1r, van fer-me un “alfabet Cuca”. Eren unes cartolines, cadascuna amb la lletra de l’abecedari i un dibuix, i cada alumne em va escriure un comentari, una frase, un missatge. Els nois i noies que van participar-hi ho van fer voluntàriament, es notava i els coneixia. Vaig estar tan contenta, que vaig anar a casa dels pares a mostrar aquell tresor. Era abans de sopar, els pares, asseguts, m’escoltaven allò que els llegia.

Quan vaig haver llegit cada una les lletres de l’alfabet amb les paraules de record que m’havien adreçat aquells alumnes, vaig notar el pare emocionat i em va dir que aquest, era el millor premi. Em va impressionar que ho considerés, perquè ho deia sincerament. El feia feliç que jo hagués gaudit tant amb la meva professió i que n’hagués obtingut una resposta com aquella.

El pare també va tenir molt a veure (juntament amb el meu marit, tots dos persistents), amb el fet que comencés a escriure. Tenia fe en mi, i no va parar fins que vaig escriure el primer llibre: Poppis i Isolda i el vaig publicar amb Editorial Cruïlla el 1986. La seva alegria encara va ser més intensa amb la novel·la juvenil, Premi Vaixell de Vapor 1987, Aquella tardor amb Leprechaun. Era la seva preferida, potser perquè reflectia el meu món màgic de la infantesa, que ell havia compartit amb mi, en diverses ocasions, a través de les nostres converses.  

Ell i jo parlàvem de les nostres obres, la seva poesia, els articles, la prosa, les cròniques novel·lades, les meves novel·les, qualsevol relat o conte que jo escrivia i publicava... Fins i tot li he comentat per escrit els seus poemes, Temps estranys, els articles...

Sempre m’ha agradat que em relatés vivències, anècdotes. Quan he necessitat preguntar-li informacions històriques de Reus, de la guerra civil, de la seva feina com a comerciant tèxtil, la seva relació amb Terrassa i Sabadell..., de la seva vida a Pradell als 14 anys durant uns mesos de guerra, dels seus avis, del Reus de la primera meitat de segle XX... Sempre m’ha respost abastament.

Conversàvem molt, i els últims anys, moltíssim. Fa dos anys encara érem capaços de parlar per telèfon o a casa seva durant una hora i mitja o dues, ell explicava i jo prenia apunts, notes a mà, mentre ell relatava. Jo preguntava i el pare responia. No ens cansàvem. Em deia que volia explicar-me moltes coses, perquè no volia que quedessin en l’oblit, i ell sabia que, un moment o altre, jo les he utilitzat, o les utilitzaré, com a material per a alguna novel·la.

Com podeu comprovar si llegiu les seves obres en prosa, el meu pare tenia una memòria minuciosa i privilegiada, recordava noms i cognoms, llocs, converses i escenes viscudes.

La meva novel·la anterior, “Els nens de la senyora Zlatin” va quedar finalista del Premi Ramon Llull 2020, això va ser una satisfacció afegida per a ell i jo em vaig sentir molt feliç de donar-li aquella alegria. El gener del 2021, va sortir la novel·la, publicada per Columna Edicions. Li vaig portar el llibre i el va agafar entre les mans, el va acaronar. No la podia llegir perquè ja no hi veia.

-Te la llegirem en veu alta. –li vaig dir, però érem en mig de la pandèmia i era perillós que tingués visites. La Dolors Esquerda, gran actriu i lectora en veu alta, va voler llegir-li la novel·la per telèfon. I així va ser. Durant unes setmanes tenien una cita telefònica. Era una entesa perfecta. El pare va gaudir de la novel·la i de la deliciosa lectura en veu alta de la Dolors.

Podria explicar-vos moltes més coses, però no cal allargar-me.

Només vull afegir que em fa molt feliç que la meva filla Jana també hagi tingut una intensa relació amb ell. Des de molt petita. Sempre s’han entès a la perfecció, han estat còmplices, han viscut històries i camaraderies que protagonitzaven amb els seus jocs. També tenim anècdotes divertides, com la del seu personatge “Mariano”, imaginari, que avi i néta compartien. Anècdotes que, ara que la Jana és gran, de vegades hem recordat, plegats, amb el pare, i ens feien riure.

Vull afegir que, quan era petita i adolescent i encara vivia a casa dels pares, (als 20 anys em vaig casar amb en Ramon i me’n vaig anar a viure a Andorra), el pare i jo formàvem part de la família amb la mare i els meus germans, el Xavier i el Gabriel. Per descomptat que no els oblido, però avui es tractava de parlar d’una petita part de les meves personals i exclusives vivències i converses amb el pare.

 Moltes gràcies

Maria Lluïsa Amorós

Centre de Lectura de Reus