A una sola veu

 

A una sola veu

Crítica literària personal sobre "Confidències vora el Tàmesi" de Maria Lluïsa Amorós. Onada Edicions. 2023,

per Xavier Amorós Corbella, escriptor

Et vaig dir que t'escriuria quan acabés el llibre i ja fa gairebé una setmana que el vaig acabar. Potser hauria preferit escriure't de seguida perquè hauria retingut més detalls i ara allò que em queda és sobretot la impressió general.

Primerament, et vaig dir que el tema em va sorprendre. En moltes altres novel·les has situat l'acció, en part, fora de Catalunya, però aquesta vegada has anat més enllà i tot el contingut de la novel·la és estranger: La protagonista és una noia, una dona, anglesa d'origen irlandès i l'acció es desenvolupa a Anglaterra i Irlanda. Sortosament, la Maeve és una persona de la teva generació i això te l'ha fet més propera a l'hora d'imaginar-la. De tota manera, l'exercici ha estat arriscat però ha sortit bé. Potser no som tan diferents els humans, d'un lloc a l'altre, hi ha matisos però el fonamental és sempre igual. D'això ens en parlen els llibre i les pel·lícules, i d'aquí en deus haver tret alguns suports a l'hora de descriure els personatges.

La música fa de vincle, és veritat, el rerefons sonor del llibre ens és comú perquè la música ens arribava al mateix temps. Com sempre fas, els personatges aviat mostren les claus del seu caràcter. Primer, El Ronan i la Maud, amb les seves aspiracions i la seva trajectòria, que estimen la Maeve des de la seva diferent visió del mon. La Maeve mateixa, que esdevé l'artífex de la seva pròpia vida, la construeix tal i com a ella li agrada, amb els errors i els encerts. La Phyllis, l'amiga, el Darren, el germà inadaptat. Tots ells tenen els seus motius i aspiracions i transiten pel llibre de vegades formant part de la trama principal i d'altres seguint les seves dèries. El personatge de Margaret Tatcher trobo que és molt encertat. Reconec que em va semblar atrevit utilitzar una persona real tan coneguda com a personatge important del llibre i, com tot, ho has sabut fer funcionar perfectament. I l'àvia Sally, la sorpresa final, quan ja et penses que tens tota la informació, surt aquesta línia argumental que mereixeria un altre llibre per ella sola.

En fi, magnífic. 

Xavier Amorós Corbella, escriptor.

Barcelona, 10/07/2023

Presentació de "32 de març" de Xavier Bosch, a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

Presentació de 32 de març de Xavier Bosch 

Abans de començar vull felicitar a l’autor, Xavier Bosch, per aquesta novel•la i perquè és el llibre més venut a Catalunya aquest Sant Jordi. 

També agraeixo a Llibreria Galatea per cedir els seus espais perquè els autors puguem expressar-nos amb veu pròpia més enllà de les paraules escrites mitjançant les nostres novel•les.

32 de març de Xavier Bosch. 

Una de les maneres de donar classe de literatura als adolescents, és introduir-los a les obres literàries que han de llegir durant el trimestre, siguin novel•les, contes, com els de Pere Calders, Quim Monzó, Víctor Català.., teatre, articles de costums, fins i tot poesia, tasca més delicada i complexa per a interessar l’auditori de les aules. El secret és que el lector-professor s’hagi fet seva l’obra de la qual ha de parlar i ho faci amb el punt d’entusiasme necessari per seduir els joves a fi que agafin la lectura amb ganes. 

Un dels autors que llegíem, era Narcís Oller, del segle XIX. Es deia que era el primer escriptor feminista de la península, per la seva novel•la Pilar Prim publicada el 1906, on fa una aproximació a la psicologia femenina, com havien fet autors de la literatura europea amb les obres Madame Bovary de G.Flaubert (1957), Casa de nines H.Ibsen (1879), Ana Karenina L.Tólstoi (1878)... i pocs anys després, aquest tipus de novel•la encara centra més el seu interès en la vida interior del personatge i l’anàlisi del seu caràcter més que en l’argument amb autors com V. Wolf (Mrs. Dalloway 1925) i James Joyce (Ulisses 1922), i a Catalunya, entre altres, tenim Carles Soldevila, o Miquel Llor amb la seva magnífica Laura a la ciutat dels sants 1931. 

Amb tot, de vegades els escriptors, -i faig ús de l’article i el nom en masculí-, quan ens presenten un personatge-dona que es despulla del seu interior, no ho solen fer amb la mateixa profunditat i complicitat que una escriptora. Penso en poemes o novel•les de dones, per anomenar-ne dues, Maria Mercè Marçal i Mercè Rodoreda, amb aquests exemples ho justifico, perquè les dones ens arribem a conèixer bé, encara que sigui des de la distància, sense intimar, ja que observem les nostres congèneres en silenci, amb ulls felins. I no ho dic pejorativament en sentit de traïdoria ni amb l’astúcia del depredador, ni gata maula, ni gat vell. Mireu, el gat, instal•lat a l’ampit d’una finestra, sobre la teulada o al capdamunt d’un pilar del jardí, amb mirada atenta i orelles dretes o amb ulls vagarosos, una mica tancats, i orelles relaxades, com aquell qui no vol la cosa, para esment, contempla, clissa, guaita. Així, de la mateixa manera, algunes de nosaltres, escoltem, entrelluquem, filustrem, i arribada l’ocasió aprofitem les informacions per poder dibuixar el personatge-dona amb varietats inacabables. 

 

Hi ha escriptors que coneixen els secrets de les dones abastament –i anomeno en Xavier Amorós, el meu pare, poeta, escriptor, que durant els molts anys que va estar darrere del taulell de botiguer dret, davant de l’estesa de peces de roba i amb el seu tarannà seductor, cordial i conversador, passava hores parlant amb les clientes de Reus i comarca, ben instal•lades a les butaques de jonc, disposades a passar-hi la tarda. Una cosa és escoltar-les, saber històries que conten, una altra, utilitzar el seu coneixement per crear un personatge femení com possiblement una escriptora faria. 

En Xavier Bosch no sé si ha copsat amb mirada de fèlid observador la manera d’actuar de les dones que després seran les seves protagonistes femenines, però és evident que, a les novel•les que escriu, les dones són personatges convincents, el relat t’atrapa, està ben travat, ben escrit, és àgil i les paraules ben trobades. Realment et ve de gust llegir-les gairebé d’una tirada, i no només perquè sàpiga construir un personatge femení rodó, complet, sinó perquè l’univers en què es belluguen tots els personatges és harmoniós. 

32 de març se situa a París l’any 2008. Inicia el relat amb la còmoda i buscada solitud de la Barbara, la protagonista que viu en un 5è pis sense ascensor al barri de Montmartre. L’aparició d’un jove trencarà l’ordre quotidià de la Barbara i el seu hàbitat (entorn idíl•lic). 

El lector anirà coneixent aquests dos personatges, la Barbara, de moment a la defensiva, esquerpa i sorruda, i el jove fotògraf, el Roger, simpàtic i sociable. 

Només començar a llegir, de seguida et pots imaginar l’espai on es desenvolupa l’acció: la bellesa del barri de Montmartre, el pis despullat de fotografies –escenari on transcorre el diàleg dels personatges i el descobriment d’un secret amagat... 

La gran nevada que cau a París el 31 de març i sobretot a Montmartre, aïllarà del món exterior el Roger i la Barbara. A aquest confinament, l’impediment de sortir al carrer a causa de la neu, em sembla un simbolisme perquè el blanc lluminós, pur, de la neu acabada de caure és un blanc perfecte, que impressiona i que pot ocasionar sensació de serenor i alhora pot provocar un temor que, en el fons, t’angoixa sense saber per què. Temor que no té res a veure a la paüra en temps d’epidèmies, sigui de la pesta negra en època medieval, o la que hem conegut aquests anys del segle XXI. Sensació que plana, encara que sigui des de lluny, a la novel•la. Si més no, com a referència a causa de l’experiència que hem viscut. 

Seran dies tranquils per a la Barbar –cada cop més sociable- i el Roger, dies de converses, propicis per parlar obertament dels dols amagats de cada un per les persones estimades que ja no hi són, de confidències entre dues persones que tenen poc contacte amb l’exterior: la ràdio, alguna trucada per telèfon, del germà del Roger i a l’àvia, i les visites llampec al veí del segon pis, amic de l’àvia Margaux per saber si necessita alguna cosa. 

A banda de la Barbara i el Roger, l’altre personatge principal és l’àvia Margaux. Una àvia dolça i estimada, com moltes àvies. I aquesta, com totes les àvies, també ha estat jove. Les àvies poden haver tingut una vida, sovint no comentada, però rica, tràgica, emocionant, revolucionària o amb un secret que de vegades s’emporten sense haver-lo revelat mai. 

En Xavier Bosch diu “les àvies també han estat joves”, i en aquesta novel•la fa un homenatge a una àvia i una néta que té molt a prop i, a través d’una història de ficció, ens fa un relat de la relació àvia-néta, perquè ell, en Xavier, també observa i copsa, imagina i descriu, amb la seva sensibilitat literària, com pot haver estat la vida d’aquesta àvia Margaux, als setze anys, als divuit, i els lectors podem conèixer-la i compartir el secret, d’aquella part de la vida de la mamie Margaux. 

Estic segura que ha gaudit especialment escrivint aquests capítols de la novel•la que ens traslladen al París ocupat dels anys 40, en plena guerra mundial perquè conec la sensació, a mi m’agrada escriure novel•les on aprofundeixo en la psicologia dels personatges femenins i també he defensat, sobretot en la novel•la que he publicat molt recentment, que les àvies no són tan sols senyores grans que fan mitja, llegeixen a la butaca o cuinen tan bé, sinó que han estat joves i han pogut tenir una vida més apassionant, més tràgica, més plena d’amor, que la que potser estan vivint els seus nets. 

Per això, a part que té per títol Margaux, ens traslladarem els anys 1942-1943, a la França ocupada pels nazis. 

És necessari conservar la Memòria Històrica, no podem oblidar el nostre passat, el que van viure els nostres pares, els avis dels nostres fills. I els que encara tenim memòria històrica, n’hem de parlar, ho hem de contar, ho hem d’escriure. Quan la meva generació era jove i vivíem en ple franquisme, a les cases no es parlava de la guerra civil, hi havia silencis familiars. Era a causa de la por. I quan semblava que ja se’n podia parlar perquè la situació política havia canviat, tampoc no se solia fer. Aleshores no era coneguda la informació que ara tenim sobre el col•laboracionisme dels països ocupats per nazis, i si algú deia alguna cosa sobre el col•laboracionisme que també havia hagut aquí durant la guerra civil, ho feia amb la boca petita. 

No hem d’oblidar i és la nostra obligació mantenir viu el record de tot el que va succeir. La llei del pèndol no falla, per això els joves han de conèixer la memòria històrica, per evitar que l’horror no es repeteixi. Per evitar el que ja s’ha repetit. (febrer 2022 invasió russa a Ucraïna). 

No vull explicar res més per no fer espoiler i perquè heu de llegir la novel•la. 

No obstant, abans d’acabar, m’agradarà esmentar un element que és un símbol, o un leitmotiv a la novel•la, l’oboè. Vull remarcar també la música, que acomboia tota la part de la història de la Margaux i que té significats concrets en aquells moments d’ocupació i terror que es vivia a Paris. I especialment comentar la importància d’un personatge real, el fotògraf André Zucca i l’exposició de la seva fotografia que es va fer el 2008 a la Biblioteca Històrica de la Vila de París i que va a veure el fotògraf Roger Narbona Bazín, exposició de les fotografies de propaganda nazi d’imatges felices d’un fals París, exposició que és bàsica per al desenvolupament de l’argument i és el punt de partida de la novel•la. 

Moltes gràcies, Xavier, per aquesta magnífica novel•la. 

Maria Lluïsa Amorós

escriptora i filòloga

Presentació de "El llegat de les cendres", a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

 Presentació de "El llegat de les cendres" de Coia Valls, a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

Bona tarda a tots.

Agraeixo a la Coia Valls que m'hagi convidat a presentar la seva nova novel·la "El llegat de les cendres". És un plaer compartir amb ella i amb vosaltres aqueta estona.

Moltes gràcies a la llibreria Galatea per cedir els seus espais perquè els autors puguem expressar-nos amb veu pròpia més enllà de les paraules escrites mitjançant les nostres novel·les.

De vegades explico que, quan jo era petita, m'hauria agradat escolar-me pel forat del roure i anar a parar al món màgic de fades i elfs. Potser era perquè la lectura m'agradava i fàcilment m'endinsava en contes i novel·les, plens d'aventures fantàstiques i extraordinàries.

En començar a llegir "El llegat de les cendres" em vaig traslladar als anys que era professora a l'institut i explicava literatura catalana a les aules, plenes a vessar d'adolescents, i gaudia intentant apropar-los, enganxar-los, a la literatura en català, tan rica, elegant i variada, que s'ha escrit al llarg dels segles. Em calia, també, emmarcar, situar els escrits, en el temps, en l'entorn social i polític del moment. Aleshores els parlava dels nostres orígens, dels comtes sobirans i de situacions reals que, sovint, semblaven cròniques novel·lades. I aleshores, alumnes i jo, ens hi trobàvem; solia explicar-ho amb passió, com qui explica rondalles per atrapar els oients perquè es traslladin en el temps cap als indrets i les gents que llavors eren protagonistes del moment.

Deixant de banda els records de les meves classes d'història i literatura, torno a les primeres pàgines de "El llegat de les cendres".

De seguida vaig trobar una data: Juny del 1348

La Coia iniciava el relat presentant-nos una família, uns personatges, una ciutat, una Barcelona de mitjans de segle XIV, amb l'habilitat, entusiasme i elegància que li és pròpia, de tal manera que em va ser fàcil situar-me en el temps del Pere III el Cerimoniós autor de la quarta Crònica. Encara que no surten a la novel·la, em va agradar imaginar-me que entre aquells personatges de ficció i en aquella Barcelona assolada per la pesta negra, també hi vivia el Bernat Metge nen, que va néixer al carrer dels Especiers, o que un Francesc Eiximenis, gironí, ja existia en aquell temps i aviat començaria a escriure la seva meravellosa prosa que per primera vegada en la literatura escrita del segle XIV ens apropa a la gent dels carrers, descrivint minuciosament com era la societat d'aquell moment, ens fa conèixer els costums, la manera de vestir, les relacions socials i la vida quotidiana d'aquell segle.

Quina delícia! Perquè la Coia, en aquesta història literària, també ens presenta la ciutat, Barcelona, les llars, l'entorn dels personatges que en formen part, amb una precisió metòdica, lírica, perfecta, de forma que sap introduir-nos al lloc i a l'època de manera subtil, com si ella estigués darrere d'una càmera que grava, que després projecta imatges i tu pots estar barrejat en aquell escenari.

La Coia descriu amb tal destresa que et fa sentir dintre d'aquells carrers on escoltes el vent, notes l'escalfor de les flames d'una foguera, flaires el fum, aixeques els ulls al cel iveus els núvols alts i prims, el sol tebi de tardor t'esborrona la pell, sents nens que ploren, pares orella al costat de la font, on t'envaeix amb plaerel so de l'aiguaque va omplint els càntirs d'argila, admires els coloms, que volen lliures, acaricies el mur que et dóna seguretat.Camines entre filadores, revenedores, carretes, gossos, enredaires.

Aviat sabem que la novel·la se situa en una Barcelona atuïda, assolada per les conseqüències de l'epidèmia de pesta negra que hi havia hagut entre 1346 i 1347. I coneixerem la protagonista, l'Alèxia Miravall, filla del mercader Jaume Miravall, que aprendrà a superar el sofriment davant de tanta mort i devastació i traurà del no-res la seva força per lluitar contra l'adversitat. Juntament amb altres dones, la capellera Sança, la vídua del vidrier Llorença, la filla del teixidor Marta, la monja Genebre..., intentarà fer ressorgir la vida en aquella Barcelona delmada.

Al segle XIV i des de molt abans, ja hi havia dones capaces de pujar soles els fills, de treballar fins l'esgotament, de regnar, i fins i tot d'escriure poemes d'amor, com Violant de Vilaragut que durant tres anys va ser reina de Mallorca,1347-1349, mentre el seu marit Jaume III de Mallorca i Catalunya Nord, lluny d'ella, lluitava endebades per recuperar el regne. Els anys del seu regnat també ens coincideixen amb el temps en què transcorre la novel·la.

Violant ens ha deixat un poema amorós adreçat al seu marit. Que una dama l'hagués escrit, és un fet insòlit en la tradició de l'amor cortès on els protagonistes són, el trobador, la midons i el gilos. És a dir, qui compon les trobes, la dama objecte del seu amor, i el marit, el gelós. Diu Violant:

L'enyorament i el gran desig que jo tinc per vós són a punt de matar-me, mon dolç i car senyor (...) Pietat, marit! Perquè passo sofrint els mals que em doneu, així doncs torneu, que cap tresor no val un cor que per vós mor, amb amorosa pensa.

-Coia, et sents còmoda situant les teves novel·les a l'època medieval. Explica'ns-ho una mica.

Al capítol XXIV, la protagonista va a Sitges i l'aire net i les vinyes, sembla que li obren el camí cap a l'esperança:

(Lectura dels fragments de les pàgines 194 i 202, 203)

A la societat on transcorre la novel·la, catalans de totes condicions i classes socials: comerciants, menestrals, treballadors, nobles, religiosos i monarques, conviuen amb jueus i esclaus sarraïns. En aquell moment, aquesta societat, estava ressentida i bocabadada perquè la mort no havia distingit entre pobres i rics.

Entre les dones que envolten l'Alexia, no tan sols hi ha una capellera, una teixidora, una monja que farà de mestra, una vidriera, -totes abrandades i defensores dels seus projectes-, sinó que les esclaves llibertes, Sara i Romia juguen un paper important en la novel·la, especialment la Romia. I no hem d'oblidar la Caterina, una artista que pinta teles per fer retaules i té una mentalitat oberta, i l'Anna, una nena de 6 anys, que observa el món, juga amb els personatges de fang que fa, i s'inventa històries amb diàlegs en un teatret que ha construït.

(Lectura dels fragments de les pàgines 250/251)

-M'agrada aquest personatge, l'Anna, una nena amb gran imaginació, artística i creativa que observa la ciutat, enfilada des de les altures. M'equivoco si penso que l'Anna pot tenir algun punt en comú amb la Coia nena?

En aquesta novel·la hi trobareu personatges singulars, com el perfumista Tomàs, precursor, mal vist per la gent d'església ja que creuen que les mescles que fa són activitats d'heretges. El consideren un fetiller, un mag. En Narcís, i l'Ismael, pintors de retaules, o la monja Genebre que farà de mestra d'àbac a nens i nenes perquè aprenguin a portar els comptes.

Passejareu per la Casa dels Obradors on sura creació professional i artística, i tindreu moltes sensacions: sentireu el gran soroll continu dels telers en funcionament, l'olor de la barreja de pintures que fan els artistes que pinten teles per crear retaules, la fragància de les mescles de canyella, de clau, alcohol i llimona que fa en Tomàs a les marmites per elaborar perfums, la ferum dels nens i nenes del carrer que assisteixen a classe d'àbac, la flaire de la cuina on preparaven les menges per als artistes i treballadors...

La Casa dels Obradors és un espai sorprenent, atractiu i encantador, on es prenen noves iniciatives, aquest serà un gran projecte, fet realitat, que molestarà a la societat que vol seguir estancada, a un govern masclista i a una església, que considera una ofensa als manaments que les dones vulguin treballar pel seu compte i voldran impedir que aquestes dones emprenedores tirin endavant els seus projectes.

-Jo també he escrit novel·la històrica, "Els nens de la senyora Zlatin" per citar-ne una, i crec que té sempre una dificultat afegida a la novel·la literària i fins i tot a les llicències que ens podem permetre, perquè hi ha el rigor de la investigació. Explica'ns una mica les entranyes de la dificultat que has trobat per bastir aquesta novel·la, com ha estat el procés de la investigació per confegir-la? Perquè molta gent no se'n fa càrrec de la feina que tenim quan escrivim.

- Aquestes dones, les teves heroïnes, t'han servit com a element per defensar el feminisme. És així, no?

Moltes gràcies per aquesta novel·la, Coia.

Llegiu-la. Espero que passeu bones estones, com les que he passat jo, endinsant-vos dins d'aquest relat que forma part de la nostra història col·lectiva.

Gràcies a tots per haver-nos acompanyat.

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora

Reus, 19 d'abril de 2023 a la Llibreria Galatea de Reus.

#NOVUM editorial.

2023 "Any Xavier Amorós"

 

Conferència al Centre d'Amics de Reus. Biografia de Xavier Amorós. Reus, 23 de febrer de 2023

Encara que no m'atreviré mai a dir que sóc un literat, ni que sóc poeta –anys enrere vaig escriure versos amb certa reiteració i fervor, exercici que vaig abandonar fa 42 anys per respecte a la poesia-, sí que puc dir que sóc escriptor perquè, encara que sigui per mimetisme, he escrit i he publicat. Ser literat –i, no cal dir, ser poeta- comporta un cert grau de qualitat artística no gens fàcil en aquestes modalitats. El que es diu escriptor a seques, en canvi, que és el meu cas, en principi només té l'ambició d'explicar-se i de ser comprès. Jo, a més, sóc un escriptor limitat: monotemàtic i dotat de pocs àmbits i horitzons suficientment coneguts per poder-los descriure; un escriptor que mai no he abandonat la primera persona. (...)

Xavier Amorós Solà va néixer a Reus el 7 d'abril del 1923. El seu pare, Rodolf Amorós Cabré, era de Pradell de la Teixeta tot i que als 11 anys va baixar a viure a Reus, a treballar d'aprenent en una botiga de roba, Cal Marquet, al carrer de Monterols i ja no se'n va moure. Anys després, juntament amb dos socis més van fundar Las Americas, un comerç de teixits al carrer de Llovera, als baixos del Palau Bofarull, a les antigues cotxeres i cavallerisses. La societat es deia Creus, Reig i Amorós.

La seva mare, Maria Solà Miret, era de Maials.

Rodolf Amorós va apropar el seu fill a la lectura, als literats catalans de l'època, com Josep Maria de Sagarra, Frederic Soler i d'altres. Amb els pares anaven a cada setmana al Teatre Fortuny on tenien –com molta gent de la burgesia reusenca- una llotja llogada. A Rodolf Amorós li agradava el teatre i n'havia fet, en llegia , i va transmetre aquesta afició al seu fill. A la biblioteca familiar tenien molts llibres, poesia, novel•la -sobretot de la col•lecció A tot Vent; obres de Federico García Lorca, tant de teatre com de poesia. El 1936, Rodolf Amorós va regalar al seu fill un exemplar preciós del Romancero gitano que el 1940, en ple franquisme, va ser confiscat per la guàrdia civil. El Xavier estudiava intern als Escolapis de Sarrià i va demanar als pares que li enviessin el llibre dins del paquet de roba. Aquest paquet no va arribar mai. Ni llençols, ni Romancero gitano. Era un dels molts llibres prohibits.

Quan el Xavier era adolescent, ja vivien al xalet que havien començat a construir abans de la guerra i el van continuar en plena contesa. El xalet familiar era al barri de xalets que envoltava el Reus Deportiu (l'antic, davant de l'estació del Nord). Viure tan a prop del Deportiu era fantàstic per un jove inquiet, amant de la llibertat. Ens el descriu, tenia uns "espais i jardins amb frontó, camp de futbol, solàrium, pistes de tenis i terrassa de reunió amb un xalet esplèndid ple de claredats. I, sobretot, amb piscina reglamentària." (...) "En acabar la classe me n'anava cap a la piscina del Deportiu, que tocava al xalet de casa". El temps li devia passar volant, jugant al frontó, capbussant-se a la piscina... perquè arribava a casa quan ja eren a taula i s'havien acabat el primer plat. I recorda els diàlegs inevitables: "La mare es queixava. El pare també, però no tant". Els comentaris que feien: "pots comptar com van els estudis" "Estudio a la piscina", responia jo. "La piscina no és un lloc per estudiar".

Estudiar, no hi estudiava, però hi llegia molt.

"Les lectures a la piscina deserta es van convertir, per a mi, en l'únic refugi confortable. Cada vegada preferia més la novel•la escrita en català, entre la qual, la traduïda, em seduïa enormement". "Tenia dotze, tretze, catorze hores per llegir". Llibres com Vida privada de Sagarra, El comte Arnau de Maragall, Una mena d'amor de C.A. Jordana. Ara bé, el Xavier sempre ha tingut presents dos llibres de capçalera, els més estimats: Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain i Aloma de Mercè Rodoreda.

Com ens explica a l'Agulla en un paller, va estudiar a les monges franceses de la Presentació, als Padres, i el batxillerat a l'Institut de Reus. El darrer curs, el 7è, als Escolapis de Sarrià.

Record de l'institut Salvador Forés

El 1941 morí el seu pare i ell va haver d'incorporar-se al negoci familiar, la botiga de teixits Les Amèriques. Tenia 18 anys. A banda del que li va significar la terrible pèrdua, el seu món s'ensorrà. No podria dedicar-se a estudiar carrera universitària (hauria fet Dret o Filosofia i Lletres) ni a la de doblatge que havia d'iniciar aquell any.

Els botiguers Josep M. Roig

Aquells primers anys de postguerra, amb la "desertització" cultural (com ell l'anomenava), semblava que tot se n'havia anat en orris, però va trobar elements per continuar, li agradava jugar a futbol, fer teatre, especialment per la ràdio, llegir... Ràdio Reus EAJ11 necessitava un equip de redactors esportius, i juntament amb el seu amic Manuel Domènech, s'hi van incorporar.

Continuà llegint, ara més poesia, aprofundia Carner, i no deixava d'escriure poemes. Freqüentava les tertúlies d'intel•lectuals a Reus, el 1942 la de la camiseria Casajuana, amb els tres germans Casajuana, el doctor Lluís Grau Barberà, el doctor Jaume Sabater, el doctor Vilaseca, el doctor Pere Barrufet i el doctor Domènech Mas. El pintor Ferrer Rebascall, el moblista Emili Argilaga i el senyor Ramon Guardans. A més, tenia relació literària amb l'intel•lectual Joaquim Santasusagna i el grupet de contertulians, a casa seva. També assistia a la tertúlia del notari Gramunt al Cafè Tarragona, amb Joan Antònio Guàrdias i Antoni Delclòs.

El 1946 el Xavier, la seva germana Eulàlia i els dos germans Aguadé, Paqui i Jaume, van tirar endavant un projecte magnífic: organitzar un festival de varietés en benefici de l'Hospital. El I Festival de Primavera va ser un èxit. Es va representar al Teatre Fortuny i hi van actuar la majoria de joves reusencs.

Després de dur a terme la primera part d'aquella gran aventura, el Xavier comença a festejar amb Luisa Corbella.

Record compartit Dolors Quintana

Un cop reobert El Centre de Lectura de Reus, el 1948 s'integrà a la Secció de Literatura i Idiomes i va ser un dels fundadors del grup "Amics de la Poesia", juntament amb Josep Maria Arnavat i Ramon Amigó (coneguts com "La Triple A"). A més participava en trobades culturals clandestines, anomenades «maquis de la poesia», vinculades també amb Joaquim Santasusagna.

Aleshores començà a relacionar-se amb figures cabdals de la cultura catalana del moment: Carles Riba, Tomàs Garcés, Josep M, López Picó, Francesc de B, Moll, Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany...

El 1952 es casà amb Luisa Corbella. Van anar a viure al Raval de Jesús, en un pis espaiós i lluminós, tot exterior que donava al raval i a la placeta del darrere, que ara es diu carrer de Pubill i Oriol.

Ens explica: Amb la Luisa vam decidir que ens permetríem un luxe: el pis. En aquells temps hi havia molts pocs pisos de lloguer. Els que ensenyaven eren lúgubres. (...) Era un pis ple de claror i cèntric, un pis apaïsat i no pas una cova llarga i estreta amb un passadís interminable com els altres que havíem vist. (...) Teníem una sala plena de claredats que agafava quasi tota l'amplària de l'edifici apaïsat i una xemeneia –un foc a terra emmarcat amb marbre- que no feia fum i on cremàvem llistons de fusta.

Ara sóc a la falda de casa Francina Baldrís

Durant aquests anys va escriure Història sentimental (1954), una obra de teatre que obtingué el premi Santiago Rusiñol als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Mendoza (Argentina) el 1956. També feia teatre al Centre de Lectura. Obres com Figuretes de vidre, de Tenesse Williams, traduïda al català pel doctor Bonaventura Vallespinosa, que també n'era el director.

Estava segur que en sortir a l'escenari el pànic em paralitzaria i no seria capaç d'articular paraula. Érem al juny. Duia un jersei blau fosc de mariner, de llana gruixuda i de coll alt i, malgrat aquella peça estava glaçat.

Malgrat la feina de la botiga, l'escriptura i les seves activitats culturals, va estudiar i va acabar la carrera de magisteri i, a més a més, va obtenir el títol de mestre de català per la Universitat de Barcelona.

El 1963 guanyà el Premi de Poesia de Sant Roc de Cantonigròs, Bartomeu Rosselló Pòrcel en el seu 25è aniversari de la seva mort.

Després d'una llarga etapa de silenci inicià la seva producció en prosa a meitats de la dècada dels 80. Escrigué novel•la històrica, memòries autobiogràfiques. També, al llarg de vint anys, amb assiduïtat, va ser columnista en diferents diaris i revistes

A la primera novel•la, L'agulla en un paller (1985), seguiran més memòries com a cròniques novel•lades. El camí dels morts (1996), Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca, tres volums (2000, 2002 i 2004) i Plou, però plou poc (2007).

Temps estranys Francina Baldrís

El 2005 es publicà el II volum de les Obres Completes, un recull d'articles periodístics recollits anteriorment en diverses publicacions: Cafè París, Botigues de mar 1987-1989, De Reus estant, Tomb de ravals ...

El 1998 L'Ajuntament de Reus el va nomenar Fill Il•lustre de la ciutat i el Centre de Lectura, Soci d'Honor.

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana també el va nomenar Soci d'Honor.

El 1998, va ser guardonat amb el Memorial Gabriel Xammar com a reconeixement de ser el referent, als Països Catalans, de la literatura i la cultura del Camp de Tarragona.

El 14 de març del 2003, l'Ajuntament de Reus acorda per unanimitat posar el nom de Xavier Amorós a la Biblioteca pública Central de Reus.

L'any 2004 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi. El mateix any la Universitat Rovira i Virgili el nomena Doctor Honoris Causa en reconeixement de la seva trajectòria com a lluitador per la democràcia en els anys del franquisme.

El 2013, Pradell de la Teixeta, poble de la família paterna, l'anomena Fill Adoptiu.

El mes de juny del 2019, El Centre d'Amics de Reus el va nomenar "El més amic de Reus. 2018"

El seu fons personal està dipositat a l'Arxiu municipal i la seva biblioteca personal a la Biblioteca Xavier Amorós.

L'Ajuntament li ha publicat l'Obra Completa en 5 volums. El darrer, l'any 2017, amb la col•laboració de la seva dona, Luisa Corbella.

Acabo amb unes paraules que el meu pare va escriure fa dos anys (desembre del 2020), quan ja no hi veia. El text, adreçat a Pradell, el va escriure en uns fulls blancs, horitzontals. Jo li vaig passar a l'ordinador.

Paraules de Xavier Amorós a Pradell (97 anys) Reus. 22 de desembre del 2020.

Voldria que aquestes paraules fossin el meu profund i sòlid homenatge a Pradell (Pradell de la Teixeta), on vaig conèixer el món, la seva intensitat i les seves persones. Les seves persones de tots els temps, des de la primera parella que el va fundar fins al futur infinit.

Les seves muntanyes, les seves valls, les seves aigües, m'han explicat i m'expliquen el que són les blavors insondables, les verdors que no es fadiguen de néixer, la vida capaç de recomençar amb força i en totes les mesures sempre que calgui.

Estimo les seves dones i els seus homes, les seves noies i els seus nois, els seus nens i les seves nenes, des dels primers que li van donar els batecs inicials fins els que elaboren tots els esdevenidors possibles.

Estimo el Pradell de les fonts, de cada brot infinitament milionari. Veient les seves dones i els seus homes, veig el Pradell de cada persona i penso en el Pradell de la meva àvia materna, pobra, que va morir molt jove. La meva àvia duia el nom de la patrona del poble, Maria Magdalena. Ella venia de cal Joan Isabel i es va casar amb l'avi Francisco Amorós Aragonès que va fundar cal Quico pastisser. Veig tots els escolars que al bon temps es van a refrescar a la font dels tres brocs. (...)

Des de Pradell veig el Reus veneradíssim, com si jo fos el meu pare. Pujo des del centre de la plaça de l'Església i com un ocell, enfilant-me per les Comes Torneres arribo al cim de les Serres a l'Enderrocada, el seu mirador, i albiro les meravelles del mar, contemplo les esplèndides planures del Baix Camp, i veig les planícies i els feraços regadius dels voltants més pròxims a Reus.

El meu Pradell, la meva gent des de sempre. Mai deixaré de pensar que el perfil i la immensitat del món se m'han fet evidents entre les seves persones, el seu cel, les seves muntanyes.

Voldria un Pradell etern dintre d'un Món venturós, dins d'un Planeta més feliç.

Maria Lluïsa Amorós

comissària Any Xavier Amorós

 Blog personal

*foto cedida