Benvinguts al meu blog

En aquest blog podreu trobar els meus articles literaris, contes, articles d'opinió sobre altres llibres i comentaris de lletres. Aquí trobaràs continguts, reflexions i ressenyes pels amants dels llibres, o això és el que pretenc. *foto de Ramon Lladós
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris novel·la. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris novel·la. Mostrar tots els missatges

La clau de la papallona, la nova novel·la de Jaume Soler

 

LA CLAU DE LA PAPALLONA

la nova novel·la de Jaume Soler Sala

13/4/2026



Vaig conèixer Jaume Soler a Puig-reig, a la Festa de la Novel·la Històrica, el 2022. Aquell dia ens vam reunir un grup d’escriptors que ens agrada la novel·la històrica.

En Jaume havia publicat “D’un riu a l’altre” i jo, “Els nens de la senyora Zlatin”.

Enguany, en Jaume, ens presenta una segona novel·la: “La clau de la papallona”, però en aquest cas, no és històrica, sinó policíaca.

Quan vaig tenir-la a les mans, vaig obrir-la amb curiositat perquè recordava la primera, que m’havia agradat, els personatges eren reals, trets de la memòria familiar, dones que lluiten per la supervivència, per mantenir la família mentre els homes son al front. El context se situava els anys difícils d’abans de la guerra, durant la guerra i la postguerra... Les protagonistes, encara que elles no ho sabien, eren dones que formaven part de la segona onada de feminisme. (La primera eren les sufragistes, dones que reivindicaven el dret a vot i a l’educació. La segona, dones que van viure la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial). Elles van ocupar el lloc dels marits, que lluitaven al front o hi havien mort. Treballaven per alimentar els fills, la família..., per sobreviure. A la fi d’aquestes dues guerres, la civil espanyola i la mundial, quan els homes van tornar, aquelles dones que s’havien escarrassat per tirar endavant la societat, van reclamar el seu lloc al mon laboral. Però la postguerra va canviar moltes coses i les dones, sobretot les pertanyents a la burgesia, es van quedar a casa. Els drets que havien adquirit, van desaparèixer. Per això, entre els anys 60 i 70, les filles d’aquestes dones, és a dir, la tercera onada de feministes, va voler trencar amb les desigualtats entre homes i dones.

Però avui el tema en què ens centrem, és la nova novel·la d’en Jaume, “La clau de la papallona”, situada en aquest segle XXI.

Al primer capítol, ens trobem un misteri, un possible assassinat al Pedraforca. A partir d’aquí, el lector anirà endinsant-se en una sèrie d’incògnites, desaparicions, complicitats, descobriments, preguntes i possibles respostes.

Clara, la protagonista, està segura que aquella matinada d’abril a la muntanya, hi va haver un crim i voldrà denunciar-ho, però no en té cap prova, només unes paraules amenaçadores que van sentir a prop seu, un crit esgarrifós i un cotxe que fugia. Desconcertada per la indiferència del seu xicot que també va ser al lloc dels fets i no en vol saber res, ella voldrà aclarir què va succeir i per quin motiu sembla que no hi ha hagut cap notícia. Decebuda, també, per la incredulitat per part del mosso als qual s’adreça a la comissaria de Sant Martí de Barcelona en baixar del Pedraforca, ho explica a la seva amiga Abril, la qual sí que la creu. Decideixen esbrinar alguna cosa tot i que no saben per on començar perquè als mitjans de comunicació continua no havent informació sobre la desaparició d’un home. Més tard, un caporal de la comissaria de Berga donarà credibilitat al que la Clara li explica.

I, ja des del principi, s’iniciarà la història trepidant per descobrir el misteri del possible assassinat al Pedraforca.

 

L’escriptora Mercè Rodoreda deia que fer una novel·la és difícil, per l’estructura, pels escenaris, i que aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer les dificultats.

L’estructura d’aquesta novel·la és clàssica: plantejament, nus i desenllaç i s’organitza amb agilitat perquè el lector entri en el relat.

Malgrat que “La clau de la papallona” té l’estructura clàssica, sembla una novel·la no lineal, perquè comença amb un crim i a mesura que avança hi ha salts enrere en el temps amb la intenció que el lector pugui conèixer els fets que precedeixen l’assassinat. S’inicia el relat l’any 2014 i en arribar al capítol 8 reculem al 2009.

La lectura flueix fàcilment, els capítols alternen la història en present protagonitzada per les noies i els mossos amb les seves indagacions, i el que hem de saber del passat, ja que la narració retrocedeix en el temps i trobem altres personatges: en Pep, l’arquitecte, en Marçal, el director de banc, la Mercè, l’advocada de prestigi. Aquests fets i personatges, de moment, sembla que no tinguin relació amb els anteriors, però de seguida t’adones que son bàsics per anar introduint-te en la narració.

La trama es complica, perquè encara que el primer crim és el desllorigador per començar la investigació, el relat es va embolicant amb altres fets impactants.

El lector pot seguir l’argument acompanyant el narrador i essent-ne còmplice;  això ho fa emocionant.  

Respecte als escenaris, els capítols transcorren en diversos: el Pedraforca, Berga, Saldes, Navàs, Vic, Barcelona, Reus, Manresa... Escenaris en els quals l’autor no s’atura a fer la descripció, ja que aquesta és una novel·la on la narració i l’acció dominen, i es desenvolupa a un ritme trepidant.

L’autor tampoc no ens descriu com son els personatges principals. Sí que ho fa breument sobre un personatge secundari, la Yadira “una noia d’origen cubà de pell blanca i cabells rossos que semblava ben bé una d’aquelles models nòrdiques”.

O dona detalls d’un altre personatge, encara que sigui observat de lluny, que té un important paper en la novel·la:

“La Mercè era una dona excepcional que es feia respectar. Vestia sempre amb elegància i en tot moment es comportava com una d’aquelles dames de l’alta societat que deixen una fragància especial al seu pas”.

“...amb aquella esveltesa excepcional, la mitja cabellera perfectament arreglada i un toc suau però precís de maquillatge, destacava fins i tot quan es vestia amb la toga negra pròpia del seu ofici de lletrada”. “Però el que ningú sabia és que les tardes d’aquells dimarts que anava a l’Audiència aquella mateixa Mercè tan respectada es transformava en una altra persona”.

També coneixem algun aspecte del caràcter d’un personatge que només apareixerà en moments de flashback, encara que aquest personatge i el que li succeeix, sigui l’origen de la novel·la:

“En Marçal era un home introvertit que sortia sovint de festa” (...) “tenia una vida sexual molt activa”.

 

La trama està molt ben lligada, els investigadors van seguint pistes i relacionant fets. Dins de la història farem descobertes, coneixerem enamoraments, ens trobarem amb jocs sexuals detallats, amb personatges perversos i calculadors, amb fets macabres que pot dur a terme qualsevol individu que sembla que no sigui capaç de realitzar-los...

Els professionals treballen per treure’n l’entrellat i el lector coneix moltes dades de la investigació, i la manera com actuen els mossos per arribar a descobrir la veritat.

La història que es desenvolupa a “La clau de la papallona” quant té de realitat? Quant de ficció?

El concepte ficció és definit com “la creació de mons i històries imaginàries. Aquests mons tenen els seus propis personatges i regles de versemblança, amb un grau variable de realisme, sigui perquè prenen alguns elements de referència de la realitat, sigui perquè la contradiuen o la transformen”.

Com tota bona història de misteri i policíaca, la investigació té moments que s’estanca, els professionals repassen una i altra vegada les proves, es desinflen, es tornen a encoratjar.

Cada cap de setmana que es trobaven a Navàs entraven a l’habitació de les fitxes, parlaven amb les fotografies de la paret i es preguntaven on carai era tota aquella gent que continuava desapareguda. Quin d’aquells rostres era el seu home de la muntanya? I entre pregunta i pregunta la Clara de tant en tant també es fixava en la dona que encapçalava les fitxes de les desaparegudes i que lluïa aquell tatuatge que tant la fascinava: quina història amagaven els dos dofins dibuixats a les ales de la papallona?

 

L’amor per la lectura és el mitjà de formació d’un possible escriptor. També  hi ha altres factors, com l’estudi, sigui autodidacte o reglat, encara que per a mi, la base fonamental és la lectura, el pas per la vida i l’observació del que t’envolta. És a dir, l’experiència. Tot i que la millor forma d’aprendre la tècnica és la lectura. Ella és la millor mestra, el millor aprenentatge.

La lectura de novel·les negres d’autors com Henning Mankell, Ragnar Jonasson, Camilla Lächberg, Agatha Christie, motiven a escriure un triller? O tot el procés de descobriments i de lligar caps per anar descobrint els assassinats d’aquesta novel·la estan basats en la documentació sobre fets reals? 

L’escriptor té la potestat de triar personatges ficticis i un context històric i real, aleshores has de comptar amb material per poder descriure detalladament l’entorn i l’època. En aquesta novel·la ho trobem, i malgrat que els personatges puguin ser ficticis, l’autor pot reviure una acció que ha conegut, o que ha llegit a la premsa o que li han contat de primera mà, o moments que hom havia oblidat però que ressorgeixen en començar a escriure la història.

Els detalls son importants per treure l’entrellat d’un misteri, per atrapar l’assassí. A “La clau de la papallona” també hi ha un moment clau, un petit descobriment que passa desapercebut a gairebé tothom excepte a la forense. No esmentarem quin és.

El procés d’investigació acaba el 2021, al cap de set anys d’haver-se comès el crim i d’haver-se iniciat les perquisicions. I el 2022 es fa el judici. Tot és lent, com succeeix en realitat.

Enhorabona a l’autor, Jaume Soler, per aquesta novel·la que a ningú pot deixar indiferent.

 

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora

Presentació de "32 de març" de Xavier Bosch, a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

Presentació de 32 de març de Xavier Bosch 

Abans de començar vull felicitar a l’autor, Xavier Bosch, per aquesta novel•la i perquè és el llibre més venut a Catalunya aquest Sant Jordi. 

També agraeixo a Llibreria Galatea per cedir els seus espais perquè els autors puguem expressar-nos amb veu pròpia més enllà de les paraules escrites mitjançant les nostres novel•les.
32 de març de Xavier Bosch

Una de les maneres de donar classe de literatura als adolescents, és introduir-los a les obres literàries que han de llegir durant el trimestre, siguin novel•les, contes, com els de Pere Calders, Quim Monzó, Víctor Català.., teatre, articles de costums, fins i tot poesia, tasca més delicada i complexa per a interessar l’auditori de les aules. El secret és que el lector-professor s’hagi fet seva l’obra de la qual ha de parlar i ho faci amb el punt d’entusiasme necessari per seduir els joves a fi que agafin la lectura amb ganes. 

Un dels autors que llegíem, era Narcís Oller, del segle XIX. Es deia que era el primer escriptor feminista de la península, per la seva novel•la Pilar Prim publicada el 1906, on fa una aproximació a la psicologia femenina, com havien fet autors de la literatura europea amb les obres Madame Bovary de G.Flaubert (1957), Casa de nines H.Ibsen (1879), Ana Karenina L.Tólstoi (1878)... i pocs anys després, aquest tipus de novel•la encara centra més el seu interès en la vida interior del personatge i l’anàlisi del seu caràcter més que en l’argument amb autors com V. Wolf (Mrs. Dalloway 1925) i James Joyce (Ulisses 1922), i a Catalunya, entre altres, tenim Carles Soldevila, o Miquel Llor amb la seva magnífica Laura a la ciutat dels sants 1931. 

Amb tot, de vegades els escriptors, -i faig ús de l’article i el nom en masculí-, quan ens presenten un personatge-dona que es despulla del seu interior, no ho solen fer amb la mateixa profunditat i complicitat que una escriptora. Penso en poemes o novel•les de dones, per anomenar-ne dues, Maria Mercè Marçal i Mercè Rodoreda, amb aquests exemples ho justifico, perquè les dones ens arribem a conèixer bé, encara que sigui des de la distància, sense intimar, ja que observem les nostres congèneres en silenci, amb ulls felins. I no ho dic pejorativament en sentit de traïdoria ni amb l’astúcia del depredador, ni gata maula, ni gat vell. Mireu, el gat, instal•lat a l’ampit d’una finestra, sobre la teulada o al capdamunt d’un pilar del jardí, amb mirada atenta i orelles dretes o amb ulls vagarosos, una mica tancats, i orelles relaxades, com aquell qui no vol la cosa, para esment, contempla, clissa, guaita. Així, de la mateixa manera, algunes de nosaltres, escoltem, entrelluquem, filustrem, i arribada l’ocasió aprofitem les informacions per poder dibuixar el personatge-dona amb varietats inacabables. 

 
Hi ha escriptors que coneixen els secrets de les dones abastament –i anomeno en Xavier Amorós, el meu pare, poeta, escriptor, que durant els molts anys que va estar darrere del taulell de botiguer dret, davant de l’estesa de peces de roba i amb el seu tarannà seductor, cordial i conversador, passava hores parlant amb les clientes de Reus i comarca, ben instal•lades a les butaques de jonc, disposades a passar-hi la tarda. Una cosa és escoltar-les, saber històries que conten, una altra, utilitzar el seu coneixement per crear un personatge femení com possiblement una escriptora faria. 

En Xavier Bosch no sé si ha copsat amb mirada de fèlid observador la manera d’actuar de les dones que després seran les seves protagonistes femenines, però és evident que, a les novel•les que escriu, les dones són personatges convincents, el relat t’atrapa, està ben travat, ben escrit, és àgil i les paraules ben trobades. Realment et ve de gust llegir-les gairebé d’una tirada, i no només perquè sàpiga construir un personatge femení rodó, complet, sinó perquè l’univers en què es belluguen tots els personatges és harmoniós. 

32 de març se situa a París l’any 2008. Inicia el relat amb la còmoda i buscada solitud de la Barbara, la protagonista que viu en un 5è pis sense ascensor al barri de Montmartre. L’aparició d’un jove trencarà l’ordre quotidià de la Barbara i el seu hàbitat (entorn idíl•lic). 

El lector anirà coneixent aquests dos personatges, la Barbara, de moment a la defensiva, esquerpa i sorruda, i el jove fotògraf, el Roger, simpàtic i sociable. 

Només començar a llegir, de seguida et pots imaginar l’espai on es desenvolupa l’acció: la bellesa del barri de Montmartre, el pis despullat de fotografies –escenari on transcorre el diàleg dels personatges i el descobriment d’un secret amagat... 

La gran nevada que cau a París el 31 de març i sobretot a Montmartre, aïllarà del món exterior el Roger i la Barbara. A aquest confinament, l’impediment de sortir al carrer a causa de la neu, em sembla un simbolisme perquè el blanc lluminós, pur, de la neu acabada de caure és un blanc perfecte, que impressiona i que pot ocasionar sensació de serenor i alhora pot provocar un temor que, en el fons, t’angoixa sense saber per què. Temor que no té res a veure a la paüra en temps d’epidèmies, sigui de la pesta negra en època medieval, o la que hem conegut aquests anys del segle XXI. Sensació que plana, encara que sigui des de lluny, a la novel•la. Si més no, com a referència a causa de l’experiència que hem viscut. 

Seran dies tranquils per a la Barbar –cada cop més sociable- i el Roger, dies de converses, propicis per parlar obertament dels dols amagats de cada un per les persones estimades que ja no hi són, de confidències entre dues persones que tenen poc contacte amb l’exterior: la ràdio, alguna trucada per telèfon, del germà del Roger i a l’àvia, i les visites llampec al veí del segon pis, amic de l’àvia Margaux per saber si necessita alguna cosa. 

A banda de la Barbara i el Roger, l’altre personatge principal és l’àvia Margaux. Una àvia dolça i estimada, com moltes àvies. I aquesta, com totes les àvies, també ha estat jove. Les àvies poden haver tingut una vida, sovint no comentada, però rica, tràgica, emocionant, revolucionària o amb un secret que de vegades s’emporten sense haver-lo revelat mai. 

En Xavier Bosch diu “les àvies també han estat joves”, i en aquesta novel•la fa un homenatge a una àvia i una néta que té molt a prop i, a través d’una història de ficció, ens fa un relat de la relació àvia-néta, perquè ell, en Xavier, també observa i copsa, imagina i descriu, amb la seva sensibilitat literària, com pot haver estat la vida d’aquesta àvia Margaux, als setze anys, als divuit, i els lectors podem conèixer-la i compartir el secret, d’aquella part de la vida de la mamie Margaux. 

Estic segura que ha gaudit especialment escrivint aquests capítols de la novel•la que ens traslladen al París ocupat dels anys 40, en plena guerra mundial perquè conec la sensació, a mi m’agrada escriure novel•les on aprofundeixo en la psicologia dels personatges femenins i també he defensat, sobretot en la novel•la que he publicat molt recentment, que les àvies no són tan sols senyores grans que fan mitja, llegeixen a la butaca o cuinen tan bé, sinó que han estat joves i han pogut tenir una vida més apassionant, més tràgica, més plena d’amor, que la que potser estan vivint els seus nets. 

Per això, a part que té per títol Margaux, ens traslladarem els anys 1942-1943, a la França ocupada pels nazis. 

És necessari conservar la Memòria Històrica, no podem oblidar el nostre passat, el que van viure els nostres pares, els avis dels nostres fills. I els que encara tenim memòria històrica, n’hem de parlar, ho hem de contar, ho hem d’escriure. Quan la meva generació era jove i vivíem en ple franquisme, a les cases no es parlava de la guerra civil, hi havia silencis familiars. Era a causa de la por. I quan semblava que ja se’n podia parlar perquè la situació política havia canviat, tampoc no se solia fer. Aleshores no era coneguda la informació que ara tenim sobre el col•laboracionisme dels països ocupats per nazis, i si algú deia alguna cosa sobre el col•laboracionisme que també havia hagut aquí durant la guerra civil, ho feia amb la boca petita. 

No hem d’oblidar i és la nostra obligació mantenir viu el record de tot el que va succeir. La llei del pèndol no falla, per això els joves han de conèixer la memòria històrica, per evitar que l’horror no es repeteixi. Per evitar el que ja s’ha repetit. (febrer 2022 invasió russa a Ucraïna). 

No vull explicar res més per no fer espoiler i perquè heu de llegir la novel•la. 

No obstant, abans d’acabar, m’agradarà esmentar un element que és un símbol, o un leitmotiv a la novel•la, l’oboè. Vull remarcar també la música, que acomboia tota la part de la història de la Margaux i que té significats concrets en aquells moments d’ocupació i terror que es vivia a Paris. I especialment comentar la importància d’un personatge real, el fotògraf André Zucca i l’exposició de la seva fotografia que es va fer el 2008 a la Biblioteca Històrica de la Vila de París i que va a veure el fotògraf Roger Narbona Bazín, exposició de les fotografies de propaganda nazi d’imatges felices d’un fals París, exposició que és bàsica per al desenvolupament de l’argument i és el punt de partida de la novel•la. 

Moltes gràcies, Xavier, per aquesta magnífica novel•la. 

Maria Lluïsa Amorós
escriptora i filòloga


Entrada destacada

La clau de la papallona, la nova novel·la de Jaume Soler

  LA CLAU DE LA PAPALLONA la nova novel·la de Jaume Soler Sala 13/4/2026 Vaig conèixer Jaume Soler a Puig-reig, a la Festa de la Novel...

Publicacions populars