EL
SOMNI DE GAUDÍ
14 d’abril 2026
Aquesta és una novel·la històrica, però també molt
literària.
Ens endinsarem en el mon de personatges i fets reals, de
personatges de ficció que configuren i endolceixen l’argument de la novel·la, i
que acompanyen dues figures centrals: Antoni Gaudí i la Sagrada Família.
Comences la lectura, coneixes un jove Gaudí -recomanat al
promotor Josep M. Bocabella per l’arquitecte Joan Martorell-, un Gaudí al qual
se li encarrega continuar la incipient construcció del temple després de la
dimissió d’en Villar, l’anterior arquitecte. I l’Antoni Gaudí des del primer
moment farà tan seva l’obra, que el temple esdevindrà un personatge més, un
personatge central, al voltant del qual gira molta gent, des del 1883, durant
cinc generacions, fins la inauguració de la torre de Jesucrist amb la creu, el
2026.
Al llarg de la novel·la veurem que el Temple Expiatori
formarà part de la vida d’homes i dones, d’una família, els seus descendents i
d’altres personatges, siguin de ficció o no: arquitectes, escultors, picapedrers,
el matrimoni Alpiste i els seus tres fills vinguts d’Almeria, que durant una
època treballaran i viuran a la Sagrada Família com a porters i assistents; l’escultor
Subirachs que, com els Alpiste i Gaudí, farà del temple casa seva.
Escriure novel·la sobre esdeveniments passats i la gent
que els va viure, és això, explicar relats per donar a conèixer fets
importants, significatius, que no poden quedar en l’oblit, en uns espais que
existeixen o existiren, on l’escriptor s’ha imaginat -a través de la
documentació- una vida quotidiana, unes relacions entre persones, perquè els
grans personatges de la història també passen per la vida com tots els altres éssers
que els envolten, siguin grisos, secundaris o protagonistes.
“El somni de Gaudí” és una novel·la on es respira
humanitat. Coneixem de més a prop un Gaudí íntim, perquè la Coia ha indagat
entre papers, documents i arxius, i hi ha trobat pensaments, paraules, idees,
somnis, creences, d’un home meditatiu, diferent, adust, humil, solitari, que
vivia acompanyat de la seva imaginació, de les seves idees. A l’interior de la
seva ment es gestava allò que creava i que després elaborava amb la pedra, amb les
escultures i les imatges, i la seva arquitectura sorprenia a tots els que
l’ajudaven a fer realitat la seva construcció.
Gaudí relacionava el fet de bastir, construir, amb les
creences i la fe, amb els sons, els somnis, amb la naturalesa; dissenyava figures,
espirals, cercles; utilitzava la llum, les voltes; construïa tenint present l’alè
dels morts, dels vius, el dolor, la mort, els cants
gregorians, i el temps que transcorria, lent, mentre s’aixecava el temple, i
tenia en compte el que restaria per fer quan ell ja no hi seria.
“El temple serà música petrificada. Quan ressonin els
cants i els passos dins seu, l’ànima sentirà la fe.” Murmura Gaudí a les
pàgines de la novel·la.
Antoni Gaudí és considerat un geni. La paraula significa
“Aptitud superior de què està dotat un esperit creador, poder altíssim
d’invenció i organització; persona dotada d’aquesta aptitud o poder.” La
definició el descriu. Ell no ho sabia, tan sols vivia per treballar en el
projecte i patia de tal manera que gairebé no menjava, com un asceta.
La seva religiositat el fa creador d’obres plenes de
simbolismes, tot i que també s’interessava per la realitat que l’envoltava,
coneixia bé la situació política de Catalunya i defensava la seva llengua, la
nostra llengua. Fins al punt que, en plena dictadura de Primo de Ribera, l’11
de setembre de 1924, es va negar a contestar en castellà a uns policies que li
prohibien el pas a l’església on se celebrava una missa pels difunts del 1714. Per
aquest fet, va ser detingut i tancat a la presó. Com també havia parlat en
català en adreçar-se al rei Alfons XIII quan aquest va anar a visitar les obres
de la Sagrada Família. Gaudí afirmava que “Sense la independència, no hi ha
possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada.”
Sabem que era un home a qui li agradava la soledat i, a
través de la lectura de la novel·la coneixereu un Gaudí encara més filosòfic, que
m’ha fet pensar en Ramon Llull i la seva obra mística “Arbre de filosofia
d’amor”, una mena d’oració on Llull exposa el seu desig d’unir-se amb Déu en la
contemplació.
Gaudí, home religiós i místic com Ramon Llull, set segles
més tard, eleva les torres de la Sagrada Família cap al cel, allà on creu que
s’hi troba Déu.
Gaudí personifica el temple, creu que “la pedra i els
volums respiren”.
Jo considero Gaudí un humanista. Martí de Riquer deia que
l’Humanisme català era producte del Trecento italià, influït per Petrarca.
Llavors, si considerem que l’Humanisme és la projecció de l’home que ho
esguarda tot amb ulls humans, que ho estima tot amb cor humà, podem pensar que
Gaudí, era humanista.
“No és un temple
mut. És viu! Vull que el temple escolti. Que sigui una orella gegant. Que
transformi el dolor en música.” Assegura Gaudí.
A la novel·la de Coia Valls “Les Torres del Cel”, les
muntanyes de Montserrat simbolitzen i esdevenen un lloc espiritual i màgic.
Quan llegeixes aquesta, “El somni de Gaudí”, les torres
de la Sagrada Família durant la seva construcció i a través de les paraules de Gaudí,
tens la impressió que representen la seva espiritualitat.
Després de la lectura de les dues novel·les, he tingut la
sensació que amb “Les Torres del cel” percebo la transmissió de la vida
interior de l’ànima de la muntanya i amb “El somni de Gaudí” l’ànima de les
torres del Temple.
El incendis destrueixen, purifiquen. A “Les torres del
cel” hi ha un terrible incendi a Montserrat. A “El
llegat de les cendres”, de la mateixa autora, novel·la situada al segle XIV, a
Barcelona, un altre incendi molt gran, arrasa un barri. I en ambdues novel·les es
percep el missatge de l’escriptora: a la Barcelona medieval, del foc resten les
cendres, aquestes conserven la memòria d’allò que havia estat el barri, i seran
la llavor del futur. Respecte a l’incendi que assola Montserrat, de les cendres
aniran renaixent novament les alzines.
A “El somni de Gaudí” també hi ha un incendi al Temple, és
de menys envergadura, però fa mal, destrueix part de la cripta. Aquest va ser
provocat, quan aquella gent enfollida pel ressentiment incendiava esglésies i
convents, al començament de la guerra civil, el 1936. En aquest cas no es pot
fer la lectura metafòrica que comentàvem de l’incendi purificador i la
recuperació a través de les cendres a Montserrat i a la Barcelona del segle XIV.
Els personatges, tant els de ficció com els reals, que
protagonitzen aquestes novel·les, et fan viure el relat com si tu hi fossis
present, individus amb sensibilitat que viuen en un temps allunyat del nostre.
Descobrim que no son tan diferents, no son els antics de cartó-pedra que
sortien als nostres llibres d’història, o els que coneixíem només per un nom.
La Coia s’implica a fons i ens transmet la seva humanitat.
Coneixerem un Gaudí que tenia molt present la Naturalesa.
El seu Temple serà un al·legoria, un homenatge a Déu i a la Naturalesa que ha
de perdurar al llarg dels temps. Com aquells que buscaven fórmules per
aconseguir la pedra filosofal, l’elixir de la vida. Aquells antics místics i
esotèrics que tenien la idea d’una disciplina espiritual i filosòfica i també tenien
present la naturalesa. Vau conèixer en Magí Surroca? La Coia ens n’ha parlat.
Però aquesta és una altra història.
Coia Valls escriu novel·la històrica, però no hem de
pressuposar que no és novel·la literària, perquè ho és. No diré que ho sigui
només pels personatges reals tractats amb una visió autèntica, delicada,
barreja de la documentació, de la imaginació i de la configuració del
personatge; ni per l’aparició dels personatges ficticis que es confonen
amb els que van existir perquè formen part del relat, entremesclats els uns i
els altres configurant un tot; ni perquè fa una narració compacta,
fluïda i escrita amb l’amor d’escriptora sensible, que ha viscut i ha sabut
copsar l’essència de la vida per transmetre-la a la seva història; sinó
també per la forma com descriu els espais, els personatges i el seu
aspecte, les sensacions i els sentiments d’aquests homes, dones i nens que
cobren vida a través de les paraules d’una plana d’un llibre, del volum que
tenim a les mans i ens amara amb l’olor de tinta, amb el tacte als dits de
fulls nous de paper, acabats de sortir de la impremta i, temps a venir, de
llibre vell, flaire de biblioteca o també de llibreria farcida de prestatges
amb exemplars que esperen ser llegits.
Els personatges i
els llocs estan descrits minuciosament, els imagines i en gaudeixes.
Per triar un parell d’exemples: la descripció de l’Anna i
en Guillem, la tarda que comencen a festejar oficialment.
L’Anna va riure fluixet. I, mentre
enfilaven junts el camí cap al parc de la Ciutadella, li va semblar que tot
l’enllumenat de la ciutat, el vell i el nou, s’encenia per a ells.
Ella duia un vestit de cotó clar amb
petits brodats florals, ajustat a la cintura. Havia estat de la seva mare, i
ella mateixa l’havia arreglat amb molta paciència i no gaire traça. Però d’això
només podien adonar-se’n les mirades més exquisides.
Ell portava l’americana una mica
descordada, la camisa tenia arrugues a la zona dels colzes i els cabells se li
esbullaven amb la brisa. Anaven l’un al costat de l’altre, però encara no
s’havien acostumat al privilegi d’anar de la mà sense la por de ser vistos.
I el capítol del casament de la Clara i en Ramon, que
acaba amb la trobada de la parella a casa seva, sols, després de vuit anys de
festeig.
La casa feia olor de fusta recent i de
roba que encara conservava la rigidesa dels plecs de la botiga. Els passos d’en
Ramon van ressonar sobre el terra de mosaic mentre tancava la porta amb clau.
La Clara es va quedar quieta al mig del menjador. Volia retenir aquell instant
abans que comencés la seva nova vida. El silenci del carrer contrastava amb el
brogit del dia, i el record dels brindis i les rialles queda ja com un eco
llunyà.
I, com no, trobarem símbols que es repeteixen al llarg de
la novel·la com un leitmotiv, perquè és un record perdurable i significatiu,
com la llibreta de tapes verdes comprada a Reus, a la llibreria Grau del carrer
Monterols; la Coia sempre fa sortir Reus a les seves novel·les, encara que
sigui fugaçment...
Símbols, com la pedra, la llibreta, i la flor groga,
solitària, que l’Anna joveneta va veure al Temple un dia important per a ella, que
recordarà sovint i tindrà un valor per als seus descendents.
L’autora ens parla d’olors diverses en determinats
moments, que es repeteixen al llarg del relat: si us aturéssiu a recollir-les, trobaríeu:
L’olor de roba estesa al sol, l’olor de roba que encara
conservava la rigidesa de la botiga, olor de fusta, olor de fusta socarrimada,
olor de plom calent, olor de fum antic, olor del fum de les cuines i les
fàbriques, olor mineral (...) . Feia olor de sabó ranci, de cafè de garrofa o
xicoira escalfat al foc del carbonet; olor de cafè torrat, de cafè acabat de
fer; olor de terra, olor de pluja, l’olor del carrer, l’olor de tinta es
barrejava amb el vapor de cafè ranci i la suor d’oficina. L’olor de paper i
tinta antiga. Olors de cera i de cafè. Olor de cera, suor i colònia barata. Olor
de xocolata desfeta....
Podríem dir que l’olor és una constant literària al llarg
de la novel·la.
Ja que la Coia esmenta Reus, el seu Reus i el meu, vull
recordar que Reus no té cap obra de Gaudí.
Ja era un arquitecte de renom quan va començar les obres
de la sagrada Família, més tard, li van encarregar un projecte a Reus per
renovar la façana del santuari de Misericòrdia. Hem parlat de la seva
religiositat, Gaudí sentia devoció per la Mare de Déu de Misericòrdia. Quan el 1903
s’havia de tirar endavant el seu projecte, hi hagué unes complicacions
tècniques. Els seus ajudants, l’arquitecte municipal Pere Caselles i altres,
van posar una sèrie d’impediments i Gaudí no va poder dur a terme la
construcció de la façana del santuari. Era en plena època d’esplendor, estava
acabant les reformes de la vil·la Bellesguard, de la casa Batlló i la
restauració de la catedral de Palma i seguia treballant les obres del Temple.
Va quedar disgustat i decebut.
Al llarg dels primers anys del segle XX, a la novel·la veurem que els fets històrics se succeeixen: arribada de la llum elèctrica a Barcelona, la Setmana Tràgica, l’epidèmia de tifus, la vaga de la Canadenca amb 40 dies sense llum i les conseqüències que afecten als habitants: ni tramvies, ni diaris, les fàbriques aturades. La Caputxinada... No els anomenaré tots, evidentment, perquè formen part de la lectura de la novel.la, ni parlaré com va introduint moments importants de la història de Catalunya durant els anys en què es desenvolupa la novel·la. Reconeixerem persones significatives que viuen en aquell moment formant part del que relata, encara que sigui com una pinzellada. Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Pau Casals, Oriol Bohigas, Joan Brossa, Joan Miró... Es a dir, trobem circumstàncies polítiques i socials que es barregen amb la vida dels protagonistes i la construcció del Temple.
Escriure novel·la històrica és això, explicar història on
coneixes esdeveniments, fets importants, significatius, que no podem oblidar
perquè han configurat el nostre passat. Descriure un escenari real on
l’escriptor ha imaginat una vida quotidiana, unes relacions de persones, perquè
els grans personatges de la història han bategat i viscut entre tots els altres
que els envolten.
Durant els anys que transcorre la novel·la, 1883 fins al
2026, se succeiran històries: d’amor, de família, moments tristos o feliços
d’aquelles persones vinculades a la construcció de la Sagrada Família. La
infantesa d’en Ramon, l’amor entre ell i la Clara, la relació de la Maria i en
John... es combinen deliciosament amb la realitat històrica.
Quan arriba el moment que Gaudí ja no hi és, els seus
deixebles segueixen l’encàrrec del mestre. La singular, perfecta i meravellosa
maqueta que en Gaudí va llegar, de moment emparada per Guillem Solé, Joan
Matamala i Domènech Sugrañes, serà allò que guiarà els continuadors de la seva
obra.
“La natura mai no fa esforços inútils. Tot el que
existeix cerca l’equilibri. Aquí ho teniu: el pes, la tensió, la gravetat...
Son la meva geografia. Aquesta maqueta és l’estructura que sustentarà la
Sagrada Família”. -va dir als seus pupils més propers.
El Temple s’anirà construint gràcies a les almoines. Al
llarg del procés també passen moments difícils: pels temps que viuen, la
guerra, els canvis de la societat... Però van seguint endavant, sempre amb persones
que no defalleixen malgrat els inconvenients, gent que viu i treballa al
voltant de la Sagrada Família i s’aniran succeint a mesura que avança l’obra. Son
els arquitectes, els treballadors, els escultors, els artesans, els vitrallers...
“El vidre no és perfecte. La llum tampoc. I és això el que els dona caràcter”.
Podríem parlar molta estona més de la novel·la, però no
vull allargar-me, ja que una presentació no és un club de lectura on se suposa
que tothom ha llegit la novel·la. A les presentacions hi ha poques persones que
ja ho han fet, per això només us convidem a llegir el llibre intentant no
desvetllar gaires detalls, perquè quan us endinseu en la lectura de “El somni
de Gaudí”, us en sentiu atrets i tingueu ganes de continuar coneixent
l’interior de la Sagrada Família i com es va anar formant i realitzant, al
llarg de més d’un segle.
Enhorabona, Coia per aquesta novel·la, tan treballada,
tan plena de sensibilitat, on l’amor és protagonista: l’amor de Gaudí pel seu
projecte, pels materials escollits amb cura, per la natura plasmada als
materials i, com és la seva intenció, “fa que els volums respirin”; l’amor que
s’encomana entre les persones que treballen al temple, que tenen relació entre
ells i que en resulten personatges plens de riquesa... La novel·la està farcida
de detalls, d’anècdotes i delicioses descripcions, de literatura i d’història.
No volia acabar sense esmentar mare de l’autora, Maria Loras
Solé, a qui dedica la novel·la, i que al llarg de la lectura, he tingut la
sensació que en algun moment hi era i que la seva delicadesa formava part
d’algun paràgraf.
filòloga i escriptora
