la nova novel·la de Jaume Soler Sala
13/4/2026
Vaig conèixer Jaume Soler a Puig-reig, a la Festa de la
Novel·la Històrica, el 2022. Aquell dia ens vam reunir un grup d’escriptors que
ens agrada la novel·la històrica.
En Jaume havia publicat “D’un riu a l’altre” i jo, “Els nens de la senyora Zlatin”.
Enguany, en Jaume, ens presenta una segona novel·la: “La
clau de la papallona”, però en aquest cas, no és històrica, sinó policíaca.
Quan vaig tenir-la a les mans, vaig obrir-la amb
curiositat perquè recordava la primera, que m’havia agradat, els personatges
eren reals, trets de la memòria familiar, dones que lluiten per la
supervivència, per mantenir la família mentre els homes son al front. El
context se situava els anys difícils d’abans de la guerra, durant la guerra i
la postguerra... Les protagonistes, encara que elles no ho sabien, eren dones
que formaven part de la segona onada de feminisme. (La primera eren les
sufragistes, dones que reivindicaven el dret a vot i a l’educació. La segona,
dones que van viure la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial).
Elles van ocupar el lloc dels marits, que lluitaven al front o hi havien mort.
Treballaven per alimentar els fills, la família..., per sobreviure. A la fi
d’aquestes dues guerres, la civil espanyola i la mundial, quan els homes van
tornar, aquelles dones que s’havien escarrassat per tirar endavant la societat,
van reclamar el seu lloc al mon laboral. Però la postguerra va canviar moltes
coses i les dones, sobretot les pertanyents a la burgesia, es van quedar a
casa. Els drets que havien adquirit, van desaparèixer. Per això, entre els anys
60 i 70, les filles d’aquestes dones, és a dir, la tercera onada de feministes,
va voler trencar amb les desigualtats entre homes i dones.
Però avui el tema en què ens centrem, és la nova novel·la
d’en Jaume, “La clau de la papallona”, situada en aquest segle XXI.
Al primer capítol, ens trobem un misteri, un possible
assassinat al Pedraforca. A partir d’aquí, el lector anirà endinsant-se en una
sèrie d’incògnites, desaparicions, complicitats, descobriments, preguntes i
possibles respostes.
Clara, la protagonista, està segura que aquella matinada
d’abril a la muntanya, hi va haver un crim i voldrà denunciar-ho, però no en té
cap prova, només unes paraules amenaçadores que van sentir a prop seu, un crit
esgarrifós i un cotxe que fugia. Desconcertada per la indiferència del seu
xicot que també va ser al lloc dels fets i no en vol saber res, ella voldrà
aclarir què va succeir i per quin motiu sembla que no hi ha hagut cap notícia.
Decebuda, també, per la incredulitat per part del mosso als qual s’adreça a la
comissaria de Sant Martí de Barcelona en baixar del Pedraforca, ho explica a la
seva amiga Abril, la qual sí que la creu. Decideixen esbrinar alguna cosa tot i
que no saben per on començar perquè als mitjans de comunicació continua no havent
informació sobre la desaparició d’un home. Més tard, un caporal de la
comissaria de Berga donarà credibilitat al que la Clara li explica.
I, ja des del principi, s’iniciarà la història trepidant
per descobrir el misteri del possible assassinat al Pedraforca.
L’escriptora Mercè Rodoreda deia que fer una novel·la és
difícil, per l’estructura, pels escenaris, i que aquest treball
de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer les dificultats.
L’estructura d’aquesta novel·la és clàssica: plantejament,
nus i desenllaç i s’organitza amb agilitat perquè el lector entri en el relat.
Malgrat que “La clau de la papallona” té l’estructura
clàssica, sembla una novel·la no lineal, perquè comença amb un crim i a mesura
que avança hi ha salts enrere en el temps amb la intenció que el lector pugui
conèixer els fets que precedeixen l’assassinat. S’inicia el relat l’any 2014 i
en arribar al capítol 8 reculem al 2009.
La lectura flueix fàcilment, els capítols alternen la
història en present protagonitzada per les noies i els mossos amb les seves
indagacions, i el que hem de saber del passat, ja que la narració retrocedeix
en el temps i trobem altres personatges: en Pep, l’arquitecte, en Marçal, el
director de banc, la Mercè, l’advocada de prestigi. Aquests fets i personatges,
de moment, sembla que no tinguin relació amb els anteriors, però de seguida t’adones
que son bàsics per anar introduint-te en la narració.
La trama es complica, perquè encara que el primer crim és
el desllorigador per començar la investigació, el relat es va embolicant amb
altres fets impactants.
El lector pot seguir l’argument acompanyant el narrador i
essent-ne còmplice; això ho fa
emocionant.
Respecte als escenaris, els capítols transcorren en
diversos: el Pedraforca, Berga, Saldes, Navàs, Vic, Barcelona, Reus, Manresa...
Escenaris en els quals l’autor no s’atura a fer la descripció, ja que aquesta és
una novel·la on la narració i l’acció dominen, i es desenvolupa a un ritme
trepidant.
L’autor tampoc no ens descriu com son els personatges
principals. Sí que ho fa breument sobre un personatge secundari, la Yadira “una
noia d’origen cubà de pell blanca i cabells rossos que semblava ben bé una
d’aquelles models nòrdiques”.
O dona detalls d’un altre personatge, encara que sigui
observat de lluny, que té un important paper en la novel·la:
“La Mercè era una dona excepcional que es feia respectar.
Vestia sempre amb elegància i en tot moment es comportava com una d’aquelles
dames de l’alta societat que deixen una fragància especial al seu pas”.
“...amb aquella esveltesa excepcional, la mitja cabellera
perfectament arreglada i un toc suau però precís de maquillatge, destacava fins
i tot quan es vestia amb la toga negra pròpia del seu ofici de lletrada”. “Però
el que ningú sabia és que les tardes d’aquells dimarts que anava a l’Audiència
aquella mateixa Mercè tan respectada es transformava en una altra persona”.
També coneixem algun aspecte del caràcter d’un personatge
que només apareixerà en moments de flashback, encara que aquest personatge i el
que li succeeix, sigui l’origen de la novel·la:
“En Marçal era un home introvertit que sortia sovint de
festa” (...) “tenia una vida sexual molt activa”.
La trama està molt ben lligada, els investigadors van
seguint pistes i relacionant fets. Dins de la història farem descobertes, coneixerem
enamoraments, ens trobarem amb jocs sexuals detallats, amb personatges
perversos i calculadors, amb fets macabres que pot dur a terme qualsevol
individu que sembla que no sigui capaç de realitzar-los...
Els professionals treballen per treure’n l’entrellat i el
lector coneix moltes dades de la investigació, i la manera com actuen els
mossos per arribar a descobrir la veritat.
La història que es desenvolupa a “La clau de la
papallona” quant té de realitat? Quant de ficció?
El concepte ficció és definit com “la creació de
mons i històries imaginàries. Aquests mons tenen els seus propis personatges i
regles de versemblança, amb un grau variable de realisme, sigui perquè prenen
alguns elements de referència de la realitat, sigui perquè la contradiuen o la
transformen”.
Com tota bona història de misteri i policíaca, la
investigació té moments que s’estanca, els professionals repassen una i altra
vegada les proves, es desinflen, es tornen a encoratjar.
Cada cap de setmana que es trobaven a
Navàs entraven a l’habitació de les fitxes, parlaven amb les fotografies de la
paret i es preguntaven on carai era tota aquella gent que continuava
desapareguda. Quin d’aquells rostres era el seu home de la muntanya? I entre
pregunta i pregunta la Clara de tant en tant també es fixava en la dona que
encapçalava les fitxes de les desaparegudes i que lluïa aquell tatuatge que
tant la fascinava: quina història amagaven els dos dofins dibuixats a les ales
de la papallona?
L’amor per la lectura és el mitjà de formació d’un
possible escriptor. També hi ha altres
factors, com l’estudi, sigui autodidacte o reglat, encara que per a mi, la base
fonamental és la lectura, el pas per la vida i l’observació del que t’envolta.
És a dir, l’experiència. Tot i que la millor forma d’aprendre la tècnica és la
lectura. Ella és la millor mestra, el millor aprenentatge.
La lectura de novel·les negres d’autors com Henning
Mankell, Ragnar Jonasson, Camilla Lächberg, Agatha Christie, motiven a escriure
un triller? O tot el procés de descobriments i de lligar caps per anar
descobrint els assassinats d’aquesta novel·la estan basats en la documentació
sobre fets reals?
L’escriptor té la potestat de triar personatges ficticis
i un context històric i real, aleshores has de comptar amb material per poder
descriure detalladament l’entorn i l’època. En aquesta novel·la ho trobem, i malgrat
que els personatges puguin ser ficticis, l’autor pot reviure una acció que ha conegut,
o que ha llegit a la premsa o que li han contat de primera mà, o moments que hom
havia oblidat però que ressorgeixen en començar a escriure la història.
Els detalls son importants per treure l’entrellat d’un
misteri, per atrapar l’assassí. A “La clau de la papallona” també hi ha un
moment clau, un petit descobriment que passa desapercebut a gairebé tothom
excepte a la forense. No esmentarem quin és.
El procés d’investigació acaba el 2021, al cap de set anys
d’haver-se comès el crim i d’haver-se iniciat les perquisicions. I el 2022 es
fa el judici. Tot és lent, com succeeix en realitat.
Enhorabona a l’autor, Jaume Soler, per aquesta novel·la
que a ningú pot deixar indiferent.
Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora
