Benvinguts al meu blog

En aquest blog podreu trobar els meus articles literaris, contes, articles d'opinió sobre altres llibres i comentaris de lletres. Aquí trobaràs continguts, reflexions i ressenyes pels amants dels llibres, o això és el que pretenc. *foto de Ramon Lladós

Soliloqui

 

Soliloqui


 

Tot explicant literatura a les aules de l’institut, parlava de la llei del pèndol en literatura a través del temps. Sobretot en treballar els moviments literaris del segle XVIII al XIX i XX. Neoclassicisme/Romanticisme/Realisme-Naturalisme/Modernisme/Noucentisme. El pèndol oscil·lava d’un costat a l’altre, de la mateixa manera que també ho feia l’evolució de la societat.

Des que tinc record, la literatura, a través de la lectura, ha format part de la meva vida, tal vegada era còmplice de la meva imaginació i juntes configuraren la meva personalitat i el meu món literari com a escriptora.

Jo havia debutat com a professora de Llengua Catalana i Literatura els curs 1978-1979. S’iniciava la Democràcia. Una falsa democràcia.

Vaig ser professora perquè ho volia ser. Estimava els llibres que havien escrit i que escrivien els literats antics i els contemporanis, i m’agradava compartir aquests tresors amb els estudiants. Desitjava que descobrissin el mateix que jo havia descobert. I no ho feia només teoritzant sobre la tarima, recolzada a la taula o fent esquemes a la pissarra per il·lustrar millor allò que explicava, sinó llegint fragments en veu alta i analitzant lectures en prosa narrativa, poemes, dramatúrgia. Portant-los a veure representacions teatrals a Barcelona i recorrent llocs on havien viscut els grans escriptors i els carrers dels escenaris d’algunes novel·les. No tan sols anàvem a Barcelona, també havíem pujat al Canigó, visitàvem el Cau Ferrat de Sitges, els casalicis romàntics de Vilanova i La Geltrú i Sitges, la Casa Navàs de Reus. Vam passar una setmana a l’Alguer per tenir contacte amb l’alguerès. També anàvem al cinema o projectàvem pel·lícules a l’institut sobre temes de la guerra civil o qualsevol altre que considerava significatiu pel temari que treballàvem.

El temps transcorria i la llei del pèndol no s’aturava, i no es limitava als moviments literaris. L’evolució de la societat era evident.

Al llarg dels anys l’alumnat anava canviant perquè la societat es transformava.  Arribà un moment que l’ambient a les aules era diferent. Què succeïa? Tal vegada la causa provenia d’una nova generació de pares educats en escoles amb una pedagogia malentesa que no van saber traslladar ja que es concedia permissivitat als seus plançons esdevinguts petits dèspotes que pretenien aconseguir-ho tot sense esforç. Començava a adonar-me que havien perdut la il·lusió, eren uns altres. Tal vegada el canvi de pla de l’ensenyament que havia introduït l’ESO i a les classes es barrejaven estudiants interessats i d’altres que no suportaven assistir a classe. 

I amb el temps l’entusiasme que ens portava a fer petites sortides o el viatge de final de curs que no només era cultural i l’interès per la lectura, es va anar apagant. La majoria ja no es compraven llibres perquè no es deixaven seduir per ells i a les sortides culturals s’apuntava poca gent. Vaig continuar amb el meu apassionament per la llengua i per tot el que explicava. Vaig haver de baixar el nivell, els resultats acadèmics cada cop eren més fluixos i a les classes interactuàvem menys. El seu interès es centrava en la tecnologia que avançava progressivament i cada cop més era protagonista.

Malgrat tot, quan em va arribar l’edat no desitjava retirar-me, no volia fugir del contacte amb els estudiants i vaig allargar un temps més la meva activitat docent.

Aleshores, quan ja no formava part d’aquell món i em vaig dedicar a seguir escrivint amb més intensitat, vaig anar veient que el panorama de les diferents generacions d’adolescents anava més enllà. Joves asseguts en grup dedicant el seu món a la pantalla del seu telèfon mòbil. Sense conversar a penes amb els companys del seu voltant.

I es van saber els resultats dels informes (PISA). Cada cop pitjors. Feia temps que era conscient que es puntuaven amb nota uns treballs de recerca o universitaris que no tenien res a veure amb els que es feien anys enrere, abans que es permetés que l’ESO s’instaurés en l’ensenyament.

Què ha passat amb el pèndol? L’interès pels valors que abans eren importants, com la llengua pròpia, s’ha perdut. Potser la llei del pèndol només funciona pels moviments literaris o pels canvis socials i polítics.

Quan el pèndol es gronxi un altre cop, ¿inclourà recuperar dins dels canvis socials el valors per l’amistat sincera de la lectura, per la imaginació, pel respecte, per l’interès per la conversa i el saber, pel passat històric que ens instrueix; també per l’art, el teatre, la poesia i la novel·la que et traslladen a mons inaudits?     

Penso en els anys 70, llunyans i fructífers, quan érem noies adolescents i joves que volíem trencar amb l’ideal burgès de ser dones de sa casa i estudiar i treballar equiparant-nos als homes. Tots plegats teníem interès pel futur i vivíem un present ple d’objectius. Les dones, joves que representàvem la tercera onada del feminisme durant el segle XX, vam lluitar i aconseguírem els nostres objectius.

El temps s’escola a un ritme trepidant. Oblido el pèndol i el seu balanceig. Sento llàstima rumiant en un futur que ja és aquí i em sento impotent perquè percebo que he predicat en el desert.

                                                                           

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga, escriptora, catedràtica emèrita de Llengua Catalana i Literatura.

*foto de Xúlio Ricardo Trigo

Cloenda de l'Any Xavier Amorós a Pradell

 Cloenda de l'Any Xavier Amorós a Pradell,  5/10/2023



Enguany, 2023, Any Xavier Amorós, ha estat i està essent, un any farcit d'actes culturals per commemorar el seu centenari. Durant aquests mesos he tingut, permanentment, la sensació d'agradable sorpresa per la resposta espontània de tantes entitats i persones reusenques que han organitzat magnífics espectacles teatrals, funcions, rutes, adaptacions musicals, representacions, lectures, sobre l'obra i la persona del nostre pare, amb un treball acurat i, sobretot, amb la gran estima i sentiment que emana de tots aquells que organitzen i hi participen. En nom del pare, i nostre, dono les gràcies a totes aquestes persones que treballen per aconseguir aquests fantàstics resultats. 

El pare estimava Reus, coneixia el Reus i els reusencs dels temps estranys, dels anteriors i dels posteriors, per  això va escriure sobre esdeveniments, fets, anècdotes, persones i personatges, des de la seva mirada observadora de botiguer, d'escriptor, de cronista, de gran conversador, d'intèrpret, a la ràdio, als escenaris...

El pare estimava Reus i estimava Pradell, poble del seu pare Rodolf Amorós Cabré i del seu avi Quico, que tenia un dels dos forns del poble i l'estanc dins de la botigueta de queviures, i que va ser alcalde en uns moments difícils, quan la fil•loxera "va deixar el poble esclafat", com diu el meu pare a les seves memòries novel·lades.

Ell estimava el Pradell que va fer seu, no només a través del seu pare, que poques vegades va poder tornar-hi perquè als onze anys va baixar a Reus a treballar i s'hi va quedar, sinó per les seves pròpies vivències al poble, on va viure uns mesos durant la guerra, quan tenia quinze anys, el 1938. Aquests mesos el van omplir d'experiències que mai no va oblidar.

Sempre que sortia en cotxe, sempre que viatjava, observava l'entorn d'on anava, es fixava en el paisatge, en els arbres esponerosos que no passen set, en els que en pateixen, en l'herba, en els arbustos, en els turons, en els majestuosos pics de les muntanyes més altes, en els boscos.

Identificava Pradell amb la terra. "Humilment m'arrecero/ a l'ombra del meu pare/ i em confonc amb la terra", diu. El pare estimava la Mola, els marges de pedra seca, el tros de la Coma on tenien una font que rajava sempre, la casa pairal de Cal Quico, Cal Joan Isabel perquè era la casa pairal de la seva àvia Magdalena, els carrers i els camps de Pradell.

Ara, que hem començat la tardor i enfilem el final de l'Any Xavier Amorós, celebrem aquest acte per recordar-lo aquí, a Pradell, el poble que el va fer Fill Adoptiu i una Biblioteca. I em fa molt feliç perquè, a través del meu pare, a través de les nostres llargues converses sobre Pradell, especialment en aquests darrers anys, perquè ell i jo volíem que pogués conservar tots els detalls que guardava a la seva memòria, sobre els seus records del Pradell d'aquell temps. Deia, doncs, que a través del meu pare, jo també estimo Pradell, ja que, al cap i a la fi, una petita part de mi, també és de Pradell de la Teixeta.

Maria Lluïsa Amorós  



                                         

*La foto de l'encapçalament correspon a l'espectacle "Pradell com a refugi" de Projecte Ingenu. Pradell de la Teixeta. @RamonTàpias

 

L'Any Xavier Amorós Solà. Reus 1923 - 2022

 

L’Any Xavier Amorós Solà. Reus 1923 – 2022



Una tarda de finals de maig del 2022 el meu pare va rebre una visita: l’alcalde de Reus, Carles Pellicer; el regidor de cultura, Daniel Recasens i el president del Centre de Lectura, Lluís Miquel Pérez. Li van comunicar que el 2023 seria l’Any Xavier Amorós. Ell va morir el juliol de 2022 i a la tardor vaig saber que jo en seria la comissària, la qual cosa, per a mi, va ser un honor.

I el 2023 ha estat l’any Xavier Amorós, escriptor i Fill Il·lustre de Reus.

Com a filla i comissària, he de dir que estic contenta i satisfeta perquè aquests mesos han estat plens d’actes entranyables. La resposta de la ciutat de Reus va ser entusiasta. Es van organitzar tot tipus d’homenatges literaris als quals hi vaig assistir i en molts hi vaig col·laborar d’una manera o altra. He constatat que el meu pare era estimat per molta gent, ja que les activitats estaven fetes amb il·lusió. El pare era un home cordial. L’escriptor i historiador Joaquim Molas l’havia definit: Amorós és tal com escriu. És a dir: reposat i afable, reflexiu i directe, dubitatiu i fervorós, amb una tornada, com de tennis, irònica, i amb una rialla sempre a punt de rebentar.

Hem gaudit amb xerrades i lectures en entitats culturals, especialment al Centre de Lectura, també als “Amics de Reus” i a Santa Llúcia. Hem fruït amb homenatges com el tast de vins dels Cellers Sant Rafael de Pradell de la Teixeta. Ens hem delectat amb representacions teatrals: “I jo et diria Amorós: homenatge sensible, visual i sonor” a càrrec de Rosa Mateu i Pau Terol al teatre Bartrina. “Sòroma” a càrrec de Francesc Cerro-Ferran i Albert Galcerà al teatre Fortuny. “Pradell com a refugi” a càrrec de la companyia “projecte ingenu” dirigit per Marc Chornet, representat a Pradell de la Teixeta. “Guardeu-me la paraula”, companyia “El Trole”, a càrrec d’Antoni Nomen, Ramon Llop i Quim Besora al teatre Bartrina. També vam conversar d’Amorós amb Xavier Graset al seu programa “Més 3/24” a TV3, Josep Murgades, Xavier Amorós Corbella i jo mateixa, com a comissària.

Xavier Amorós estimava el teatre. De petit cada setmana anava al Fortuny amb els seus pares on tenien una llotja llogada. Va fer teatre des de molt jove. Amb el pare en parlàvem, de teatre. Del doctor Vallespinosa, de Figuretes de vidre, de La Cantant Calba... Del seu interès per portar a la programació del teatre Fortuny obres de qualitat, especialment en català i que mostressin un teatre modern i compromès amb la societat del moment. Vull esmentar que el 1963 va venir la Companyia d’Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, amb “Primera Història d’Esther” de Salvador Espriu. Xavier Amorós fa una crònica d’aquella nit a “Temps Estranys”. Un relat deliciós amb anècdota inclosa, que reflecteix una part de la societat de l’època.

Ell no ha pogut veure les representacions i interpretacions que s’ha fet enguany sobre la seva obra literària. S’hauria sentit molt feliç, com quan el 1981 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, sota la direcció de Ramon Tàpias, vam representar “No trenqueu avellanes amb les dents” basat en poemes i textos de Xavier Amorós. I també quan l’octubre de 2003, La Vitxeta va representar “Temps estranys” basada en l’obra de Xavier Amorós. Dirigida per Dolors Juanpere i amb escenografia de Ramon Tàpias.

S’han fet actuacions variades. La marató de lectura de textos el dia de Sant Jordi; conferències com la d’Isabel Martínez, la de Xavier Amorós Corbella, la de Toni Orensanz, i d’altres. Actes literaris, diversos i variats; programes de ràdio com “Els records ens diverteixen”, recuperació de les converses entre Xavier Amorós i Maria Tarragó, a La Nova Ràdio; la Ruta literària de Fito Luri. Aquests, i molts més homenatges .

Com a final de l’Any Xavier Amorós, el 23 de novembre, l’Ajuntament de Reus va fer l’acte de descoberta de la placa commemorativa a la casa on va néixer. Carrer Llovera, 17.

Agraeixo als organitzadors i participants de totes aquestes activitats i al públic que hi ha assistit per celebrar el centenari de Xavier Amorós. També el meu reconeixement a la feina duta a terme pel departament de cultura de l’Ajuntament de Reus amb Dani Recasens al capdavant i a la Biblioteca Central Xavier Amorós amb Cristina Garreta com a cap.

Ell estimava la seva ciutat, Reus. I, a través de la seva obra, sempre ens acompanyarà. Gràcies per no oblidar-lo.

 

Maria Lluïsa Amorós.                                                                                                            

Filòloga, escriptora, catedràtica emèrita de Llengua Catalana i Literatura, comissària de l’Any Xavier Amorós.

 

 (Publicat a Diari de Tarragona, La Tribuna. 9 de gener de 2024).

 

Bon Nadal

Us desitjo unes bones festes nadalenques mitjançant uns versos del meu pare 🎅

He triat aquest poema perquè el recordo recitant-lo a casa, i quan el llegeixo és com si el sentís.

Maria Lluïsa Amorós, comissària #AnyXavierAmorós


Nadalenca

"A dintre un portal,

prop d'una establia,

nasqué Jesuset,

el fill de Maria.

No duia mantells

d'or i pedreria,

que per tot vestit

la palla el cobria.

Per corona al front

els estels tenia,

per ceptre, en la mà

el sol del migdia.

I un àngel cantant

la gran melodia

de l'Amor etern

a Jesús dormia.


Deixeu-m'hi anar

fins a l'establia.

Trobaré un estel

que em farà de guia.

Deixeu-me gaudir

l'alta companyia:

com que sóc infant

jo amb ell jugaria.

Si plorés de fred

amb mi no en tindria,

que dintre el meu cor

Jesús dormiria."


                                  Xavier Amorós Solà (1923-2022)


 

De quan Jesús era infant

Fragment d'una nota de premsa del Diari de Reus de l'any 1935 sobre un Xavier Amorós de 12 anys, elogiant la seva interpretació com a Jesús. El teatre li va agradar sempre, des de petit va interpretar-ne. De gran, va participar i actuar al Teatre de Cambra del Centre de Lectura amb el seu amic, el doctor Vallespinosa, ("Figuretes de vidre" de Tennessee Williams, traduïda al català pel mateix Vallespinosa). També amb els joves de l'Agrupació Pericial i els Amics del Teatre al Teatre Fortuny van portar obres significatives, com "Primera Història d'Esther" de Salvador Espriu i d'altres...

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora, comissària Any Xavier Amorós

*dibuix caricatura d'en Bon


"De quan Jesús era infant"

..."A les sis de la tarda, al saló d'actes del Col·legi estava completament abarrotat de convidats a fi d'assistir a les representacions natzarenes anunciades. 
"Els Reis d'Orient o la Visió de Fra Lleonart", escenificació interpretada per joves pertanyents a la Secció Dramàtica, fou molt aplaudida. Fou premiat amb sorollosos aplaudiments el nen Eugeni Callizo pel sentiment esmerçat en la declamació de la poesia "La inmaculada". Una seccioneta de noiets feren les delícies de la multitud en la interpretació dels quadrets "El jardí de Natzaret", "Visió de Jesús" i "De quan Jesús era infant". L'actuació dels novells i candorosos actors fou molt elogiada, mereixent entre tots especial menció el nen Xavier Amorós en el paper de Jesús qui feu arrencar llàgrimes de tendresa"...

 

*Diari de Reus, divendres 18 de gener de 1935




El petit heroi

Transcripció d'un conte que va escriure el meu pare, Xavier Amorós, als 11 anys, el 1934, quan feia 1r curs al col·legi del "Padres" de la Sagrada Família, ubicat a l'actual carrer Ample de Reus. Es va publicar a "Aules".

Parlem de l'època de la República. La llengua catalana era ben vigent a l'ensenyament.

“El petit heroi

En les regions fredes que ocupen bon tros del Nord d'Amèrica, vivia un pobre acompanyat de son fill i d'un bonic gos de Terranova en una cabana pròpia d'aquelles regions.

El noi, quan son pare marxava de cacera per vendre després les pells, es quedava sol a la cabana puix el gos també acompanyava a son pare.

Quan la caça no abundava, el pare es dedicava a fer llenya venent-la després per poder viure, a la qual tasca l'ajudava el seu fill amb tot el braó que els seus pocs anys li permetien. Un dia però que el seu pare era a vendre unes pells de llop que aquells dies abundaven per aquells boscos, tardà molt.

Podeu contar l'espaordiment que sentia el noi, i el qual es multiplicà en veure el gos que venia amb una agitació molt vistosa. El noi el seguí però el que va veure el va horroritzar: son pare es defensava davant una escomesa d'una desena de llops famèlics.

Quan veié allò, sense pensar-s'hi gens anà a buscar el fusell sobrer de son pare, el carregà i disparà uns trets amb els quals matà dos d'ells i en ferí algun altre i els restants fugiren. Així com pogué arrossegà el seu pare fins a la cabana, on aviat es guarí de les ferides gràcies a la insistencia amb què son fill l'assistí.

F. Xavier Amorós Solà (edat 11 anys)

Alumne de 1er curs”.

 

Publicat a:  Aules, 15/12/1934, p. 11 / Biblioteques Municipals de Reus.


   

  

Cloenda Any Amorós, agraïments

 

Cloenda Any Amorós

Agraïments a tothom que d'una manera o altra s'ha implicat en actes per commemorar l' #anyxavieramoróssolà Molt agraïts a totes aquestes persones i a les entitats públiques i privades que ho han fet possible.

 

Des que el meu pare va rebre la visita de Carles Pellicer, alcalde, Daniel Recasens, regidor de cultura i Lluís M. Pérez, president del Centre de Lectura, per comunicar-li que l’any següent, 2023, en què ell compliria els 100 anys, seria la celebració de l’Any Xavier Amorós, ha transcorregut temps.

Enguany, 2023, s’ha commemorat el seu centenari i vaig tenir l’honor que em nomenessin Comissària.

La resposta de la ciutat de Reus ha estat gairebé unànime: durant tots aquests mesos, des que es va iniciar l’Any Xavier Amorós, s’han organitzat i realitzat tot tipus d’actes literaris, des de diverses entitats, amb persones al capdavant que preparaven les actuacions i celebracions des de diferents vessants, individualment, o en grups més reduïts, joves i grans.

En vull fer referència. Són abundants i cadascun amb resultats fantàstics, entranyables, espectacles, representacions dutes a terme amb il·lusió. Des de xerrades i lectures de textos en entitats culturals com El Centre de Lectura i el monogràfic de La Revista del Centre, dirigida per Agnès Toda; També actes amb conferència i lectures al centre d’Amics de Reus, o “Santa Llúcia”(“Nou poemes i un epíleg” poemes musicalitzats). La lectura dramatitzada (poesia i articles) de l’actor David Bagès a l’Arxiu Municipal. L’homenatge a Xavier Amorós de Pradell de la Teixeta que es va fer a la Llotja de Reus amb tast de vins dels Cellers Sant Rafel de Pradell: “Enyoro la terra: el Pradell de sempre”.

Espectacles teatrals com “I jo et diria Amorós: homenatge sensible, visual i sonor” (a càrrec de Rosa Mateu i Pau Terol, Teatre Bartrina). “Sòroma” ( a càrrec de Francesc Cerro-Ferran i Albert Galcerà, Teatre Fortuny). “Pradell com a refugi” a càrrec de la companyia “Projecte Ingenu” (dirigit per Marc Chornet), representat a Pradell de la Teixeta a la cloenda de l’Any Amorós organitzada per Lurdes Malgrat, Directora dels Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya a Tarragona i Lourdes Aluja, alcaldessa de Pradell. I  “Guardeu-me la paraula” a càrrec de la companyia El Trole sota la direcció d’A. Nomen, R. Llop i Quim Besora. Teatre Bartrina).

Marató de lectura de textos de Xavier Amorós el dia de Sant Jordi. Conferències: “Descobrint Les Amèriques i altres botigues del Reus d’abans” a càrrec d’Isabel Martínez a la Cambra de Comerç. “Subterranis arams” espectacle de Francesc Cerro-Ferran i “Una lectura de la seva poesia” a càrrec del meu germà Xavier Amorós Corbella al teatre Fortuny. “Converses amb el pare” xerrada que vaig fer al Centre de Lectura. “Retorn als orígens. L’Amorós de Pradell” conferència de Toni Orensanz a la Biblioteca Pere Anguera.

Actes literaris a centres cívics, ”XII Tarda literària Xavier Amorós Solà” al Centre cívic Llevant i “El món literari de Xavier Amorós” “Conferència inaugural del curs 2023-2024 al Centre cívic Migjorn.

Programes de ràdio, La Nova Ràdio (Agnès Toda i David Fernàndez) que van recuperar un programa de ràdio “Els records ens diverteixen” (converses entre Xavier Amorós i Maria Tarragó).

Lectures de textos a càrrec dels alumnes del Taller de Lectura en Veu alta “Amb afecte, Amorós”. “Sopar Amorós”, lectura de textos del Taller Lectura en Veu Alta i Safareig poètic.

Homenatge a Xavier Amorós, Final de la Poetry slam “Som Amorós” (Salva Soler i Fetitxe 13)

“Nit de Glosa”, “cançó improvisada amb estils d’arreu dels Països Catalans”, espectacles amb adaptacions de textos de Xavier Amorós per part de grups de joves.

La ruta musical de Fito Luri “Passos de Xavier Amorós” amb textos personalitzats basats en els d’Amorós i música pròpia.

Com podeu veure, els homenatges són variats i atractius.

Vull deixar palès el meu reconeixement per la feina duta a terme pel Departament de Cultura de l’Ajuntament de Reus amb Dani Recasens com a cap. També el meu agraïment a la feina feta durant tot l’Any per la Biblioteca Central Xavier Amorós amb Cristina Garreta al capdavant.

Durant aquest temps he pogut copsar la gran estima que es percep cap a Xavier Amorós en tots aquests actes, des dels seus organitzadors i participants fins al públic que hi ha assistit.

Agraeixo, en nom del meu pare i de la meva família, la iniciativa de l’Ajuntament de Reus i del Centre de Lectura d’haver volgut commemorar el seu centenari. Vosaltres també sabeu com l‘estimava la seva ciutat, Reus, Xavier Amorós.

Els que el vàreu conèixer sabeu que ell sempre hi era; a Les Amèriques o a casa seva, per mantenir una conversa amb tots els que el visitaven per consultar-li records que guardava en la seva memòria minuciosa o per demanar-li la seva participació en tot allò que li era possible.

Mil gràcies per no haver-lo oblidat.

 

                                                                                   Maria Lluïsa Amorós

escriptora i filòloga, catedràtica emèrita de Llengua Catalana i Literatura, comissària #AnyXavierAmorós 

Diari de Tarragona 5/12/2023 ➡ aquí 

#LaFurgo | Cloenda de l'Any Xavier Amorós


entrevista #LaFurgo  Ràdio Ciutat de Tarragona

amb @mlluisaamorós  comissària "Any Xavier Amorós" , filòloga i escriptora, catedràtica emèrita de Llengua Catalana i Literatura.


Homenatge a Xavier Amorós. El més amic de Reus 2018

 Homenatge a Xavier Amorós. El més amic de Reus 2018

Acte celebrat a Els Amics de Reus, 10 de juny de 2019


Tots recordem moments de la nostra infantesa viscuts amb els pares. En tinc, de molt antics, de la mare i del pare, com la imatge del primer cop que m'havien deixat uns dies a casa dels avis perquè van anar de viatge, i en tornar van trucar a la porta: els veig a tots dos somrients, inclinats cap a la nena que jo era, plens d'il·lusió pel retrobament. No oblido l'escena, com tampoc el nino i les sabates vermelles que em van portar com a regal, perquè eren diferents i perquè en aquella època no en teníem gaires, de regals.

Però avui m'heu demanat que us expliqui alguna anècdota de la relació pare- filla Amorós.

El més antic que tinc amb el pare són les cançons que em cantava perquè m'adormís, després que la mare hagués passat una bona estona intentant-ho amb la meva cançó preferida: "El general Bum Bum". Sé del cert que encara era al bressol de baranes i que només tenia uns dos anys i mig, però encara puc sentir la veu del pare, entreveient-lo en la penombra de la cambra, abocat al llitet, modulant El Manisero d' Antonio Machin: "Maní, si te quieres por el pico divertir cómete un cucurruchito de maní." o el Baión del gato del Trio Guadalajara, que incloïa els miols del gat amb ritme; cançó que li demanava una i altra vegada.

No sé des que quan m'han agradat els gats, crec que des de sempre, tot i que en aquells temps el més proper que tenia era la Filomena, la gata que vivia a Les Amèriques, la botiga. Jo solia acompanyar el pare els diumenges a la tarda a donar menjar a la Filomena. Després ens hi quedàvem. Ell escrivia a la taula del despatx i jo jugava amb els paraigües que tenien mànecs interessants: un cap de fox terrier, un cap d'ànec, un senyor amb barret... La botiga silenciosa i buida, tenia moltes distraccions per a mi i no amoïnava el pare que estava enfeinat amb la poesia.

Quan va néixer el meu germà Xavier, el pare i jo durant un temps vam protagonitzar aventures fascinants entre els llargs taulells i les peces de roba immenses de la botiga. Aquella primavera de 1960 també anàvem plegats a Salou i jugàvem per la platja gairebé solitària entre les dunes de sorra daurada i en alguna de les terrasses de les casetes de fusta. El pare, que sempre estava enfeinat, havia prioritzat la meva companyia perquè jo no em sentís sola, ja que aleshores la mare estava molt ocupada amb el nen petit.

Em vaig divertir molt aquella temporada amb el pare, va ser una dedicació exclusiva, esplèndida i inesperada ja que en cap moment no m'havia recat compartir la mare amb el meu germà.

En realitat no em va estranyar que aquells mesos el pare estigués tant per mi, perquè les meves actuacions amb ell venien de lluny. Des de molt petita havíem anat tots dos junts a veure els gegants. Aleshores només sortien per Corpus i per Sant Pere: el Vitxet, la Vitxeta, els japonesos, els moros indis i la mulassa. L'emoció que jo sentia en veure'ls avançant amb el seu pas elegant pels carrers de Reus, en escoltar la música de les gralles i contemplar-los giravoltant al so del valset, no l'he oblidat.

Alguna vegada he parlat de la nostra fidelitat (pare i filla) als gegants, l'any passat per Sant Pere es va publicar a la Revista de Reus NW una breu ressenya meva recordant la meva festa major. Us la llegiré:

Feia bon temps, les orenetes xisclaven, però aquell dia no les sentia. El pare i jo caminàvem de pressa, anàvem a esperar els gegants al local de l'Hospital on dormien. Tret de la seva breu aparició per Corpus, el 28 de juny sortien, esplendorosos, al carrer. Aleshores començàvem el recorregut per Reus darrere de les quatre parelles de gegants, la mulassa i els grallers. Si es repartien, nosaltres seguíem els Vitxets pels carrerons; el pare tocava algun acord de la música amb una mena de flauta de fira, Don Nicanor, i jo anava joiosa al seu costat.

Eren dos dies intensos d'acompanyar-los. El dia 29, Sant Pere, ens situàvem al final de la processó, escortant els gegants. El pare em duia a coll-i-be i jo continuava gaudint, plena de felicitat, de la meva particular Festa Major.

Moltes vegades tinc present el pis del raval de Jesús on vam viure durant els meus primers onze anys. Era ampli, lluminós; a la taula del menjador el pare escrivia versos en una llibreta gran, amb la seva ploma estilogràfica. Jo l'interrompia demanant-li que em dibuixés els gegants, i ho feia. Els gegants i la mulassa. També em recitava poemes que m'encantaven, un de Rubén Dario que em feia sentir protagonista: "Margarita, està linda la mar, y el viento lleva esencia sutil de azahar." I un altre de García Lorca "El lagarto y la lagarta, con delantalitos blancos. Han perdido sin querer su anillo de desposados".

Els pares es reunien amb els seus amics, segurament diumenges a la tarda, amb els Ballart i els Domènech. Berenaven, parlaven, i nosaltres, els fills, jugàvem. La Catalina Hernàndez de Ballart, que era especialment enraonadora, un dia va dir la frase que inicia el poema "De societat". Era un temps plàcid, estranyament tranquil.

De coses per contar, n'hi ha moltes, com l'època trista que vaig estar malalta i el pare i jo havíem d'anar de tant en tant a Barcelona al metge, fins que finalment vam saber que tot allò de la malaltia gravíssima que m'havia diagnosticat aquell metge, era una equivocació del personatge que no havia volgut rectificar perquè es considerava il·lustre i infal·lible i no va reconèixer que s'havia equivocat. Un comentaria oportú de l'ajudant va fer que anéssim a consultar un altre metge, també barceloní, i va assegurar que no estava malalta. Havien estat uns mesos llargs i feixucs. En sortir de la visita era l'hora de dinar, vam caminar fins als carrerons del barri vell i el pare i jo vam anar a celebrar la notícia en una taverna de l'època, d'ambient fosc i novel·lesc, plena de sentors abellidores. Com a revenja a les prohibicions, vam menjar un guisat consistent que no em va fer cap mal.

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora


La meva obre literària ▶


La visita

La visita 

Relat publicat a la revista NW Reus, gener 2020.




Feia estona que el telèfon sonava a la sala d'estar però no tenia ganes de córrer per agafar-lo. Al cap d'uns segons va sentir la veu de la Mariona que entrava a la cuina per dir-li "No he arribat a temps. S'han cansat de trucar".

Va fer-li un breu somriure i va continuar preparant els macarrons. L'hora de dinar era sempre caòtica, els nens arribaven de l'escola amb gana i encara que sempre es proposava aixecar-se a les set per deixar el menjar fet abans de marxar a la feina, mai no ho aconseguia. Va obrir la finestra i va veure que la prunera estava plena de flors i els arbustos començaven a treure brots. Feia un dia radiant de primavera. Sentia la cridòria dels seus fills al jardí mentre cuinava i mentre anava repetint la lletania quotidiana, sempre el mateix: que es rentessin les mans, que es fessin el llit, que paressin taula, que no deixessin entrar el gos amb les potes brutes...

Es van asseure a dinar amb el temps just. En acabar, la canalla va agafar la motxilla per tornar a l'escola i quan ella els recordà que s'havien de rentar les dents, ja obrien la porta. La Mariona va ser l'última a sortir i la seva veu havia quedat penjada per l'aire "S'ha fet tard, mare".

"És inevitable, cada dia s'hi fa", va pensar. Potser era culpa d'ella, perquè era bastant desorganitzada.

Va donar un cop d'ull a la plàtera, encara quedaven prou macarrons amb carn picada per al seu home, no caldria que li fes un segon plat. Els va posar al forn, va veure que els nens havien deixat els plats a la pica, els va entrar al rentavaixelles i se'n va anar a la saleta a treballar.

Tenia dues feines, al matí de recepcionista en un centre mèdic i a la tarda es dedicava a les traduccions. No guanyava gaire però així completava el sou d'en Toni. En acabar l'institut l'any 1988, ja festejaven. Ella estudiava a l'Escola Oficial d'Idiomes que havien obert a Tarragona feia poc. Ell feia Ciències Econòmiques a Barcelona. Segurament, si no hagués quedat embarassada abans d'hora, en Toni hauria acabat la carrera. Li quedaven unes assignatures que pensava fer durant el curs següent, però a casa de la Cèlia van voler que es casessin i van haver d'espavilar-se. El pare d'en Toni el va col·locar al despatx del negoci, no cobrava gaire però de moment ja els anava bé, la seva intenció era que fos provisional perquè es volia anar examinant del que li faltava i quan tingués el títol buscaria una feina millor.

Va néixer la Carla i ella es va sentir desbordada: la criatura, la cuina, la roba, la neteja... En Toni l'ajudava, feien el que podien però el desordre els acompanyava. Quan van portar la nena a la guarderia semblava que tot s'havia assentat, ella treballava i havien agafat el ritme. Decidiren que amb el que guanyava la Cèlia podrien passar mentre ell acabava la carrera. Malgrat que el projecte no va arribar fins al final, perquè un bon dia es va adonar que tornava a estar embarassada i, quan va arribar en Bruno, en Toni va haver de tornar a treballar al despatx del seu pare.

Un altre cop trucava el telèfon. Potser era en Toni que l'avisava que no venia a dinar.

-Cèlia?

Va quedar sense alè, li havia semblat que era...

-Sóc el teu cosí, en Joan.

Quan va penjar va ser incapaç de continuar la traducció que estava fent. Un munt de pensaments li van venir a la ment de forma trepidant, la infantesa, el grup de cosins, els jocs... Amb en Joan no s'havien vist des que eren molt joves, ni tan sols va venir al seu casament perquè no van convidar a penes ningú. Ells dos eren els cosins més propers, d'edats semblants, els que organitzaven els jocs, els que tenien més afinitats, i durant tots aquells anys semblava que s'haguessin oblidat l'un de l'altre. El dijous venia a Reus a visitar-la; al matí, per feina, havia d'anar a Tarragona.

Havien quedat per dinar. Estava encantada, tantes coses que s'havien d'explicar, tantes coses que recordarien. No li havia proposat convidar-lo a casa seva, hi hauria els nens que havien de tornar a l'escola de seguida després de dinar, i en Toni, que arribava molt més tard... Va fer un cop d'ull al seu entorn: el sofà amb la tapisseria gastada estava massa afonat, la prestatgeria presentava uns quants llibres col·locats sense gràcia, una nina despentinada i descolorida que havia estat de la Carla i després de la Mariona, soldats d'en Bruno que ja no li servien perquè estaven lesionats, un plec de papers que tan sols eren rebuts de la llum, el telèfon, el gas, i una capa de pols consistent que donava un to boirós a tots els elements... Els quadres penjats a la paret, heretats dels avis d'en Toni, eren de mal gust; feia temps que els volien canviar per uns dibuixos a llapis que els havien regalat quan es van casar, però abans havien de treure el paper de la paret i pintar-la, perquè en despenjar les pintures es notava el senyal, el sol s'havia menjat el color del paper i sota dels marcs encara es conservava intens. El contrast era fort i es veuria massa. Algunes de les rajoles del terra, velles, estaven trencades; el vidre d'una finestra tenia una fissura en un costat... L'escala que conduïa al pis de dalt estava plena de sabates dels nens repartides en cada graó com si fossin en un aparador. És clar que podia dedicar la tarda de dimecres a netejar i endreçar en lloc de fer les traduccions que sempre corrien pressa, però ho desestimà. No, ella i en Joan menjarien fora, preferia sortir de casa, així canviaria d'aires.

Acabats de casar van anar a viure als xalets Quintana en una casa petita amb un tros de jardí. Els pares d'en Toni li havien regalat. Havia estat dels avis. A la Cèlia li agradava, al davant hi havia el jardí amb un breu camí que arribava fins a la porta, tenia el mateix aire que les casetes angleses dels contes que llegia una i altra vegada quan era una nena. Al darrere, un pati que ara destinaven a estendre la bugada i on hi havia la caseta del gos i la major part d'estris dels nens: bicicletes, una piscina de plàstic, la cuineta, pilotes... Aleshores s'hi havien instal·lat il·lusionats, la casa estava vella i la intenció era anar-la arreglant, però en néixer la Carla van començar les despeses, al cap d'un any va aparèixer en Bruno i després d'ell la Mariona només va trigar un i mig més. Havien anat fent els arranjaments imprescindibles, poca cosa, fins i tot havien aprofitat molts mobles dels que hi havia. Va arribar un moment que l'habitatge va deixar de ser idíl·lic; per molt que netegessin o es proposessin endreçar, no lluïa. Al començament la seva mare havia intentat posar cullerada amb el tema de l'ordre i la neteja però ella s'havia negat a deixar que s'introduís en la seva vida, a casa seva. Els sogres tampoc no els visitaven. Al principi, en néixer la Carla, hi anaven, però quan ella es va adonar que feien comentaris en veu baixa a en Toni mentre observaven el desordre, va dir al seu marit que no volia més visites familiars. No els convidava mai, ni als uns ni als altres, ni per festes nadalenques, ni pels naixements dels nens, ni pels aniversaris. En Toni havia estat un home ordenat i metòdic, però es va habituar al cosmos familiar.

Ella estimava el seu marit i sabia estar per ell per sobre de tot. El feia feliç i potser per això en Toni s'havia adaptat sense problemes a la vida amb els tres nens, la casa poc confortable, el menjar improvisat, el gos, la roba sense planxar, i les traduccions d'última hora que feien que la Cèlia es desentengués d'ells durant tota una tarda mentre es concentrava treballant tancada a la sala d'estar. Quan sovintejava aquesta situació i ella se n'adonava, un vespre portava els nens a dormir aviat, els explicava un conte i tancava el llum. Llavors preparava un sopar especial per a ells dos, parava taula amb espelmes, un gerro amb flors acabades de tallar del jardí i assaborien els plats cuinats amorosament i la copa de vi; després posaven música suau, ballaven i s'estimaven com si encara fossin els mateixos joves de feia deu anys.

Al seu cosí Joan li agradava viatjar. Era cordial i s'interessava per la història, per l'art, per l'origen i el final de la vida... Havia estudiat quatre o cinc carreres universitàries. La primera, dret, va ser la que li va servir per a la seva feina; va fer una oposició de les més difícils i va treure el número u de tot l'Estat. Les altres les feia per informar-se, per satisfer la seva curiositat. Tenia una memòria excepcional, no li calia estudiar, només escoltar i llegir i treia uns resultats extraordinaris, però mai no va envanir-se d'aquest do que tenia.

Quan eren més joves i encara tenien contacte, li enviava postals des de llocs que visitava i que ella trobava meravellosos: necròpolis etrusques, les piràmides d'Egipte, la Índia, Herculano i Pompeia, les truculentes catacumbes de Palermo i molts altres indrets d'Orient o alguns del quals ella ja no sabia ben bé on paraven.

La relació entre ells venia des que eren petits; en Joan no vivia a Reus però cada estiu ell, en Marcel i la seva mare, s'instal·laven dos mesos a casa dels avis perquè el seu pare viatjava molt. Llavors era quan es reunien al terrat de casa de l'àvia i organitzaven jocs farcits d'aventures. La Cèlia era la cosina gran, després seguien en Joan, la Sara, en Marcel, l'Edgar i en Xavier. Havien transformat el quartet del safareig en una cabana que era refugi dels pirates; el terrat estava ple de plantes que l'àvia cuidava amorosament i ells van acabar de decorar-lo amb trossos vells de llençols blancs que pintaven i tota mena d'andròmines que servien d'escenari per a les seves històries. Els dos més petits feien allò que en Joan i la Cèlia els deien, però la Sara no es conformava a ser una subordinada i volia tenir un paper més destacat, per això buscava la complicitat del germà d'en Joan, en Marcel, per portar-los la contrària; però en Marcel era un nen pacífic i preferia el tarannà de l'Edgar i en Xavier.

L'únic animal que formava part de la colla era una tortuga bastant grossa, que no se sabia com havia aparegut al terrat i que l'àvia alimentava amb fulls d'enciam. La tortuga -que no tenia nom- es distreia observant els seus jocs des de l'ombra de dos testos amb geranis.

La Cèlia, aquella tarda, va recordar moltes anècdotes d'aquella època, també el dia que la Sara es va enfadar amb ells i va llançar amb ràbia una bola de fusta del joc de bitlles. La tortuga havia sortit del seu amagatall i caminava lentament pel mig del terrat. El llançament de la Sara la va encertar de ple. Va ser un cop fort a la closca. Tots van quedar impressionats en veure la part central de la closca trencada i van anar a demanar auxili a l'àvia que va pujar amb la mercromina per guarir-la. Des d'aquell dia, la tortuga, no apareixia quan els nens pujaven al terrat.

Va arribar el dijous i el dinar amb en Joan. Abans d'anar a treballar, la Cèlia es va vestir i pentinar amb més atenció que els altres dies. Havien quedat a la Plaça de Prim a dos quarts de dues i en plegar de la feina no tindria temps de passar per casa. Aquell matí els nens van marxar a l'escola i ella va sortir poc després, va tancar la reixa del jardí i, des d'allà, va fer un cop d'ull a la casa. Continuava semblant-li que tenia un aspecte anglès, com si formés part d'un dels contes que llegia de petita. Va sospirar i començà a caminar. Havia deixat les claus en el lloc secret del jardí que la Carla ja sabia i una amanida d'arròs a la nevera que no calia escalfar, perquè dinessin. En Toni li havia assegurat que sortiria abans del despatx.

Eren gairebé dos quarts quan la Cèlia va baixar les escales del centre mèdic i va córrer cap a sota dels porxos de la plaça. En Joan ja hi era. Estava plantat davant del Teatre Fortuny. Se'l va mirar amb satisfacció, anava ben vestit, era un home interessant, amb un aire misteriós. Va apropar-s'hi i es van fer un petó lleuger, com si fos el començament d'un estiu qualsevol i només fes uns mesos que s'havien trobat per celebrar el Nadal a casa dels avis.

-On anem a dinar?

Van creuar la mirada i la Cèlia es va sentir feliç i entremaliada com si tingués nou anys i estiguessin a punt de començar un dels seus jocs plens d'aventures al terrat de l'àvia que era a pocs metres d'allà on es trobaven.

Maria Lluïsa Amorós          

filòloga i escriptora, catedràtica emèrita de Llengua catalana i Literatura


La meva biografia ▶

*foto de Xulio Ricardo Trigo

Entrada destacada

Soliloqui

  Soliloqui   Tot explicant literatura a les aules de l’institut, parlava de la llei del pèndol en literatura a través del temps. Sobret...

Publicacions populars