#FundacióPasqualMaragall
DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA . Guillem Terribas: Maria Lluïsa Amorós: «Les olors són tan importants...
DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA . Guillem Terribas: Maria Lluïsa Amorós: «Les olors són tan importants...: Presentació a la Llibreria 22. Guillem Terribas, Maria Lluïsa Amorós i Glòria Mas. Maria Lluïsa Amorós presenta aquest dimecres a Girona (...
Quan el passat ets tu
Quan el passat ets tu, és una novel·la emotiva, intimista, en la qual l'autora ens explica el viatge de la Mia per l'univers de la literatura. Un dia la Mia queda atrapada a la llibreria que sovintejava. Aquella llarga nit, sola i desconcertada, l'ajudarà a descobrir el passat, la història de la seva vida, els homes que havia estimat, la soledat de la seva infància, els secrets que havia oblidat.
És una novel·la d'amor en el sentit més ampli, l'amor pels llibres, per la lectura, pels records malgrat que li facin mal, l'amor per l'esperança, l'amor per la Dorothy, l'amor per la vida.
El retrobament amb la memòria que li havia estat arrabassada és el desig per continuar endavant, per no defallir. Endreçarà el seu futur més immediat i lluitarà per no oblidar, per saber qui és i qui ha estat, fins al darrer moment.
#novel·lahistòrica #novel·laliterària #Alzheimer
Ja a les llibreries . Novetat Sant Jordi
 |
| Presentació de la novel·la Quan el passat ets tu, de M.Ll.Amorós al Palau Bofarull, Reus 3/4/25 |
Vora el llac
Vora el llac
“On estava bé
era amb l’àvia Margarida, a la seva casa gran, fosca, de vegades desendreçada,
però agradable.
Els estius amb l’àvia són del records més preuats per mi. En ser a qualsevol part del món, lluny de Barcelona, si em trobo sol, penso en la galeria de l’àvia, amb les arcades i la butaca de vímet, en les golfes, en la calaixera i el llibre de rondalles, en la Júlia, que va ser el meu primer amor, encara que ella no ho sap. No va tornar cap més estiu a Tivissa, i la vaig enyorar. Anys més tard vam veure’ns a Barcelona, però ja no era el mateix.”
Un dels personatges
de la meva novel·la Vora el llac, en
Néstor, reflexiona davant del llac Maggiore contemplant la primera llum del dia
que es reflecteix sobre les barques, sobre les palmeres primes i allargades,
sobre la costa que voreja les aigües quietes del llac.
El dijous passat vaig
recuperar aquesta novel·la, publicada el 1999, perquè vaig anar a Tivissa a
conversar amb els participants del Club de Lectura de la Biblioteca Mestre
Cabré i amb la gent del poble que va voler afegir-se a la tertúlia. Els lectors
havien tornat a donar vida als personatges: la Margarida, republicana que va
marxar a l’exili amb les tres filles petites i el seu home, després de la desfeta
de la guerra civil i que, un cop vídua, torna a Catalunya, perquè un antic
pretendent la va a buscar per instal·lar-la amb les nenes a Tivissa. També vam
recuperar la vida de la Clàudia, una de les filles, i de l’Èlia, la neta. Tres
generacions de dones ben diferents perquè la Claudia, no té la personalitat
d’una mare desinhibida per la seva educació en temps republicà, sinó que ha
crescut en ple franquisme i, com moltes dones de l’època, haurà fet una
involució. Psicològicament sotmesa dins del seu matrimoni concertat amb un home
d’idees afins al règim, no serà capaç de ser la dona forta i lluitadora que va
ser la seva mare, ni rebel com la seva filla Èlia, una noia dels anys 70,
feminista i independitzada des de molt jove, de la generació que protagonitza
els canvis de la societat a partir del Maig del 68, amb la música, la moda,
l’alliberament sexual i l’inconformisme.
Bona part de l’acció
de la novel·la transcorre a Tivissa, vila que ha estat present a la meva vida
des de petita. Uns avantpassats de la meva branca materna eren d’allí. L’antiga
casa del cabaler ha estat habitada les temporades d’estiu per una tia àvia fins
que va morir fa uns anys. Però jo conec la vila, sobretot, pel que he sentit
explicar a la mare ja que, amb la seva família, hi va viure després de la guerra
civil. Jo crec que per a ella i els seus germans, Tivissa va esdevenir el seu
paradís de la infantesa, i això ha fet que pari una atenció especial en els llocs
preuats pels pares quan m’han parlat d’ells.
Durant la meva
adolescència algunes vegades vaig anar a Tivissa a casa de Les Júlies, tres germanes molt estimades per la família de la
mare, i la veritat és que es feien estimar. Tenien una botiga als baixos de
casa seva on venien de tot, davantals, llibretes, arròs, pastes, sopa juliana,
anissos rodons, blancs i enormes, escombres, bacallà sec... se sentia una olor
barrejada, forta, característica. Les
Júlies feien un cóc ràpid que mai més no l’he menjat de tan bo. La Teresa
era la més alegre i divertida, la Dolores cosia molt bé, era afectuosa i
propera amb tothom, i la Llúcia, més reservada.
El personatges de Vora el llac veuen la vila tal com jo
l’he vist.
Com la Margarida que contempla
la vall des de la Baranova.
“Va apropar-se a
l’immens balcó de la plaça de l’Església; es distingia el Priorat, el Montsant,
la mola de Llaberia; corria una brisa agradable, i respirà molt a fons, tancant
els ulls. Tornaria a casa seva i baixaria al jardí, un jardí que ara estava tot
ple d’herbes i descuidat, com quan va arribar; s’havia fet gran i no tenia
humor per plantar, regar, adobar, passar el rasclet... Tampoc no volia llogar
cap pagès perquè li ho fes. Ella només recollia alguns fruits dels que encara
continuaven sortint. Havia estat una dona amb coratge, sempre tirant endavant,
però ara estava cansada, enyorava la companyia d’un home al seu costat, una
paraula, una carícia. Pensà en Fidel, que li havia donat tot i ella no havia
sabut demostrar-li fins a quin punt l’estimava”.
O com en Fidel:
“-Aquí teniu
Tivissa –va dir ell mostrant-la amb un gest, orgullós, esperant que elles
l’admiressin.
Quedava a la
dreta, aixecada, al peu d’una serra, amb un barranc a la base ple d’arbustos i
verd; cases pintades, cases de pedra, teulades de teula. No es veia petita, era
una vila més aviat gran, antigament emmurallada, que conservava encara els
recintes amb els portals.”
El vespre de dijous
passat, a la Biblioteca Mestre Cabré, la ficció de la novel·la es barrejava amb
la realitat, amb preguntes i respostes, amb els comentaris de les senyores que
tornaven a recordar el temps que jugaven amb els fills de ca Nebot de baix que
havien anat a viure al poble temporalment, i les anècdotes que van explicar de
vells avantpassats meus.
Els personatges de Vora el llac no són reals, sí ho és l’entorn, l’escenari, els llocs i les sentors. I el més
autèntic de tot, va ser la calidesa de la magnànima acollida de tots els que em
van acompanyar.
Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora
23 de Novembre 2024
La poma escollida
La poma escollida
...i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.
De vegades tens la sort que la majoria de dies de la teva infantesa hagin estat feliços. L'entorn de casa, les petites converses amb els pares, la lectura, els jocs interpretats i escenificats amb personatges inanimats, el fet i amagar amb els amics de la infància a la plaça dels Màrtirs, els dies que dinava a casa dels avis on l'ànima era l'àvia moderna que gaudia envoltada de nets, amb els quals m'agradava organitzar aventures al terrat; les visites al xalet de l'àvia paterna amb el jardí idealitzat; el col·legi, les amigues.
Després, en arribar l'adolescència, el món se't podia tornar més fosc, una mica més complicat; amors i desamors, amistats agradables o no tant; il·lusions desdibuixades que intentaves que prenguessin forma, els estudis que forjarien el teu futur.
Als divuit anys ja no hi havia ni rastre d'aquella adolescent. Una estada a l'estranger convivint amb gent diferent en tantes coses, el pas per l'Institut i la imminent entrada a la Universitat, havien donat pas a la noia que anava finalitzant una dècada que li havia semblat especialment llarga.
I aleshores ens vam trobar.
Un viatge fortuït a Andorra, un noi de Reus, un Volkswagen escarabat, la pujada al Pas de la Casa i una sorprenent nit de ball només amb ell.
Era l'inici.
La noia imaginativa, somiadora, amant dels llibres i plena de projectes, es va trobar amb aquell jove que emprendria una vida amb ella. Sense dubtes, sense preguntes, amb seguretat i entusiasme, tots dos vam estrenar un camí junts.
No saps per quin motiu els anys passen i passen, tan de pressa que sembla que els hagis viscut sense viure'ls, malgrat que ho hagis fet intensament. I llavors, si t'atures a pensar, veus vivències, a trossos, amb seqüències, amb detalls o de lluny. Però t'acompanyen.
El 18 d'octubre de 1974, després d'un any i mig de separació forçada, va arribar el nostre dia esperat. Era el principi de matinades amb llum blavosa, ocre, amb petits núvols, o nítida. De vespres de color "d'olor de poma", de cel rogenc i foc. També, és clar, dies negres, d'oratge i de tempesta. Molts viatges, racons d'Europa encisadors; a Viena un vals en solitari a la pista de ball d'un saló ple d'un públic que ens veia giravoltar com si voléssim sota els llums de cristall. Projectes consensuats, converses serioses o plenes de riures; la feina de cadascú, la filla tan desitjada; les alegries i els desenganys. Fins que t'adones que fa cinquanta anys que estem junts i que no ens avorrim perquè no hi ha rutina.
Per això ho hem celebrat amb aquells que estimem i que han volgut acompanyar-nos. Molts dels que van venir el dia del nostre casament; la meva mare, els nostres germans, tres tietes, cosins que no podien faltar; l'amiga i la cunyada que també van ser-hi aquell dia de 1974, i aquells que encara no existien, com la nostra filla, els nebots amb les seves parelles i els renebots. Dues cunyades i amics posteriors, i també, en el nostre record, els que ens van acompanyar fa cinquanta anys, aquells que estimàvem i ja no hi són, perquè els anys no transcorren sense conseqüències.
El dinar de celebració, ple de cordialitat, de converses, de calidesa en un entorn fantàstic, familiar i amb bona taula, que quedarà per sempre en la nostra memòria, reforçada amb les precioses fotografies de la nostra neboda. Un 9 de novembre de 2024 que no oblidarem i el tindrem tan present com el llunyà 18 d'octubre de 1974.
I quan ets conscient que has estat al costat del teu home durant cinquanta anys i ell continua essent el company amb qui has compartit tantes coses, per bé i per mal, i encara et brillen els ulls en veure'l, et sents especialment feliç. I tens una mica de temença que et temps continuï fent de les seves i que corri bojament, de forma trepidant, com ha succeït durant aquest mig segle.
Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora
Novembre 2024
Les torres del cel o el projecte dels monjos
LES TORRES DEL CEL, presentació a la Biblioteca Xavier Amorós
Tens un llibre a les
mans, l’obres, el contemples, en saps el tema, comences la lectura, i t’hi
endinses.
Em plau llegir
novel·la, també llegir llibres d’història; és a dir, per una banda un món de
ficció realista i per altra allò que és, possiblement, l’autenticitat del
passat. Dos tipus de lectura per separat o fusionades. Perquè la novel·la
històrica és això, una barreja.
La nostra escriptora,
Coia Valls, gaudeix treballant amb aquestes dues matèries literàries. I ho sap
fer; ho he constatat llegint-la.
Ha escrit novel·les
situades al segle VI, al IV, al XVI, al XV, al XVIII... Una tasca que desafia
l’autor a aconseguir informació precisa, versemblant, de tot tipus: noms de
l’època, costums, ambients, olors, música, menges, malalties, paisatges... tot
amb una metòdica precisió.
Aquesta novel·la, Les Torres del cel, situada entre 1025 i
1054, ens planteja un repte més especial, una història que transcorre en un
espai gairebé sagrat en mig de la natura; un projecte que inicien tres monjos
benedictins sota les ordres de l’abat Oliba, que s’enfilen muntanya amunt des
de Ripoll seguint una ruta fins arribar a Montserrat, amb un objectiu: fundar
un monestir a partir d’una petita ermita, Santa Maria, on s’instal·len a viure.
El protagonista,
Dalmau Savarés antic soldat i monjo, a qui aviat coneixerem, físicament i també
la seva personalitat, amb les seves decisions i lluites internes. El sentirem
plantejar a Déu els dubtes, l’angoixa, la protesta i el combat intern i,
alhora, complir el vot d’obediència.
... s’havia retirat prop d’una alzina. Semblava
tan perduda com ell enmig dels pins, i va reposar la mà sobre l’escorça. Era
aspra, com els seus pensaments. (...) Mentre deixava que l’escorça l’omplís de
la pau tèbia que desprenia, es va
mantenir amb el cos adherit a l’arbre. El vent començava a bufar als cims de
Montserrat, però els seus ulls tancats no podien percebre com la boira s’anava
dissipant i deixava al descobert les seves estranyes formes.
Els altres dos companys
de viatge són, el germà Simó i el seu llibre dels Salms i en Maties, el monjo
llec, jove. Un dels primers objectius d’ell serà treballar per conrear un hort
en aquella terra pedregosa.
No estan sols, de
seguida ens acompanyaran tots els altres
personatges que configuraran la novel•la: el pastor Cesc, l’eremita Basili, en
Tomàs, en Ramon, l’Esther i la Magda... i més gent del poble Guadvachet. Senyors
feudals hi són presents, poderosos que escanyen i empobreixen els humils... Apareixeran
sentiments, enveges, traïcions, venjances. Coneixerem els animals que serveixen
d’ajuda als protagonistes, la gossa Melsa, després la Bruna, l’Asar, el fidel
cavall, les mules, el cant dels ocells... I la vegetació, alzinars, faigs,
rouredes, teixos, les pedres; el cel estrellat i net, el cel ennuvolat, enfadat
i descarregant tempestes. La pluja fina, el vent, el foc...
A la novel·la hi
plana el misticisme, el lirisme i la contemplació en Déu per part de diversos
personatges. La natura representada per la muntanya que és protagonista, un
personatge més; la natura de vegades desfermada en tempesta, vent, incendis,
sequera. Alhora descobrim el seu vessant amable, reconfortant, que traspua placidesa,
a través de paraules de l’autora que es transformen en olors, colors, emocions,
sentiments i pau. Compartim pensaments sobre la fe a través de les converses
entre el prior Dalmau i l’eremita Basili, i coneixem la muntanya al costat dels
seus passejos i la seva observació d’un entorn que té una força tel·lúrica
única.
I mentre llegeixes et
vas amarant d’olor de fum quan la muntanya crema, sents baticor quan notes a la
cara la calor sufocant de les flames o t’esborrones quan escoltes el so de les
campanes que branden desesperadament per donar l’alerta. Descobreixes la
llegenda de l’àguila que explica en Basili, i pares atenció a la presència del
teix, arbre antic, místic, de la vida i la mort. L’aguila i el teix són dos
elements que tenen un simbolisme al llarg de la novel·la.
Les dones són
protagonistes sempre a les novel·les de la Coia Valls. Dones que s’enfronten a
les normes establertes sense por a les conseqüències, són lluitadores,
abrandades, dones que desafien els homes, són treballadores. Als seus llibres
trobem, entre altres, una cuinera, una antiga prostituta convertida en
emperadriu, una nòmada del desert, una jove princesa... dones molt antigues en
el temps, precursores de les feministes del segle XX per la defensa dels seus
sous; dones que treballen amb l’alquímia, doctores del segle XV, pelegrines, viatgeres,
mercaderes, capelleres... I no són personatges inversemblants.
A Les Torres del cel els homes són els
protagonistes, malgrat que també hi surten dones, com la Magda, que és rebel i
es fa sentir. Encara que en aquesta novel·la no sigui el tema principal, l’empoderament
femení és sempre present a les seves obres.
L’scriptorium és un
dels espais agradables, la Coia ens descriu la feina del germà Maties preparant
les pells de cabres i ovelles per fer-ne pergamins a fi de dibuixar-hi mapes,
lletres, escriure-hi històries... I fer-ne llibres. L’elaboració de la tinta,
la disposició de les plomes d’ocell per escriure... La llum que entrava per una de les espieres semblava beatificar el
trajecte màgic que feia la tinta sobre el pergamí. El frec, gairebé
imperceptible, que acompanyava aquell moviment d’una mà experta, li va semblar
un dels sons més misteriosos que havia sentit mai. Tot plegat, un ambient
que crida l’atenció als que ens plau passar hores entre lletres i papers a fi
de crear històries.
La primera impressió
que tenen els frares quan troben l’anacoreta a l’ermita de Santa Maria no és
agradable però
poc a poc, en Basili es va convertint en un personatge entranyable, un místic,
un contemplatiu que transmet pau. Cap al final de la novel·la en Guillem, el
nebot de la Magda, el troba quan s’endinsa a les galeries immenses, coves amb
caramells de pedra que tenen formes estranyes. En noi, mig espantat mig
al·lucinat, sent el cant d’una veu que no li sembla humana, la música que prové
l’orgue d’aigua... I li sembla que no es troba en un lloc terrenal. Llegint aquests trossos he sentit el fred i el degotar de l’aigua d’aquell lloc màgic.
No conec les coves de Montserrat, però sí que he estat a les grutes de
Canalettes al peu del Canigó. Puc entendre la sorpresa i l’encisament d’en Guillem. És una
experiència que emociona.
Maria Lluïsa Amorós
Filòloga i escriptora, Llicenciada en Filologia Hispànica i Filologia Catalana, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura.
*foto autor Xúlio Ricardo Trigo
Maria Lluïsa Amorós visita el Grup de dones per presentar les seves dues...
Presentació i entrevista de les dues darreres novel·les de Maria Lluïsa Amorós, al Grup de Dones de la Selva del Camp. 25/4/2024.
"Els nens de la senyora Zlatin" Finalista Premi Ramon Llull. Columna Edicions.
"Confidències vora el Tàmesi" Onada Edicions.
Lloc: Sala Museu de Coselva.
Agraïment a Canal Camp, TV. Agraïment al Grup de Dones per haver-me invitat.
Soliloqui
Soliloqui
Tot explicant
literatura a les aules de l’institut, parlava de la llei del pèndol en
literatura a través del temps. Sobretot en treballar els moviments literaris
del segle XVIII al XIX i XX.
Neoclassicisme/Romanticisme/Realisme-Naturalisme/Modernisme/Noucentisme. El
pèndol oscil·lava d’un costat a l’altre, de la mateixa manera que també ho feia
l’evolució de la societat.
Des que tinc record,
la literatura, a través de la lectura, ha format part de la meva vida, tal
vegada era còmplice de la meva imaginació i juntes configuraren la meva
personalitat i el meu món literari com a escriptora.
Jo havia debutat com
a professora de Llengua Catalana i Literatura els curs 1978-1979. S’iniciava la
Democràcia. Una falsa democràcia.
Vaig ser professora
perquè ho volia ser. Estimava els llibres que havien escrit i que escrivien els
literats antics i els contemporanis, i m’agradava compartir aquests tresors amb
els estudiants. Desitjava que descobrissin el mateix que jo havia descobert. I
no ho feia només teoritzant sobre la tarima, recolzada a la taula o fent
esquemes a la pissarra per il·lustrar millor allò que explicava, sinó llegint
fragments en veu alta i analitzant lectures en prosa narrativa, poemes,
dramatúrgia. Portant-los a veure representacions teatrals a Barcelona i
recorrent llocs on havien viscut els grans escriptors i els carrers dels
escenaris d’algunes novel·les. No tan sols anàvem a Barcelona, també havíem
pujat al Canigó, visitàvem el Cau Ferrat de Sitges, els casalicis romàntics de Vilanova
i La Geltrú i Sitges, la Casa Navàs de Reus. Vam passar una setmana a l’Alguer
per tenir contacte amb l’alguerès. També anàvem al cinema o projectàvem
pel·lícules a l’institut sobre temes de la guerra civil o qualsevol altre que
considerava significatiu pel temari que treballàvem.
El temps transcorria
i la llei del pèndol no s’aturava, i no es limitava als moviments literaris.
L’evolució de la societat era evident.
Al llarg dels anys
l’alumnat anava canviant perquè la societat es transformava. Arribà un moment que l’ambient a les aules era
diferent. Què succeïa? Tal vegada la causa provenia d’una nova generació de pares
educats en escoles amb una pedagogia malentesa que no van saber traslladar ja
que es concedia permissivitat als seus plançons esdevinguts petits dèspotes que
pretenien aconseguir-ho tot sense esforç. Començava a adonar-me que havien
perdut la il·lusió, eren uns altres. Tal vegada el canvi de pla de
l’ensenyament que havia introduït l’ESO i a les classes es barrejaven
estudiants interessats i d’altres que no suportaven assistir a classe.
I amb el temps l’entusiasme
que ens portava a fer petites sortides o el viatge de final de curs que no
només era cultural i l’interès per la lectura, es va anar apagant. La majoria
ja no es compraven llibres perquè no es deixaven seduir per ells i a les
sortides culturals s’apuntava poca gent. Vaig continuar amb el meu
apassionament per la llengua i per tot el que explicava. Vaig haver de baixar
el nivell, els resultats acadèmics cada cop eren més fluixos i a les classes
interactuàvem menys. El seu interès es centrava en la tecnologia que avançava
progressivament i cada cop més era protagonista.
Malgrat tot, quan em
va arribar l’edat no desitjava retirar-me, no volia fugir del contacte amb els
estudiants i vaig allargar un temps més la meva activitat docent.
Aleshores, quan ja no
formava part d’aquell món i em vaig dedicar a seguir escrivint amb més
intensitat, vaig anar veient que el panorama de les diferents generacions
d’adolescents anava més enllà. Joves asseguts en grup dedicant el seu món a la
pantalla del seu telèfon mòbil. Sense conversar a penes amb els companys del
seu voltant.
I es van saber els
resultats dels informes (PISA). Cada cop pitjors. Feia temps que era conscient
que es puntuaven amb nota uns treballs de recerca o universitaris que no tenien
res a veure amb els que es feien anys enrere, abans que es permetés que l’ESO
s’instaurés en l’ensenyament.
Què ha passat amb el
pèndol? L’interès pels valors que abans eren importants, com la llengua pròpia,
s’ha perdut. Potser la llei del pèndol només
funciona pels moviments literaris o pels canvis socials i polítics.
Quan el pèndol es
gronxi un altre cop, ¿inclourà recuperar dins dels canvis socials el valors per
l’amistat sincera de la lectura, per la imaginació, pel respecte, per l’interès
per la conversa i el saber, pel passat històric que ens instrueix; també per
l’art, el teatre, la poesia i la novel·la que et traslladen a mons inaudits?
Penso en els anys 70,
llunyans i fructífers, quan érem noies adolescents i joves que volíem trencar
amb l’ideal burgès de ser dones de sa casa i estudiar i treballar
equiparant-nos als homes. Tots plegats teníem interès pel futur i vivíem un
present ple d’objectius. Les dones, joves que representàvem la tercera onada
del feminisme durant el segle XX, vam lluitar i aconseguírem els nostres
objectius.
El temps s’escola a un ritme trepidant. Oblido el pèndol i el seu balanceig. Sento llàstima rumiant en un futur que ja és aquí i em sento impotent perquè percebo que he predicat en el desert.
Filòloga, escriptora, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura.
*foto de Xúlio Ricardo Trigo
Cloenda de l'Any Xavier Amorós a Pradell
Cloenda de l'Any Xavier Amorós a Pradell, 5/10/2023
Enguany, 2023, Any Xavier
Amorós, ha estat i està essent, un any farcit d'actes culturals per commemorar
el seu centenari. Durant aquests mesos he tingut, permanentment, la sensació
d'agradable sorpresa per la resposta espontània de tantes entitats i persones
reusenques que han organitzat magnífics espectacles teatrals, funcions, rutes,
adaptacions musicals, representacions, lectures, sobre l'obra i la persona del
nostre pare, amb un treball acurat i, sobretot, amb la gran estima i sentiment
que emana de tots aquells que organitzen i hi participen. En nom del pare, i
nostre, dono les gràcies a totes aquestes persones que treballen per aconseguir
aquests fantàstics resultats.
El pare estimava Reus,
coneixia el Reus i els reusencs dels temps estranys, dels anteriors i dels
posteriors, per això va escriure sobre esdeveniments, fets, anècdotes,
persones i personatges, des de la seva mirada observadora de botiguer,
d'escriptor, de cronista, de gran conversador, d'intèrpret, a la ràdio, als
escenaris...
El pare estimava Reus i
estimava Pradell, poble del seu pare Rodolf Amorós Cabré i del seu avi Quico,
que tenia un dels dos forns del poble i l'estanc dins de la botigueta de
queviures, i que va ser alcalde en uns moments difícils, quan la fil•loxera
"va deixar el poble esclafat", com diu el meu pare a les seves
memòries novel·lades.
Ell estimava el Pradell
que va fer seu, no només a través del seu pare, que poques vegades va poder
tornar-hi perquè als onze anys va baixar a Reus a treballar i s'hi va quedar,
sinó per les seves pròpies vivències al poble, on va viure uns mesos durant la
guerra, quan tenia quinze anys, el 1938. Aquests mesos el van omplir
d'experiències que mai no va oblidar.
Sempre que sortia en
cotxe, sempre que viatjava, observava l'entorn d'on anava, es fixava en el
paisatge, en els arbres esponerosos que no passen set, en els que en pateixen,
en l'herba, en els arbustos, en els turons, en els majestuosos pics de les
muntanyes més altes, en els boscos.
Identificava Pradell amb
la terra. "Humilment m'arrecero/ a l'ombra del meu pare/ i em confonc
amb la terra", diu. El pare estimava la Mola, els marges de pedra
seca, el tros de la Coma on tenien una font que rajava sempre, la casa pairal
de Cal Quico, Cal Joan Isabel perquè era la casa pairal de la seva àvia
Magdalena, els carrers i els camps de Pradell.
Ara, que hem començat la
tardor i enfilem el final de l'Any Xavier Amorós, celebrem aquest acte per
recordar-lo aquí, a Pradell, el poble que el va fer Fill Adoptiu i una
Biblioteca. I em fa molt feliç perquè, a través del meu pare, a través de les
nostres llargues converses sobre Pradell, especialment en aquests darrers anys,
perquè ell i jo volíem que pogués conservar tots els detalls que guardava a la
seva memòria, sobre els seus records del Pradell d'aquell temps. Deia, doncs,
que a través del meu pare, jo també estimo Pradell, ja que, al cap i a la fi,
una petita part de mi, també és de Pradell de la Teixeta.
Maria Lluïsa Amorós
*La foto de
l'encapçalament correspon a l'espectacle "Pradell com a refugi" de
Projecte Ingenu. Pradell de la Teixeta. @RamonTàpias
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Publicacions populars
-
Quan el passat ets tu , és una novel·la emotiva, intimista, en la qual l'autora ens explica el viatge de la Mia per l'univers de la ... -
Vora el llac “On estava bé era amb l’àvia Margarida, a la seva casa gran, fosca, de vegades desendreçada, però agradable. Els esti... -
DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA . Guillem Terribas: Maria Lluïsa Amorós: «Les olors són tan importants... : Presentació a la Llibreria 22. Guill...