Les torres del cel o el projecte dels monjos

 

LES TORRES DEL CEL, presentació a la Biblioteca Xavier Amorós

 

 

Tens un llibre a les mans, l’obres, el contemples, en saps el tema, comences la lectura, i t’hi endinses.

Em plau llegir novel·la, també llegir llibres d’història; és a dir, per una banda un món de ficció realista i per altra allò que és, possiblement, l’autenticitat del passat. Dos tipus de lectura per separat o fusionades. Perquè la novel·la històrica és això, una barreja.

La nostra escriptora, Coia Valls, gaudeix treballant amb aquestes dues matèries literàries. I ho sap fer; ho he constatat llegint-la.

Ha escrit novel·les situades al segle VI, al IV, al XVI, al XV, al XVIII... Una tasca que desafia l’autor a aconseguir informació precisa, versemblant, de tot tipus: noms de l’època, costums, ambients, olors, música, menges, malalties, paisatges... tot amb una metòdica precisió.

Aquesta novel·la, Les Torres del cel, situada entre 1025 i 1054, ens planteja un repte més especial, una història que transcorre en un espai gairebé sagrat en mig de la natura; un projecte que inicien tres monjos benedictins sota les ordres de l’abat Oliba, que s’enfilen muntanya amunt des de Ripoll seguint una ruta fins arribar a Montserrat, amb un objectiu: fundar un monestir a partir d’una petita ermita, Santa Maria, on s’instal·len a viure.

El protagonista, Dalmau Savarés antic soldat i monjo, a qui aviat coneixerem, físicament i també la seva personalitat, amb les seves decisions i lluites internes. El sentirem plantejar a Déu els dubtes, l’angoixa, la protesta i el combat intern i, alhora, complir el vot d’obediència.

... s’havia retirat prop d’una alzina. Semblava tan perduda com ell enmig dels pins, i va reposar la mà sobre l’escorça. Era aspra, com els seus pensaments. (...) Mentre deixava que l’escorça l’omplís de la pau tèbia que desprenia,  es va mantenir amb el cos adherit a l’arbre. El vent començava a bufar als cims de Montserrat, però els seus ulls tancats no podien percebre com la boira s’anava dissipant i deixava al descobert les seves estranyes formes.

Els altres dos companys de viatge són, el germà Simó i el seu llibre dels Salms i en Maties, el monjo llec, jove. Un dels primers objectius d’ell serà treballar per conrear un hort en aquella terra pedregosa.

No estan sols, de seguida  ens acompanyaran tots els altres personatges que configuraran la novel•la: el pastor Cesc, l’eremita Basili, en Tomàs, en Ramon, l’Esther i la Magda... i més gent del poble Guadvachet. Senyors feudals hi són presents, poderosos que escanyen i empobreixen els humils... Apareixeran sentiments, enveges, traïcions, venjances. Coneixerem els animals que serveixen d’ajuda als protagonistes, la gossa Melsa, després la Bruna, l’Asar, el fidel cavall, les mules, el cant dels ocells... I la vegetació, alzinars, faigs, rouredes, teixos, les pedres; el cel estrellat i net, el cel ennuvolat, enfadat i descarregant tempestes. La pluja fina, el vent, el foc...

A la novel·la hi plana el misticisme, el lirisme i la contemplació en Déu per part de diversos personatges. La natura representada per la muntanya que és protagonista, un personatge més; la natura de vegades desfermada en tempesta, vent, incendis, sequera. Alhora descobrim el seu vessant amable, reconfortant, que traspua placidesa, a través de paraules de l’autora que es transformen en olors, colors, emocions, sentiments i pau. Compartim pensaments sobre la fe a través de les converses entre el prior Dalmau i l’eremita Basili, i coneixem la muntanya al costat dels seus passejos i la seva observació d’un entorn que té una força tel·lúrica única.

I mentre llegeixes et vas amarant d’olor de fum quan la muntanya crema, sents baticor quan notes a la cara la calor sufocant de les flames o t’esborrones quan escoltes el so de les campanes que branden desesperadament per donar l’alerta. Descobreixes la llegenda de l’àguila que explica en Basili, i pares atenció a la presència del teix, arbre antic, místic, de la vida i la mort. L’aguila i el teix són dos elements que tenen un simbolisme al llarg de la novel·la.

Les dones són protagonistes sempre a les novel·les de la Coia Valls. Dones que s’enfronten a les normes establertes sense por a les conseqüències, són lluitadores, abrandades, dones que desafien els homes, són treballadores. Als seus llibres trobem, entre altres, una cuinera, una antiga prostituta convertida en emperadriu, una nòmada del desert, una jove princesa... dones molt antigues en el temps, precursores de les feministes del segle XX per la defensa dels seus sous; dones que treballen amb l’alquímia,  doctores del segle XV, pelegrines, viatgeres, mercaderes, capelleres... I no són personatges inversemblants.

A Les Torres del cel els homes són els protagonistes, malgrat que també hi surten dones, com la Magda, que és rebel i es fa sentir. Encara que en aquesta novel·la no sigui el tema principal, l’empoderament femení és sempre present a les seves obres.

L’scriptorium és un dels espais agradables, la Coia ens descriu la feina del germà Maties preparant les pells de cabres i ovelles per fer-ne pergamins a fi de dibuixar-hi mapes, lletres, escriure-hi històries... I fer-ne llibres. L’elaboració de la tinta, la disposició de les plomes d’ocell per escriure... La llum que entrava per una de les espieres semblava beatificar el trajecte màgic que feia la tinta sobre el pergamí. El frec, gairebé imperceptible, que acompanyava aquell moviment d’una mà experta, li va semblar un dels sons més misteriosos que havia sentit mai. Tot plegat, un ambient que crida l’atenció als que ens plau passar hores entre lletres i papers a fi de crear històries.

La primera impressió que tenen els frares quan troben l’anacoreta a l’ermita de Santa Maria no és agradable però poc a poc, en Basili es va convertint en un personatge entranyable, un místic, un contemplatiu que transmet pau. Cap al final de la novel·la en Guillem, el nebot de la Magda, el troba quan s’endinsa a les galeries immenses, coves amb caramells de pedra que tenen formes estranyes. En noi, mig espantat mig al·lucinat, sent el cant d’una veu que no li sembla humana, la música que prové l’orgue d’aigua... I li sembla que no es troba en un lloc terrenal.  Llegint aquests trossos he sentit el fred  i el degotar de l’aigua d’aquell lloc màgic. No conec les coves de Montserrat, però sí que he estat a les grutes de Canalettes al peu del Canigó. Puc entendre la sorpresa i l’encisament d’en Guillem.  És una experiència que emociona.

 

                                                                               

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga i escriptora, Llicenciada en Filologia Hispànica i Filologia Catalana, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura.

*foto autor Xúlio Ricardo Trigo

Presentació de "El llegat de les cendres", a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

 Presentació de "El llegat de les cendres" de Coia Valls, a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

Bona tarda a tots.

Agraeixo a la Coia Valls que m'hagi convidat a presentar la seva nova novel·la "El llegat de les cendres". És un plaer compartir amb ella i amb vosaltres aqueta estona.

Moltes gràcies a la llibreria Galatea per cedir els seus espais perquè els autors puguem expressar-nos amb veu pròpia més enllà de les paraules escrites mitjançant les nostres novel·les.

De vegades explico que, quan jo era petita, m'hauria agradat escolar-me pel forat del roure i anar a parar al món màgic de fades i elfs. Potser era perquè la lectura m'agradava i fàcilment m'endinsava en contes i novel·les, plens d'aventures fantàstiques i extraordinàries.

En començar a llegir "El llegat de les cendres" em vaig traslladar als anys que era professora a l'institut i explicava literatura catalana a les aules, plenes a vessar d'adolescents, i gaudia intentant apropar-los, enganxar-los, a la literatura en català, tan rica, elegant i variada, que s'ha escrit al llarg dels segles. Em calia, també, emmarcar, situar els escrits, en el temps, en l'entorn social i polític del moment. Aleshores els parlava dels nostres orígens, dels comtes sobirans i de situacions reals que, sovint, semblaven cròniques novel·lades. I aleshores, alumnes i jo, ens hi trobàvem; solia explicar-ho amb passió, com qui explica rondalles per atrapar els oients perquè es traslladin en el temps cap als indrets i les gents que llavors eren protagonistes del moment.

Deixant de banda els records de les meves classes d'història i literatura, torno a les primeres pàgines de "El llegat de les cendres".

De seguida vaig trobar una data: Juny del 1348

La Coia iniciava el relat presentant-nos una família, uns personatges, una ciutat, una Barcelona de mitjans de segle XIV, amb l'habilitat, entusiasme i elegància que li és pròpia, de tal manera que em va ser fàcil situar-me en el temps del Pere III el Cerimoniós autor de la quarta Crònica. Encara que no surten a la novel·la, em va agradar imaginar-me que entre aquells personatges de ficció i en aquella Barcelona assolada per la pesta negra, també hi vivia el Bernat Metge nen, que va néixer al carrer dels Especiers, o que un Francesc Eiximenis, gironí, ja existia en aquell temps i aviat començaria a escriure la seva meravellosa prosa que per primera vegada en la literatura escrita del segle XIV ens apropa a la gent dels carrers, descrivint minuciosament com era la societat d'aquell moment, ens fa conèixer els costums, la manera de vestir, les relacions socials i la vida quotidiana d'aquell segle.

Quina delícia! Perquè la Coia, en aquesta història literària, també ens presenta la ciutat, Barcelona, les llars, l'entorn dels personatges que en formen part, amb una precisió metòdica, lírica, perfecta, de forma que sap introduir-nos al lloc i a l'època de manera subtil, com si ella estigués darrere d'una càmera que grava, que després projecta imatges i tu pots estar barrejat en aquell escenari.

La Coia descriu amb tal destresa que et fa sentir dintre d'aquells carrers on escoltes el vent, notes l'escalfor de les flames d'una foguera, flaires el fum, aixeques els ulls al cel iveus els núvols alts i prims, el sol tebi de tardor t'esborrona la pell, sents nens que ploren, pares orella al costat de la font, on t'envaeix amb plaerel so de l'aiguaque va omplint els càntirs d'argila, admires els coloms, que volen lliures, acaricies el mur que et dóna seguretat.Camines entre filadores, revenedores, carretes, gossos, enredaires.

Aviat sabem que la novel·la se situa en una Barcelona atuïda, assolada per les conseqüències de l'epidèmia de pesta negra que hi havia hagut entre 1346 i 1347. I coneixerem la protagonista, l'Alèxia Miravall, filla del mercader Jaume Miravall, que aprendrà a superar el sofriment davant de tanta mort i devastació i traurà del no-res la seva força per lluitar contra l'adversitat. Juntament amb altres dones, la capellera Sança, la vídua del vidrier Llorença, la filla del teixidor Marta, la monja Genebre..., intentarà fer ressorgir la vida en aquella Barcelona delmada.

Al segle XIV i des de molt abans, ja hi havia dones capaces de pujar soles els fills, de treballar fins l'esgotament, de regnar, i fins i tot d'escriure poemes d'amor, com Violant de Vilaragut que durant tres anys va ser reina de Mallorca,1347-1349, mentre el seu marit Jaume III de Mallorca i Catalunya Nord, lluny d'ella, lluitava endebades per recuperar el regne. Els anys del seu regnat també ens coincideixen amb el temps en què transcorre la novel·la.

Violant ens ha deixat un poema amorós adreçat al seu marit. Que una dama l'hagués escrit, és un fet insòlit en la tradició de l'amor cortès on els protagonistes són, el trobador, la midons i el gilos. És a dir, qui compon les trobes, la dama objecte del seu amor, i el marit, el gelós. Diu Violant:

L'enyorament i el gran desig que jo tinc per vós són a punt de matar-me, mon dolç i car senyor (...) Pietat, marit! Perquè passo sofrint els mals que em doneu, així doncs torneu, que cap tresor no val un cor que per vós mor, amb amorosa pensa.

-Coia, et sents còmoda situant les teves novel·les a l'època medieval. Explica'ns-ho una mica.

Al capítol XXIV, la protagonista va a Sitges i l'aire net i les vinyes, sembla que li obren el camí cap a l'esperança:

(Lectura dels fragments de les pàgines 194 i 202, 203)

A la societat on transcorre la novel·la, catalans de totes condicions i classes socials: comerciants, menestrals, treballadors, nobles, religiosos i monarques, conviuen amb jueus i esclaus sarraïns. En aquell moment, aquesta societat, estava ressentida i bocabadada perquè la mort no havia distingit entre pobres i rics.

Entre les dones que envolten l'Alexia, no tan sols hi ha una capellera, una teixidora, una monja que farà de mestra, una vidriera, -totes abrandades i defensores dels seus projectes-, sinó que les esclaves llibertes, Sara i Romia juguen un paper important en la novel·la, especialment la Romia. I no hem d'oblidar la Caterina, una artista que pinta teles per fer retaules i té una mentalitat oberta, i l'Anna, una nena de 6 anys, que observa el món, juga amb els personatges de fang que fa, i s'inventa històries amb diàlegs en un teatret que ha construït.

(Lectura dels fragments de les pàgines 250/251)

-M'agrada aquest personatge, l'Anna, una nena amb gran imaginació, artística i creativa que observa la ciutat, enfilada des de les altures. M'equivoco si penso que l'Anna pot tenir algun punt en comú amb la Coia nena?

En aquesta novel·la hi trobareu personatges singulars, com el perfumista Tomàs, precursor, mal vist per la gent d'església ja que creuen que les mescles que fa són activitats d'heretges. El consideren un fetiller, un mag. En Narcís, i l'Ismael, pintors de retaules, o la monja Genebre que farà de mestra d'àbac a nens i nenes perquè aprenguin a portar els comptes.

Passejareu per la Casa dels Obradors on sura creació professional i artística, i tindreu moltes sensacions: sentireu el gran soroll continu dels telers en funcionament, l'olor de la barreja de pintures que fan els artistes que pinten teles per crear retaules, la fragància de les mescles de canyella, de clau, alcohol i llimona que fa en Tomàs a les marmites per elaborar perfums, la ferum dels nens i nenes del carrer que assisteixen a classe d'àbac, la flaire de la cuina on preparaven les menges per als artistes i treballadors...

La Casa dels Obradors és un espai sorprenent, atractiu i encantador, on es prenen noves iniciatives, aquest serà un gran projecte, fet realitat, que molestarà a la societat que vol seguir estancada, a un govern masclista i a una església, que considera una ofensa als manaments que les dones vulguin treballar pel seu compte i voldran impedir que aquestes dones emprenedores tirin endavant els seus projectes.

-Jo també he escrit novel·la històrica, "Els nens de la senyora Zlatin" per citar-ne una, i crec que té sempre una dificultat afegida a la novel·la literària i fins i tot a les llicències que ens podem permetre, perquè hi ha el rigor de la investigació. Explica'ns una mica les entranyes de la dificultat que has trobat per bastir aquesta novel·la, com ha estat el procés de la investigació per confegir-la? Perquè molta gent no se'n fa càrrec de la feina que tenim quan escrivim.

- Aquestes dones, les teves heroïnes, t'han servit com a element per defensar el feminisme. És així, no?

Moltes gràcies per aquesta novel·la, Coia.

Llegiu-la. Espero que passeu bones estones, com les que he passat jo, endinsant-vos dins d'aquest relat que forma part de la nostra història col·lectiva.

Gràcies a tots per haver-nos acompanyat.

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora

Reus, 19 d'abril de 2023 a la Llibreria Galatea de Reus.

#NOVUM editorial.