EL SOMNI DE GAUDÍ, la nova novel·la de Coia Valls

 

                                              EL SOMNI DE GAUDÍ

14 d’abril 2026

Aquesta és una novel·la històrica, però també molt literària.

Ens endinsarem en el mon de personatges i fets reals, de personatges de ficció que configuren i endolceixen l’argument de la novel·la, i que acompanyen dues figures centrals: Antoni Gaudí i la Sagrada Família.

Comences la lectura, coneixes un jove Gaudí -recomanat al promotor Josep M. Bocabella per l’arquitecte Joan Martorell-, un Gaudí al qual se li encarrega continuar la incipient construcció del temple després de la dimissió d’en Villar, l’anterior arquitecte. I l’Antoni Gaudí des del primer moment farà tan seva l’obra, que el temple esdevindrà un personatge més, un personatge central, al voltant del qual gira molta gent, des del 1883, durant cinc generacions, fins la inauguració de la torre de Jesucrist amb la creu, el 2026.

Al llarg de la novel·la veurem que el Temple Expiatori formarà part de la vida d’homes i dones, d’una família, els seus descendents i d’altres personatges, siguin de ficció o no: arquitectes, escultors, picapedrers, el matrimoni Alpiste i els seus tres fills vinguts d’Almeria, que durant una època treballaran i viuran a la Sagrada Família com a porters i assistents; l’escultor Subirachs que, com els Alpiste i Gaudí, farà del temple casa seva.

Escriure novel·la sobre esdeveniments passats i la gent que els va viure, és això, explicar relats per donar a conèixer fets importants, significatius, que no poden quedar en l’oblit, en uns espais que existeixen o existiren, on l’escriptor s’ha imaginat -a través de la documentació- una vida quotidiana, unes relacions entre persones, perquè els grans personatges de la història també passen per la vida com tots els altres éssers que els envolten, siguin grisos, secundaris o protagonistes.

“El somni de Gaudí” és una novel·la on es respira humanitat. Coneixem de més a prop un Gaudí íntim, perquè la Coia ha indagat entre papers, documents i arxius, i hi ha trobat pensaments, paraules, idees, somnis, creences, d’un home meditatiu, diferent, adust, humil, solitari, que vivia acompanyat de la seva imaginació, de les seves idees. A l’interior de la seva ment es gestava allò que creava i que després elaborava amb la pedra, amb les escultures i les imatges, i la seva arquitectura sorprenia a tots els que l’ajudaven a fer realitat la seva construcció.

Gaudí relacionava el fet de bastir, construir, amb les creences i la fe, amb els sons, els somnis, amb la naturalesa; dissenyava figures, espirals, cercles; utilitzava la llum, les voltes; construïa tenint present l’alè dels morts, dels vius, el dolor, la mort, els cants gregorians, i el temps que transcorria, lent, mentre s’aixecava el temple, i tenia en compte el que restaria per fer quan ell ja no hi seria.

“El temple serà música petrificada. Quan ressonin els cants i els passos dins seu, l’ànima sentirà la fe.” Murmura Gaudí a les pàgines de la novel·la.

Antoni Gaudí és considerat un geni. La paraula significa “Aptitud superior de què està dotat un esperit creador, poder altíssim d’invenció i organització; persona dotada d’aquesta aptitud o poder.” La definició el descriu. Ell no ho sabia, tan sols vivia per treballar en el projecte i patia de tal manera que gairebé no menjava, com un asceta.

La seva religiositat el fa creador d’obres plenes de simbolismes, tot i que també s’interessava per la realitat que l’envoltava, coneixia bé la situació política de Catalunya i defensava la seva llengua, la nostra llengua. Fins al punt que, en plena dictadura de Primo de Ribera, l’11 de setembre de 1924, es va negar a contestar en castellà a uns policies que li prohibien el pas a l’església on se celebrava una missa pels difunts del 1714. Per aquest fet, va ser detingut i tancat a la presó. Com també havia parlat en català en adreçar-se al rei Alfons XIII quan aquest va anar a visitar les obres de la Sagrada Família. Gaudí afirmava que “Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada.”   

Sabem que era un home a qui li agradava la soledat i, a través de la lectura de la novel·la coneixereu un Gaudí encara més filosòfic, que m’ha fet pensar en Ramon Llull i la seva obra mística “Arbre de filosofia d’amor”, una mena d’oració on Llull exposa el seu desig d’unir-se amb Déu en la contemplació.

Gaudí, home religiós i místic com Ramon Llull, set segles més tard, eleva les torres de la Sagrada Família cap al cel, allà on creu que s’hi troba Déu.

Gaudí personifica el temple, creu que “la pedra i els volums respiren”.

Jo considero Gaudí un humanista. Martí de Riquer deia que l’Humanisme català era producte del Trecento italià, influït per Petrarca. Llavors, si considerem que l’Humanisme és la projecció de l’home que ho esguarda tot amb ulls humans, que ho estima tot amb cor humà, podem pensar que Gaudí, era humanista.

 “No és un temple mut. És viu! Vull que el temple escolti. Que sigui una orella gegant. Que transformi el dolor en música.” Assegura Gaudí.

 

A la novel·la de Coia Valls “Les Torres del Cel”, les muntanyes de Montserrat simbolitzen i esdevenen un lloc espiritual i màgic.

Quan llegeixes aquesta, “El somni de Gaudí”, les torres de la Sagrada Família durant la seva construcció i a través de les paraules de Gaudí, tens la impressió que representen la seva espiritualitat.

Després de la lectura de les dues novel·les, he tingut la sensació que amb “Les Torres del cel” percebo la transmissió de la vida interior de l’ànima de la muntanya i amb “El somni de Gaudí” l’ànima de les torres del Temple.

El incendis destrueixen, purifiquen. A “Les torres del cel” hi ha un terrible incendi a Montserrat. A “El llegat de les cendres”, de la mateixa autora, novel·la situada al segle XIV, a Barcelona, un altre incendi molt gran, arrasa un barri. I en ambdues novel·les es percep el missatge de l’escriptora: a la Barcelona medieval, del foc resten les cendres, aquestes conserven la memòria d’allò que havia estat el barri, i seran la llavor del futur. Respecte a l’incendi que assola Montserrat, de les cendres aniran renaixent novament les alzines. 

A “El somni de Gaudí” també hi ha un incendi al Temple, és de menys envergadura, però fa mal, destrueix part de la cripta. Aquest va ser provocat, quan aquella gent enfollida pel ressentiment incendiava esglésies i convents, al començament de la guerra civil, el 1936. En aquest cas no es pot fer la lectura metafòrica que comentàvem de l’incendi purificador i la recuperació a través de les cendres a Montserrat i a la Barcelona del segle XIV.

Els personatges, tant els de ficció com els reals, que protagonitzen aquestes novel·les, et fan viure el relat com si tu hi fossis present, individus amb sensibilitat que viuen en un temps allunyat del nostre. Descobrim que no son tan diferents, no son els antics de cartó-pedra que sortien als nostres llibres d’història, o els que coneixíem només per un nom. La Coia s’implica a fons i ens transmet la seva humanitat.

Coneixerem un Gaudí que tenia molt present la Naturalesa. El seu Temple serà un al·legoria, un homenatge a Déu i a la Naturalesa que ha de perdurar al llarg dels temps. Com aquells que buscaven fórmules per aconseguir la pedra filosofal, l’elixir de la vida. Aquells antics místics i esotèrics que tenien la idea d’una disciplina espiritual i filosòfica i també tenien present la naturalesa. Vau conèixer en Magí Surroca? La Coia ens n’ha parlat. Però aquesta és una altra història.

Coia Valls escriu novel·la històrica, però no hem de pressuposar que no és novel·la literària, perquè ho és. No diré que ho sigui només pels personatges reals tractats amb una visió autèntica, delicada, barreja de la documentació, de la imaginació i de la configuració del personatge; ni per l’aparició dels personatges ficticis que es confonen amb els que van existir perquè formen part del relat, entremesclats els uns i els altres configurant un tot; ni perquè fa una narració compacta, fluïda i escrita amb l’amor d’escriptora sensible, que ha viscut i ha sabut copsar l’essència de la vida per transmetre-la a la seva història; sinó també per la forma com descriu els espais, els personatges i el seu aspecte, les sensacions i els sentiments d’aquests homes, dones i nens que cobren vida a través de les paraules d’una plana d’un llibre, del volum que tenim a les mans i ens amara amb l’olor de tinta, amb el tacte als dits de fulls nous de paper, acabats de sortir de la impremta i, temps a venir, de llibre vell, flaire de biblioteca o també de llibreria farcida de prestatges amb exemplars que esperen ser llegits.

 Els personatges i els llocs estan descrits minuciosament, els imagines i en gaudeixes.

Per triar un parell d’exemples: la descripció de l’Anna i en Guillem, la tarda que comencen a festejar oficialment.

L’Anna va riure fluixet. I, mentre enfilaven junts el camí cap al parc de la Ciutadella, li va semblar que tot l’enllumenat de la ciutat, el vell i el nou, s’encenia per a ells.

Ella duia un vestit de cotó clar amb petits brodats florals, ajustat a la cintura. Havia estat de la seva mare, i ella mateixa l’havia arreglat amb molta paciència i no gaire traça. Però d’això només podien adonar-se’n les mirades més exquisides.

Ell portava l’americana una mica descordada, la camisa tenia arrugues a la zona dels colzes i els cabells se li esbullaven amb la brisa. Anaven l’un al costat de l’altre, però encara no s’havien acostumat al privilegi d’anar de la mà sense la por de ser vistos.

I el capítol del casament de la Clara i en Ramon, que acaba amb la trobada de la parella a casa seva, sols, després de vuit anys de festeig.

La casa feia olor de fusta recent i de roba que encara conservava la rigidesa dels plecs de la botiga. Els passos d’en Ramon van ressonar sobre el terra de mosaic mentre tancava la porta amb clau. La Clara es va quedar quieta al mig del menjador. Volia retenir aquell instant abans que comencés la seva nova vida. El silenci del carrer contrastava amb el brogit del dia, i el record dels brindis i les rialles queda ja com un eco llunyà.

I, com no, trobarem símbols que es repeteixen al llarg de la novel·la com un leitmotiv, perquè és un record perdurable i significatiu, com la llibreta de tapes verdes comprada a Reus, a la llibreria Grau del carrer Monterols; la Coia sempre fa sortir Reus a les seves novel·les, encara que sigui fugaçment...

Símbols, com la pedra, la llibreta, i la flor groga, solitària, que l’Anna joveneta va veure al Temple un dia important per a ella, que recordarà sovint i tindrà un valor per als seus descendents.

L’autora ens parla d’olors diverses en determinats moments, que es repeteixen al llarg del relat: si us aturéssiu a recollir-les, trobaríeu:

L’olor de roba estesa al sol, l’olor de roba que encara conservava la rigidesa de la botiga, olor de fusta, olor de fusta socarrimada, olor de plom calent, olor de fum antic, olor del fum de les cuines i les fàbriques, olor mineral (...) . Feia olor de sabó ranci, de cafè de garrofa o xicoira escalfat al foc del carbonet; olor de cafè torrat, de cafè acabat de fer; olor de terra, olor de pluja, l’olor del carrer, l’olor de tinta es barrejava amb el vapor de cafè ranci i la suor d’oficina. L’olor de paper i tinta antiga. Olors de cera i de cafè. Olor de cera, suor i colònia barata. Olor de xocolata desfeta....

Podríem dir que l’olor és una constant literària al llarg de la novel·la.

Ja que la Coia esmenta Reus, el seu Reus i el meu, vull recordar que Reus no té cap obra de Gaudí.

Ja era un arquitecte de renom quan va començar les obres de la sagrada Família, més tard, li van encarregar un projecte a Reus per renovar la façana del santuari de Misericòrdia. Hem parlat de la seva religiositat, Gaudí sentia devoció per la Mare de Déu de Misericòrdia. Quan el 1903 s’havia de tirar endavant el seu projecte, hi hagué unes complicacions tècniques. Els seus ajudants, l’arquitecte municipal Pere Caselles i altres, van posar una sèrie d’impediments i Gaudí no va poder dur a terme la construcció de la façana del santuari. Era en plena època d’esplendor, estava acabant les reformes de la vil·la Bellesguard, de la casa Batlló i la restauració de la catedral de Palma i seguia treballant les obres del Temple. Va quedar disgustat i decebut.   

Al llarg dels primers anys del segle XX, a la novel·la veurem que els fets històrics se succeeixen: arribada de la llum elèctrica a Barcelona, la Setmana Tràgica, l’epidèmia de tifus, la vaga de la Canadenca amb 40 dies sense llum i les conseqüències que afecten als habitants: ni tramvies, ni diaris, les fàbriques aturades. La Caputxinada... No els anomenaré tots, evidentment, perquè formen part de la lectura de la novel.la, ni parlaré com va introduint moments importants de la història de Catalunya durant els anys en què es desenvolupa la novel·la. Reconeixerem persones significatives que viuen en aquell moment formant part del que relata, encara que sigui com una pinzellada. Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Pau Casals, Oriol Bohigas, Joan Brossa, Joan Miró... Es a dir, trobem circumstàncies polítiques i socials que es barregen amb la vida dels protagonistes i la construcció del Temple.  

Escriure novel·la històrica és això, explicar història on coneixes esdeveniments, fets importants, significatius, que no podem oblidar perquè han configurat el nostre passat. Descriure un escenari real on l’escriptor ha imaginat una vida quotidiana, unes relacions de persones, perquè els grans personatges de la història han bategat i viscut entre tots els altres que els envolten.

Durant els anys que transcorre la novel·la, 1883 fins al 2026, se succeiran històries: d’amor, de família, moments tristos o feliços d’aquelles persones vinculades a la construcció de la Sagrada Família. La infantesa d’en Ramon, l’amor entre ell i la Clara, la relació de la Maria i en John... es combinen deliciosament amb la realitat històrica.

Quan arriba el moment que Gaudí ja no hi és, els seus deixebles segueixen l’encàrrec del mestre. La singular, perfecta i meravellosa maqueta que en Gaudí va llegar, de moment emparada per Guillem Solé, Joan Matamala i Domènech Sugrañes, serà allò que guiarà els continuadors de la seva obra.

“La natura mai no fa esforços inútils. Tot el que existeix cerca l’equilibri. Aquí ho teniu: el pes, la tensió, la gravetat... Son la meva geografia. Aquesta maqueta és l’estructura que sustentarà la Sagrada Família”. -va dir als seus pupils més propers.

El Temple s’anirà construint gràcies a les almoines. Al llarg del procés també passen moments difícils: pels temps que viuen, la guerra, els canvis de la societat... Però van seguint endavant, sempre amb persones que no defalleixen malgrat els inconvenients, gent que viu i treballa al voltant de la Sagrada Família i s’aniran succeint a mesura que avança l’obra. Son els arquitectes, els treballadors, els escultors, els artesans, els vitrallers... “El vidre no és perfecte. La llum tampoc. I és això el que els dona caràcter”.

Podríem parlar molta estona més de la novel·la, però no vull allargar-me, ja que una presentació no és un club de lectura on se suposa que tothom ha llegit la novel·la. A les presentacions hi ha poques persones que ja ho han fet, per això només us convidem a llegir el llibre intentant no desvetllar gaires detalls, perquè quan us endinseu en la lectura de “El somni de Gaudí”, us en sentiu atrets i tingueu ganes de continuar coneixent l’interior de la Sagrada Família i com es va anar formant i realitzant, al llarg de més d’un segle.

Enhorabona, Coia per aquesta novel·la, tan treballada, tan plena de sensibilitat, on l’amor és protagonista: l’amor de Gaudí pel seu projecte, pels materials escollits amb cura, per la natura plasmada als materials i, com és la seva intenció, “fa que els volums respirin”; l’amor que s’encomana entre les persones que treballen al temple, que tenen relació entre ells i que en resulten personatges plens de riquesa... La novel·la està farcida de detalls, d’anècdotes i delicioses descripcions, de literatura i d’història.

No volia acabar sense esmentar la mare de l’autora, Maria Loras Solé, a qui dedica la novel·la, i que al llarg de la lectura, he tingut la sensació que en algun moment hi era i que la seva delicadesa formava part d’algun paràgraf.

 

Maria Lluïsa Amorós 

 filòloga i escriptora  

Les torres del cel o el projecte dels monjos

 

LES TORRES DEL CEL, presentació a la Biblioteca Xavier Amorós

 

 

Tens un llibre a les mans, l’obres, el contemples, en saps el tema, comences la lectura, i t’hi endinses.

Em plau llegir novel·la, també llegir llibres d’història; és a dir, per una banda un món de ficció realista i per altra allò que és, possiblement, l’autenticitat del passat. Dos tipus de lectura per separat o fusionades. Perquè la novel·la històrica és això, una barreja.

La nostra escriptora, Coia Valls, gaudeix treballant amb aquestes dues matèries literàries. I ho sap fer; ho he constatat llegint-la.

Ha escrit novel·les situades al segle VI, al IV, al XVI, al XV, al XVIII... Una tasca que desafia l’autor a aconseguir informació precisa, versemblant, de tot tipus: noms de l’època, costums, ambients, olors, música, menges, malalties, paisatges... tot amb una metòdica precisió.

Aquesta novel·la, Les Torres del cel, situada entre 1025 i 1054, ens planteja un repte més especial, una història que transcorre en un espai gairebé sagrat en mig de la natura; un projecte que inicien tres monjos benedictins sota les ordres de l’abat Oliba, que s’enfilen muntanya amunt des de Ripoll seguint una ruta fins arribar a Montserrat, amb un objectiu: fundar un monestir a partir d’una petita ermita, Santa Maria, on s’instal·len a viure.

El protagonista, Dalmau Savarés antic soldat i monjo, a qui aviat coneixerem, físicament i també la seva personalitat, amb les seves decisions i lluites internes. El sentirem plantejar a Déu els dubtes, l’angoixa, la protesta i el combat intern i, alhora, complir el vot d’obediència.

... s’havia retirat prop d’una alzina. Semblava tan perduda com ell enmig dels pins, i va reposar la mà sobre l’escorça. Era aspra, com els seus pensaments. (...) Mentre deixava que l’escorça l’omplís de la pau tèbia que desprenia,  es va mantenir amb el cos adherit a l’arbre. El vent començava a bufar als cims de Montserrat, però els seus ulls tancats no podien percebre com la boira s’anava dissipant i deixava al descobert les seves estranyes formes.

Els altres dos companys de viatge són, el germà Simó i el seu llibre dels Salms i en Maties, el monjo llec, jove. Un dels primers objectius d’ell serà treballar per conrear un hort en aquella terra pedregosa.

No estan sols, de seguida  ens acompanyaran tots els altres personatges que configuraran la novel•la: el pastor Cesc, l’eremita Basili, en Tomàs, en Ramon, l’Esther i la Magda... i més gent del poble Guadvachet. Senyors feudals hi són presents, poderosos que escanyen i empobreixen els humils... Apareixeran sentiments, enveges, traïcions, venjances. Coneixerem els animals que serveixen d’ajuda als protagonistes, la gossa Melsa, després la Bruna, l’Asar, el fidel cavall, les mules, el cant dels ocells... I la vegetació, alzinars, faigs, rouredes, teixos, les pedres; el cel estrellat i net, el cel ennuvolat, enfadat i descarregant tempestes. La pluja fina, el vent, el foc...

A la novel·la hi plana el misticisme, el lirisme i la contemplació en Déu per part de diversos personatges. La natura representada per la muntanya que és protagonista, un personatge més; la natura de vegades desfermada en tempesta, vent, incendis, sequera. Alhora descobrim el seu vessant amable, reconfortant, que traspua placidesa, a través de paraules de l’autora que es transformen en olors, colors, emocions, sentiments i pau. Compartim pensaments sobre la fe a través de les converses entre el prior Dalmau i l’eremita Basili, i coneixem la muntanya al costat dels seus passejos i la seva observació d’un entorn que té una força tel·lúrica única.

I mentre llegeixes et vas amarant d’olor de fum quan la muntanya crema, sents baticor quan notes a la cara la calor sufocant de les flames o t’esborrones quan escoltes el so de les campanes que branden desesperadament per donar l’alerta. Descobreixes la llegenda de l’àguila que explica en Basili, i pares atenció a la presència del teix, arbre antic, místic, de la vida i la mort. L’aguila i el teix són dos elements que tenen un simbolisme al llarg de la novel·la.

Les dones són protagonistes sempre a les novel·les de la Coia Valls. Dones que s’enfronten a les normes establertes sense por a les conseqüències, són lluitadores, abrandades, dones que desafien els homes, són treballadores. Als seus llibres trobem, entre altres, una cuinera, una antiga prostituta convertida en emperadriu, una nòmada del desert, una jove princesa... dones molt antigues en el temps, precursores de les feministes del segle XX per la defensa dels seus sous; dones que treballen amb l’alquímia,  doctores del segle XV, pelegrines, viatgeres, mercaderes, capelleres... I no són personatges inversemblants.

A Les Torres del cel els homes són els protagonistes, malgrat que també hi surten dones, com la Magda, que és rebel i es fa sentir. Encara que en aquesta novel·la no sigui el tema principal, l’empoderament femení és sempre present a les seves obres.

L’scriptorium és un dels espais agradables, la Coia ens descriu la feina del germà Maties preparant les pells de cabres i ovelles per fer-ne pergamins a fi de dibuixar-hi mapes, lletres, escriure-hi històries... I fer-ne llibres. L’elaboració de la tinta, la disposició de les plomes d’ocell per escriure... La llum que entrava per una de les espieres semblava beatificar el trajecte màgic que feia la tinta sobre el pergamí. El frec, gairebé imperceptible, que acompanyava aquell moviment d’una mà experta, li va semblar un dels sons més misteriosos que havia sentit mai. Tot plegat, un ambient que crida l’atenció als que ens plau passar hores entre lletres i papers a fi de crear històries.

La primera impressió que tenen els frares quan troben l’anacoreta a l’ermita de Santa Maria no és agradable però poc a poc, en Basili es va convertint en un personatge entranyable, un místic, un contemplatiu que transmet pau. Cap al final de la novel·la en Guillem, el nebot de la Magda, el troba quan s’endinsa a les galeries immenses, coves amb caramells de pedra que tenen formes estranyes. En noi, mig espantat mig al·lucinat, sent el cant d’una veu que no li sembla humana, la música que prové l’orgue d’aigua... I li sembla que no es troba en un lloc terrenal.  Llegint aquests trossos he sentit el fred  i el degotar de l’aigua d’aquell lloc màgic. No conec les coves de Montserrat, però sí que he estat a les grutes de Canalettes al peu del Canigó. Puc entendre la sorpresa i l’encisament d’en Guillem.  És una experiència que emociona.

 

                                                                               

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga i escriptora, Llicenciada en Filologia Hispànica i Filologia Catalana, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura.

*foto autor Xúlio Ricardo Trigo

Presentació de "El llegat de les cendres", a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

 Presentació de "El llegat de les cendres" de Coia Valls, a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

Bona tarda a tots.

Agraeixo a la Coia Valls que m'hagi convidat a presentar la seva nova novel·la "El llegat de les cendres". És un plaer compartir amb ella i amb vosaltres aqueta estona.

Moltes gràcies a la llibreria Galatea per cedir els seus espais perquè els autors puguem expressar-nos amb veu pròpia més enllà de les paraules escrites mitjançant les nostres novel·les.

De vegades explico que, quan jo era petita, m'hauria agradat escolar-me pel forat del roure i anar a parar al món màgic de fades i elfs. Potser era perquè la lectura m'agradava i fàcilment m'endinsava en contes i novel·les, plens d'aventures fantàstiques i extraordinàries.

En començar a llegir "El llegat de les cendres" em vaig traslladar als anys que era professora a l'institut i explicava literatura catalana a les aules, plenes a vessar d'adolescents, i gaudia intentant apropar-los, enganxar-los, a la literatura en català, tan rica, elegant i variada, que s'ha escrit al llarg dels segles. Em calia, també, emmarcar, situar els escrits, en el temps, en l'entorn social i polític del moment. Aleshores els parlava dels nostres orígens, dels comtes sobirans i de situacions reals que, sovint, semblaven cròniques novel·lades. I aleshores, alumnes i jo, ens hi trobàvem; solia explicar-ho amb passió, com qui explica rondalles per atrapar els oients perquè es traslladin en el temps cap als indrets i les gents que llavors eren protagonistes del moment.

Deixant de banda els records de les meves classes d'història i literatura, torno a les primeres pàgines de "El llegat de les cendres".

De seguida vaig trobar una data: Juny del 1348

La Coia iniciava el relat presentant-nos una família, uns personatges, una ciutat, una Barcelona de mitjans de segle XIV, amb l'habilitat, entusiasme i elegància que li és pròpia, de tal manera que em va ser fàcil situar-me en el temps del Pere III el Cerimoniós autor de la quarta Crònica. Encara que no surten a la novel·la, em va agradar imaginar-me que entre aquells personatges de ficció i en aquella Barcelona assolada per la pesta negra, també hi vivia el Bernat Metge nen, que va néixer al carrer dels Especiers, o que un Francesc Eiximenis, gironí, ja existia en aquell temps i aviat començaria a escriure la seva meravellosa prosa que per primera vegada en la literatura escrita del segle XIV ens apropa a la gent dels carrers, descrivint minuciosament com era la societat d'aquell moment, ens fa conèixer els costums, la manera de vestir, les relacions socials i la vida quotidiana d'aquell segle.

Quina delícia! Perquè la Coia, en aquesta història literària, també ens presenta la ciutat, Barcelona, les llars, l'entorn dels personatges que en formen part, amb una precisió metòdica, lírica, perfecta, de forma que sap introduir-nos al lloc i a l'època de manera subtil, com si ella estigués darrere d'una càmera que grava, que després projecta imatges i tu pots estar barrejat en aquell escenari.

La Coia descriu amb tal destresa que et fa sentir dintre d'aquells carrers on escoltes el vent, notes l'escalfor de les flames d'una foguera, flaires el fum, aixeques els ulls al cel iveus els núvols alts i prims, el sol tebi de tardor t'esborrona la pell, sents nens que ploren, pares orella al costat de la font, on t'envaeix amb plaerel so de l'aiguaque va omplint els càntirs d'argila, admires els coloms, que volen lliures, acaricies el mur que et dóna seguretat.Camines entre filadores, revenedores, carretes, gossos, enredaires.

Aviat sabem que la novel·la se situa en una Barcelona atuïda, assolada per les conseqüències de l'epidèmia de pesta negra que hi havia hagut entre 1346 i 1347. I coneixerem la protagonista, l'Alèxia Miravall, filla del mercader Jaume Miravall, que aprendrà a superar el sofriment davant de tanta mort i devastació i traurà del no-res la seva força per lluitar contra l'adversitat. Juntament amb altres dones, la capellera Sança, la vídua del vidrier Llorença, la filla del teixidor Marta, la monja Genebre..., intentarà fer ressorgir la vida en aquella Barcelona delmada.

Al segle XIV i des de molt abans, ja hi havia dones capaces de pujar soles els fills, de treballar fins l'esgotament, de regnar, i fins i tot d'escriure poemes d'amor, com Violant de Vilaragut que durant tres anys va ser reina de Mallorca,1347-1349, mentre el seu marit Jaume III de Mallorca i Catalunya Nord, lluny d'ella, lluitava endebades per recuperar el regne. Els anys del seu regnat també ens coincideixen amb el temps en què transcorre la novel·la.

Violant ens ha deixat un poema amorós adreçat al seu marit. Que una dama l'hagués escrit, és un fet insòlit en la tradició de l'amor cortès on els protagonistes són, el trobador, la midons i el gilos. És a dir, qui compon les trobes, la dama objecte del seu amor, i el marit, el gelós. Diu Violant:

L'enyorament i el gran desig que jo tinc per vós són a punt de matar-me, mon dolç i car senyor (...) Pietat, marit! Perquè passo sofrint els mals que em doneu, així doncs torneu, que cap tresor no val un cor que per vós mor, amb amorosa pensa.

-Coia, et sents còmoda situant les teves novel·les a l'època medieval. Explica'ns-ho una mica.

Al capítol XXIV, la protagonista va a Sitges i l'aire net i les vinyes, sembla que li obren el camí cap a l'esperança:

(Lectura dels fragments de les pàgines 194 i 202, 203)

A la societat on transcorre la novel·la, catalans de totes condicions i classes socials: comerciants, menestrals, treballadors, nobles, religiosos i monarques, conviuen amb jueus i esclaus sarraïns. En aquell moment, aquesta societat, estava ressentida i bocabadada perquè la mort no havia distingit entre pobres i rics.

Entre les dones que envolten l'Alexia, no tan sols hi ha una capellera, una teixidora, una monja que farà de mestra, una vidriera, -totes abrandades i defensores dels seus projectes-, sinó que les esclaves llibertes, Sara i Romia juguen un paper important en la novel·la, especialment la Romia. I no hem d'oblidar la Caterina, una artista que pinta teles per fer retaules i té una mentalitat oberta, i l'Anna, una nena de 6 anys, que observa el món, juga amb els personatges de fang que fa, i s'inventa històries amb diàlegs en un teatret que ha construït.

(Lectura dels fragments de les pàgines 250/251)

-M'agrada aquest personatge, l'Anna, una nena amb gran imaginació, artística i creativa que observa la ciutat, enfilada des de les altures. M'equivoco si penso que l'Anna pot tenir algun punt en comú amb la Coia nena?

En aquesta novel·la hi trobareu personatges singulars, com el perfumista Tomàs, precursor, mal vist per la gent d'església ja que creuen que les mescles que fa són activitats d'heretges. El consideren un fetiller, un mag. En Narcís, i l'Ismael, pintors de retaules, o la monja Genebre que farà de mestra d'àbac a nens i nenes perquè aprenguin a portar els comptes.

Passejareu per la Casa dels Obradors on sura creació professional i artística, i tindreu moltes sensacions: sentireu el gran soroll continu dels telers en funcionament, l'olor de la barreja de pintures que fan els artistes que pinten teles per crear retaules, la fragància de les mescles de canyella, de clau, alcohol i llimona que fa en Tomàs a les marmites per elaborar perfums, la ferum dels nens i nenes del carrer que assisteixen a classe d'àbac, la flaire de la cuina on preparaven les menges per als artistes i treballadors...

La Casa dels Obradors és un espai sorprenent, atractiu i encantador, on es prenen noves iniciatives, aquest serà un gran projecte, fet realitat, que molestarà a la societat que vol seguir estancada, a un govern masclista i a una església, que considera una ofensa als manaments que les dones vulguin treballar pel seu compte i voldran impedir que aquestes dones emprenedores tirin endavant els seus projectes.

-Jo també he escrit novel·la històrica, "Els nens de la senyora Zlatin" per citar-ne una, i crec que té sempre una dificultat afegida a la novel·la literària i fins i tot a les llicències que ens podem permetre, perquè hi ha el rigor de la investigació. Explica'ns una mica les entranyes de la dificultat que has trobat per bastir aquesta novel·la, com ha estat el procés de la investigació per confegir-la? Perquè molta gent no se'n fa càrrec de la feina que tenim quan escrivim.

- Aquestes dones, les teves heroïnes, t'han servit com a element per defensar el feminisme. És així, no?

Moltes gràcies per aquesta novel·la, Coia.

Llegiu-la. Espero que passeu bones estones, com les que he passat jo, endinsant-vos dins d'aquest relat que forma part de la nostra història col·lectiva.

Gràcies a tots per haver-nos acompanyat.

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora

Reus, 19 d'abril de 2023 a la Llibreria Galatea de Reus.

#NOVUM editorial.