Cloenda Any Amorós, agraïments

 

Cloenda Any Amorós

Agraïments a tothom que d'una manera o altra s'ha implicat en actes per commemorar l' #anyxavieramoróssolà Molt agraïts a totes aquestes persones i a les entitats públiques i privades que ho han fet possible.

 

Des que el meu pare va rebre la visita de Carles Pellicer, alcalde, Daniel Recasens, regidor de cultura i Lluís M. Pérez, president del Centre de Lectura, per comunicar-li que l’any següent, 2023, en què ell compliria els 100 anys, seria la celebració de l’Any Xavier Amorós, ha transcorregut temps.

Enguany, 2023, s’ha commemorat el seu centenari i vaig tenir l’honor que em nomenessin Comissària.

La resposta de la ciutat de Reus ha estat gairebé unànime: durant tots aquests mesos, des que es va iniciar l’Any Xavier Amorós, s’han organitzat i realitzat tot tipus d’actes literaris, des de diverses entitats, amb persones al capdavant que preparaven les actuacions i celebracions des de diferents vessants, individualment, o en grups més reduïts, joves i grans.

En vull fer referència. Són abundants i cadascun amb resultats fantàstics, entranyables, espectacles, representacions dutes a terme amb il·lusió. Des de xerrades i lectures de textos en entitats culturals com El Centre de Lectura i el monogràfic de La Revista del Centre, dirigida per Agnès Toda; També actes amb conferència i lectures al centre d’Amics de Reus, o “Santa Llúcia”(“Nou poemes i un epíleg” poemes musicalitzats). La lectura dramatitzada (poesia i articles) de l’actor David Bagès a l’Arxiu Municipal. L’homenatge a Xavier Amorós de Pradell de la Teixeta que es va fer a la Llotja de Reus amb tast de vins dels Cellers Sant Rafel de Pradell: “Enyoro la terra: el Pradell de sempre”.

Espectacles teatrals com “I jo et diria Amorós: homenatge sensible, visual i sonor” (a càrrec de Rosa Mateu i Pau Terol, Teatre Bartrina). “Sòroma” ( a càrrec de Francesc Cerro-Ferran i Albert Galcerà, Teatre Fortuny). “Pradell com a refugi” a càrrec de la companyia “Projecte Ingenu” (dirigit per Marc Chornet), representat a Pradell de la Teixeta a la cloenda de l’Any Amorós organitzada per Lurdes Malgrat, Directora dels Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya a Tarragona i Lourdes Aluja, alcaldessa de Pradell. I  “Guardeu-me la paraula” a càrrec de la companyia El Trole sota la direcció d’A. Nomen, R. Llop i Quim Besora. Teatre Bartrina).

Marató de lectura de textos de Xavier Amorós el dia de Sant Jordi. Conferències: “Descobrint Les Amèriques i altres botigues del Reus d’abans” a càrrec d’Isabel Martínez a la Cambra de Comerç. “Subterranis arams” espectacle de Francesc Cerro-Ferran i “Una lectura de la seva poesia” a càrrec del meu germà Xavier Amorós Corbella al teatre Fortuny. “Converses amb el pare” xerrada que vaig fer al Centre de Lectura. “Retorn als orígens. L’Amorós de Pradell” conferència de Toni Orensanz a la Biblioteca Pere Anguera.

Actes literaris a centres cívics, ”XII Tarda literària Xavier Amorós Solà” al Centre cívic Llevant i “El món literari de Xavier Amorós” “Conferència inaugural del curs 2023-2024 al Centre cívic Migjorn.

Programes de ràdio, La Nova Ràdio (Agnès Toda i David Fernàndez) que van recuperar un programa de ràdio “Els records ens diverteixen” (converses entre Xavier Amorós i Maria Tarragó).

Lectures de textos a càrrec dels alumnes del Taller de Lectura en Veu alta “Amb afecte, Amorós”. “Sopar Amorós”, lectura de textos del Taller Lectura en Veu Alta i Safareig poètic.

Homenatge a Xavier Amorós, Final de la Poetry slam “Som Amorós” (Salva Soler i Fetitxe 13)

“Nit de Glosa”, “cançó improvisada amb estils d’arreu dels Països Catalans”, espectacles amb adaptacions de textos de Xavier Amorós per part de grups de joves.

La ruta musical de Fito Luri “Passos de Xavier Amorós” amb textos personalitzats basats en els d’Amorós i música pròpia.

Com podeu veure, els homenatges són variats i atractius.

Vull deixar palès el meu reconeixement per la feina duta a terme pel Departament de Cultura de l’Ajuntament de Reus amb Dani Recasens com a cap. També el meu agraïment a la feina feta durant tot l’Any per la Biblioteca Central Xavier Amorós amb Cristina Garreta al capdavant.

Durant aquest temps he pogut copsar la gran estima que es percep cap a Xavier Amorós en tots aquests actes, des dels seus organitzadors i participants fins al públic que hi ha assistit.

Agraeixo, en nom del meu pare i de la meva família, la iniciativa de l’Ajuntament de Reus i del Centre de Lectura d’haver volgut commemorar el seu centenari. Vosaltres també sabeu com l‘estimava la seva ciutat, Reus, Xavier Amorós.

Els que el vàreu conèixer sabeu que ell sempre hi era; a Les Amèriques o a casa seva, per mantenir una conversa amb tots els que el visitaven per consultar-li records que guardava en la seva memòria minuciosa o per demanar-li la seva participació en tot allò que li era possible.

Mil gràcies per no haver-lo oblidat.

 

                                                                                   Maria Lluïsa Amorós

escriptora i filòloga, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura, comissària #AnyXavierAmorós 

Diari de Tarragona 5/12/2023 ➡ aquí 

Homenatge a Xavier Amorós. El més amic de Reus 2018

 Homenatge a Xavier Amorós. El més amic de Reus 2018

Acte celebrat a Els Amics de Reus, 10 de juny de 2019

Tots recordem moments de la nostra infantesa viscuts amb els pares. En tinc, de molt antics, de la mare i del pare, com la imatge del primer cop que m'havien deixat uns dies a casa dels avis perquè van anar de viatge, i en tornar van trucar a la porta: els veig a tots dos somrients, inclinats cap a la nena que jo era, plens d'il·lusió pel retrobament. No oblido l'escena, com tampoc el nino i les sabates vermelles que em van portar com a regal, perquè eren diferents i perquè en aquella època no en teníem gaires, de regals.

Però avui m'heu demanat que us expliqui alguna anècdota de la relació pare- filla Amorós.

El més antic que tinc amb el pare són les cançons que em cantava perquè m'adormís, després que la mare hagués passat una bona estona intentant-ho amb la meva cançó preferida: "El general Bum Bum". Sé del cert que encara era al bressol de baranes i que només tenia uns dos anys i mig, però encara puc sentir la veu del pare, entreveient-lo en la penombra de la cambra, abocat al llitet, modulant El Manisero d' Antonio Machin: "Maní, si te quieres por el pico divertir cómete un cucurruchito de maní." o el Baión del gato del Trio Guadalajara, que incloïa els miols del gat amb ritme; cançó que li demanava una i altra vegada.

No sé des que quan m'han agradat els gats, crec que des de sempre, tot i que en aquells temps el més proper que tenia era la Filomena, la gata que vivia a Les Amèriques, la botiga. Jo solia acompanyar el pare els diumenges a la tarda a donar menjar a la Filomena. Després ens hi quedàvem. Ell escrivia a la taula del despatx i jo jugava amb els paraigües que tenien mànecs interessants: un cap de fox terrier, un cap d'ànec, un senyor amb barret... La botiga silenciosa i buida, tenia moltes distraccions per a mi i no amoïnava el pare que estava enfeinat amb la poesia.

Quan va néixer el meu germà Xavier, el pare i jo durant un temps vam protagonitzar aventures fascinants entre els llargs taulells i les peces de roba immenses de la botiga. Aquella primavera de 1960 també anàvem plegats a Salou i jugàvem per la platja gairebé solitària entre les dunes de sorra daurada i en alguna de les terrasses de les casetes de fusta. El pare, que sempre estava enfeinat, havia prioritzat la meva companyia perquè jo no em sentís sola, ja que aleshores la mare estava molt ocupada amb el nen petit.

Em vaig divertir molt aquella temporada amb el pare, va ser una dedicació exclusiva, esplèndida i inesperada ja que en cap moment no m'havia recat compartir la mare amb el meu germà.

En realitat no em va estranyar que aquells mesos el pare estigués tant per mi, perquè les meves actuacions amb ell venien de lluny. Des de molt petita havíem anat tots dos junts a veure els gegants. Aleshores només sortien per Corpus i per Sant Pere: el Vitxet, la Vitxeta, els japonesos, els moros indis i la mulassa. L'emoció que jo sentia en veure'ls avançant amb el seu pas elegant pels carrers de Reus, en escoltar la música de les gralles i contemplar-los giravoltant al so del valset, no l'he oblidat.

Alguna vegada he parlat de la nostra fidelitat (pare i filla) als gegants, l'any passat per Sant Pere es va publicar a la Revista de Reus NW una breu ressenya meva recordant la meva festa major. Us la llegiré:

Feia bon temps, les orenetes xisclaven, però aquell dia no les sentia. El pare i jo caminàvem de pressa, anàvem a esperar els gegants al local de l'Hospital on dormien. Tret de la seva breu aparició per Corpus, el 28 de juny sortien, esplendorosos, al carrer. Aleshores començàvem el recorregut per Reus darrere de les quatre parelles de gegants, la mulassa i els grallers. Si es repartien, nosaltres seguíem els Vitxets pels carrerons; el pare tocava algun acord de la música amb una mena de flauta de fira, Don Nicanor, i jo anava joiosa al seu costat.

Eren dos dies intensos d'acompanyar-los. El dia 29, Sant Pere, ens situàvem al final de la processó, escortant els gegants. El pare em duia a coll-i-be i jo continuava gaudint, plena de felicitat, de la meva particular Festa Major.

Moltes vegades tinc present el pis del raval de Jesús on vam viure durant els meus primers onze anys. Era ampli, lluminós; a la taula del menjador el pare escrivia versos en una llibreta gran, amb la seva ploma estilogràfica. Jo l'interrompia demanant-li que em dibuixés els gegants, i ho feia. Els gegants i la mulassa. També em recitava poemes que m'encantaven, un de Rubén Dario que em feia sentir protagonista: "Margarita, està linda la mar, y el viento lleva esencia sutil de azahar." I un altre de García Lorca "El lagarto y la lagarta, con delantalitos blancos. Han perdido sin querer su anillo de desposados".

Els pares es reunien amb els seus amics, segurament diumenges a la tarda, amb els Ballart i els Domènech. Berenaven, parlaven, i nosaltres, els fills, jugàvem. La Catalina Hernàndez de Ballart, que era especialment enraonadora, un dia va dir la frase que inicia el poema "De societat". Era un temps plàcid, estranyament tranquil.

De coses per contar, n'hi ha moltes, com l'època trista que vaig estar malalta i el pare i jo havíem d'anar de tant en tant a Barcelona al metge, fins que finalment vam saber que tot allò de la malaltia gravíssima que m'havia diagnosticat aquell metge, era una equivocació del personatge que no havia volgut rectificar perquè es considerava il·lustre i infal·lible i no va reconèixer que s'havia equivocat. Un comentaria oportú de l'ajudant va fer que anéssim a consultar un altre metge, també barceloní, i va assegurar que no estava malalta. Havien estat uns mesos llargs i feixucs. En sortir de la visita era l'hora de dinar, vam caminar fins als carrerons del barri vell i el pare i jo vam anar a celebrar la notícia en una taverna de l'època, d'ambient fosc i novel·lesc, plena de sentors abellidores. Com a revenja a les prohibicions, vam menjar un guisat consistent que no em va fer cap mal.

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora

La meva obre literària ▶

 

Homenatge al General Moragues.

11 SETEMBRE 2023

El país que havia perdut la seva ànima seia vora el port, amb les mans buides. Mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. "Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent", es va exclamar. "De cap manera!", li vaig respondre. "Ets un gran, un formidable país." "En què ho coneixes?", s'escridassà el pobre vell país, una mica revifat. No hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres.

Així comença la narració El País Moribund que va escriure Salvador Espriu l'any 1935. Al final de la prosa explica que el país va caure, amb clapoteig, a les aigües encalmades. El periodista considera millor telegrafiar la notícia que mullar-se per salvar el País. "Ja en trobarem un altre que ens faci més peça", va pensar.

La notícia al diari va ser:

"VELL PAÍS OFEGAT AHIR AIGÜES PORT. NO S'HA IDENTIFICAT CADÀVER"

Aquell dia, les redaccions treballaren d'una manera febrosa. Hom compensà amb escreix la penúria econòmica editorial: es varen vendre una cinquantena (almenys!) de periòdics en llegua nostrada.

Espriu parlava, aleshores, al seu recull Ariadna al laberint grotesc, del país moribund. Vint-i-vuit anys després, el 1963, encara asseverava: Arran sempre de terra, el teu musell s'afina barrigant entre deixalles. L'amo t'encerta cada dia el llom, en fer-ne dòcil blanc d'escopinades. Grunys de plaer i fàcilment t'ajups sota el fuet i les burles més grasses.

Posteriorment, al cap d'uns anys, la revifalla va ser esplendorosa. La llengua, el nostre tresor, es recuperava, s'estudiava, s'aprenia, es valorava, semblava que aconseguia la normalitat.

Tot i que, malgrat l'esplendor, la revifalla havia estat, un cop més, efímera.

La gran lingüista i defensora de la llengua catalana, malauradament desapareguda fa poc, Carme Junyent ens recordava unes paraules de Frederic Mistral (escriptor provençal en llengua occitana del segle XIX): "Quan un poble ha estat esclavitzat, si conserva la llengua és com si tingués les claus de la presó".

Aquestes claus de la presó s'han anat enfonsat, a poc a poc, al fons del mar, com el país moribund d'Espriu.

Avui retem Homenatge al General Josep Moragues, que va lluitar durant la Guerra de Successió per defensar Catalunya davant de les forces borbòniques. El conflicte era entre els partidaris de Felip V, que era un rei totalitari i l'Arxiduc Carles d'Àustria, que era parlamentari i proposat pels aliats. Els catalans defensaren la seva candidatura.

Una de les valuoses aportacions del General Moragues en la Guerra de Successió fou que comandava la direcció de la guerra en la Catalunya interior, que tenia com a base principal la fortalesa de Cardona. Des d'allí els soldats catalans combatien les tropes borbòniques que entraven a Catalunya per reforçar el Setge de Barcelona.

La població de Reus havia pres partit per l'Arxiduc Carles. El 3 de juny del 1712, l'arxiduc concedí a Reus el títol de ciutat imperial.

Com sabem, a partir del Tractat d'Utrech del 1713, els aliats van trencar l'aliança contra França i Felip V; i es van retirar de la lluita a canvi de concessions territorials. L'arxiduc Carles, en morir el seu germà Josep I, havia heretat el tron austríac. Els catalans es van quedar sols lluitant contra el Borbó, ajudat pel seu oncle, el rei de França. No seria la darrera vegada que Europa se'ns gira d'esquena.

Amb la caiguda de Barcelona les revenges van ser terribles, el General Moragues va ser detingut, jutjat en un procés sumaríssim, torturat i executat, decapitat i esquarterat el 27 de març del 1715. El cap del General es va exposar com a escarni dins d'una gàbia de ferro penjada al Portal de Mar durant anys.

L'11 de setembre de l'any passat vaig començar la Glosa institucional a la plaça del Baluart amb aquestes paraules: "Avui és la Diada en què commemorem la reivindicació dels nostres drets, la constatació que continuem essent i que seguim dempeus en la seva defensa. Avui celebrem la Festa Nacional de Catalunya, també per recordar l'aferrissada i darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre del 1714. L'última vegada que es va lluitar amb armes fins a la mort per fer fora l'invasor".

"Vivim en una societat plural, la diversitat és la realitat, la tendència del segle XXI; cada cop més. I l'únic que ens pot unir com un sol poble és la llengua, perquè ens identifiqui com a poble cohesionat i sòlid. Perquè tots sabem que, si en un país no roman viva la llengua pròpia, no hi ha identitat. I si no hi ha consciència d'identitat, els catalans ja no existim."

Ha transcorregut un any i la situació no ha millorat.

La nostra eina principal per defensar la pàtria de cara al futur, és defensar la llengua i aconseguir tenir un Estat Propi. Les negociacions amb Espanya no solen ser fructíferes.

Molts pobles, com Catalunya, han hagut de combatre, compromesos, per aconseguir la seva llibertat, per conservar la seva llengua. La llengua d'un país, una llengua culta i mil·lenària com la nostra, cohesiona sòlidament la unitat d'un poble, és a dir, propicia la fusió social, per això l'hem d'estimar i tenir cura d'ella, perquè ens convertirà en un sol poble, i no ens dividirà en guetos. Els opressors saben perfectament que quan un poble perd la seva llengua, perd la seva identitat.

De vegades hi ha pobles que han lluitat durant anys per aconseguir la independència, i ho han fet, però no han pogut salvar la llengua. La independència és primordial, el nostre objectiu, evidentment, però sense perdre mai la nostra llengua, perquè, com va dir Patrick Pearse "La llengua és el que identifica intrínsecament una nació".

Patrick Pearse va ser un dels capdavanters de la Revolta de Pasqua, a Irlanda, a principis del segle XX. Va ser fundador de l'escola St Enda's on els nens aprenien el gaèlic irlandès. Els irlandesos el 23 d'abril del 1916 s'organitzaren i s'alçaren en armes per establir la República irlandesa. La lluita entre els nacionalistes irlandesos i l'exèrcit britànic, va ser acarnissada. La contesa va durar sis dies, fins que els britànics van sotmetre els nacionalistes irlandesos. Ens aquells moments els irlandesos lluitaven units, fins i tot hi van participar quaranta dones sòcies del Consell de Dones irlandeses, i estem parlant del 1916. Les represàlies van ser, com sol passar, terribles. Entre els ajusticiats hi havia en Patrick Pearse un dels capitosts de la Revolta. Aleshores encara no havien aconseguit la llibertat. Va ser després de la guerra d'Independència d'Irlanda, que el 1921 els irlandesos van aconseguir la seva República.

Carme Junyent deia: Els joves canvien molt més de llengua o utilitzen per defecte molt més el castellà. Això voldria dir que no tenen la consciència que podíem tenir nosaltres que era una llengua per la qual calia lluitar, per les circumstàncies en què havia viscut.

És cert. Malgrat que també hi ha un gran gruix de joves i no joves, vinguts de fora des de fa generacions o que han arribat fa uns quants anys, que no canvien mai la seva llengua per la de la terra que els acull I no ho fan perquè no els cal. Una llengua que no és necessària, no s'utilitza, i si no es fa servir, no pot perdurar.

I parafrasejant Espriu, jo també "parlo d'esperança, desesperançada", perquè el país moribund d'antany, ja no té cap esperança si no intentem posar tota la nostra força per assimilar el missatge de Ventura Gassol que ens transmet a Les tombes flamejants :

El poema parla d'una pàtria que va morir, una pàtria que era tan bella, que no la van gosar enterrar. Era una pàtria que dormia el son de la mort molt a la vora del mar, i les sirenes li desvetllaven el cor amb els seus cants. Fins que un dia, a la claror d'albada, de dins d'una de les tombes va sorgir una veu nova que cantà:

Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l'hora

d'esventar la cendra,/ oh Pàtria de les tombes flamejants.

Aquesta veu nova de la qual ens parla Ventura Gassol, ha de despertar els nostres joves, tan diversos, tan plurals, que són el futur de Catalunya. L'espurna que torna a encendre la flama els ha de fer veure que tenim un projecte important en comú; una espurna que pot encendre la flama és un element que ens uneix dins de la diversitat, i que ens unirà a tots si no la deixem morir. La veu nova, l'espurna que encén la flama per fer possible la cohesió social és la llengua catalana, la nostra llengua, culta i mil·lenària.

Bona Diada Nacional de Catalunya.

Visca Catalunya Lliure!

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

Reus, 10 de setembre de 2023