Homenatge al General Moragues.

11 SETEMBRE 2023

El país que havia perdut la seva ànima seia vora el port, amb les mans buides. Mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. "Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent", es va exclamar. "De cap manera!", li vaig respondre. "Ets un gran, un formidable país." "En què ho coneixes?", s'escridassà el pobre vell país, una mica revifat. No hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres.

Així comença la narració El País Moribund que va escriure Salvador Espriu l'any 1935. Al final de la prosa explica que el país va caure, amb clapoteig, a les aigües encalmades. El periodista considera millor telegrafiar la notícia que mullar-se per salvar el País. "Ja en trobarem un altre que ens faci més peça", va pensar.

La notícia al diari va ser:

"VELL PAÍS OFEGAT AHIR AIGÜES PORT. NO S'HA IDENTIFICAT CADÀVER"

Aquell dia, les redaccions treballaren d'una manera febrosa. Hom compensà amb escreix la penúria econòmica editorial: es varen vendre una cinquantena (almenys!) de periòdics en llegua nostrada.

Espriu parlava, aleshores, al seu recull Ariadna al laberint grotesc, del país moribund. Vint-i-vuit anys després, el 1963, encara asseverava: Arran sempre de terra, el teu musell s'afina barrigant entre deixalles. L'amo t'encerta cada dia el llom, en fer-ne dòcil blanc d'escopinades. Grunys de plaer i fàcilment t'ajups sota el fuet i les burles més grasses.

Posteriorment, al cap d'uns anys, la revifalla va ser esplendorosa. La llengua, el nostre tresor, es recuperava, s'estudiava, s'aprenia, es valorava, semblava que aconseguia la normalitat.

Tot i que, malgrat l'esplendor, la revifalla havia estat, un cop més, efímera.

La gran lingüista i defensora de la llengua catalana, malauradament desapareguda fa poc, Carme Junyent ens recordava unes paraules de Frederic Mistral (escriptor provençal en llengua occitana del segle XIX): "Quan un poble ha estat esclavitzat, si conserva la llengua és com si tingués les claus de la presó".

Aquestes claus de la presó s'han anat enfonsat, a poc a poc, al fons del mar, com el país moribund d'Espriu.

Avui retem Homenatge al General Josep Moragues, que va lluitar durant la Guerra de Successió per defensar Catalunya davant de les forces borbòniques. El conflicte era entre els partidaris de Felip V, que era un rei totalitari i l'Arxiduc Carles d'Àustria, que era parlamentari i proposat pels aliats. Els catalans defensaren la seva candidatura.

Una de les valuoses aportacions del General Moragues en la Guerra de Successió fou que comandava la direcció de la guerra en la Catalunya interior, que tenia com a base principal la fortalesa de Cardona. Des d'allí els soldats catalans combatien les tropes borbòniques que entraven a Catalunya per reforçar el Setge de Barcelona.

La població de Reus havia pres partit per l'Arxiduc Carles. El 3 de juny del 1712, l'arxiduc concedí a Reus el títol de ciutat imperial.

Com sabem, a partir del Tractat d'Utrech del 1713, els aliats van trencar l'aliança contra França i Felip V; i es van retirar de la lluita a canvi de concessions territorials. L'arxiduc Carles, en morir el seu germà Josep I, havia heretat el tron austríac. Els catalans es van quedar sols lluitant contra el Borbó, ajudat pel seu oncle, el rei de França. No seria la darrera vegada que Europa se'ns gira d'esquena.

Amb la caiguda de Barcelona les revenges van ser terribles, el General Moragues va ser detingut, jutjat en un procés sumaríssim, torturat i executat, decapitat i esquarterat el 27 de març del 1715. El cap del General es va exposar com a escarni dins d'una gàbia de ferro penjada al Portal de Mar durant anys.

L'11 de setembre de l'any passat vaig començar la Glosa institucional a la plaça del Baluart amb aquestes paraules: "Avui és la Diada en què commemorem la reivindicació dels nostres drets, la constatació que continuem essent i que seguim dempeus en la seva defensa. Avui celebrem la Festa Nacional de Catalunya, també per recordar l'aferrissada i darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre del 1714. L'última vegada que es va lluitar amb armes fins a la mort per fer fora l'invasor".

"Vivim en una societat plural, la diversitat és la realitat, la tendència del segle XXI; cada cop més. I l'únic que ens pot unir com un sol poble és la llengua, perquè ens identifiqui com a poble cohesionat i sòlid. Perquè tots sabem que, si en un país no roman viva la llengua pròpia, no hi ha identitat. I si no hi ha consciència d'identitat, els catalans ja no existim."

Ha transcorregut un any i la situació no ha millorat.

La nostra eina principal per defensar la pàtria de cara al futur, és defensar la llengua i aconseguir tenir un Estat Propi. Les negociacions amb Espanya no solen ser fructíferes.

Molts pobles, com Catalunya, han hagut de combatre, compromesos, per aconseguir la seva llibertat, per conservar la seva llengua. La llengua d'un país, una llengua culta i mil·lenària com la nostra, cohesiona sòlidament la unitat d'un poble, és a dir, propicia la fusió social, per això l'hem d'estimar i tenir cura d'ella, perquè ens convertirà en un sol poble, i no ens dividirà en guetos. Els opressors saben perfectament que quan un poble perd la seva llengua, perd la seva identitat.

De vegades hi ha pobles que han lluitat durant anys per aconseguir la independència, i ho han fet, però no han pogut salvar la llengua. La independència és primordial, el nostre objectiu, evidentment, però sense perdre mai la nostra llengua, perquè, com va dir Patrick Pearse "La llengua és el que identifica intrínsecament una nació".

Patrick Pearse va ser un dels capdavanters de la Revolta de Pasqua, a Irlanda, a principis del segle XX. Va ser fundador de l'escola St Enda's on els nens aprenien el gaèlic irlandès. Els irlandesos el 23 d'abril del 1916 s'organitzaren i s'alçaren en armes per establir la República irlandesa. La lluita entre els nacionalistes irlandesos i l'exèrcit britànic, va ser acarnissada. La contesa va durar sis dies, fins que els britànics van sotmetre els nacionalistes irlandesos. Ens aquells moments els irlandesos lluitaven units, fins i tot hi van participar quaranta dones sòcies del Consell de Dones irlandeses, i estem parlant del 1916. Les represàlies van ser, com sol passar, terribles. Entre els ajusticiats hi havia en Patrick Pearse un dels capitosts de la Revolta. Aleshores encara no havien aconseguit la llibertat. Va ser després de la guerra d'Independència d'Irlanda, que el 1921 els irlandesos van aconseguir la seva República.

Carme Junyent deia: Els joves canvien molt més de llengua o utilitzen per defecte molt més el castellà. Això voldria dir que no tenen la consciència que podíem tenir nosaltres que era una llengua per la qual calia lluitar, per les circumstàncies en què havia viscut.

És cert. Malgrat que també hi ha un gran gruix de joves i no joves, vinguts de fora des de fa generacions o que han arribat fa uns quants anys, que no canvien mai la seva llengua per la de la terra que els acull I no ho fan perquè no els cal. Una llengua que no és necessària, no s'utilitza, i si no es fa servir, no pot perdurar.

I parafrasejant Espriu, jo també "parlo d'esperança, desesperançada", perquè el país moribund d'antany, ja no té cap esperança si no intentem posar tota la nostra força per assimilar el missatge de Ventura Gassol que ens transmet a Les tombes flamejants :

El poema parla d'una pàtria que va morir, una pàtria que era tan bella, que no la van gosar enterrar. Era una pàtria que dormia el son de la mort molt a la vora del mar, i les sirenes li desvetllaven el cor amb els seus cants. Fins que un dia, a la claror d'albada, de dins d'una de les tombes va sorgir una veu nova que cantà:

Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l'hora

d'esventar la cendra,/ oh Pàtria de les tombes flamejants.

Aquesta veu nova de la qual ens parla Ventura Gassol, ha de despertar els nostres joves, tan diversos, tan plurals, que són el futur de Catalunya. L'espurna que torna a encendre la flama els ha de fer veure que tenim un projecte important en comú; una espurna que pot encendre la flama és un element que ens uneix dins de la diversitat, i que ens unirà a tots si no la deixem morir. La veu nova, l'espurna que encén la flama per fer possible la cohesió social és la llengua catalana, la nostra llengua, culta i mil·lenària.

Bona Diada Nacional de Catalunya.

Visca Catalunya Lliure!

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

Reus, 10 de setembre de 2023