L’Any Xavier Amorós Solà. Reus 1923 – 2022

Una tarda de finals de maig del 2022 el meu pare va rebre una visita: l’alcalde de Reus, Carles Pellicer; el regidor de cultura, Daniel Recasens i el president del Centre de Lectura, Lluís Miquel Pérez. Li van comunicar que el 2023 seria l’Any Xavier Amorós. Ell va morir el juliol de 2022 i a la tardor vaig saber que jo en seria la comissària, la qual cosa, per a mi, va ser un honor.

I el 2023 ha estat l’any Xavier Amorós, escriptor i Fill Il·lustre de Reus.

Com a filla i comissària, he de dir que estic contenta i satisfeta perquè aquests mesos han estat plens d’actes entranyables. La resposta de la ciutat de Reus va ser entusiasta. Es van organitzar tot tipus d’homenatges literaris als quals hi vaig assistir i en molts hi vaig col·laborar d’una manera o altra. He constatat que el meu pare era estimat per molta gent, ja que les activitats estaven fetes amb il·lusió. El pare era un home cordial. L’escriptor i historiador Joaquim Molas l’havia definit: Amorós és tal com escriu. És a dir: reposat i afable, reflexiu i directe, dubitatiu i fervorós, amb una tornada, com de tennis, irònica, i amb una rialla sempre a punt de rebentar.

Hem gaudit amb xerrades i lectures en entitats culturals, especialment al Centre de Lectura, també als “Amics de Reus” i a Santa Llúcia. Hem fruït amb homenatges com el tast de vins dels Cellers Sant Rafael de Pradell de la Teixeta. Ens hem delectat amb representacions teatrals: “I jo et diria Amorós: homenatge sensible, visual i sonor” a càrrec de Rosa Mateu i Pau Terol al teatre Bartrina. “Sòroma” a càrrec de Francesc Cerro-Ferran i Albert Galcerà al teatre Fortuny. “Pradell com a refugi” a càrrec de la companyia “projecte ingenu” dirigit per Marc Chornet, representat a Pradell de la Teixeta. “Guardeu-me la paraula”, companyia “El Trole”, a càrrec d’Antoni Nomen, Ramon Llop i Quim Besora al teatre Bartrina. També vam conversar d’Amorós amb Xavier Graset al seu programa “Més 3/24” a TV3, Josep Murgades, Xavier Amorós Corbella i jo mateixa, com a comissària.

Xavier Amorós estimava el teatre. De petit cada setmana anava al Fortuny amb els seus pares on tenien una llotja llogada. Va fer teatre des de molt jove. Amb el pare en parlàvem, de teatre. Del doctor Vallespinosa, de Figuretes de vidre, de La Cantant Calba... Del seu interès per portar a la programació del teatre Fortuny obres de qualitat, especialment en català i que mostressin un teatre modern i compromès amb la societat del moment. Vull esmentar que el 1963 va venir la Companyia d’Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, amb “Primera Història d’Esther” de Salvador Espriu. Xavier Amorós fa una crònica d’aquella nit a “Temps Estranys”. Un relat deliciós amb anècdota inclosa, que reflecteix una part de la societat de l’època.

Ell no ha pogut veure les representacions i interpretacions que s’ha fet enguany sobre la seva obra literària. S’hauria sentit molt feliç, com quan el 1981 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, sota la direcció de Ramon Tàpias, vam representar “No trenqueu avellanes amb les dents” basat en poemes i textos de Xavier Amorós. I també quan l’octubre de 2003, La Vitxeta va representar “Temps estranys” basada en l’obra de Xavier Amorós. Dirigida per Dolors Juanpere i amb escenografia de Ramon Tàpias.

S’han fet actuacions variades. La marató de lectura de textos el dia de Sant Jordi; conferències com la d’Isabel Martínez, la de Xavier Amorós Corbella, la de Toni Orensanz, i d’altres. Actes literaris, diversos i variats; programes de ràdio com “Els records ens diverteixen”, recuperació de les converses entre Xavier Amorós i Maria Tarragó, a La Nova Ràdio; la Ruta literària de Fito Luri. Aquests, i molts més homenatges .

Com a final de l’Any Xavier Amorós, el 23 de novembre, l’Ajuntament de Reus va fer l’acte de descoberta de la placa commemorativa a la casa on va néixer. Carrer Llovera, 17.

Agraeixo als organitzadors i participants de totes aquestes activitats i al públic que hi ha assistit per celebrar el centenari de Xavier Amorós. També el meu reconeixement a la feina duta a terme pel departament de cultura de l’Ajuntament de Reus amb Dani Recasens al capdavant i a la Biblioteca Central Xavier Amorós amb Cristina Garreta com a cap.

Ell estimava la seva ciutat, Reus. I, a través de la seva obra, sempre ens acompanyarà. Gràcies per no oblidar-lo.

 

Maria Lluïsa Amorós.                                                                                                            

Filòloga, escriptora, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura, comissària de l’Any Xavier Amorós.

 

 (Publicat a Diari de Tarragona, La Tribuna. 9 de gener de 2024).

 

Bon Nadal

Us desitjo unes bones festes nadalenques mitjançant uns versos del meu pare 🎅

He triat aquest poema perquè el recordo recitant-lo a casa, i quan el llegeixo és com si el sentís.

Maria Lluïsa Amorós, comissària #AnyXavierAmorós

Nadalenca

"A dintre un portal,

prop d'una establia,

nasqué Jesuset,

el fill de Maria.

No duia mantells

d'or i pedreria,

que per tot vestit

la palla el cobria.

Per corona al front

els estels tenia,

per ceptre, en la mà

el sol del migdia.

I un àngel cantant

la gran melodia

de l'Amor etern

a Jesús dormia.

Deixeu-m'hi anar

fins a l'establia.

Trobaré un estel

que em farà de guia.

Deixeu-me gaudir

l'alta companyia:

com que sóc infant

jo amb ell jugaria.

Si plorés de fred

amb mi no en tindria,

que dintre el meu cor

Jesús dormiria."

                                  Xavier Amorós Solà (1923-2022)

 

Cloenda Any Amorós, agraïments

 

Cloenda Any Amorós

Agraïments a tothom que d'una manera o altra s'ha implicat en actes per commemorar l' #anyxavieramoróssolà Molt agraïts a totes aquestes persones i a les entitats públiques i privades que ho han fet possible.

 

Des que el meu pare va rebre la visita de Carles Pellicer, alcalde, Daniel Recasens, regidor de cultura i Lluís M. Pérez, president del Centre de Lectura, per comunicar-li que l’any següent, 2023, en què ell compliria els 100 anys, seria la celebració de l’Any Xavier Amorós, ha transcorregut temps.

Enguany, 2023, s’ha commemorat el seu centenari i vaig tenir l’honor que em nomenessin Comissària.

La resposta de la ciutat de Reus ha estat gairebé unànime: durant tots aquests mesos, des que es va iniciar l’Any Xavier Amorós, s’han organitzat i realitzat tot tipus d’actes literaris, des de diverses entitats, amb persones al capdavant que preparaven les actuacions i celebracions des de diferents vessants, individualment, o en grups més reduïts, joves i grans.

En vull fer referència. Són abundants i cadascun amb resultats fantàstics, entranyables, espectacles, representacions dutes a terme amb il·lusió. Des de xerrades i lectures de textos en entitats culturals com El Centre de Lectura i el monogràfic de La Revista del Centre, dirigida per Agnès Toda; També actes amb conferència i lectures al centre d’Amics de Reus, o “Santa Llúcia”(“Nou poemes i un epíleg” poemes musicalitzats). La lectura dramatitzada (poesia i articles) de l’actor David Bagès a l’Arxiu Municipal. L’homenatge a Xavier Amorós de Pradell de la Teixeta que es va fer a la Llotja de Reus amb tast de vins dels Cellers Sant Rafel de Pradell: “Enyoro la terra: el Pradell de sempre”.

Espectacles teatrals com “I jo et diria Amorós: homenatge sensible, visual i sonor” (a càrrec de Rosa Mateu i Pau Terol, Teatre Bartrina). “Sòroma” ( a càrrec de Francesc Cerro-Ferran i Albert Galcerà, Teatre Fortuny). “Pradell com a refugi” a càrrec de la companyia “Projecte Ingenu” (dirigit per Marc Chornet), representat a Pradell de la Teixeta a la cloenda de l’Any Amorós organitzada per Lurdes Malgrat, Directora dels Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya a Tarragona i Lourdes Aluja, alcaldessa de Pradell. I  “Guardeu-me la paraula” a càrrec de la companyia El Trole sota la direcció d’A. Nomen, R. Llop i Quim Besora. Teatre Bartrina).

Marató de lectura de textos de Xavier Amorós el dia de Sant Jordi. Conferències: “Descobrint Les Amèriques i altres botigues del Reus d’abans” a càrrec d’Isabel Martínez a la Cambra de Comerç. “Subterranis arams” espectacle de Francesc Cerro-Ferran i “Una lectura de la seva poesia” a càrrec del meu germà Xavier Amorós Corbella al teatre Fortuny. “Converses amb el pare” xerrada que vaig fer al Centre de Lectura. “Retorn als orígens. L’Amorós de Pradell” conferència de Toni Orensanz a la Biblioteca Pere Anguera.

Actes literaris a centres cívics, ”XII Tarda literària Xavier Amorós Solà” al Centre cívic Llevant i “El món literari de Xavier Amorós” “Conferència inaugural del curs 2023-2024 al Centre cívic Migjorn.

Programes de ràdio, La Nova Ràdio (Agnès Toda i David Fernàndez) que van recuperar un programa de ràdio “Els records ens diverteixen” (converses entre Xavier Amorós i Maria Tarragó).

Lectures de textos a càrrec dels alumnes del Taller de Lectura en Veu alta “Amb afecte, Amorós”. “Sopar Amorós”, lectura de textos del Taller Lectura en Veu Alta i Safareig poètic.

Homenatge a Xavier Amorós, Final de la Poetry slam “Som Amorós” (Salva Soler i Fetitxe 13)

“Nit de Glosa”, “cançó improvisada amb estils d’arreu dels Països Catalans”, espectacles amb adaptacions de textos de Xavier Amorós per part de grups de joves.

La ruta musical de Fito Luri “Passos de Xavier Amorós” amb textos personalitzats basats en els d’Amorós i música pròpia.

Com podeu veure, els homenatges són variats i atractius.

Vull deixar palès el meu reconeixement per la feina duta a terme pel Departament de Cultura de l’Ajuntament de Reus amb Dani Recasens com a cap. També el meu agraïment a la feina feta durant tot l’Any per la Biblioteca Central Xavier Amorós amb Cristina Garreta al capdavant.

Durant aquest temps he pogut copsar la gran estima que es percep cap a Xavier Amorós en tots aquests actes, des dels seus organitzadors i participants fins al públic que hi ha assistit.

Agraeixo, en nom del meu pare i de la meva família, la iniciativa de l’Ajuntament de Reus i del Centre de Lectura d’haver volgut commemorar el seu centenari. Vosaltres també sabeu com l‘estimava la seva ciutat, Reus, Xavier Amorós.

Els que el vàreu conèixer sabeu que ell sempre hi era; a Les Amèriques o a casa seva, per mantenir una conversa amb tots els que el visitaven per consultar-li records que guardava en la seva memòria minuciosa o per demanar-li la seva participació en tot allò que li era possible.

Mil gràcies per no haver-lo oblidat.

 

                                                                                   Maria Lluïsa Amorós

escriptora i filòloga, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura, comissària #AnyXavierAmorós 

Diari de Tarragona 5/12/2023 ➡ aquí 

La Diana va al cinema

 

La Diana va al cinema, un conte de Maria Lluïsa Amorós

El raval estava silenciós, acabava de passar el carro de les escombraries arrossegat pel cavall, pacient i tranquil. La Diana havia observat una estona com l'escombriaire agafava els cubells galvanitzats plens de deixalles que baixaven les dones de casa i els buidava a dins del carro. Era tancat, a dalt hi havia unes portes metàl·liques que s'obrien; l'home solia deixar-ne alguna de badada perquè li fos més fàcil l'operació. A mesura que el vehicle avançava, una flaire de verdures marcides barrejada amb altres restes de queviures restava penjada a l'aire. Quan el so de la trompeta que avisava als veïns que havien de baixar les deixalles se sentia des dels pisos més alts dels edificis, bèstia i carro ja eren raval de Jesús avall.  

Cinema Kursaal, Reus. Dibuix de Jana Tàpias

Des del balcó de l'habitació dels pares, la Diana contemplava la façana del cinema que hi havia al seu carrer. Algunes persones caminaven per la vorera del davant de casa, assolellada. Una dona que duia un cistell ple i es movia de pressa amb passes petites, el noiet repartidor de la botiga de queviures que avançava indolentment, una senyora amb abric de primavera i cofada amb un diminut barret que empenyia satisfeta el cotxet amb la seva criatura, i un Seat 1400 negre, majestuós, que feia sonar el clàxon perquè un home gran travessava la calçada sense mirar. Les orenetes xisclaven tot volant en cercles i es divertien fent giragonses per sobre dels terrats. El matí era càlid. Però tot això, a la Diana, no li interessava perquè aquell dia, amb la mare i la seva amiga Alícia i les seves filles, anirien a una sessió de tarda a veure una pel·lícula.

Es van trobar davant del cinema Monterrosa. Hi havia cua per comprar les entrades a la taquilla; les cinc es van plantar per esperar que els toqués el torn. Les mares parlaven i les tres nenes miraven els quadrets dels fotogrames d'escenes de la pel·lícula -com un tràiler fotogràfic- que hi havia penjats als vidres de les quatre portalades del cinema. En entrar a la sala, la Diana va percebre l'olor d'un perfum que no era el de la mare, ni el de les pólvores rosades de la cara de l'àvia. Aquella tarda tot seria nou, tenia quatre anys i era la primera vegada que anava a veure una pel·lícula. A partir de llavors, cada cop que entrava en un cinema, flairava l'olor de la sala de butaques per retrobar aquella essència característica que sempre va atribuir com l'olor de les sales de cine, però mai en trobava cap com l'aroma del Monterrosa. L'acomodador les va acompanyar als seients corresponents; tocaven un timbre quan la Diana trepitjà emocionada la catifa del passadís que feia pendent fins al lloc, que era bastant endavant perquè la sala estava molt plena. Es van instal·lar als seients i la seva mare li xiuxiuejà alguna cosa a cau d'orella. Havia sonat el tercer timbre i els llums es van anar tancant. Quan va començar la primera pel·lícula que era en blanc i negre, va sentir unes passes apressades, es va girar i va veure l'acomodador que, amb una llanterna petita, il·luminava el camí que conduïa uns senyors, que arribaven tard, fins al seu lloc. Es van asseure a la filera del davant i la senyora, que era alta, tapava la visió de la pantalla a la Diana. La seva mare li va canviar la butaca, però amb això no es va arreglar gaire. Finalment l'Alícia la va fer seure al seu seient perquè al davant no hi havia ningú.

A la mitja part, la seva mare va sortir a comprar caramels al carretó que hi havia al carrer, davant del cinema. En tancar-se els llums va començar el NO-DO, els "noticiarios y documentales" del règim franquista. Per fi va començar la pel·lícula que havien anat a veure, es deia El puente sobre el río Kwai. La Diana contemplava el film amb gran atenció: la pantalla enorme, el moviment, els colors, l'acció i, sobretot, la cançó que xiulaven aquells homes presoners que construïen el pont; el so que l'envoltava la impressionava.

A la nit, a casa, la Diana explicava al pare què li havia semblat la seva estrena com a espectadora de cinema. Ell va dir que algun dia anirien junts a veure una altra pel·lícula. Ella es va il·lusionar, malgrat que no es volia impacientar perquè sabia que els projectes importants es feien esperar, com la bicicleta vermella que li demanava i que cada dia, quan ell marxava a treballar, li recordava que no se n'oblidés.

L'anada al cine sí que va arribar. El Cineclub Universitari feia sessions de cinema a l'Escola del Treball, el seu pare era un dels organitzadors i la va portar a veure unes pel•lícules del Charlot.

Uns anys més tard va tornar al cinema Monterrosa. La pel·lícula es deia Plácido, un film del director Luís García Berlanga que va entusiasmar la Diana. A la taquilla no hi havia cua, la Rosita, la taquillera, va dir al seu pare que feien just, que s'estava acabant el NO-DO. L'acomodador els va acompanyar amb la pila encesa fins als seients. De seguida va començar, era en blanc i negre, una història sobre un pobre home que la nit del 24 de desembre ha de passejar per Madrid amb l'estrella de Nadal a dalt del seu motocarro acabat de comprar. Ha de fer aquella feina perquè necessita els diners, ja que al final d'aquell dia ha de pagar la primera lletra del vehicle. Mentre Plácido recorre la ciutat, dins d'un menjador burgès esdevé un sopar nadalenc, una grotesca posada en escena d'una família adinerada que porta a terme una campanya promoguda pel règim franquista que amb el lema: «siente un pobre a su mesa», volia fer néixer un sentiment de caritat cristina del poble cap als desvalguts. A la pel·lícula, Ollas Cocinex promou una subhasta on participen artistes madrilenys per convidar a sopar un pobre a les cases dels rics. Les situacions que es vivien al film eren tan sorprenents, tràgiques i alhora còmiques, que van colpir la Diana.

Dibuix de Jana Tàpias

Aquells anys també van anar al Cineclub del Reus Deportiu que a l'estiu passava les pel·lícules a la pista d'hoquei. Col·locaven una pantalla i cadires de fusta plegables per als espectadors -cadires que llogaven a cal Casals, les mateixes que instal·laven als ravals per Setmana Santa perquè la gent pogués veure la llarguíssima processó de Divendres Sant còmodament, i que també es llogaven per a les revetlles de Sant Pere que feien al Reus i als Ploms. La Diana, mentre esperaven que comencés la projecció de la pel·lícula, s'asseia sota els focus de la pista d'hoquei i es girava per poder veure la piscina gran on el seu pare havia nedat tantes vegades quan era molt jove i on, durant la guerra, havia caigut una bomba que no va petar. El Cineclub del Reus Deportiu, a l'hivern, projectava les pel·lícules al cinema Avenida que estava situat davant del Mercat. Era un local tancat i els espectadors estaven abrigats del fred i del vent, els seients eren més còmodes i la pantalla més gran. Un curtmetratge que li va cridar l'atenció va ser El globo rojo. Era una història tendra i emotiva, el relat sobre un nen que té un magnífic globus vermell molt peculiar perquè el segueix arreu, com si fos el seu gos, fins i tot a l'escola. El film estava escrit i dirigit per Albert Lamorisse. En finalitzar la pel·lícula, quan la Diana i el seu pare tornaven cap a casa, ella li havia agafat la mà tot caminant mentre admirava la nit plena d'estels. Instintivament buscava el globus vermell dins del cel. Ella també s'havia sentit trista quan un globus que li havien comprat a la fira de Santa Marina o de Sant Jaume, li havia petat o se li havia escapat de la mà cel amunt i l'havia contemplat amb els ulls esbatanats o plens de llàgrimes.

-És trist el que li passa al Pascal amb el seu globus vermell, m'ha fet pena -va dir la Diana-. Però ara que veig el cel fosc una mica il·luminat per la claror de les estrelles, crec que el final de la pel·lícula, amb el Pascal volant amb tots aquells globus que agafa ben fort i el pugen cel amunt, és un bon final.

-Em fa il·lusió que t'agradin les pel·lícules que et trio. Quan facin Mi tío, tornarem a venir al cinema -havia assegurat el seu pare.

La Diana va sentir una gran emoció. Va arrecerar-se més a ell i va assentir tot mormolant:

-Estic contenta d'anar amb tu al cinema.

Llavors va pensar que tant li feia que mai s'hagués recordat de comprar-li la bicicleta vermella. Ara s'havia fet més gran, ja no la necessitava o si més no ja no era tan important, i que el pare la portés a veure aquelles pel·lícules era tan valuós per a ella, que estava segura que mai no oblidaria aquelles tardes de cinema ni les nits al Reus Deportiu, aixoplugats sota una pluja d'estels davant de la pantalla de projecció.

La Diana tenia un amic, el veí que vivia a l'edifici del costat i de vegades solien parlar, ella des del balcó, ell des de la finestra. Es deia Josep i, encara que li portava dos anys, s'avenien. El noi li ensenyà la seva col·lecció de fullets de mà que eren cartells de pel·lícules. Els repetits li passava dins d'un cistell petit de vímet que feia el recorregut mitjançant una corda de saltar de la Diana que lligaven de finestra a balcó. Ella li canviava els fullets per alguna altra cosa seva. Però el que li agradava més era que li expliqués les pel·lícules que anava a veure amb el seu germà gran. En especial les de la Sala Reus, el cinema més antic que quedava a Reus.

-No el coneixes? És al raval de Santa Anna, no és tan bonic ni tan espaiós com el Rosa, ni tan sols com el Kursaal que hi ha als Màrtirs. La Sala Reus s'ha fet vella.

-No conec la Sala Reus. Al Kursaal i a l'Avenida sí que hi vaig, i al Monterrosa també -digué la Diana.

El Josep li va explicar que els seus avis, el 1906, havien vist pel·lícules al Teatre Circ que estava situat a l'esplanada on hi havia hagut l'hort del convent de Sant Joan. El van enderrocar el 1936, i després de la guerra hi van fer el Mercat. Li va passar unes postals i la Diana va veure com n'era de bonic, aquell teatre. L'havia fet construir el president del Círcol el 1901, hi havia jardins, un quiosc de begudes, una cafeteria amb terrassa. L'interior tenia un ampli pati de butaques, llotges, escenari. Hi feien teatre només a l'estiu, perquè a l'hivern representaven les obres al Teatre Fortuny. Al Teatre Circ feien molts altres actes: vodevil, òpera, operetes, sarsuela, homenatges. Festes organitzades per la Societat El Círcol, que n'era la propietària.

Dibuix de Jana Tàpias

Les converses sobre cinema amb el Josep no van durar gaire temps. La Diana i el seu amic cinèfil aviat van ser adolescents, ella va complir tretze anys i ell quinze. Amb la seva colla d'amigues del col·legi començaven a sortir els dissabtes a la tarda amb nois que estudiaven a la Salle. Els agradava la música de Salvatore Adamo, d'Elvis Presley, dels Beatles, dels Rolling Stones, dels Brincos, de la Jeanette i d'altres grups, i de tant en tant feien alguna festa amb berenar i tocadiscos a casa d'algun d'ells. Llavors hi va haver un esdeveniment cinematogràfic: al cinema Monterrosa projectarien Los chicos con las chicas, una pel·lícula sobre un grup musical de l'època -Los Bravos-.Aquella tarda de dissabte gairebé tots els adolescents de Reus i comarca van anar a veure el film, al cinema no hi cabia ni una agulla. La Diana no va notar el característic perfum que la rebia sempre quan entrava a la sala de butaques. L'ambient ara era d'una mena de barreja d'hormones de gent jove i de llaminadures que havien comprat al venedor ambulant del carretó situat per a l'ocasió davant mateix del cine, proveït d'una considerable varietat: coco fresc, tramussos, cacauets, pomes banyades amb caramel vermell, xiclets bazoka i pipes. La pel·lícula era dolenta, però l'episodi va servir per reunir nois i noies que només es coneixien de vista i van poder intercanviar mirades significatives.Va ser divertit, tot i que a la Diana li va interessar molt més una altra pel·lícula que van estrenar l'any següent, el 1968, també al Monterrosa: Romeo y Julieta de Franco Zeffirelli. El problema era que no deixaven entrar els menors, i ella i una de les seves amigues que es morien per veure-la, tenien catorze anys. Els pares de la seva amiga ho van solucionar, van prendre les dues noies a una sessió de nit i van pujar al pis de dalt, a la balconada on hi havia "preferència". No hi va haver problemes amb el porter quan van donar les entrades i van poder veure la projecció. No perderen detall; era una pel·lícula que, a banda que seguia fidelment l'obra de teatre de Shakespeare, tenia un ambient, un vestuari, una interpretació i una música que no tan sols captivà les dues noies, sinó tot el públic que seguia la pel·lícula amb gran atenció. Protagonitzada per una Olivia Hussey de setze anys, bonica, tendra i expressiva, que durant la púdica escena de la nit de noces va ensenyar fugaçment un pit i un Leonard Whiting de disset, que també surt despullat uns moments, discretament d'esquena ensenyant el cul. Aquest fet era un atractiu afegit per als espectadors, perquè la societat estava marcada per la moral estricta de l'època, i el maig del 68 encara era massa recent perquè fes notar els canvis de mentalitat que els proporcionaria. Aleshores era una societat encarcarada. Durant anys, la censura espanyola es va permetre canviar diàlegs en el doblatge de les pel·lícules, fins i tot arribant a convertir amants en germans i la situació esdevenia incestuosa. Tallaven les escenes de sexe, o prohibien films quan els semblava que hi havia un rerefons polític que anava contra el franquisme.

En acabar la pel·lícula la Diana va anar a dormir a casa de la seva amiga. Totes dues es van posar al llit i van parlar llargament de la història que acabaven de veure. La casa de la Maria Teresa estava agradablement temperada perquè el seu pare era forner i coïa el pa a la planta baixa. Fins a la cambra arribava l'olor del forn calent on es feia el pa, també es percebia la sentor dolça de les coques, les magdalenes, els croissants. L'endemà les noies van seure a la taula que la mare de la seva amiga havia parat, amb cafè, llet i cacau i tot tipus de pastes abellidores per esmorzar. Des del petit menjador del primer pis hi havia una finestra que comunicava amb la fleca. La Diana va veure com les senyores del barri entraven a comprar, no tenien pressa i donaven conversa a la mestressa, la mare de la seva amiga, que despatxava. Era una dona agradable, afable i acollidora.

A banda dels cinemes, als col·legis religiosos com La Salle i els Salesians, passaven pel·lícules. Eren westerns o històries bíbliques, o films antics. No tan sols hi assistien els alumnes -perquè eren centres exclusivament masculins- sinó que també hi podien anar germanes i amigues. Als teatres, des de feia anys, també projectaven pel·lícules: al Fortuny, durant l'època d'adolescència, la Diana n'havia vist bastants, algunes d'anomenada, com Helga, el milagro de la vida, que es tractava d'un documental d'educació sexual adreçada als adolescents, dins del cicle d'art i assaig, recomanada pel Col·legi de Metges de Catalunya i Balears. Però no tan sols hi van assistir adolescents, s'havia creat una gran expectació i curiositat, fins i tot morbo. Espectadors de totes les edats feien cua al llarg de la plaça de Prim per entrar. Encara que ja s'arribava a la dècada dels 70, mai no s'havia vist a les pantalles de cinema l'evolució del cos humà totalment despullat, l'acte sexual i un part. El naixement de la criatura era el que atreia més al públic. La majoria entrava a la platea del teatre amb suggestió, esperant veure aquell part real en directe. Les ambulàncies eren a la plaça per quan arribés el moment, i no fallava, gent aprensiva havia de ser atesa pels serveis mèdics perquè es desmaiava.

La Diana no solia perdre's les estrenes d'anomenada i, al Fortuny, amb el noi amb qui sortia, van anar a veure El graduado. Un jove Dustin Hoffman és seduït per la senyora Robinson, mare de la noia que ell estima.

Un parell d'anys més tard solia anar amb el seu promès al Teatre Bartrina a veure pel·lícules que feien al cineclub del Centre de Lectura, cinema d'art i assaig, amb films d'autors com d'Ingmar Bergman (Fresas salvajes o El manantial de la doncella).

Però aleshores anar al cine ja no representava la màgia que havia envoltat la Diana durant els seus primers anys, plantada al costat dels pares davant de la taquilla mentre compraven les entrades, o quan s'endinsava a les sales de cinema i percebia la sentor de l'ambientador que perfumava el Monterrosa, o els dies que assistia al Kursaal, on havia vist la pel·lícula Mary Poppins, envoltada de nens i nenes que menjaven tot tipus de llepolies o pipes, comprades al carretó amb sostre que, a més dels productes característics, també venia globus de colors i caretes de paper per carnaval, sempre situat a la cantonada del carrer de la Lleona, a tocar del Campanaret i que, com el senyor del carro que anava al Monterrosa, s'instal·lava davant del Kursaal quan hi havia molt de públic. Llavors ja eren als anys 70 i la Diana havia oblidat l'aventura que representava sortir de nit i tornar quan el portal de casa estava tancat perquè les claus de la porta del carrer eren molt grosses i els pares no les solien portar al damunt, per això havien de picar de mans per cridar el sereno, que venia a obrir el portal tot clavat, amb gorra de plat i abric gruixut botonat de dalt a baix,amb el manyoc de claus a punt, i després se'n tornava a fer alguna capcinada a la cadira que col·locava en una de les entrades del carrer on treballava.

La Diana va marxar als vint anys de la seva ciutat. Iniciava una nova etapa amb els estudis, la feina, el matrimoni, els fills. Ara, transcorregut un llarguíssim parèntesi en el temps, hi ha tornat i es troba amb una ciutat molt més gran que ha sofert una metamorfosi cap a la modernitat. Camina pels carrers del centre i troba a faltar molts edificis i comerços que l'havien acompanyat durant la seva infantesa i joventut. En aquell moment s'adona que ha trigat massa anys a venir a Reus. Recorre els carrers on hi havia hagut aquells cinemes i de sobte és conscient que no queda res de tot el món màgic del seu cine que té en el record, ni el Monterrosa, ni el Kursaal, ni l'Avenida, ni la Sala Reus, ni les taquilles i les taquilleres, ni l'olor del perfum característic, ni l'acomodador, ni els carretons amb coco, cacauets, pipes, xufles i caramels. Ella no havia conegut el Teatre Circ que havien freqüentat els seus avis i pensa que ni els seus fills ni els seus néts no coneixeran aquells cinemes on la seva generació, la dels seus pares -que havien vist tantes pel·lícules les tardes de diumenge quan festejaven- i la dels seus avis, havien gaudit de films que van marcar una època i que mai oblidarien.

La Diana continua travessant la ciutat, va al carrer del Bisbe Grau, al de Sant Llorenç, a la plaça del Teatre, fins arribar sota dels porxos de la plaça de Prim. I s'alegra que els teatres, pletòrics i restaurats -Bravium, Orfeó, Bartrina i Fortuny-, continuïn tenint vida.

Maria Lluïsa Amorós, és filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura.

"Publicat a la revista NW, núm. 101 - Febrer 2021"

web personal ▶                                                                  

 *Dibuixos de Jana Tàpias Amorós

Opinió romana

Opinió romana 

Article publicat a l'Opuscle dels Armats de la Reial Congregació de la Puríssima Sang de N.S.J. Pilum et Scutum. III Època. Núm. 20. Reus 2019 

El Raval de Jesús estava tancat al poc trànsit que aleshores circulava per Reus. Cadires de fusta plegades i algunes baixades des dels pisos o tretes de les botigues esperaven per acomodar els veïns que es preparaven per veure la processó del Sant Enterrament. L'avi i jo -que devia tenir uns sis o set anys- caminàvem pel centre del carrer per anar a mirar els aparadors de les pastisseries, ell m'era padrí i havíem de trobar una mona que m'agradés.

Més tard, en fer-se fosc, un cop a casa, que era al mateix raval, ho teníem tot a punt per mirar la processó des del balcons. Solien venir visites que s'aposentaven per seguir-la sense perdre detall. Emocionava el carrer atapeït amb cares expectants quan s'iniciava la desfilada ordenada i solemne, l'impacte sobtat de la corneta i el so característic, ferm, a l'uníson, amb la percussió de les llances picant a terra i el pas peculiar, txac, txac, txac, compassat, coordinat, perfecte, exclusiu dels Armats de la Sang de Reus, soldats romans cofats amb el casc guarnit amb plomalls vermells, abillats amb cuirasses, capes acolorides, sandàlies, escuts i complements magnífics, que avançaven a un ritme impressionant, trencant el silenci. Vestes acompanyant els misteris de la passió i la gent que, cap al final, s'agenollava al pas del Sant Sepulcre.  

El temps va transcórrer amb la seva velocitat de sempre amb el tràfec dels esdeveniments que comporta l'existència humana. Aquella nena havia quedat molt enrere però, curiosament, fa uns dos anys em vaig retrobar amb la Setmana Santa perquè, instal·lats a Girona, la vam viure de ple. Concerts, visites i la processó que passava per sota de casa. En veure els Manaies vaig recordar els nostres Armats de la Sang de Reus.

Casualment a Girona coneixem un artesà que té una botiga al carrer de les Ballesteries, fa armadures, llances i elms per als manaies i els armats, crec que va dir que és l'únic artesà que resta. El taller dóna al riu Onyar, allà treballa. Un dia hi vam entrar, tenia exposats uns cascos i altres detalls de la vestimenta romana que em va semblar reconèixer. Vaig preguntar. Ell ens va explicar molt satisfet que des de Reus li havien fet una comanda i ja la tenia a punt per enviar-la perquè havien de fer la presentació oficial molt aviat. Quina grata sorpresa! Li vam dir que érem de Reus i que aquells eren els nostres Armats de la Sang. En un moment vaig retornar a la meva infantesa, a Reus, sentint el xoc de la llança i els passos característics, rítmics, únics i esplèndids, dels Armats reusencs.

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga i escriptora

10 de març de 2019

Presentació de la novel·la Els nens de la senyora Zlatin

 Presentació de la novel·la Els nens de la senyora Zlatin, de M. Ll. Amorós

Finalista Premi Ramon Llull 2020. Reus, Casa Navàs, 6 de febrer de 2021, a càrrec de l'autora M. Lluïsa Amorós. Columna Edicions.

Bon dia. Agraeixo molt a Daniel Recasens, regidor de cultura de l'Ajuntament de Reus que hagi volgut acompanyar-nos. 

Vull donar les gràcies a Joan Peñas de la Llibreria Galatea, a Columna Edicions Grup62 i a Belén De Michele de Comunicació i Premsa del Grup 62 per organitzar aquest acte; a Sílvia Sagalà, directora de Casa Navàs, per la seva col·laboració en la presentació de la meva novel·la en un espai centenari que ja considero literari, per la singularitat i bellesa que representa per a mi una botiga de roba a peça fundada pocs anys abans que el meu avi, juntament amb dos socis més, també n'obrís una al carrer Llovera.

A la meva editora, Glòria Gasch i al seu equip.

Al Marcel Pasqual, músic, que avui ens obsequia amb el so del seu violí.

Al Ramon, el meu marit, que ha estat al meu costat des del primer moment que vaig començar a escriure "Els nens de la senyora Zlatin".

I especialment, moltíssimes gràcies a tots vosaltres pel vostre interès a assistir a la presentació i acompanyar-nos en la situació que ens envolta per causa de la Covid que envaeix i transforma la nostra vida. Us agraeixo de tot cor la vostra presència.

Quan et poses davant del paper per esbossar una història, una novel·la, a partir d'una idea, un argument, van apareixent els personatges. El principal o principals, aquells altres que els envolten, els secundaris; aquells que són plans i només treuen el cap al llarg d'unes pàgines. De moment tots són desconeguts, però a mesura que vas narrant, que vas introduint-te en el relat, en les històries de cada un, aquests personatges esdevenen amics teus. N'hi ha de tota manera, els antagonistes -que potser no ho eren en un principi i s'hi van tornant a poc a poc-, d'altres que semblaven tenir poca importància i van creixent i es fan estimar de mica en mica, com és el cas de la Pilar Balcells, l'àvia de l'Octavi. I el protagonista, l'Octavi Verdier, que malda, al meu costat, per tirar endavant el fil de la narració.

Els personatges, "amics imaginaris" com els anomena l'escriptor suec Henning Mankell, viuen amb mi durant el procés de l'escriptura.

Amb "Els nens de la senyora Zlatin" la comunió ha estat més profunda. L'origen de l'argument d'aquesta novel·la va començar amb l'Octavi, el jove periodista que vol escriure una novel·la sobre els nazis a Barcelona durant la postguerra espanyola. Ell és protagonista, i els personatges del seu voltant, secundaris, van agafant personalitat: l'Anna, la seva dona, pacient i discreta, enamorada del seu home. L'àvia Pilar, que forma part dels vençuts de la postguerra espanyola, a qui anem coneixent a mesura que avança la novel·la i ens permet ser còmplices dels seus secrets. En Frederic Verdier, pare de l'Octavi, un home senzill i apocat que ha viscut a l'ombra del seu pare Gustau. I, principalment, en Gustau Verdier, home enigmàtic i amb una gran personalitat, que serà bàsic per a la trajectòria de la vida de l'Octavi que cada cop estarà més atrapat pels secrets amagats dins del despatx de l'avi, (tancat) clos i prohibit. Finalment, el fil que segueix l'Octavi amb les seves investigacions, el farà arribar a Izieu.

La vida dels nens a la colònia d'Izieu és la història que transcorre paral·lelament. Uns personatges que m'han acompanyat durant tot el transcurs de la novel·la. Aquests nens que he arribat a conèixer, per les seves cartes, els seus dibuixos i les seves fotografies, me'ls he fet meus. He trepitjat l'entorn meravellós on van viure, aquella "casa de colònies" com l'anomenava Sabine Zlatin, situada en un casalici de finals del segle XIX, isolat, en plena natura, circumdat de muntanyes, a la Vall del Roine. Un indret silenciós, idíl·lic, que traspua pau.

Mentre escrivia m'he enamorat dels nens, els he imaginat a l'estiu al costat de la gran font amb els brocs amb forma de cap de drac que ragen dolls gruixuts d'aigua; els petits Coco, Sami, i l'alegre Georgy, submergint-hi els peus; Jeannot i Jacques esquitxant-se, xipollejant; l'encantadora Mina i el tímid Isidore rentant-se i les mans i la punta del nas en ple hivern; o Jean-Paul, Suzanne i d'altres, aplegats sota l'enorme til·ler que els protegia del sol. També els veig durant les caloroses tardes, quan feien teatre, disfressats; o els vespres càlids en què l'adolescent Théo cantava cançons i tots l'escoltaven; em ve present en Raoul, el noiet trapella que xiula tot el dia, o les anades al riu Roine comandades per Léon, el monitor que tots estimen, els àpats al menjador, amb Miron i Léa repartint llesques de pa i preses de xocolata a l'hora de berenar; entro a la cuina on l'Arnold i en Théo, fan la sopa de col; des de lluny ressegueixo la figura alta i prima d'en Miron Zlatin arrossegant el remolc ple de queviures enganxat a la seva bicicleta pel camí costerut que arriba a la casa.

He recorregut aquests paratges, i allà, des de Villa Anne-Marie, al mig de la vall pintada amb tons verds per les capçades atapeïdes dels arbres i amb els marrons diversos que s'hi barregen, he respirat l'aire net, he vist els tossals de Bugey i el Delfinat, els camins que condueixen al poble d'Izieu, o al llogaret de Lélinaz. He recorregut la casa i m'hi he pogut traslladar quan escrivia, com si hagués lliscat pel pou pregon fins arribar a l'indret ple de màgia que solien trobar els personatges dels contes que jo llegia de petita, o com li passa a l'Alícia de Lewis Carroll, que esmunyint-se per la soca de l'arbre fa cap al jardí ple de meravelles i colors.

He materialitzat aquests moments i he intentat transmetre la vida dels nens d'Izieu perquè vosaltres, en llegir la novel·la, hi pugueu anar i formar part d'una partida de bales amb els germans Tetelbaum i en Max; que salteu a corda amb Senta, Mina i Paula, o que corregueu a envoltar Léon quan reparteix les cartes que el carter ha portat; que representeu obres de teatre davant del sotsprefecte Pierre-Marcel Wiltzer per celebrar les festes de Nadal; que us assegueu als pupitres de fusta de la classe i contempleu la mestra, la jove senyoreta Gabrielle, amb els mateixos ulls d'enamorat d'en Raoul. I que, a les nits, al llit, escolteu els interminables contes d'en Léon perquè la son us venci...

Màrius Torres escriu:

"Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara/ poguessin, com antany, aturar-se amb amor/ /em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,/ el teu record es mou en la tenebra clara..."

Aquests mons imaginats que revivim mentre llegim les pàgines dels llibres, ens fan oblidar les cabòries, la realitat que ens envolta. I el fet de poder compartir moments amb tots aquells personatges que han cobrat vida a través de la nostra lectura quan tenim el llibre a les mans, i que ens queden a dins per sempre.

L'escriptora Mercè Rodoreda ens diu que una novel·la es fa amb intuïcions, amb agonies i resurreccions de l'ànima, amb exaltacions, desenganys, amb reserves de memòria involuntària...

I és cert, l'observació del que ens rodeja, que ens atrapa, els relats del passat que has escoltat des de petita als avis i als pares; un indret que un dia descobreixes i t'emociona; una mirada, un lloc, una música, les olors dels llocs, uns dits estimats que llisquen sobre els teus amb suavitat sense pronunciar cap paraula. Tot això i molt més, és al magatzem on pots buscar i escodrinyar durant el temps que estàs escrivint la novel·la.

I no són "tan sols somnis, que vénen a endur-se els pensaments dels homes", com diu el corb a la Gerda a la rondalla "La reina de la neu" d'Andersen, sinó històries que tu construeixes i es converteixen en realitat quan es traslladen escrites al llibre perquè es puguin llegir, gaudir i compartir.

M'agrada escriure sobre fets reals i barrejar-los amb ficció. Preservar la memòria històrica serveix perquè no es repeteixin els mateixos errors i els crims contra la humanitat.

Al director de la Casa d'Izieu, M.Dominique Vidaud, li vaig enviar "Els nens de la senyora Zlatin" i es va llegir la novel·la en un cap de setmana. Ell és francès però va viure uns anys a Barcelona i llegeix en català. Em va escriure una carta, i entre altres coses em diu:

"És un bell homenatge als nens i a través d'ells, a tots aquells que van desaparèixer a Auschwitz"

Moltes gràcies per acompanyar-nos.

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

Placa commemorativa del centenari de Xavier Amorós Solà

 Descoberta de la placa commemorativa del centenari de Xavier Amorós Solà - 23/11/2023

En aquesta casa va néixer Xavier Amorós Solà fa cent anys. Al costat mateix hi havia la botiga, Les Amèriques, fundada per l'avi i dos socis més el 1911. La botiga dels somnis de l'avi Rodolf, com diu el pare al poema "En memòria". Quan la seva germana Eulàlia estava a punt de néixer, a finals del 1925, van traslladar-se al pis del raval Santa Anna i pocs anys després, al començament de la guerra civil, van construir el xalet on ell hi va viure fins que es va casar.

Dels llocs on vius durant la infantesa se'n guarden records, com els més incipients del pare en aquest edifici –incipients perquè el Xavier nen encara no havia complert els tres anys quan jugava amb una veïna d'aquest carrer que era de la seva edat, l'Enriqueta Pintaluba, amb qui sempre va conservar l'amistat. Potser durant aquests mesos haureu pogut escoltar "Els records ens diverteixen", un programa de ràdio recuperat per La Nova Ràdio que reprodueix les converses amb la seva amiga, també d'infantesa, Maria Tarragó en què dialoguen de molts temes, com aquell que tracta sobre els seus estius als masos veïns on estiuejaven de petits.

La ciutat de Reus sempre va ser molt estimada pel pare. En parla a les memòries, als articles; les converses amb tertulians ocasionals a peu dret a la plaça de Prim, lluminosa i voltada –aleshores- d'edificis que van anar desapareixent, amb l'excusa del progrés; casalicis com l'Hotel de Londres, el Gran Cafè París, el Cafè de l'Esquella, el Bol d'Or, El Casino, El bar Solsis... Estimava, també, el carrer Llovera, el raval de Jesús, el Centre de Lectura, l'antic Reus Deportiu situat davant de l'estació del Nord, les botigues, el quiosc dels Gort, la Sastreria Queralt... I molts altres indrets.

Al llarg dels seus noranta-nou anys la ciutat ha canviat i ell ha seguit estimant-la. No tan sols els carrers, les places, els passejos i els seus edificis, sinó també -i sobretot- la seva gent.

En iniciar-se la commemoració de l'Any Amorós, la resposta de la ciutat de Reus ha estat gairebé unànime: durant tots aquests mesos s'han organitzat i realitzat tot tipus d'actes literaris, des de diverses entitats, també individualment, o grups, de joves i grans. Sempre amb persones al capdavant que preparaven actuacions i celebracions des de diferents vessants. Homenatges, espectacles, representacions, lectures, entrevistes, articles publicats... tot dut a terme amb il•lusió, cadascun amb resultats entranyables. Ell hauria estat molt feliç en veure i escoltar com interpretàveu, analitzàveu o recitàveu els seus textos a través de la feina realitzada per tots els que heu escrit, actuat, dirigit, muntat, i pensat en ell mentre ho treballàveu.

Vull donar les gràcies a l'Ajuntament de Reus per la seva iniciativa, per la labor duta a terme pel Departament de Cultura amb el regidor Dani Recasens com a cap i per la seva presència i implicació en els actes. Gràcies, també, a la tasca feta per la Biblioteca Central Xavier Amorós amb Cristina Garreta al capdavant.

Expresso la meva gratitud a la Diputació, a la Generalitat de Catalunya i a l'Ajuntament de Pradell de la Teixeta, al Centre de Lectura i a totes les entitats i organitzacions. I en especial a totes les persones que s'han compromès amb la celebració de l'Any Amorós realitzant tants actes emotius que la família tant agraïm, perquè és la demostració palesa de l'estima de la ciutat de Reus per l'escriptor Xavier Amorós Solà, el meu pare.

Gràcies a tots els que avui ens acompanyeu.

Els que el vàreu conèixer recordareu que ell sempre hi era; a Les Amèriques o a casa seva, sempre a punt per mantenir una conversa amb tots els que el visitaven per consultar-li records que guardava en la seva memòria acurada, detallada, minuciosa, o per demanar-li la seva participació en tot allò que li era possible.

Mil gràcies per no haver-lo oblidat.

Maria Lluïsa Amorós, comissària "Any Xavier Amorós"

Filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura