Des del balcó de l'habitació dels pares, la Diana contemplava la façana del cinema que hi havia al seu carrer. Algunes persones caminaven per la vorera del davant de casa, assolellada. Una dona que duia un cistell ple i es movia de pressa amb passes petites, el noiet repartidor de la botiga de queviures que avançava indolentment, una senyora amb abric de primavera i cofada amb un diminut barret que empenyia satisfeta el cotxet amb la seva criatura, i un Seat 1400 negre, majestuós, que feia sonar el clàxon perquè un home gran travessava la calçada sense mirar. Les orenetes xisclaven tot volant en cercles i es divertien fent giragonses per sobre dels terrats. El matí era càlid. Però tot això, a la Diana, no li interessava perquè aquell dia, amb la mare i la seva amiga Alícia i les seves filles, anirien a una sessió de tarda a veure una pel·lícula.
Aquells anys també van anar al Cineclub del Reus Deportiu que a l'estiu passava les pel·lícules a la pista d'hoquei. Col·locaven una pantalla i cadires de fusta plegables per als espectadors -cadires que llogaven a cal Casals, les mateixes que instal·laven als ravals per Setmana Santa perquè la gent pogués veure la llarguíssima processó de Divendres Sant còmodament, i que també es llogaven per a les revetlles de Sant Pere que feien al Reus i als Ploms. La Diana, mentre esperaven que comencés la projecció de la pel·lícula, s'asseia sota els focus de la pista d'hoquei i es girava per poder veure la piscina gran on el seu pare havia nedat tantes vegades quan era molt jove i on, durant la guerra, havia caigut una bomba que no va petar. El Cineclub del Reus Deportiu, a l'hivern, projectava les pel·lícules al cinema Avenida que estava situat davant del Mercat. Era un local tancat i els espectadors estaven abrigats del fred i del vent, els seients eren més còmodes i la pantalla més gran. Un curtmetratge que li va cridar l'atenció va ser El globo rojo. Era una història tendra i emotiva, el relat sobre un nen que té un magnífic globus vermell molt peculiar perquè el segueix arreu, com si fos el seu gos, fins i tot a l'escola. El film estava escrit i dirigit per Albert Lamorisse. En finalitzar la pel·lícula, quan la Diana i el seu pare tornaven cap a casa, ella li havia agafat la mà tot caminant mentre admirava la nit plena d'estels. Instintivament buscava el globus vermell dins del cel. Ella també s'havia sentit trista quan un globus que li havien comprat a la fira de Santa Marina o de Sant Jaume, li havia petat o se li havia escapat de la mà cel amunt i l'havia contemplat amb els ulls esbatanats o plens de llàgrimes.
Les converses sobre cinema amb el Josep no van durar gaire temps. La Diana i el seu amic cinèfil aviat van ser adolescents, ella va complir tretze anys i ell quinze. Amb la seva colla d'amigues del col·legi començaven a sortir els dissabtes a la tarda amb nois que estudiaven a la Salle. Els agradava la música de Salvatore Adamo, d'Elvis Presley, dels Beatles, dels Rolling Stones, dels Brincos, de la Jeanette i d'altres grups, i de tant en tant feien alguna festa amb berenar i tocadiscos a casa d'algun d'ells. Llavors hi va haver un esdeveniment cinematogràfic: al cinema Monterrosa projectarien Los chicos con las chicas, una pel·lícula sobre un grup musical de l'època -Los Bravos-.Aquella tarda de dissabte gairebé tots els adolescents de Reus i comarca van anar a veure el film, al cinema no hi cabia ni una agulla. La Diana no va notar el característic perfum que la rebia sempre quan entrava a la sala de butaques. L'ambient ara era d'una mena de barreja d'hormones de gent jove i de llaminadures que havien comprat al venedor ambulant del carretó situat per a l'ocasió davant mateix del cine, proveït d'una considerable varietat: coco fresc, tramussos, cacauets, pomes banyades amb caramel vermell, xiclets bazoka i pipes. La pel·lícula era dolenta, però l'episodi va servir per reunir nois i noies que només es coneixien de vista i van poder intercanviar mirades significatives.Va ser divertit, tot i que a la Diana li va interessar molt més una altra pel·lícula que van estrenar l'any següent, el 1968, també al Monterrosa: Romeo y Julieta de Franco Zeffirelli. El problema era que no deixaven entrar els menors, i ella i una de les seves amigues que es morien per veure-la, tenien catorze anys. Els pares de la seva amiga ho van solucionar, van prendre les dues noies a una sessió de nit i van pujar al pis de dalt, a la balconada on hi havia "preferència". No hi va haver problemes amb el porter quan van donar les entrades i van poder veure la projecció. No perderen detall; era una pel·lícula que, a banda que seguia fidelment l'obra de teatre de Shakespeare, tenia un ambient, un vestuari, una interpretació i una música que no tan sols captivà les dues noies, sinó tot el públic que seguia la pel·lícula amb gran atenció. Protagonitzada per una Olivia Hussey de setze anys, bonica, tendra i expressiva, que durant la púdica escena de la nit de noces va ensenyar fugaçment un pit i un Leonard Whiting de disset, que també surt despullat uns moments, discretament d'esquena ensenyant el cul. Aquest fet era un atractiu afegit per als espectadors, perquè la societat estava marcada per la moral estricta de l'època, i el maig del 68 encara era massa recent perquè fes notar els canvis de mentalitat que els proporcionaria. Aleshores era una societat encarcarada. Durant anys, la censura espanyola es va permetre canviar diàlegs en el doblatge de les pel·lícules, fins i tot arribant a convertir amants en germans i la situació esdevenia incestuosa. Tallaven les escenes de sexe, o prohibien films quan els semblava que hi havia un rerefons polític que anava contra el franquisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada