Vora el llac
“On estava bé
era amb l’àvia Margarida, a la seva casa gran, fosca, de vegades desendreçada,
però agradable.
Els estius amb l’àvia són del records més preuats per mi. En ser a qualsevol part del món, lluny de Barcelona, si em trobo sol, penso en la galeria de l’àvia, amb les arcades i la butaca de vímet, en les golfes, en la calaixera i el llibre de rondalles, en la Júlia, que va ser el meu primer amor, encara que ella no ho sap. No va tornar cap més estiu a Tivissa, i la vaig enyorar. Anys més tard vam veure’ns a Barcelona, però ja no era el mateix.”
Un dels personatges
de la meva novel·la Vora el llac, en
Néstor, reflexiona davant del llac Maggiore contemplant la primera llum del dia
que es reflecteix sobre les barques, sobre les palmeres primes i allargades,
sobre la costa que voreja les aigües quietes del llac.
El dijous passat vaig
recuperar aquesta novel·la, publicada el 1999, perquè vaig anar a Tivissa a
conversar amb els participants del Club de Lectura de la Biblioteca Mestre
Cabré i amb la gent del poble que va voler afegir-se a la tertúlia. Els lectors
havien tornat a donar vida als personatges: la Margarida, republicana que va
marxar a l’exili amb les tres filles petites i el seu home, després de la desfeta
de la guerra civil i que, un cop vídua, torna a Catalunya, perquè un antic
pretendent la va a buscar per instal·lar-la amb les nenes a Tivissa. També vam
recuperar la vida de la Clàudia, una de les filles, i de l’Èlia, la neta. Tres
generacions de dones ben diferents perquè la Claudia, no té la personalitat
d’una mare desinhibida per la seva educació en temps republicà, sinó que ha
crescut en ple franquisme i, com moltes dones de l’època, haurà fet una
involució. Psicològicament sotmesa dins del seu matrimoni concertat amb un home
d’idees afins al règim, no serà capaç de ser la dona forta i lluitadora que va
ser la seva mare, ni rebel com la seva filla Èlia, una noia dels anys 70,
feminista i independitzada des de molt jove, de la generació que protagonitza
els canvis de la societat a partir del Maig del 68, amb la música, la moda,
l’alliberament sexual i l’inconformisme.
Bona part de l’acció
de la novel·la transcorre a Tivissa, vila que ha estat present a la meva vida
des de petita. Uns avantpassats de la meva branca materna eren d’allí. L’antiga
casa del cabaler ha estat habitada les temporades d’estiu per una tia àvia fins
que va morir fa uns anys. Però jo conec la vila, sobretot, pel que he sentit
explicar a la mare ja que, amb la seva família, hi va viure després de la guerra
civil. Jo crec que per a ella i els seus germans, Tivissa va esdevenir el seu
paradís de la infantesa, i això ha fet que pari una atenció especial en els llocs
preuats pels pares quan m’han parlat d’ells.
Durant la meva
adolescència algunes vegades vaig anar a Tivissa a casa de Les Júlies, tres germanes molt estimades per la família de la
mare, i la veritat és que es feien estimar. Tenien una botiga als baixos de
casa seva on venien de tot, davantals, llibretes, arròs, pastes, sopa juliana,
anissos rodons, blancs i enormes, escombres, bacallà sec... se sentia una olor
barrejada, forta, característica. Les
Júlies feien un cóc ràpid que mai més no l’he menjat de tan bo. La Teresa
era la més alegre i divertida, la Dolores cosia molt bé, era afectuosa i
propera amb tothom, i la Llúcia, més reservada.
El personatges de Vora el llac veuen la vila tal com jo
l’he vist.
Com la Margarida que contempla
la vall des de la Baranova.
“Va apropar-se a
l’immens balcó de la plaça de l’Església; es distingia el Priorat, el Montsant,
la mola de Llaberia; corria una brisa agradable, i respirà molt a fons, tancant
els ulls. Tornaria a casa seva i baixaria al jardí, un jardí que ara estava tot
ple d’herbes i descuidat, com quan va arribar; s’havia fet gran i no tenia
humor per plantar, regar, adobar, passar el rasclet... Tampoc no volia llogar
cap pagès perquè li ho fes. Ella només recollia alguns fruits dels que encara
continuaven sortint. Havia estat una dona amb coratge, sempre tirant endavant,
però ara estava cansada, enyorava la companyia d’un home al seu costat, una
paraula, una carícia. Pensà en Fidel, que li havia donat tot i ella no havia
sabut demostrar-li fins a quin punt l’estimava”.
O com en Fidel:
“-Aquí teniu
Tivissa –va dir ell mostrant-la amb un gest, orgullós, esperant que elles
l’admiressin.
Quedava a la
dreta, aixecada, al peu d’una serra, amb un barranc a la base ple d’arbustos i
verd; cases pintades, cases de pedra, teulades de teula. No es veia petita, era
una vila més aviat gran, antigament emmurallada, que conservava encara els
recintes amb els portals.”
El vespre de dijous
passat, a la Biblioteca Mestre Cabré, la ficció de la novel·la es barrejava amb
la realitat, amb preguntes i respostes, amb els comentaris de les senyores que
tornaven a recordar el temps que jugaven amb els fills de ca Nebot de baix que
havien anat a viure al poble temporalment, i les anècdotes que van explicar de
vells avantpassats meus.
Els personatges de Vora el llac no són reals, sí ho és l’entorn, l’escenari, els llocs i les sentors. I el més
autèntic de tot, va ser la calidesa de la magnànima acollida de tots els que em
van acompanyar.
Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora
23 de Novembre 2024
