Benvinguts al meu blog

En aquest blog podreu trobar els meus articles literaris, contes, articles d'opinió sobre altres llibres i comentaris de lletres. Aquí trobaràs continguts, reflexions i ressenyes pels amants dels llibres, o això és el que pretenc. *foto de Ramon Lladós
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Priorat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Priorat. Mostrar tots els missatges

Vora el llac

 

Vora el llac

 

“On estava bé era amb l’àvia Margarida, a la seva casa gran, fosca, de vegades desendreçada, però agradable.

Els estius amb l’àvia són del records més preuats per mi. En ser a qualsevol part del món, lluny de Barcelona, si em trobo sol, penso en la galeria de l’àvia, amb les arcades i la butaca de vímet, en les golfes, en la calaixera i el llibre de rondalles, en la Júlia, que va ser el meu primer amor, encara que ella no ho sap. No va tornar cap més estiu a Tivissa, i la vaig enyorar. Anys més tard vam veure’ns a Barcelona, però ja no era el mateix.”



Un dels personatges de la meva novel·la Vora el llac, en Néstor, reflexiona davant del llac Maggiore contemplant la primera llum del dia que es reflecteix sobre les barques, sobre les palmeres primes i allargades, sobre la costa que voreja les aigües quietes del llac.

El dijous passat vaig recuperar aquesta novel·la, publicada el 1999, perquè vaig anar a Tivissa a conversar amb els participants del Club de Lectura de la Biblioteca Mestre Cabré i amb la gent del poble que va voler afegir-se a la tertúlia. Els lectors havien tornat a donar vida als personatges: la Margarida, republicana que va marxar a l’exili amb les tres filles petites i el seu home, després de la desfeta de la guerra civil i que, un cop vídua, torna a Catalunya, perquè un antic pretendent la va a buscar per instal·lar-la amb les nenes a Tivissa. També vam recuperar la vida de la Clàudia, una de les filles, i de l’Èlia, la neta. Tres generacions de dones ben diferents perquè la Claudia, no té la personalitat d’una mare desinhibida per la seva educació en temps republicà, sinó que ha crescut en ple franquisme i, com moltes dones de l’època, haurà fet una involució. Psicològicament sotmesa dins del seu matrimoni concertat amb un home d’idees afins al règim, no serà capaç de ser la dona forta i lluitadora que va ser la seva mare, ni rebel com la seva filla Èlia, una noia dels anys 70, feminista i independitzada des de molt jove, de la generació que protagonitza els canvis de la societat a partir del Maig del 68, amb la música, la moda, l’alliberament sexual i l’inconformisme.

Bona part de l’acció de la novel·la transcorre a Tivissa, vila que ha estat present a la meva vida des de petita. Uns avantpassats de la meva branca materna eren d’allí. L’antiga casa del cabaler ha estat habitada les temporades d’estiu per una tia àvia fins que va morir fa uns anys. Però jo conec la vila, sobretot, pel que he sentit explicar a la mare ja que, amb la seva família, hi va viure després de la guerra civil. Jo crec que per a ella i els seus germans, Tivissa va esdevenir el seu paradís de la infantesa, i això ha fet que pari una atenció especial en els llocs preuats pels pares quan m’han parlat d’ells.

Durant la meva adolescència algunes vegades vaig anar a Tivissa a casa de Les Júlies, tres germanes molt estimades per la família de la mare, i la veritat és que es feien estimar. Tenien una botiga als baixos de casa seva on venien de tot, davantals, llibretes, arròs, pastes, sopa juliana, anissos rodons, blancs i enormes, escombres, bacallà sec... se sentia una olor barrejada, forta, característica. Les Júlies feien un cóc ràpid que mai més no l’he menjat de tan bo. La Teresa era la més alegre i divertida, la Dolores cosia molt bé, era afectuosa i propera amb tothom, i la Llúcia, més reservada.

El personatges de Vora el llac veuen la vila tal com jo l’he vist.

Com la Margarida que contempla la vall des de la Baranova.

“Va apropar-se a l’immens balcó de la plaça de l’Església; es distingia el Priorat, el Montsant, la mola de Llaberia; corria una brisa agradable, i respirà molt a fons, tancant els ulls. Tornaria a casa seva i baixaria al jardí, un jardí que ara estava tot ple d’herbes i descuidat, com quan va arribar; s’havia fet gran i no tenia humor per plantar, regar, adobar, passar el rasclet... Tampoc no volia llogar cap pagès perquè li ho fes. Ella només recollia alguns fruits dels que encara continuaven sortint. Havia estat una dona amb coratge, sempre tirant endavant, però ara estava cansada, enyorava la companyia d’un home al seu costat, una paraula, una carícia. Pensà en Fidel, que li havia donat tot i ella no havia sabut demostrar-li fins a quin punt l’estimava”.

O com en Fidel:

“-Aquí teniu Tivissa –va dir ell mostrant-la amb un gest, orgullós, esperant que elles l’admiressin.

Quedava a la dreta, aixecada, al peu d’una serra, amb un barranc a la base ple d’arbustos i verd; cases pintades, cases de pedra, teulades de teula. No es veia petita, era una vila més aviat gran, antigament emmurallada, que conservava encara els recintes amb els portals.”   

El vespre de dijous passat, a la Biblioteca Mestre Cabré, la ficció de la novel·la es barrejava amb la realitat, amb preguntes i respostes, amb els comentaris de les senyores que tornaven a recordar el temps que jugaven amb els fills de ca Nebot de baix que havien anat a viure al poble temporalment, i les anècdotes que van explicar de vells avantpassats meus.

Els personatges de Vora el llac no són reals, sí ho és l’entorn, l’escenari, els llocs i les sentors. I el més autèntic de tot, va ser la calidesa de la magnànima acollida de tots els que em van acompanyar.

 

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora

23 de Novembre 2024

Pregó de la Festa Major de Pradell de la Teixeta 2022

Pregó de la Festa Major de Pradell de la Teixeta 22/07/2022 a càrrec de Maria Lluïsa Amorós, al saló d'actes del Sindicat. 



Sra. Alcaldessa, regidora, regidor, President de la Cambra de Comerç de Reus, pradellencs i pradellenques, benvolguts tots, gràcies per l'honor que m'heu fet a nomenar-me pregonera de la Festa Major de Santa Maria Magdalena.

Fer el pregó, va ser una doble sorpresa per a mi. Dic doble perquè ja tenia el dia d'avui reservat a l'agenda per venir a Pradell a presentar la meva novel·la Els nens de la senyora Zlatin i, dies més tard, la senyora alcaldessa em va demanar si volia fer el Pregó després de la repicada de campanes i la tronada.

I sí, em feia il·lusió fer-lo, i no sabeu com va estar de content el meu pare quan li vaig dir.

En parlar de Festa Major és inevitable que l'associï a la infantesa, al Reus dels anys 50 i començaments dels 60, quan vivíem al pis del Raval de Jesús, espai que he idealitzat perquè està completament lligat als meus primers anys d'existència. Des del balcó i les finestres de la part del darrere de l'edifici, es veia molt a prop el campanar i se sentia petar la tronada de Sant Pere a la plaça del Mercadal i el repic de campanes per la Festa Major de Reus. En aquells primers anys de la meva vida vaig viure intensament la festa, perquè per a mi, la prioritat era la sortida dels gegants ja que, en aquella època, eren molt cars de veure. El meu pare i jo, de la seva mà o a coll-i-be, els seguíem fervorosament pels carrers i places de Reus, tant per Corpus com per Sant Pere. El primer dia els esperàvem que sortissin del magatzem de l'antic Hospital i els acompanyàvem sempre que podíem fins que els tornaven a desar, un cop acabades les festes.

Amb el pare vaig viure aventures que protagonitzàvem nosaltres dos; durant l'època que la mare estava ocupada amb el germanet que era al bressol, el Xavier. Aleshores el pare i jo de vegades anàvem a la platja i jugàvem entre les dunes calentes de sorra daurada, a Salou. També solíem fer actuacions en un altre escenari fantàstic: la immensa botiga, Les Amèriques, tota per a nosaltres els diumenges a la tarda quan anàvem a donar menjar al gat. Entre els taulells i les altíssimes prestatgeries plenes de peces de roba, érem personatges de ficció.

En aquells temps jo havia sentit parlar de Pradell, el poble de l'avi Rodolfo, el poble on el meu pare i les seves germanes van viure durant la guerra, quan els bombardejos castigaven fortament Reus a partir de la tardor del 1937.

La vida al poble, a Cal Quico, la casa del seu avi, va servir perquè el Xavier adolescent s'identifiqués amb la terra dels seus avantpassats, terra que va estimar i que, posteriorment, ha esdevingut "el seu paradís perdut", talment com havia estat el "paradís perdut" del seu pare Rodolfo.

Pradell era el paradís perdut del meu pare i, per herència, també era el meu paradís perdut. Com de tots els amors frustrats, en quedava un gran nostàlgia.

Diu a "Temps Estranys".

En Xavier Amorós va aprendre a estimar Pradell a través del seu pare, Rodolfo Amorós Cabré, que havia nascut aquí i provenia d'aquesta terra des de generacions. L'avi Rodolfo, el petit de Cal Quico i orfe de mare als 7 anys, va marxar del poble a treballar a Reus tot just acabada la infantesa, als onze anys, en una botiga de roba que es deia Cal Marquet, al carrer de Monterols. Com a aprenent treballava tot el dia i part de la nit i dormia al taulell i no va poder tornar a posar els peus a Pradell fins al cap de quatre anys. En Rodolfo Amorós va continuar treballant a Reus, de botiguer, a Cal Marquet, fins que l'any 1911, amb dos socis més, van fundar Las Américas -venda de teixits, detall i major-, al carrer Llovera, als baixos del Palau Bofarull.

En Xavier Amorós també havia après a estimar Pradell a través del seu avi, Francisco Amorós Aragonès, nascut el 1843, que tenia un dels dos forns del poble i l'estanc dins de la botigueta de queviures, i que va ser alcalde en uns moments difícils, quan la fil·loxera "va deixar el poble esclafat", com comenta el pare a la seva "Carta a Pradell". L'avi "vell", com l'anomenaven el meu pare i les seves germanes perquè era molt més gran que l'altre avi, va anar a viure a Reus a casa seva quan va morir la seva filla Francesqueta. Hi va ser fins la seva mort i el seu nét Xavier va tenir força temps per preguntar-li moltes coses. Aquest avi era un home amb moltíssima memòria, explicava anècdotes de quan va començar a treballar, de quan va ser soldat a Madrid, o de més antigues com quan el seu pare va comprar a Reus una cadira -perquè quan ell era petit, a Pradell, "hi havia bancs vora del foc i els escons, però de cadira, no n'hi havia cap. Va ser una de les primeres cadires del poble, de les bones: amb braços", els contava l'avi. També explicava moltes anècdotes "pradellenques".

A mesura que el temps ha transcorregut, m'he anat adonant que la meva manera de veure el que m'envolta i de reflectir-ho a les novel·les quan escric, en part pot tenir un punt en comú amb el meu pare Xavier, en la seva forma d'estar atent a moltes coses que succeïen, fossin petites o grans, i això també inclou el temps que va viure a Pradell en l'adolescència.

Crec que tinc força punts en comú amb el meu pare, com la facilitat per inventar-me històries que esdevenen literàries; l'afició per fer teatre -cosa que ell va heretar del meu avi Rodolfo-; ser professora i sentir il·lusió cada dia en trepitjar les aules de l'institut per anar a fer classes de llengua catalana i de literatura, barrejant-hi història per situar els moviments literaris i els autors; llegir als alumnes en veu alta poemes, fragments de novel·les o narracions, com ell feia amb mi de petita... Ell i jo hem compartit la passió pels gegants de Reus, els Vitxets, els Moros, els Indis i els Japonesos, amb la Mulassa que els acompanyava, aquells antics gegants que ara reposen al Museu de Reus i que visito de tant en tant, perquè són els nostres.

Amb el pare també he compartit moltes altres aficions.

He estimat el xalet de Reus que el meu avi Rodolfo va fer construir a mitjans dels anys 30 i que va ser la casa on van viure ell i la seva família: la seva dona Maria i els seus fills, Xavier, Eulàlia i Montserrat. Malauradament l'avi Rodolfo el va poder gaudir poc temps perquè va morir el 1941, quan el meu pare tenia 18 anys.

El xalet va ser el meu primer contacte amb la terra. Els arbres fruiters, la delícia de menjar albercocs, prunes o figues acabades de collir que, en mossegar-les, barrejaven el delitós perfum amb el gust. O les maduixes de l'hort especialment saboroses, arrencades de la mata i menjades, que et tintaven de vermell el capciró dels dits. Fet que sempre recordo quan llegeixo els versos de Carner: "El món, en meravelles i jocs atrafegat,/ és petit i vermell i fresc com les maduixes."

La fragància del marduix, de la marialluïsa, la dels pins de la zona que en dèiem "el bosc"; la sentor dolça de les petites pomes que treien el cap tímidament entre les fulles de les branques; l'especial olor de terra enganxada a les mans i a les ungles, a les espardenyes i a la roba del Cisquet, el pagès que cuidava l'hort del xalet, olor que em sorprenia i m'agradava. L'observava, carregat amb els diferents càvecs, o quan passava el rasclet perquè les fulles esgrogueïdes per la calor d'estiu queien contínuament a la placeta on l'àvia solia fer tertúlia amb alguna coneguda, o amb la mare i la tieta. Les olors de la infància no s'obliden i et fan recordar. De vegades em sembla flairar l'aroma del garrofer que era al costat del gronxador, i l'olor de fulles seques cremades a la foguera que feia el Cisquet al fons del jardí.

Al xalet de Reus, a l'estiu, ben entrada la tarda sentia que els grans deien "Ja arriba la marinada", i refrescava. També havia vist, a entrada de fosc, cuques de llum i havia sentit el cri-cri-cri dels grills. Petits descobriments d'infant que m'han acompanyat sempre, com el sol de primera hora del matí en llevar-me i sortir al jardí, un sol que em semblava diferent del que veia des del balcó del pis de Reus, malgrat que era un pis molt lluminós. Tal vegada era pel cant dels moixons: pardals, gafarrons, caderneres... que saltironaven contents perquè s'havia iniciat el dia, o potser per l'alegria de veure el gat que venia corrents amb la cua dreta per refregar-se contra les meves cames.

Al xalet, la cuina de l'àvia feia una flaire diferent de la de casa i quan en sorties i travessaves la porteta vidriada entraves a la part del "motor" -que era l'antic mas abans de construir el xalet -lloc que els nens teníem prohibit perquè hi havia el pou i l'àvia temia que no ens enganxéssim amb la corretja. Allà hi havia el misteriós refugi del temps de la guerra amb l'entrada tapiada perquè l'àvia ho havia volgut. Una joia que vaig descobrir anys més tard quan el tiet Xavier, marit de la tia Montse, va tirar a terra la fina paret perquè hi poguéssim accedir.

Parlo de tot això perquè jo, que era una nena de pis, crec que en certa manera, encara que a vosaltres un faci somriure per sota del nas, vaig tenir el meu primer contacte amb la terra allí, al xalet Amorós, a tocar de Reus. I m'agrada relacionar aquesta sensació de descobriment de la terra amb Pradell, perquè va ser el meu avi Rodolfo qui va voler construir-lo per viure-hi amb la seva dona i els seus fills. El xalet, de retruc, durant aquells anys d'infantesa, me'l vaig fer una mica meu i ho ha continuat essent perquè l'he estimat fins al final. Ara és el mateix xalet, restaurat respectuosament i molt bonic, però ja no és el xalet Amorós, ja no té el bosc dels pins, ni el garrofer, ni l'albercoquer, ni la prunera, ni albergínies ni carbassons, ni enciams ni tomàquets, ni els crestalls de les maduixeres, ni les mates de marduix, ni els caminals vorejats amb pedres foradades i goges de color taronja, ni la bassa amb peixos vermells que servia per regar l'hort, ni la caseta del gos on es desaven les eines. Ara no puja la marinada perquè els edificis construïts i la petroquímica li barren el pas; ni hi ha cuques de llum i a penes se senten els grills.

El meu pare, també enyorava la terra.

Tota la nit que sento

els perdiguers del temps

lladrant cara a la lluna.

Ara m'aixeco

i dintre el sol repasso

antics rosaris.

Sóc al Pradell de sempre

i acordo

el ritme del respir

al compàs d'aquest aire.

Humilment m'arrecero

a l'ombra del meu pare

i em confonc amb la terra.

Reposo

tan pròxim a la deu

que sento néixer l'aigua.

Per acabar volia dir-vos que, de manera diferent als meus avantpassats ancestrals, al meu besavi Quico, al meu avi Rodolfo i al meu pare Xavier, jo també estimo els marges de pedra seca, el tros de la Coma on tenien una font que rajava sempre, i la casa pairal de Cal Quico, Cal Joan Isabel perquè era la casa pairal de la meva besàvia Magdalena, els carrers i els camps per on corria el Xavier adolescent, els pradellencs que van voler fer "Fill adoptiu de Pradell" el meu pare, i el "Centre de Lectura i Biblioteca Xavier Amorós" que teniu. Tot això ho estimo, a la meva manera, perquè al cap i a la fi, una petita part de mi, també és de Pradell de la Teixeta.

Bona Festa Major.

Maria Lluïsa Amorós


filòloga i escriptora

Entrada destacada

Quan el passat ets tu

Quan el passat ets tu , és una novel·la emotiva, intimista, en la qual l'autora ens explica el viatge de la Mia per l'univers de la ...

Publicacions populars