La clau de la papallona, la nova novel·la de Jaume Soler

 

LA CLAU DE LA PAPALLONA

la nova novel·la de Jaume Soler Sala

13/4/2026

Vaig conèixer Jaume Soler a Puig-reig, a la Festa de la Novel·la Històrica, el 2022. Aquell dia ens vam reunir un grup d’escriptors que ens agrada la novel·la històrica.

En Jaume havia publicat “D’un riu a l’altre” i jo, “Els nens de la senyora Zlatin”.

Enguany, en Jaume, ens presenta una segona novel·la: “La clau de la papallona”, però en aquest cas, no és històrica, sinó policíaca.

Quan vaig tenir-la a les mans, vaig obrir-la amb curiositat perquè recordava la primera, que m’havia agradat, els personatges eren reals, trets de la memòria familiar, dones que lluiten per la supervivència, per mantenir la família mentre els homes son al front. El context se situava els anys difícils d’abans de la guerra, durant la guerra i la postguerra... Les protagonistes, encara que elles no ho sabien, eren dones que formaven part de la segona onada de feminisme. (La primera eren les sufragistes, dones que reivindicaven el dret a vot i a l’educació. La segona, dones que van viure la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial). Elles van ocupar el lloc dels marits, que lluitaven al front o hi havien mort. Treballaven per alimentar els fills, la família..., per sobreviure. A la fi d’aquestes dues guerres, la civil espanyola i la mundial, quan els homes van tornar, aquelles dones que s’havien escarrassat per tirar endavant la societat, van reclamar el seu lloc al mon laboral. Però la postguerra va canviar moltes coses i les dones, sobretot les pertanyents a la burgesia, es van quedar a casa. Els drets que havien adquirit, van desaparèixer. Per això, entre els anys 60 i 70, les filles d’aquestes dones, és a dir, la tercera onada de feministes, va voler trencar amb les desigualtats entre homes i dones.

Però avui el tema en què ens centrem, és la nova novel·la d’en Jaume, “La clau de la papallona”, situada en aquest segle XXI.

Al primer capítol, ens trobem un misteri, un possible assassinat al Pedraforca. A partir d’aquí, el lector anirà endinsant-se en una sèrie d’incògnites, desaparicions, complicitats, descobriments, preguntes i possibles respostes.

Clara, la protagonista, està segura que aquella matinada d’abril a la muntanya, hi va haver un crim i voldrà denunciar-ho, però no en té cap prova, només unes paraules amenaçadores que van sentir a prop seu, un crit esgarrifós i un cotxe que fugia. Desconcertada per la indiferència del seu xicot que també va ser al lloc dels fets i no en vol saber res, ella voldrà aclarir què va succeir i per quin motiu sembla que no hi ha hagut cap notícia. Decebuda, també, per la incredulitat per part del mosso als qual s’adreça a la comissaria de Sant Martí de Barcelona en baixar del Pedraforca, ho explica a la seva amiga Abril, la qual sí que la creu. Decideixen esbrinar alguna cosa tot i que no saben per on començar perquè als mitjans de comunicació continua no havent informació sobre la desaparició d’un home. Més tard, un caporal de la comissaria de Berga donarà credibilitat al que la Clara li explica.

I, ja des del principi, s’iniciarà la història trepidant per descobrir el misteri del possible assassinat al Pedraforca.

 

L’escriptora Mercè Rodoreda deia que fer una novel·la és difícil, per l’estructura, pels escenaris, i que aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer les dificultats.

L’estructura d’aquesta novel·la és clàssica: plantejament, nus i desenllaç i s’organitza amb agilitat perquè el lector entri en el relat.

Malgrat que “La clau de la papallona” té l’estructura clàssica, sembla una novel·la no lineal, perquè comença amb un crim i a mesura que avança hi ha salts enrere en el temps amb la intenció que el lector pugui conèixer els fets que precedeixen l’assassinat. S’inicia el relat l’any 2014 i en arribar al capítol 8 reculem al 2009.

La lectura flueix fàcilment, els capítols alternen la història en present protagonitzada per les noies i els mossos amb les seves indagacions, i el que hem de saber del passat, ja que la narració retrocedeix en el temps i trobem altres personatges: en Pep, l’arquitecte, en Marçal, el director de banc, la Mercè, l’advocada de prestigi. Aquests fets i personatges, de moment, sembla que no tinguin relació amb els anteriors, però de seguida t’adones que son bàsics per anar introduint-te en la narració.

La trama es complica, perquè encara que el primer crim és el desllorigador per començar la investigació, el relat es va embolicant amb altres fets impactants.

El lector pot seguir l’argument acompanyant el narrador i essent-ne còmplice;  això ho fa emocionant.  

Respecte als escenaris, els capítols transcorren en diversos: el Pedraforca, Berga, Saldes, Navàs, Vic, Barcelona, Reus, Manresa... Escenaris en els quals l’autor no s’atura a fer la descripció, ja que aquesta és una novel·la on la narració i l’acció dominen, i es desenvolupa a un ritme trepidant.

L’autor tampoc no ens descriu com son els personatges principals. Sí que ho fa breument sobre un personatge secundari, la Yadira “una noia d’origen cubà de pell blanca i cabells rossos que semblava ben bé una d’aquelles models nòrdiques”.

O dona detalls d’un altre personatge, encara que sigui observat de lluny, que té un important paper en la novel·la:

“La Mercè era una dona excepcional que es feia respectar. Vestia sempre amb elegància i en tot moment es comportava com una d’aquelles dames de l’alta societat que deixen una fragància especial al seu pas”.

“...amb aquella esveltesa excepcional, la mitja cabellera perfectament arreglada i un toc suau però precís de maquillatge, destacava fins i tot quan es vestia amb la toga negra pròpia del seu ofici de lletrada”. “Però el que ningú sabia és que les tardes d’aquells dimarts que anava a l’Audiència aquella mateixa Mercè tan respectada es transformava en una altra persona”.

També coneixem algun aspecte del caràcter d’un personatge que només apareixerà en moments de flashback, encara que aquest personatge i el que li succeeix, sigui l’origen de la novel·la:

“En Marçal era un home introvertit que sortia sovint de festa” (...) “tenia una vida sexual molt activa”.

 

La trama està molt ben lligada, els investigadors van seguint pistes i relacionant fets. Dins de la història farem descobertes, coneixerem enamoraments, ens trobarem amb jocs sexuals detallats, amb personatges perversos i calculadors, amb fets macabres que pot dur a terme qualsevol individu que sembla que no sigui capaç de realitzar-los...

Els professionals treballen per treure’n l’entrellat i el lector coneix moltes dades de la investigació, i la manera com actuen els mossos per arribar a descobrir la veritat.

La història que es desenvolupa a “La clau de la papallona” quant té de realitat? Quant de ficció?

El concepte ficció és definit com “la creació de mons i històries imaginàries. Aquests mons tenen els seus propis personatges i regles de versemblança, amb un grau variable de realisme, sigui perquè prenen alguns elements de referència de la realitat, sigui perquè la contradiuen o la transformen”.

Com tota bona història de misteri i policíaca, la investigació té moments que s’estanca, els professionals repassen una i altra vegada les proves, es desinflen, es tornen a encoratjar.

Cada cap de setmana que es trobaven a Navàs entraven a l’habitació de les fitxes, parlaven amb les fotografies de la paret i es preguntaven on carai era tota aquella gent que continuava desapareguda. Quin d’aquells rostres era el seu home de la muntanya? I entre pregunta i pregunta la Clara de tant en tant també es fixava en la dona que encapçalava les fitxes de les desaparegudes i que lluïa aquell tatuatge que tant la fascinava: quina història amagaven els dos dofins dibuixats a les ales de la papallona?

 

L’amor per la lectura és el mitjà de formació d’un possible escriptor. També  hi ha altres factors, com l’estudi, sigui autodidacte o reglat, encara que per a mi, la base fonamental és la lectura, el pas per la vida i l’observació del que t’envolta. És a dir, l’experiència. Tot i que la millor forma d’aprendre la tècnica és la lectura. Ella és la millor mestra, el millor aprenentatge.

La lectura de novel·les negres d’autors com Henning Mankell, Ragnar Jonasson, Camilla Lächberg, Agatha Christie, motiven a escriure un triller? O tot el procés de descobriments i de lligar caps per anar descobrint els assassinats d’aquesta novel·la estan basats en la documentació sobre fets reals? 

L’escriptor té la potestat de triar personatges ficticis i un context històric i real, aleshores has de comptar amb material per poder descriure detalladament l’entorn i l’època. En aquesta novel·la ho trobem, i malgrat que els personatges puguin ser ficticis, l’autor pot reviure una acció que ha conegut, o que ha llegit a la premsa o que li han contat de primera mà, o moments que hom havia oblidat però que ressorgeixen en començar a escriure la història.

Els detalls son importants per treure l’entrellat d’un misteri, per atrapar l’assassí. A “La clau de la papallona” també hi ha un moment clau, un petit descobriment que passa desapercebut a gairebé tothom excepte a la forense. No esmentarem quin és.

El procés d’investigació acaba el 2021, al cap de set anys d’haver-se comès el crim i d’haver-se iniciat les perquisicions. I el 2022 es fa el judici. Tot és lent, com succeeix en realitat.

Enhorabona a l’autor, Jaume Soler, per aquesta novel·la que a ningú pot deixar indiferent.

 

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora

Les torres del cel o el projecte dels monjos

 

LES TORRES DEL CEL, presentació a la Biblioteca Xavier Amorós

 

 

Tens un llibre a les mans, l’obres, el contemples, en saps el tema, comences la lectura, i t’hi endinses.

Em plau llegir novel·la, també llegir llibres d’història; és a dir, per una banda un món de ficció realista i per altra allò que és, possiblement, l’autenticitat del passat. Dos tipus de lectura per separat o fusionades. Perquè la novel·la històrica és això, una barreja.

La nostra escriptora, Coia Valls, gaudeix treballant amb aquestes dues matèries literàries. I ho sap fer; ho he constatat llegint-la.

Ha escrit novel·les situades al segle VI, al IV, al XVI, al XV, al XVIII... Una tasca que desafia l’autor a aconseguir informació precisa, versemblant, de tot tipus: noms de l’època, costums, ambients, olors, música, menges, malalties, paisatges... tot amb una metòdica precisió.

Aquesta novel·la, Les Torres del cel, situada entre 1025 i 1054, ens planteja un repte més especial, una història que transcorre en un espai gairebé sagrat en mig de la natura; un projecte que inicien tres monjos benedictins sota les ordres de l’abat Oliba, que s’enfilen muntanya amunt des de Ripoll seguint una ruta fins arribar a Montserrat, amb un objectiu: fundar un monestir a partir d’una petita ermita, Santa Maria, on s’instal·len a viure.

El protagonista, Dalmau Savarés antic soldat i monjo, a qui aviat coneixerem, físicament i també la seva personalitat, amb les seves decisions i lluites internes. El sentirem plantejar a Déu els dubtes, l’angoixa, la protesta i el combat intern i, alhora, complir el vot d’obediència.

... s’havia retirat prop d’una alzina. Semblava tan perduda com ell enmig dels pins, i va reposar la mà sobre l’escorça. Era aspra, com els seus pensaments. (...) Mentre deixava que l’escorça l’omplís de la pau tèbia que desprenia,  es va mantenir amb el cos adherit a l’arbre. El vent començava a bufar als cims de Montserrat, però els seus ulls tancats no podien percebre com la boira s’anava dissipant i deixava al descobert les seves estranyes formes.

Els altres dos companys de viatge són, el germà Simó i el seu llibre dels Salms i en Maties, el monjo llec, jove. Un dels primers objectius d’ell serà treballar per conrear un hort en aquella terra pedregosa.

No estan sols, de seguida  ens acompanyaran tots els altres personatges que configuraran la novel•la: el pastor Cesc, l’eremita Basili, en Tomàs, en Ramon, l’Esther i la Magda... i més gent del poble Guadvachet. Senyors feudals hi són presents, poderosos que escanyen i empobreixen els humils... Apareixeran sentiments, enveges, traïcions, venjances. Coneixerem els animals que serveixen d’ajuda als protagonistes, la gossa Melsa, després la Bruna, l’Asar, el fidel cavall, les mules, el cant dels ocells... I la vegetació, alzinars, faigs, rouredes, teixos, les pedres; el cel estrellat i net, el cel ennuvolat, enfadat i descarregant tempestes. La pluja fina, el vent, el foc...

A la novel·la hi plana el misticisme, el lirisme i la contemplació en Déu per part de diversos personatges. La natura representada per la muntanya que és protagonista, un personatge més; la natura de vegades desfermada en tempesta, vent, incendis, sequera. Alhora descobrim el seu vessant amable, reconfortant, que traspua placidesa, a través de paraules de l’autora que es transformen en olors, colors, emocions, sentiments i pau. Compartim pensaments sobre la fe a través de les converses entre el prior Dalmau i l’eremita Basili, i coneixem la muntanya al costat dels seus passejos i la seva observació d’un entorn que té una força tel·lúrica única.

I mentre llegeixes et vas amarant d’olor de fum quan la muntanya crema, sents baticor quan notes a la cara la calor sufocant de les flames o t’esborrones quan escoltes el so de les campanes que branden desesperadament per donar l’alerta. Descobreixes la llegenda de l’àguila que explica en Basili, i pares atenció a la presència del teix, arbre antic, místic, de la vida i la mort. L’aguila i el teix són dos elements que tenen un simbolisme al llarg de la novel·la.

Les dones són protagonistes sempre a les novel·les de la Coia Valls. Dones que s’enfronten a les normes establertes sense por a les conseqüències, són lluitadores, abrandades, dones que desafien els homes, són treballadores. Als seus llibres trobem, entre altres, una cuinera, una antiga prostituta convertida en emperadriu, una nòmada del desert, una jove princesa... dones molt antigues en el temps, precursores de les feministes del segle XX per la defensa dels seus sous; dones que treballen amb l’alquímia,  doctores del segle XV, pelegrines, viatgeres, mercaderes, capelleres... I no són personatges inversemblants.

A Les Torres del cel els homes són els protagonistes, malgrat que també hi surten dones, com la Magda, que és rebel i es fa sentir. Encara que en aquesta novel·la no sigui el tema principal, l’empoderament femení és sempre present a les seves obres.

L’scriptorium és un dels espais agradables, la Coia ens descriu la feina del germà Maties preparant les pells de cabres i ovelles per fer-ne pergamins a fi de dibuixar-hi mapes, lletres, escriure-hi històries... I fer-ne llibres. L’elaboració de la tinta, la disposició de les plomes d’ocell per escriure... La llum que entrava per una de les espieres semblava beatificar el trajecte màgic que feia la tinta sobre el pergamí. El frec, gairebé imperceptible, que acompanyava aquell moviment d’una mà experta, li va semblar un dels sons més misteriosos que havia sentit mai. Tot plegat, un ambient que crida l’atenció als que ens plau passar hores entre lletres i papers a fi de crear històries.

La primera impressió que tenen els frares quan troben l’anacoreta a l’ermita de Santa Maria no és agradable però poc a poc, en Basili es va convertint en un personatge entranyable, un místic, un contemplatiu que transmet pau. Cap al final de la novel·la en Guillem, el nebot de la Magda, el troba quan s’endinsa a les galeries immenses, coves amb caramells de pedra que tenen formes estranyes. En noi, mig espantat mig al·lucinat, sent el cant d’una veu que no li sembla humana, la música que prové l’orgue d’aigua... I li sembla que no es troba en un lloc terrenal.  Llegint aquests trossos he sentit el fred  i el degotar de l’aigua d’aquell lloc màgic. No conec les coves de Montserrat, però sí que he estat a les grutes de Canalettes al peu del Canigó. Puc entendre la sorpresa i l’encisament d’en Guillem.  És una experiència que emociona.

 

                                                                               

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga i escriptora, Llicenciada en Filologia Hispànica i Filologia Catalana, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura.

*foto autor Xúlio Ricardo Trigo

Cloenda de l'Any Xavier Amorós a Pradell

 Cloenda de l'Any Xavier Amorós a Pradell,  5/10/2023

Enguany, 2023, Any Xavier Amorós, ha estat i està essent, un any farcit d'actes culturals per commemorar el seu centenari. Durant aquests mesos he tingut, permanentment, la sensació d'agradable sorpresa per la resposta espontània de tantes entitats i persones reusenques que han organitzat magnífics espectacles teatrals, funcions, rutes, adaptacions musicals, representacions, lectures, sobre l'obra i la persona del nostre pare, amb un treball acurat i, sobretot, amb la gran estima i sentiment que emana de tots aquells que organitzen i hi participen. En nom del pare, i nostre, dono les gràcies a totes aquestes persones que treballen per aconseguir aquests fantàstics resultats. 

El pare estimava Reus, coneixia el Reus i els reusencs dels temps estranys, dels anteriors i dels posteriors, per  això va escriure sobre esdeveniments, fets, anècdotes, persones i personatges, des de la seva mirada observadora de botiguer, d'escriptor, de cronista, de gran conversador, d'intèrpret, a la ràdio, als escenaris...

El pare estimava Reus i estimava Pradell, poble del seu pare Rodolf Amorós Cabré i del seu avi Quico, que tenia un dels dos forns del poble i l'estanc dins de la botigueta de queviures, i que va ser alcalde en uns moments difícils, quan la fil•loxera "va deixar el poble esclafat", com diu el meu pare a les seves memòries novel·lades.

Ell estimava el Pradell que va fer seu, no només a través del seu pare, que poques vegades va poder tornar-hi perquè als onze anys va baixar a Reus a treballar i s'hi va quedar, sinó per les seves pròpies vivències al poble, on va viure uns mesos durant la guerra, quan tenia quinze anys, el 1938. Aquests mesos el van omplir d'experiències que mai no va oblidar.

Sempre que sortia en cotxe, sempre que viatjava, observava l'entorn d'on anava, es fixava en el paisatge, en els arbres esponerosos que no passen set, en els que en pateixen, en l'herba, en els arbustos, en els turons, en els majestuosos pics de les muntanyes més altes, en els boscos.

Identificava Pradell amb la terra. "Humilment m'arrecero/ a l'ombra del meu pare/ i em confonc amb la terra", diu. El pare estimava la Mola, els marges de pedra seca, el tros de la Coma on tenien una font que rajava sempre, la casa pairal de Cal Quico, Cal Joan Isabel perquè era la casa pairal de la seva àvia Magdalena, els carrers i els camps de Pradell.

Ara, que hem començat la tardor i enfilem el final de l'Any Xavier Amorós, celebrem aquest acte per recordar-lo aquí, a Pradell, el poble que el va fer Fill Adoptiu i una Biblioteca. I em fa molt feliç perquè, a través del meu pare, a través de les nostres llargues converses sobre Pradell, especialment en aquests darrers anys, perquè ell i jo volíem que pogués conservar tots els detalls que guardava a la seva memòria, sobre els seus records del Pradell d'aquell temps. Deia, doncs, que a través del meu pare, jo també estimo Pradell, ja que, al cap i a la fi, una petita part de mi, també és de Pradell de la Teixeta.

Maria Lluïsa Amorós  

                                         

*La foto de l'encapçalament correspon a l'espectacle "Pradell com a refugi" de Projecte Ingenu. Pradell de la Teixeta. @RamonTàpias

 

 

L’Any Xavier Amorós Solà. Reus 1923 – 2022

Una tarda de finals de maig del 2022 el meu pare va rebre una visita: l’alcalde de Reus, Carles Pellicer; el regidor de cultura, Daniel Recasens i el president del Centre de Lectura, Lluís Miquel Pérez. Li van comunicar que el 2023 seria l’Any Xavier Amorós. Ell va morir el juliol de 2022 i a la tardor vaig saber que jo en seria la comissària, la qual cosa, per a mi, va ser un honor.

I el 2023 ha estat l’any Xavier Amorós, escriptor i Fill Il·lustre de Reus.

Com a filla i comissària, he de dir que estic contenta i satisfeta perquè aquests mesos han estat plens d’actes entranyables. La resposta de la ciutat de Reus va ser entusiasta. Es van organitzar tot tipus d’homenatges literaris als quals hi vaig assistir i en molts hi vaig col·laborar d’una manera o altra. He constatat que el meu pare era estimat per molta gent, ja que les activitats estaven fetes amb il·lusió. El pare era un home cordial. L’escriptor i historiador Joaquim Molas l’havia definit: Amorós és tal com escriu. És a dir: reposat i afable, reflexiu i directe, dubitatiu i fervorós, amb una tornada, com de tennis, irònica, i amb una rialla sempre a punt de rebentar.

Hem gaudit amb xerrades i lectures en entitats culturals, especialment al Centre de Lectura, també als “Amics de Reus” i a Santa Llúcia. Hem fruït amb homenatges com el tast de vins dels Cellers Sant Rafael de Pradell de la Teixeta. Ens hem delectat amb representacions teatrals: “I jo et diria Amorós: homenatge sensible, visual i sonor” a càrrec de Rosa Mateu i Pau Terol al teatre Bartrina. “Sòroma” a càrrec de Francesc Cerro-Ferran i Albert Galcerà al teatre Fortuny. “Pradell com a refugi” a càrrec de la companyia “projecte ingenu” dirigit per Marc Chornet, representat a Pradell de la Teixeta. “Guardeu-me la paraula”, companyia “El Trole”, a càrrec d’Antoni Nomen, Ramon Llop i Quim Besora al teatre Bartrina. També vam conversar d’Amorós amb Xavier Graset al seu programa “Més 3/24” a TV3, Josep Murgades, Xavier Amorós Corbella i jo mateixa, com a comissària.

Xavier Amorós estimava el teatre. De petit cada setmana anava al Fortuny amb els seus pares on tenien una llotja llogada. Va fer teatre des de molt jove. Amb el pare en parlàvem, de teatre. Del doctor Vallespinosa, de Figuretes de vidre, de La Cantant Calba... Del seu interès per portar a la programació del teatre Fortuny obres de qualitat, especialment en català i que mostressin un teatre modern i compromès amb la societat del moment. Vull esmentar que el 1963 va venir la Companyia d’Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, amb “Primera Història d’Esther” de Salvador Espriu. Xavier Amorós fa una crònica d’aquella nit a “Temps Estranys”. Un relat deliciós amb anècdota inclosa, que reflecteix una part de la societat de l’època.

Ell no ha pogut veure les representacions i interpretacions que s’ha fet enguany sobre la seva obra literària. S’hauria sentit molt feliç, com quan el 1981 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, sota la direcció de Ramon Tàpias, vam representar “No trenqueu avellanes amb les dents” basat en poemes i textos de Xavier Amorós. I també quan l’octubre de 2003, La Vitxeta va representar “Temps estranys” basada en l’obra de Xavier Amorós. Dirigida per Dolors Juanpere i amb escenografia de Ramon Tàpias.

S’han fet actuacions variades. La marató de lectura de textos el dia de Sant Jordi; conferències com la d’Isabel Martínez, la de Xavier Amorós Corbella, la de Toni Orensanz, i d’altres. Actes literaris, diversos i variats; programes de ràdio com “Els records ens diverteixen”, recuperació de les converses entre Xavier Amorós i Maria Tarragó, a La Nova Ràdio; la Ruta literària de Fito Luri. Aquests, i molts més homenatges .

Com a final de l’Any Xavier Amorós, el 23 de novembre, l’Ajuntament de Reus va fer l’acte de descoberta de la placa commemorativa a la casa on va néixer. Carrer Llovera, 17.

Agraeixo als organitzadors i participants de totes aquestes activitats i al públic que hi ha assistit per celebrar el centenari de Xavier Amorós. També el meu reconeixement a la feina duta a terme pel departament de cultura de l’Ajuntament de Reus amb Dani Recasens al capdavant i a la Biblioteca Central Xavier Amorós amb Cristina Garreta com a cap.

Ell estimava la seva ciutat, Reus. I, a través de la seva obra, sempre ens acompanyarà. Gràcies per no oblidar-lo.

 

Maria Lluïsa Amorós.                                                                                                            

Filòloga, escriptora, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura, comissària de l’Any Xavier Amorós.

 

 (Publicat a Diari de Tarragona, La Tribuna. 9 de gener de 2024).

 

Bon Nadal

Us desitjo unes bones festes nadalenques mitjançant uns versos del meu pare 🎅

He triat aquest poema perquè el recordo recitant-lo a casa, i quan el llegeixo és com si el sentís.

Maria Lluïsa Amorós, comissària #AnyXavierAmorós

Nadalenca

"A dintre un portal,

prop d'una establia,

nasqué Jesuset,

el fill de Maria.

No duia mantells

d'or i pedreria,

que per tot vestit

la palla el cobria.

Per corona al front

els estels tenia,

per ceptre, en la mà

el sol del migdia.

I un àngel cantant

la gran melodia

de l'Amor etern

a Jesús dormia.

Deixeu-m'hi anar

fins a l'establia.

Trobaré un estel

que em farà de guia.

Deixeu-me gaudir

l'alta companyia:

com que sóc infant

jo amb ell jugaria.

Si plorés de fred

amb mi no en tindria,

que dintre el meu cor

Jesús dormiria."

                                  Xavier Amorós Solà (1923-2022)

 

Fragment d'una nota de premsa del Diari de Reus de l'any 1935 sobre un Xavier Amorós de 12 anys, elogiant la seva interpretació com a Jesús. El teatre li va agradar sempre, des de petit va interpretar-ne. De gran, va participar i actuar al Teatre de Cambra del Centre de Lectura amb el seu amic, el doctor Vallespinosa, ("Figuretes de vidre" de Tennessee Williams, traduïda al català pel mateix Vallespinosa). També amb els joves de l'Agrupació Pericial i els Amics del Teatre al Teatre Fortuny van portar obres significatives, com "Primera Història d'Esther" de Salvador Espriu i d'altres...

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora, comissària Any Xavier Amorós

*dibuix caricatura d'en Bon

"De quan Jesús era infant"

..."A les sis de la tarda, al saló d'actes del Col·legi estava completament abarrotat de convidats a fi d'assistir a les representacions natzarenes anunciades. 
"Els Reis d'Orient o la Visió de Fra Lleonart", escenificació interpretada per joves pertanyents a la Secció Dramàtica, fou molt aplaudida. Fou premiat amb sorollosos aplaudiments el nen Eugeni Callizo pel sentiment esmerçat en la declamació de la poesia "La inmaculada". Una seccioneta de noiets feren les delícies de la multitud en la interpretació dels quadrets "El jardí de Natzaret", "Visió de Jesús" i "De quan Jesús era infant". L'actuació dels novells i candorosos actors fou molt elogiada, mereixent entre tots especial menció el nen Xavier Amorós en el paper de Jesús qui feu arrencar llàgrimes de tendresa"...

 

*Diari de Reus, divendres 18 de gener de 1935

El petit heroi

Transcripció d'un conte que va escriure el meu pare, Xavier Amorós, als 11 anys, el 1934, quan feia 1r curs al col·legi del "Padres" de la Sagrada Família, ubicat a l'actual carrer Ample de Reus. Es va publicar a "Aules".

Parlem de l'època de la República. La llengua catalana era ben vigent a l'ensenyament.

“El petit heroi

En les regions fredes que ocupen bon tros del Nord d'Amèrica, vivia un pobre acompanyat de son fill i d'un bonic gos de Terranova en una cabana pròpia d'aquelles regions.

El noi, quan son pare marxava de cacera per vendre després les pells, es quedava sol a la cabana puix el gos també acompanyava a son pare.

Quan la caça no abundava, el pare es dedicava a fer llenya venent-la després per poder viure, a la qual tasca l'ajudava el seu fill amb tot el braó que els seus pocs anys li permetien. Un dia però que el seu pare era a vendre unes pells de llop que aquells dies abundaven per aquells boscos, tardà molt.

Podeu contar l'espaordiment que sentia el noi, i el qual es multiplicà en veure el gos que venia amb una agitació molt vistosa. El noi el seguí però el que va veure el va horroritzar: son pare es defensava davant una escomesa d'una desena de llops famèlics.

Quan veié allò, sense pensar-s'hi gens anà a buscar el fusell sobrer de son pare, el carregà i disparà uns trets amb els quals matà dos d'ells i en ferí algun altre i els restants fugiren. Així com pogué arrossegà el seu pare fins a la cabana, on aviat es guarí de les ferides gràcies a la insistencia amb què son fill l'assistí.

F. Xavier Amorós Solà (edat 11 anys)

Alumne de 1er curs”.

 

Publicat a:  Aules, 15/12/1934, p. 11 / Biblioteques Municipals de Reus.

   

  

#LaFurgo | Cloenda de l'Any Xavier Amorós

entrevista #LaFurgo  Ràdio Ciutat de Tarragona

amb @mlluisaamorós  comissària "Any Xavier Amorós" , filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura.

La visita

La visita 

Relat publicat a la revista NW Reus, gener 2020.

Feia estona que el telèfon sonava a la sala d'estar però no tenia ganes de córrer per agafar-lo. Al cap d'uns segons va sentir la veu de la Mariona que entrava a la cuina per dir-li "No he arribat a temps. S'han cansat de trucar".

Va fer-li un breu somriure i va continuar preparant els macarrons. L'hora de dinar era sempre caòtica, els nens arribaven de l'escola amb gana i encara que sempre es proposava aixecar-se a les set per deixar el menjar fet abans de marxar a la feina, mai no ho aconseguia. Va obrir la finestra i va veure que la prunera estava plena de flors i els arbustos començaven a treure brots. Feia un dia radiant de primavera. Sentia la cridòria dels seus fills al jardí mentre cuinava i mentre anava repetint la lletania quotidiana, sempre el mateix: que es rentessin les mans, que es fessin el llit, que paressin taula, que no deixessin entrar el gos amb les potes brutes...

Es van asseure a dinar amb el temps just. En acabar, la canalla va agafar la motxilla per tornar a l'escola i quan ella els recordà que s'havien de rentar les dents, ja obrien la porta. La Mariona va ser l'última a sortir i la seva veu havia quedat penjada per l'aire "S'ha fet tard, mare".

"És inevitable, cada dia s'hi fa", va pensar. Potser era culpa d'ella, perquè era bastant desorganitzada.

Va donar un cop d'ull a la plàtera, encara quedaven prou macarrons amb carn picada per al seu home, no caldria que li fes un segon plat. Els va posar al forn, va veure que els nens havien deixat els plats a la pica, els va entrar al rentavaixelles i se'n va anar a la saleta a treballar.

Tenia dues feines, al matí de recepcionista en un centre mèdic i a la tarda es dedicava a les traduccions. No guanyava gaire però així completava el sou d'en Toni. En acabar l'institut l'any 1988, ja festejaven. Ella estudiava a l'Escola Oficial d'Idiomes que havien obert a Tarragona feia poc. Ell feia Ciències Econòmiques a Barcelona. Segurament, si no hagués quedat embarassada abans d'hora, en Toni hauria acabat la carrera. Li quedaven unes assignatures que pensava fer durant el curs següent, però a casa de la Cèlia van voler que es casessin i van haver d'espavilar-se. El pare d'en Toni el va col·locar al despatx del negoci, no cobrava gaire però de moment ja els anava bé, la seva intenció era que fos provisional perquè es volia anar examinant del que li faltava i quan tingués el títol buscaria una feina millor.

Va néixer la Carla i ella es va sentir desbordada: la criatura, la cuina, la roba, la neteja... En Toni l'ajudava, feien el que podien però el desordre els acompanyava. Quan van portar la nena a la guarderia semblava que tot s'havia assentat, ella treballava i havien agafat el ritme. Decidiren que amb el que guanyava la Cèlia podrien passar mentre ell acabava la carrera. Malgrat que el projecte no va arribar fins al final, perquè un bon dia es va adonar que tornava a estar embarassada i, quan va arribar en Bruno, en Toni va haver de tornar a treballar al despatx del seu pare.

Un altre cop trucava el telèfon. Potser era en Toni que l'avisava que no venia a dinar.

-Cèlia?

Va quedar sense alè, li havia semblat que era...

-Sóc el teu cosí, en Joan.

Quan va penjar va ser incapaç de continuar la traducció que estava fent. Un munt de pensaments li van venir a la ment de forma trepidant, la infantesa, el grup de cosins, els jocs... Amb en Joan no s'havien vist des que eren molt joves, ni tan sols va venir al seu casament perquè no van convidar a penes ningú. Ells dos eren els cosins més propers, d'edats semblants, els que organitzaven els jocs, els que tenien més afinitats, i durant tots aquells anys semblava que s'haguessin oblidat l'un de l'altre. El dijous venia a Reus a visitar-la; al matí, per feina, havia d'anar a Tarragona.

Havien quedat per dinar. Estava encantada, tantes coses que s'havien d'explicar, tantes coses que recordarien. No li havia proposat convidar-lo a casa seva, hi hauria els nens que havien de tornar a l'escola de seguida després de dinar, i en Toni, que arribava molt més tard... Va fer un cop d'ull al seu entorn: el sofà amb la tapisseria gastada estava massa afonat, la prestatgeria presentava uns quants llibres col·locats sense gràcia, una nina despentinada i descolorida que havia estat de la Carla i després de la Mariona, soldats d'en Bruno que ja no li servien perquè estaven lesionats, un plec de papers que tan sols eren rebuts de la llum, el telèfon, el gas, i una capa de pols consistent que donava un to boirós a tots els elements... Els quadres penjats a la paret, heretats dels avis d'en Toni, eren de mal gust; feia temps que els volien canviar per uns dibuixos a llapis que els havien regalat quan es van casar, però abans havien de treure el paper de la paret i pintar-la, perquè en despenjar les pintures es notava el senyal, el sol s'havia menjat el color del paper i sota dels marcs encara es conservava intens. El contrast era fort i es veuria massa. Algunes de les rajoles del terra, velles, estaven trencades; el vidre d'una finestra tenia una fissura en un costat... L'escala que conduïa al pis de dalt estava plena de sabates dels nens repartides en cada graó com si fossin en un aparador. És clar que podia dedicar la tarda de dimecres a netejar i endreçar en lloc de fer les traduccions que sempre corrien pressa, però ho desestimà. No, ella i en Joan menjarien fora, preferia sortir de casa, així canviaria d'aires.

Acabats de casar van anar a viure als xalets Quintana en una casa petita amb un tros de jardí. Els pares d'en Toni li havien regalat. Havia estat dels avis. A la Cèlia li agradava, al davant hi havia el jardí amb un breu camí que arribava fins a la porta, tenia el mateix aire que les casetes angleses dels contes que llegia una i altra vegada quan era una nena. Al darrere, un pati que ara destinaven a estendre la bugada i on hi havia la caseta del gos i la major part d'estris dels nens: bicicletes, una piscina de plàstic, la cuineta, pilotes... Aleshores s'hi havien instal·lat il·lusionats, la casa estava vella i la intenció era anar-la arreglant, però en néixer la Carla van començar les despeses, al cap d'un any va aparèixer en Bruno i després d'ell la Mariona només va trigar un i mig més. Havien anat fent els arranjaments imprescindibles, poca cosa, fins i tot havien aprofitat molts mobles dels que hi havia. Va arribar un moment que l'habitatge va deixar de ser idíl·lic; per molt que netegessin o es proposessin endreçar, no lluïa. Al començament la seva mare havia intentat posar cullerada amb el tema de l'ordre i la neteja però ella s'havia negat a deixar que s'introduís en la seva vida, a casa seva. Els sogres tampoc no els visitaven. Al principi, en néixer la Carla, hi anaven, però quan ella es va adonar que feien comentaris en veu baixa a en Toni mentre observaven el desordre, va dir al seu marit que no volia més visites familiars. No els convidava mai, ni als uns ni als altres, ni per festes nadalenques, ni pels naixements dels nens, ni pels aniversaris. En Toni havia estat un home ordenat i metòdic, però es va habituar al cosmos familiar.

Ella estimava el seu marit i sabia estar per ell per sobre de tot. El feia feliç i potser per això en Toni s'havia adaptat sense problemes a la vida amb els tres nens, la casa poc confortable, el menjar improvisat, el gos, la roba sense planxar, i les traduccions d'última hora que feien que la Cèlia es desentengués d'ells durant tota una tarda mentre es concentrava treballant tancada a la sala d'estar. Quan sovintejava aquesta situació i ella se n'adonava, un vespre portava els nens a dormir aviat, els explicava un conte i tancava el llum. Llavors preparava un sopar especial per a ells dos, parava taula amb espelmes, un gerro amb flors acabades de tallar del jardí i assaborien els plats cuinats amorosament i la copa de vi; després posaven música suau, ballaven i s'estimaven com si encara fossin els mateixos joves de feia deu anys.

Al seu cosí Joan li agradava viatjar. Era cordial i s'interessava per la història, per l'art, per l'origen i el final de la vida... Havia estudiat quatre o cinc carreres universitàries. La primera, dret, va ser la que li va servir per a la seva feina; va fer una oposició de les més difícils i va treure el número u de tot l'Estat. Les altres les feia per informar-se, per satisfer la seva curiositat. Tenia una memòria excepcional, no li calia estudiar, només escoltar i llegir i treia uns resultats extraordinaris, però mai no va envanir-se d'aquest do que tenia.

Quan eren més joves i encara tenien contacte, li enviava postals des de llocs que visitava i que ella trobava meravellosos: necròpolis etrusques, les piràmides d'Egipte, la Índia, Herculano i Pompeia, les truculentes catacumbes de Palermo i molts altres indrets d'Orient o alguns del quals ella ja no sabia ben bé on paraven.

La relació entre ells venia des que eren petits; en Joan no vivia a Reus però cada estiu ell, en Marcel i la seva mare, s'instal·laven dos mesos a casa dels avis perquè el seu pare viatjava molt. Llavors era quan es reunien al terrat de casa de l'àvia i organitzaven jocs farcits d'aventures. La Cèlia era la cosina gran, després seguien en Joan, la Sara, en Marcel, l'Edgar i en Xavier. Havien transformat el quartet del safareig en una cabana que era refugi dels pirates; el terrat estava ple de plantes que l'àvia cuidava amorosament i ells van acabar de decorar-lo amb trossos vells de llençols blancs que pintaven i tota mena d'andròmines que servien d'escenari per a les seves històries. Els dos més petits feien allò que en Joan i la Cèlia els deien, però la Sara no es conformava a ser una subordinada i volia tenir un paper més destacat, per això buscava la complicitat del germà d'en Joan, en Marcel, per portar-los la contrària; però en Marcel era un nen pacífic i preferia el tarannà de l'Edgar i en Xavier.

L'únic animal que formava part de la colla era una tortuga bastant grossa, que no se sabia com havia aparegut al terrat i que l'àvia alimentava amb fulls d'enciam. La tortuga -que no tenia nom- es distreia observant els seus jocs des de l'ombra de dos testos amb geranis.

La Cèlia, aquella tarda, va recordar moltes anècdotes d'aquella època, també el dia que la Sara es va enfadar amb ells i va llançar amb ràbia una bola de fusta del joc de bitlles. La tortuga havia sortit del seu amagatall i caminava lentament pel mig del terrat. El llançament de la Sara la va encertar de ple. Va ser un cop fort a la closca. Tots van quedar impressionats en veure la part central de la closca trencada i van anar a demanar auxili a l'àvia que va pujar amb la mercromina per guarir-la. Des d'aquell dia, la tortuga, no apareixia quan els nens pujaven al terrat.

Va arribar el dijous i el dinar amb en Joan. Abans d'anar a treballar, la Cèlia es va vestir i pentinar amb més atenció que els altres dies. Havien quedat a la Plaça de Prim a dos quarts de dues i en plegar de la feina no tindria temps de passar per casa. Aquell matí els nens van marxar a l'escola i ella va sortir poc després, va tancar la reixa del jardí i, des d'allà, va fer un cop d'ull a la casa. Continuava semblant-li que tenia un aspecte anglès, com si formés part d'un dels contes que llegia de petita. Va sospirar i començà a caminar. Havia deixat les claus en el lloc secret del jardí que la Carla ja sabia i una amanida d'arròs a la nevera que no calia escalfar, perquè dinessin. En Toni li havia assegurat que sortiria abans del despatx.

Eren gairebé dos quarts quan la Cèlia va baixar les escales del centre mèdic i va córrer cap a sota dels porxos de la plaça. En Joan ja hi era. Estava plantat davant del Teatre Fortuny. Se'l va mirar amb satisfacció, anava ben vestit, era un home interessant, amb un aire misteriós. Va apropar-s'hi i es van fer un petó lleuger, com si fos el començament d'un estiu qualsevol i només fes uns mesos que s'havien trobat per celebrar el Nadal a casa dels avis.

-On anem a dinar?

Van creuar la mirada i la Cèlia es va sentir feliç i entremaliada com si tingués nou anys i estiguessin a punt de començar un dels seus jocs plens d'aventures al terrat de l'àvia que era a pocs metres d'allà on es trobaven.

Maria Lluïsa Amorós          

filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura

La meva biografia ▶

*foto de Xulio Ricardo Trigo

L'olor i el color dels llocs

L'OLOR I EL COLOR DELS LLOCS. 

El centre de Reus 1958. Article publicat al Diari de Tarragona, 18 de juliol de 2020. 

A primera hora del matí, al carrer Llovera, amb l'àvia, baixàvem a comprar el pa al forn; l'aroma era abellidor, t'entrava endins i desitjaves menjar-ne un bocí. Era una estança petita que tenia una llum clara, potser per la blancor de les parets, pels davantals immaculats de les mestresses, pel casquet límpid i la roba enfarinada del forner que treia les barres calentes de dins en un carretó. Un cop sortíem de la fleca, una flaire potentíssima de cafè ens embolcallava, travessàvem la vorera i entràvem a comprar cafè que molien llavors mateix i l'efluvi que s'escampava encara era més intens. Llavors tornàvem cap al pis de l'àvia, al número 12 del mateix carrer, travessàvem la gran porta de fusta i enfilàvem les escales fins l'últim pis. Allà les olors es barrejaven: la xocolata desfeta que servíem a taula per esmorzar, les llesques tendres del pa acabat de comprar untades amb mantega salada; l'habitació dels avis amb mobles antics, que emanaven una fragància de fusta especial que es combinava amb la dels llençols rentats al safareig amb sabons casolans i amb la de les cortines de domàs granat que feien joc amb el cobrellit. El pis dels avis, a l'estiu, tenia totes les finestres obertes, les que donaven al carrer Llovera, que eren petites, i les del darrere, amb vistes a l'esquena del teatre Fortuny. Malgrat aquesta profusió d'obertures sempre hi sentia l'olor estimada, potser era la mescla que en resultava del perfum de les pólvores que es posava l'àvia a la cara, de l'exhalació de la calaixera de caoba del rebedor, farcida de papers i fotografies, del rebost odorant on de vegades hi havia crestetes de pebrot i tonyina per a l'hora de sopar, del sofregit de l'arròs que sortia de la cuina, de l'essència del terrat on només hi pujàvem nosaltres, ple de plantes que l'àvia cuidava i el safareig que també tenia la seva pròpia i característica sentor. 

Al davant del pis del avis hi havia la botiga del pare, al número 15. Era immensa i altíssima de sostre perquè estava ubicada als baixos del Palau Bofarull, a les cavallerisses. Només entrar-hi et venia a rebre l'emanació de roba recent arribada dels telers on les teixien: efluvis d'aprest, d'estampat, de tints, d'acabats. Els diumenges hi anava amb el pare, que es tancava al despatx a escriure i jo em distreia amb el gat. Les peces de tela situades als enormes prestatges desprenien una plaent olor de teixits per estrenar.

La llum d'aleshores era especialment nítida, neta. Des del terrat del pis on vivíem al Raval de Jesús, contemplava l'entorn, amb les teulades i els balcons, el campanar i les altes xemeneies. Al fons es divisava Salou, endevinava el meu mar blau, fent anades i vingudes a la vora de la platja mentre enfonsava els peus en aquella sorra flonja, plena de lluentines daurades, de petites petxines i d'algues seques que l'aigua portava. La platja era ampla, amb dunes i casetes de fusta, allà flairejaves la fragància de l'aigua salada, t'hi endinsaves i et deixaves acaronar pel mar. En sorties amarada de sol, de brisa marina, i la pell et feia olor de salobre com les velles barques de fusta amb noms bonics i pintades de colors que descansaven esperant el seu moment per anar a la pesquera.

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura

La meva web personal

*foto de Xulio Ricardo Trigo

La Diana va al cinema

 

La Diana va al cinema, un conte de Maria Lluïsa Amorós

El raval estava silenciós, acabava de passar el carro de les escombraries arrossegat pel cavall, pacient i tranquil. La Diana havia observat una estona com l'escombriaire agafava els cubells galvanitzats plens de deixalles que baixaven les dones de casa i els buidava a dins del carro. Era tancat, a dalt hi havia unes portes metàl·liques que s'obrien; l'home solia deixar-ne alguna de badada perquè li fos més fàcil l'operació. A mesura que el vehicle avançava, una flaire de verdures marcides barrejada amb altres restes de queviures restava penjada a l'aire. Quan el so de la trompeta que avisava als veïns que havien de baixar les deixalles se sentia des dels pisos més alts dels edificis, bèstia i carro ja eren raval de Jesús avall.  

Cinema Kursaal, Reus. Dibuix de Jana Tàpias

Des del balcó de l'habitació dels pares, la Diana contemplava la façana del cinema que hi havia al seu carrer. Algunes persones caminaven per la vorera del davant de casa, assolellada. Una dona que duia un cistell ple i es movia de pressa amb passes petites, el noiet repartidor de la botiga de queviures que avançava indolentment, una senyora amb abric de primavera i cofada amb un diminut barret que empenyia satisfeta el cotxet amb la seva criatura, i un Seat 1400 negre, majestuós, que feia sonar el clàxon perquè un home gran travessava la calçada sense mirar. Les orenetes xisclaven tot volant en cercles i es divertien fent giragonses per sobre dels terrats. El matí era càlid. Però tot això, a la Diana, no li interessava perquè aquell dia, amb la mare i la seva amiga Alícia i les seves filles, anirien a una sessió de tarda a veure una pel·lícula.

Es van trobar davant del cinema Monterrosa. Hi havia cua per comprar les entrades a la taquilla; les cinc es van plantar per esperar que els toqués el torn. Les mares parlaven i les tres nenes miraven els quadrets dels fotogrames d'escenes de la pel·lícula -com un tràiler fotogràfic- que hi havia penjats als vidres de les quatre portalades del cinema. En entrar a la sala, la Diana va percebre l'olor d'un perfum que no era el de la mare, ni el de les pólvores rosades de la cara de l'àvia. Aquella tarda tot seria nou, tenia quatre anys i era la primera vegada que anava a veure una pel·lícula. A partir de llavors, cada cop que entrava en un cinema, flairava l'olor de la sala de butaques per retrobar aquella essència característica que sempre va atribuir com l'olor de les sales de cine, però mai en trobava cap com l'aroma del Monterrosa. L'acomodador les va acompanyar als seients corresponents; tocaven un timbre quan la Diana trepitjà emocionada la catifa del passadís que feia pendent fins al lloc, que era bastant endavant perquè la sala estava molt plena. Es van instal·lar als seients i la seva mare li xiuxiuejà alguna cosa a cau d'orella. Havia sonat el tercer timbre i els llums es van anar tancant. Quan va començar la primera pel·lícula que era en blanc i negre, va sentir unes passes apressades, es va girar i va veure l'acomodador que, amb una llanterna petita, il·luminava el camí que conduïa uns senyors, que arribaven tard, fins al seu lloc. Es van asseure a la filera del davant i la senyora, que era alta, tapava la visió de la pantalla a la Diana. La seva mare li va canviar la butaca, però amb això no es va arreglar gaire. Finalment l'Alícia la va fer seure al seu seient perquè al davant no hi havia ningú.

A la mitja part, la seva mare va sortir a comprar caramels al carretó que hi havia al carrer, davant del cinema. En tancar-se els llums va començar el NO-DO, els "noticiarios y documentales" del règim franquista. Per fi va començar la pel·lícula que havien anat a veure, es deia El puente sobre el río Kwai. La Diana contemplava el film amb gran atenció: la pantalla enorme, el moviment, els colors, l'acció i, sobretot, la cançó que xiulaven aquells homes presoners que construïen el pont; el so que l'envoltava la impressionava.

A la nit, a casa, la Diana explicava al pare què li havia semblat la seva estrena com a espectadora de cinema. Ell va dir que algun dia anirien junts a veure una altra pel·lícula. Ella es va il·lusionar, malgrat que no es volia impacientar perquè sabia que els projectes importants es feien esperar, com la bicicleta vermella que li demanava i que cada dia, quan ell marxava a treballar, li recordava que no se n'oblidés.

L'anada al cine sí que va arribar. El Cineclub Universitari feia sessions de cinema a l'Escola del Treball, el seu pare era un dels organitzadors i la va portar a veure unes pel•lícules del Charlot.

Uns anys més tard va tornar al cinema Monterrosa. La pel·lícula es deia Plácido, un film del director Luís García Berlanga que va entusiasmar la Diana. A la taquilla no hi havia cua, la Rosita, la taquillera, va dir al seu pare que feien just, que s'estava acabant el NO-DO. L'acomodador els va acompanyar amb la pila encesa fins als seients. De seguida va començar, era en blanc i negre, una història sobre un pobre home que la nit del 24 de desembre ha de passejar per Madrid amb l'estrella de Nadal a dalt del seu motocarro acabat de comprar. Ha de fer aquella feina perquè necessita els diners, ja que al final d'aquell dia ha de pagar la primera lletra del vehicle. Mentre Plácido recorre la ciutat, dins d'un menjador burgès esdevé un sopar nadalenc, una grotesca posada en escena d'una família adinerada que porta a terme una campanya promoguda pel règim franquista que amb el lema: «siente un pobre a su mesa», volia fer néixer un sentiment de caritat cristina del poble cap als desvalguts. A la pel·lícula, Ollas Cocinex promou una subhasta on participen artistes madrilenys per convidar a sopar un pobre a les cases dels rics. Les situacions que es vivien al film eren tan sorprenents, tràgiques i alhora còmiques, que van colpir la Diana.

Dibuix de Jana Tàpias

Aquells anys també van anar al Cineclub del Reus Deportiu que a l'estiu passava les pel·lícules a la pista d'hoquei. Col·locaven una pantalla i cadires de fusta plegables per als espectadors -cadires que llogaven a cal Casals, les mateixes que instal·laven als ravals per Setmana Santa perquè la gent pogués veure la llarguíssima processó de Divendres Sant còmodament, i que també es llogaven per a les revetlles de Sant Pere que feien al Reus i als Ploms. La Diana, mentre esperaven que comencés la projecció de la pel·lícula, s'asseia sota els focus de la pista d'hoquei i es girava per poder veure la piscina gran on el seu pare havia nedat tantes vegades quan era molt jove i on, durant la guerra, havia caigut una bomba que no va petar. El Cineclub del Reus Deportiu, a l'hivern, projectava les pel·lícules al cinema Avenida que estava situat davant del Mercat. Era un local tancat i els espectadors estaven abrigats del fred i del vent, els seients eren més còmodes i la pantalla més gran. Un curtmetratge que li va cridar l'atenció va ser El globo rojo. Era una història tendra i emotiva, el relat sobre un nen que té un magnífic globus vermell molt peculiar perquè el segueix arreu, com si fos el seu gos, fins i tot a l'escola. El film estava escrit i dirigit per Albert Lamorisse. En finalitzar la pel·lícula, quan la Diana i el seu pare tornaven cap a casa, ella li havia agafat la mà tot caminant mentre admirava la nit plena d'estels. Instintivament buscava el globus vermell dins del cel. Ella també s'havia sentit trista quan un globus que li havien comprat a la fira de Santa Marina o de Sant Jaume, li havia petat o se li havia escapat de la mà cel amunt i l'havia contemplat amb els ulls esbatanats o plens de llàgrimes.

-És trist el que li passa al Pascal amb el seu globus vermell, m'ha fet pena -va dir la Diana-. Però ara que veig el cel fosc una mica il·luminat per la claror de les estrelles, crec que el final de la pel·lícula, amb el Pascal volant amb tots aquells globus que agafa ben fort i el pugen cel amunt, és un bon final.

-Em fa il·lusió que t'agradin les pel·lícules que et trio. Quan facin Mi tío, tornarem a venir al cinema -havia assegurat el seu pare.

La Diana va sentir una gran emoció. Va arrecerar-se més a ell i va assentir tot mormolant:

-Estic contenta d'anar amb tu al cinema.

Llavors va pensar que tant li feia que mai s'hagués recordat de comprar-li la bicicleta vermella. Ara s'havia fet més gran, ja no la necessitava o si més no ja no era tan important, i que el pare la portés a veure aquelles pel·lícules era tan valuós per a ella, que estava segura que mai no oblidaria aquelles tardes de cinema ni les nits al Reus Deportiu, aixoplugats sota una pluja d'estels davant de la pantalla de projecció.

La Diana tenia un amic, el veí que vivia a l'edifici del costat i de vegades solien parlar, ella des del balcó, ell des de la finestra. Es deia Josep i, encara que li portava dos anys, s'avenien. El noi li ensenyà la seva col·lecció de fullets de mà que eren cartells de pel·lícules. Els repetits li passava dins d'un cistell petit de vímet que feia el recorregut mitjançant una corda de saltar de la Diana que lligaven de finestra a balcó. Ella li canviava els fullets per alguna altra cosa seva. Però el que li agradava més era que li expliqués les pel·lícules que anava a veure amb el seu germà gran. En especial les de la Sala Reus, el cinema més antic que quedava a Reus.

-No el coneixes? És al raval de Santa Anna, no és tan bonic ni tan espaiós com el Rosa, ni tan sols com el Kursaal que hi ha als Màrtirs. La Sala Reus s'ha fet vella.

-No conec la Sala Reus. Al Kursaal i a l'Avenida sí que hi vaig, i al Monterrosa també -digué la Diana.

El Josep li va explicar que els seus avis, el 1906, havien vist pel·lícules al Teatre Circ que estava situat a l'esplanada on hi havia hagut l'hort del convent de Sant Joan. El van enderrocar el 1936, i després de la guerra hi van fer el Mercat. Li va passar unes postals i la Diana va veure com n'era de bonic, aquell teatre. L'havia fet construir el president del Círcol el 1901, hi havia jardins, un quiosc de begudes, una cafeteria amb terrassa. L'interior tenia un ampli pati de butaques, llotges, escenari. Hi feien teatre només a l'estiu, perquè a l'hivern representaven les obres al Teatre Fortuny. Al Teatre Circ feien molts altres actes: vodevil, òpera, operetes, sarsuela, homenatges. Festes organitzades per la Societat El Círcol, que n'era la propietària.

Dibuix de Jana Tàpias

Les converses sobre cinema amb el Josep no van durar gaire temps. La Diana i el seu amic cinèfil aviat van ser adolescents, ella va complir tretze anys i ell quinze. Amb la seva colla d'amigues del col·legi començaven a sortir els dissabtes a la tarda amb nois que estudiaven a la Salle. Els agradava la música de Salvatore Adamo, d'Elvis Presley, dels Beatles, dels Rolling Stones, dels Brincos, de la Jeanette i d'altres grups, i de tant en tant feien alguna festa amb berenar i tocadiscos a casa d'algun d'ells. Llavors hi va haver un esdeveniment cinematogràfic: al cinema Monterrosa projectarien Los chicos con las chicas, una pel·lícula sobre un grup musical de l'època -Los Bravos-.Aquella tarda de dissabte gairebé tots els adolescents de Reus i comarca van anar a veure el film, al cinema no hi cabia ni una agulla. La Diana no va notar el característic perfum que la rebia sempre quan entrava a la sala de butaques. L'ambient ara era d'una mena de barreja d'hormones de gent jove i de llaminadures que havien comprat al venedor ambulant del carretó situat per a l'ocasió davant mateix del cine, proveït d'una considerable varietat: coco fresc, tramussos, cacauets, pomes banyades amb caramel vermell, xiclets bazoka i pipes. La pel·lícula era dolenta, però l'episodi va servir per reunir nois i noies que només es coneixien de vista i van poder intercanviar mirades significatives.Va ser divertit, tot i que a la Diana li va interessar molt més una altra pel·lícula que van estrenar l'any següent, el 1968, també al Monterrosa: Romeo y Julieta de Franco Zeffirelli. El problema era que no deixaven entrar els menors, i ella i una de les seves amigues que es morien per veure-la, tenien catorze anys. Els pares de la seva amiga ho van solucionar, van prendre les dues noies a una sessió de nit i van pujar al pis de dalt, a la balconada on hi havia "preferència". No hi va haver problemes amb el porter quan van donar les entrades i van poder veure la projecció. No perderen detall; era una pel·lícula que, a banda que seguia fidelment l'obra de teatre de Shakespeare, tenia un ambient, un vestuari, una interpretació i una música que no tan sols captivà les dues noies, sinó tot el públic que seguia la pel·lícula amb gran atenció. Protagonitzada per una Olivia Hussey de setze anys, bonica, tendra i expressiva, que durant la púdica escena de la nit de noces va ensenyar fugaçment un pit i un Leonard Whiting de disset, que també surt despullat uns moments, discretament d'esquena ensenyant el cul. Aquest fet era un atractiu afegit per als espectadors, perquè la societat estava marcada per la moral estricta de l'època, i el maig del 68 encara era massa recent perquè fes notar els canvis de mentalitat que els proporcionaria. Aleshores era una societat encarcarada. Durant anys, la censura espanyola es va permetre canviar diàlegs en el doblatge de les pel·lícules, fins i tot arribant a convertir amants en germans i la situació esdevenia incestuosa. Tallaven les escenes de sexe, o prohibien films quan els semblava que hi havia un rerefons polític que anava contra el franquisme.

En acabar la pel·lícula la Diana va anar a dormir a casa de la seva amiga. Totes dues es van posar al llit i van parlar llargament de la història que acabaven de veure. La casa de la Maria Teresa estava agradablement temperada perquè el seu pare era forner i coïa el pa a la planta baixa. Fins a la cambra arribava l'olor del forn calent on es feia el pa, també es percebia la sentor dolça de les coques, les magdalenes, els croissants. L'endemà les noies van seure a la taula que la mare de la seva amiga havia parat, amb cafè, llet i cacau i tot tipus de pastes abellidores per esmorzar. Des del petit menjador del primer pis hi havia una finestra que comunicava amb la fleca. La Diana va veure com les senyores del barri entraven a comprar, no tenien pressa i donaven conversa a la mestressa, la mare de la seva amiga, que despatxava. Era una dona agradable, afable i acollidora.

A banda dels cinemes, als col·legis religiosos com La Salle i els Salesians, passaven pel·lícules. Eren westerns o històries bíbliques, o films antics. No tan sols hi assistien els alumnes -perquè eren centres exclusivament masculins- sinó que també hi podien anar germanes i amigues. Als teatres, des de feia anys, també projectaven pel·lícules: al Fortuny, durant l'època d'adolescència, la Diana n'havia vist bastants, algunes d'anomenada, com Helga, el milagro de la vida, que es tractava d'un documental d'educació sexual adreçada als adolescents, dins del cicle d'art i assaig, recomanada pel Col·legi de Metges de Catalunya i Balears. Però no tan sols hi van assistir adolescents, s'havia creat una gran expectació i curiositat, fins i tot morbo. Espectadors de totes les edats feien cua al llarg de la plaça de Prim per entrar. Encara que ja s'arribava a la dècada dels 70, mai no s'havia vist a les pantalles de cinema l'evolució del cos humà totalment despullat, l'acte sexual i un part. El naixement de la criatura era el que atreia més al públic. La majoria entrava a la platea del teatre amb suggestió, esperant veure aquell part real en directe. Les ambulàncies eren a la plaça per quan arribés el moment, i no fallava, gent aprensiva havia de ser atesa pels serveis mèdics perquè es desmaiava.

La Diana no solia perdre's les estrenes d'anomenada i, al Fortuny, amb el noi amb qui sortia, van anar a veure El graduado. Un jove Dustin Hoffman és seduït per la senyora Robinson, mare de la noia que ell estima.

Un parell d'anys més tard solia anar amb el seu promès al Teatre Bartrina a veure pel·lícules que feien al cineclub del Centre de Lectura, cinema d'art i assaig, amb films d'autors com d'Ingmar Bergman (Fresas salvajes o El manantial de la doncella).

Però aleshores anar al cine ja no representava la màgia que havia envoltat la Diana durant els seus primers anys, plantada al costat dels pares davant de la taquilla mentre compraven les entrades, o quan s'endinsava a les sales de cinema i percebia la sentor de l'ambientador que perfumava el Monterrosa, o els dies que assistia al Kursaal, on havia vist la pel·lícula Mary Poppins, envoltada de nens i nenes que menjaven tot tipus de llepolies o pipes, comprades al carretó amb sostre que, a més dels productes característics, també venia globus de colors i caretes de paper per carnaval, sempre situat a la cantonada del carrer de la Lleona, a tocar del Campanaret i que, com el senyor del carro que anava al Monterrosa, s'instal·lava davant del Kursaal quan hi havia molt de públic. Llavors ja eren als anys 70 i la Diana havia oblidat l'aventura que representava sortir de nit i tornar quan el portal de casa estava tancat perquè les claus de la porta del carrer eren molt grosses i els pares no les solien portar al damunt, per això havien de picar de mans per cridar el sereno, que venia a obrir el portal tot clavat, amb gorra de plat i abric gruixut botonat de dalt a baix,amb el manyoc de claus a punt, i després se'n tornava a fer alguna capcinada a la cadira que col·locava en una de les entrades del carrer on treballava.

La Diana va marxar als vint anys de la seva ciutat. Iniciava una nova etapa amb els estudis, la feina, el matrimoni, els fills. Ara, transcorregut un llarguíssim parèntesi en el temps, hi ha tornat i es troba amb una ciutat molt més gran que ha sofert una metamorfosi cap a la modernitat. Camina pels carrers del centre i troba a faltar molts edificis i comerços que l'havien acompanyat durant la seva infantesa i joventut. En aquell moment s'adona que ha trigat massa anys a venir a Reus. Recorre els carrers on hi havia hagut aquells cinemes i de sobte és conscient que no queda res de tot el món màgic del seu cine que té en el record, ni el Monterrosa, ni el Kursaal, ni l'Avenida, ni la Sala Reus, ni les taquilles i les taquilleres, ni l'olor del perfum característic, ni l'acomodador, ni els carretons amb coco, cacauets, pipes, xufles i caramels. Ella no havia conegut el Teatre Circ que havien freqüentat els seus avis i pensa que ni els seus fills ni els seus néts no coneixeran aquells cinemes on la seva generació, la dels seus pares -que havien vist tantes pel·lícules les tardes de diumenge quan festejaven- i la dels seus avis, havien gaudit de films que van marcar una època i que mai oblidarien.

La Diana continua travessant la ciutat, va al carrer del Bisbe Grau, al de Sant Llorenç, a la plaça del Teatre, fins arribar sota dels porxos de la plaça de Prim. I s'alegra que els teatres, pletòrics i restaurats -Bravium, Orfeó, Bartrina i Fortuny-, continuïn tenint vida.

Maria Lluïsa Amorós, és filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura.

"Publicat a la revista NW, núm. 101 - Febrer 2021"

web personal ▶                                                                  

 *Dibuixos de Jana Tàpias Amorós