Feia estona que el telèfon sonava a la sala d'estar però no tenia ganes de córrer per agafar-lo. Al cap d'uns segons va sentir la veu de la Mariona que entrava a la cuina per dir-li "No he arribat a temps. S'han cansat de trucar".
Va fer-li un breu somriure i va continuar preparant els macarrons. L'hora de dinar era sempre caòtica, els nens arribaven de l'escola amb gana i encara que sempre es proposava aixecar-se a les set per deixar el menjar fet abans de marxar a la feina, mai no ho aconseguia. Va obrir la finestra i va veure que la prunera estava plena de flors i els arbustos començaven a treure brots. Feia un dia radiant de primavera. Sentia la cridòria dels seus fills al jardí mentre cuinava i mentre anava repetint la lletania quotidiana, sempre el mateix: que es rentessin les mans, que es fessin el llit, que paressin taula, que no deixessin entrar el gos amb les potes brutes...
Es van asseure a dinar amb el temps just. En acabar, la canalla va agafar la motxilla per tornar a l'escola i quan ella els recordà que s'havien de rentar les dents, ja obrien la porta. La Mariona va ser l'última a sortir i la seva veu havia quedat penjada per l'aire "S'ha fet tard, mare".
"És inevitable, cada dia s'hi fa", va pensar. Potser era culpa d'ella, perquè era bastant desorganitzada.
Va donar un cop d'ull a la plàtera, encara quedaven prou macarrons amb carn picada per al seu home, no caldria que li fes un segon plat. Els va posar al forn, va veure que els nens havien deixat els plats a la pica, els va entrar al rentavaixelles i se'n va anar a la saleta a treballar.
Tenia dues feines, al matí de recepcionista en un centre mèdic i a la tarda es dedicava a les traduccions. No guanyava gaire però així completava el sou d'en Toni. En acabar l'institut l'any 1988, ja festejaven. Ella estudiava a l'Escola Oficial d'Idiomes que havien obert a Tarragona feia poc. Ell feia Ciències Econòmiques a Barcelona. Segurament, si no hagués quedat embarassada abans d'hora, en Toni hauria acabat la carrera. Li quedaven unes assignatures que pensava fer durant el curs següent, però a casa de la Cèlia van voler que es casessin i van haver d'espavilar-se. El pare d'en Toni el va col·locar al despatx del negoci, no cobrava gaire però de moment ja els anava bé, la seva intenció era que fos provisional perquè es volia anar examinant del que li faltava i quan tingués el títol buscaria una feina millor.
Va néixer la Carla i ella es va sentir desbordada: la criatura, la cuina, la roba, la neteja... En Toni l'ajudava, feien el que podien però el desordre els acompanyava. Quan van portar la nena a la guarderia semblava que tot s'havia assentat, ella treballava i havien agafat el ritme. Decidiren que amb el que guanyava la Cèlia podrien passar mentre ell acabava la carrera. Malgrat que el projecte no va arribar fins al final, perquè un bon dia es va adonar que tornava a estar embarassada i, quan va arribar en Bruno, en Toni va haver de tornar a treballar al despatx del seu pare.
Un altre cop trucava el telèfon. Potser era en Toni que l'avisava que no venia a dinar.
-Cèlia?
Va quedar sense alè, li havia semblat que era...
-Sóc el teu cosí, en Joan.
Quan va penjar va ser incapaç de continuar la traducció que estava fent. Un munt de pensaments li van venir a la ment de forma trepidant, la infantesa, el grup de cosins, els jocs... Amb en Joan no s'havien vist des que eren molt joves, ni tan sols va venir al seu casament perquè no van convidar a penes ningú. Ells dos eren els cosins més propers, d'edats semblants, els que organitzaven els jocs, els que tenien més afinitats, i durant tots aquells anys semblava que s'haguessin oblidat l'un de l'altre. El dijous venia a Reus a visitar-la; al matí, per feina, havia d'anar a Tarragona.
Havien quedat per dinar. Estava encantada, tantes coses que s'havien d'explicar, tantes coses que recordarien. No li havia proposat convidar-lo a casa seva, hi hauria els nens que havien de tornar a l'escola de seguida després de dinar, i en Toni, que arribava molt més tard... Va fer un cop d'ull al seu entorn: el sofà amb la tapisseria gastada estava massa afonat, la prestatgeria presentava uns quants llibres col·locats sense gràcia, una nina despentinada i descolorida que havia estat de la Carla i després de la Mariona, soldats d'en Bruno que ja no li servien perquè estaven lesionats, un plec de papers que tan sols eren rebuts de la llum, el telèfon, el gas, i una capa de pols consistent que donava un to boirós a tots els elements... Els quadres penjats a la paret, heretats dels avis d'en Toni, eren de mal gust; feia temps que els volien canviar per uns dibuixos a llapis que els havien regalat quan es van casar, però abans havien de treure el paper de la paret i pintar-la, perquè en despenjar les pintures es notava el senyal, el sol s'havia menjat el color del paper i sota dels marcs encara es conservava intens. El contrast era fort i es veuria massa. Algunes de les rajoles del terra, velles, estaven trencades; el vidre d'una finestra tenia una fissura en un costat... L'escala que conduïa al pis de dalt estava plena de sabates dels nens repartides en cada graó com si fossin en un aparador. És clar que podia dedicar la tarda de dimecres a netejar i endreçar en lloc de fer les traduccions que sempre corrien pressa, però ho desestimà. No, ella i en Joan menjarien fora, preferia sortir de casa, així canviaria d'aires.
Acabats de casar van anar a viure als xalets Quintana en una casa petita amb un tros de jardí. Els pares d'en Toni li havien regalat. Havia estat dels avis. A la Cèlia li agradava, al davant hi havia el jardí amb un breu camí que arribava fins a la porta, tenia el mateix aire que les casetes angleses dels contes que llegia una i altra vegada quan era una nena. Al darrere, un pati que ara destinaven a estendre la bugada i on hi havia la caseta del gos i la major part d'estris dels nens: bicicletes, una piscina de plàstic, la cuineta, pilotes... Aleshores s'hi havien instal·lat il·lusionats, la casa estava vella i la intenció era anar-la arreglant, però en néixer la Carla van començar les despeses, al cap d'un any va aparèixer en Bruno i després d'ell la Mariona només va trigar un i mig més. Havien anat fent els arranjaments imprescindibles, poca cosa, fins i tot havien aprofitat molts mobles dels que hi havia. Va arribar un moment que l'habitatge va deixar de ser idíl·lic; per molt que netegessin o es proposessin endreçar, no lluïa. Al començament la seva mare havia intentat posar cullerada amb el tema de l'ordre i la neteja però ella s'havia negat a deixar que s'introduís en la seva vida, a casa seva. Els sogres tampoc no els visitaven. Al principi, en néixer la Carla, hi anaven, però quan ella es va adonar que feien comentaris en veu baixa a en Toni mentre observaven el desordre, va dir al seu marit que no volia més visites familiars. No els convidava mai, ni als uns ni als altres, ni per festes nadalenques, ni pels naixements dels nens, ni pels aniversaris. En Toni havia estat un home ordenat i metòdic, però es va habituar al cosmos familiar.
Ella estimava el seu marit i sabia estar per ell per sobre de tot. El feia feliç i potser per això en Toni s'havia adaptat sense problemes a la vida amb els tres nens, la casa poc confortable, el menjar improvisat, el gos, la roba sense planxar, i les traduccions d'última hora que feien que la Cèlia es desentengués d'ells durant tota una tarda mentre es concentrava treballant tancada a la sala d'estar. Quan sovintejava aquesta situació i ella se n'adonava, un vespre portava els nens a dormir aviat, els explicava un conte i tancava el llum. Llavors preparava un sopar especial per a ells dos, parava taula amb espelmes, un gerro amb flors acabades de tallar del jardí i assaborien els plats cuinats amorosament i la copa de vi; després posaven música suau, ballaven i s'estimaven com si encara fossin els mateixos joves de feia deu anys.
Al seu cosí Joan li agradava viatjar. Era cordial i s'interessava per la història, per l'art, per l'origen i el final de la vida... Havia estudiat quatre o cinc carreres universitàries. La primera, dret, va ser la que li va servir per a la seva feina; va fer una oposició de les més difícils i va treure el número u de tot l'Estat. Les altres les feia per informar-se, per satisfer la seva curiositat. Tenia una memòria excepcional, no li calia estudiar, només escoltar i llegir i treia uns resultats extraordinaris, però mai no va envanir-se d'aquest do que tenia.
Quan eren més joves i encara tenien contacte, li enviava postals des de llocs que visitava i que ella trobava meravellosos: necròpolis etrusques, les piràmides d'Egipte, la Índia, Herculano i Pompeia, les truculentes catacumbes de Palermo i molts altres indrets d'Orient o alguns del quals ella ja no sabia ben bé on paraven.
La relació entre ells venia des que eren petits; en Joan no vivia a Reus però cada estiu ell, en Marcel i la seva mare, s'instal·laven dos mesos a casa dels avis perquè el seu pare viatjava molt. Llavors era quan es reunien al terrat de casa de l'àvia i organitzaven jocs farcits d'aventures. La Cèlia era la cosina gran, després seguien en Joan, la Sara, en Marcel, l'Edgar i en Xavier. Havien transformat el quartet del safareig en una cabana que era refugi dels pirates; el terrat estava ple de plantes que l'àvia cuidava amorosament i ells van acabar de decorar-lo amb trossos vells de llençols blancs que pintaven i tota mena d'andròmines que servien d'escenari per a les seves històries. Els dos més petits feien allò que en Joan i la Cèlia els deien, però la Sara no es conformava a ser una subordinada i volia tenir un paper més destacat, per això buscava la complicitat del germà d'en Joan, en Marcel, per portar-los la contrària; però en Marcel era un nen pacífic i preferia el tarannà de l'Edgar i en Xavier.
L'únic animal que formava part de la colla era una tortuga bastant grossa, que no se sabia com havia aparegut al terrat i que l'àvia alimentava amb fulls d'enciam. La tortuga -que no tenia nom- es distreia observant els seus jocs des de l'ombra de dos testos amb geranis.
La Cèlia, aquella tarda, va recordar moltes anècdotes d'aquella època, també el dia que la Sara es va enfadar amb ells i va llançar amb ràbia una bola de fusta del joc de bitlles. La tortuga havia sortit del seu amagatall i caminava lentament pel mig del terrat. El llançament de la Sara la va encertar de ple. Va ser un cop fort a la closca. Tots van quedar impressionats en veure la part central de la closca trencada i van anar a demanar auxili a l'àvia que va pujar amb la mercromina per guarir-la. Des d'aquell dia, la tortuga, no apareixia quan els nens pujaven al terrat.
Va arribar el dijous i el dinar amb en Joan. Abans d'anar a treballar, la Cèlia es va vestir i pentinar amb més atenció que els altres dies. Havien quedat a la Plaça de Prim a dos quarts de dues i en plegar de la feina no tindria temps de passar per casa. Aquell matí els nens van marxar a l'escola i ella va sortir poc després, va tancar la reixa del jardí i, des d'allà, va fer un cop d'ull a la casa. Continuava semblant-li que tenia un aspecte anglès, com si formés part d'un dels contes que llegia de petita. Va sospirar i començà a caminar. Havia deixat les claus en el lloc secret del jardí que la Carla ja sabia i una amanida d'arròs a la nevera que no calia escalfar, perquè dinessin. En Toni li havia assegurat que sortiria abans del despatx.
Eren gairebé dos quarts quan la Cèlia va baixar les escales del centre mèdic i va córrer cap a sota dels porxos de la plaça. En Joan ja hi era. Estava plantat davant del Teatre Fortuny. Se'l va mirar amb satisfacció, anava ben vestit, era un home interessant, amb un aire misteriós. Va apropar-s'hi i es van fer un petó lleuger, com si fos el començament d'un estiu qualsevol i només fes uns mesos que s'havien trobat per celebrar el Nadal a casa dels avis.
-On anem a dinar?
Van creuar la mirada i la Cèlia es va sentir feliç i entremaliada com si tingués nou anys i estiguessin a punt de començar un dels seus jocs plens d'aventures al terrat de l'àvia que era a pocs metres d'allà on es trobaven.
