Cloenda de l'Any Xavier Amorós a Pradell, 5/10/2023
Enguany, 2023, Any Xavier
Amorós, ha estat i està essent, un any farcit d'actes culturals per commemorar
el seu centenari. Durant aquests mesos he tingut, permanentment, la sensació
d'agradable sorpresa per la resposta espontània de tantes entitats i persones
reusenques que han organitzat magnífics espectacles teatrals, funcions, rutes,
adaptacions musicals, representacions, lectures, sobre l'obra i la persona del
nostre pare, amb un treball acurat i, sobretot, amb la gran estima i sentiment
que emana de tots aquells que organitzen i hi participen. En nom del pare, i
nostre, dono les gràcies a totes aquestes persones que treballen per aconseguir
aquests fantàstics resultats.
El pare estimava Reus,
coneixia el Reus i els reusencs dels temps estranys, dels anteriors i dels
posteriors, per això va escriure sobre esdeveniments, fets, anècdotes,
persones i personatges, des de la seva mirada observadora de botiguer,
d'escriptor, de cronista, de gran conversador, d'intèrpret, a la ràdio, als
escenaris...
El pare estimava Reus i
estimava Pradell, poble del seu pare Rodolf Amorós Cabré i del seu avi Quico,
que tenia un dels dos forns del poble i l'estanc dins de la botigueta de
queviures, i que va ser alcalde en uns moments difícils, quan la fil•loxera
"va deixar el poble esclafat", com diu el meu pare a les seves
memòries novel·lades.
Ell estimava el Pradell
que va fer seu, no només a través del seu pare, que poques vegades va poder
tornar-hi perquè als onze anys va baixar a Reus a treballar i s'hi va quedar,
sinó per les seves pròpies vivències al poble, on va viure uns mesos durant la
guerra, quan tenia quinze anys, el 1938. Aquests mesos el van omplir
d'experiències que mai no va oblidar.
Sempre que sortia en
cotxe, sempre que viatjava, observava l'entorn d'on anava, es fixava en el
paisatge, en els arbres esponerosos que no passen set, en els que en pateixen,
en l'herba, en els arbustos, en els turons, en els majestuosos pics de les
muntanyes més altes, en els boscos.
Identificava Pradell amb
la terra. "Humilment m'arrecero/ a l'ombra del meu pare/ i em confonc
amb la terra", diu. El pare estimava la Mola, els marges de pedra
seca, el tros de la Coma on tenien una font que rajava sempre, la casa pairal
de Cal Quico, Cal Joan Isabel perquè era la casa pairal de la seva àvia
Magdalena, els carrers i els camps de Pradell.
Ara, que hem començat la
tardor i enfilem el final de l'Any Xavier Amorós, celebrem aquest acte per
recordar-lo aquí, a Pradell, el poble que el va fer Fill Adoptiu i una
Biblioteca. I em fa molt feliç perquè, a través del meu pare, a través de les
nostres llargues converses sobre Pradell, especialment en aquests darrers anys,
perquè ell i jo volíem que pogués conservar tots els detalls que guardava a la
seva memòria, sobre els seus records del Pradell d'aquell temps. Deia, doncs,
que a través del meu pare, jo també estimo Pradell, ja que, al cap i a la fi,
una petita part de mi, també és de Pradell de la Teixeta.
Maria Lluïsa Amorós
*La foto de
l'encapçalament correspon a l'espectacle "Pradell com a refugi" de
Projecte Ingenu. Pradell de la Teixeta. @RamonTàpias
