L'OLOR I EL COLOR DELS LLOCS.
El centre de Reus 1958.
Article publicat al Diari de Tarragona, 18 de juliol de 2020.
A primera hora del matí, al carrer Llovera, amb l'àvia, baixàvem a comprar el pa al forn; l'aroma era abellidor, t'entrava endins i desitjaves menjar-ne un bocí. Era una estança petita que tenia una llum clara, potser per la blancor de les parets, pels davantals immaculats de les mestresses, pel casquet límpid i la roba enfarinada del forner que treia les barres calentes de dins en un carretó. Un cop sortíem de la fleca, una flaire potentíssima de cafè ens embolcallava, travessàvem la vorera i entràvem a comprar cafè que molien llavors mateix i l'efluvi que s'escampava encara era més intens. Llavors tornàvem cap al pis de l'àvia, al número 12 del mateix carrer, travessàvem la gran porta de fusta i enfilàvem les escales fins l'últim pis. Allà les olors es barrejaven: la xocolata desfeta que servíem a taula per esmorzar, les llesques tendres del pa acabat de comprar untades amb mantega salada; l'habitació dels avis amb mobles antics, que emanaven una fragància de fusta especial que es combinava amb la dels llençols rentats al safareig amb sabons casolans i amb la de les cortines de domàs granat que feien joc amb el cobrellit. El pis dels avis, a l'estiu, tenia totes les finestres obertes, les que donaven al carrer Llovera, que eren petites, i les del darrere, amb vistes a l'esquena del teatre Fortuny. Malgrat aquesta profusió d'obertures sempre hi sentia l'olor estimada, potser era la mescla que en resultava del perfum de les pólvores que es posava l'àvia a la cara, de l'exhalació de la calaixera de caoba del rebedor, farcida de papers i fotografies, del rebost odorant on de vegades hi havia crestetes de pebrot i tonyina per a l'hora de sopar, del sofregit de l'arròs que sortia de la cuina, de l'essència del terrat on només hi pujàvem nosaltres, ple de plantes que l'àvia cuidava i el safareig que també tenia la seva pròpia i característica sentor.
Al davant del pis del avis hi havia la botiga del pare, al número 15. Era immensa i altíssima de sostre perquè estava ubicada als baixos del Palau Bofarull, a les cavallerisses. Només entrar-hi et venia a rebre l'emanació de roba recent arribada dels telers on les teixien: efluvis d'aprest, d'estampat, de tints, d'acabats. Els diumenges hi anava amb el pare, que es tancava al despatx a escriure i jo em distreia amb el gat. Les peces de tela situades als enormes prestatges desprenien una plaent olor de teixits per estrenar.
La llum d'aleshores era especialment nítida, neta. Des del terrat del pis on vivíem al Raval de Jesús, contemplava l'entorn, amb les teulades i els balcons, el campanar i les altes xemeneies. Al fons es divisava Salou, endevinava el meu mar blau, fent anades i vingudes a la vora de la platja mentre enfonsava els peus en aquella sorra flonja, plena de lluentines daurades, de petites petxines i d'algues seques que l'aigua portava. La platja era ampla, amb dunes i casetes de fusta, allà flairejaves la fragància de l'aigua salada, t'hi endinsaves i et deixaves acaronar pel mar. En sorties amarada de sol, de brisa marina, i la pell et feia olor de salobre com les velles barques de fusta amb noms bonics i pintades de colors que descansaven esperant el seu moment per anar a la pesquera.
Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura
*foto de Xulio Ricardo Trigo
