Benvinguts al meu blog

En aquest blog podreu trobar els meus articles literaris, contes, articles d'opinió sobre altres llibres i comentaris de lletres. Aquí trobaràs continguts, reflexions i ressenyes pels amants dels llibres, o això és el que pretenc. *foto de Ramon Lladós
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua catalana. Mostrar tots els missatges

Soliloqui

 

Soliloqui


 

Tot explicant literatura a les aules de l’institut, parlava de la llei del pèndol en literatura a través del temps. Sobretot en treballar els moviments literaris del segle XVIII al XIX i XX. Neoclassicisme/Romanticisme/Realisme-Naturalisme/Modernisme/Noucentisme. El pèndol oscil·lava d’un costat a l’altre, de la mateixa manera que també ho feia l’evolució de la societat.

Des que tinc record, la literatura, a través de la lectura, ha format part de la meva vida, tal vegada era còmplice de la meva imaginació i juntes configuraren la meva personalitat i el meu món literari com a escriptora.

Jo havia debutat com a professora de Llengua Catalana i Literatura els curs 1978-1979. S’iniciava la Democràcia. Una falsa democràcia.

Vaig ser professora perquè ho volia ser. Estimava els llibres que havien escrit i que escrivien els literats antics i els contemporanis, i m’agradava compartir aquests tresors amb els estudiants. Desitjava que descobrissin el mateix que jo havia descobert. I no ho feia només teoritzant sobre la tarima, recolzada a la taula o fent esquemes a la pissarra per il·lustrar millor allò que explicava, sinó llegint fragments en veu alta i analitzant lectures en prosa narrativa, poemes, dramatúrgia. Portant-los a veure representacions teatrals a Barcelona i recorrent llocs on havien viscut els grans escriptors i els carrers dels escenaris d’algunes novel·les. No tan sols anàvem a Barcelona, també havíem pujat al Canigó, visitàvem el Cau Ferrat de Sitges, els casalicis romàntics de Vilanova i La Geltrú i Sitges, la Casa Navàs de Reus. Vam passar una setmana a l’Alguer per tenir contacte amb l’alguerès. També anàvem al cinema o projectàvem pel·lícules a l’institut sobre temes de la guerra civil o qualsevol altre que considerava significatiu pel temari que treballàvem.

El temps transcorria i la llei del pèndol no s’aturava, i no es limitava als moviments literaris. L’evolució de la societat era evident.

Al llarg dels anys l’alumnat anava canviant perquè la societat es transformava.  Arribà un moment que l’ambient a les aules era diferent. Què succeïa? Tal vegada la causa provenia d’una nova generació de pares educats en escoles amb una pedagogia malentesa que no van saber traslladar ja que es concedia permissivitat als seus plançons esdevinguts petits dèspotes que pretenien aconseguir-ho tot sense esforç. Començava a adonar-me que havien perdut la il·lusió, eren uns altres. Tal vegada el canvi de pla de l’ensenyament que havia introduït l’ESO i a les classes es barrejaven estudiants interessats i d’altres que no suportaven assistir a classe. 

I amb el temps l’entusiasme que ens portava a fer petites sortides o el viatge de final de curs que no només era cultural i l’interès per la lectura, es va anar apagant. La majoria ja no es compraven llibres perquè no es deixaven seduir per ells i a les sortides culturals s’apuntava poca gent. Vaig continuar amb el meu apassionament per la llengua i per tot el que explicava. Vaig haver de baixar el nivell, els resultats acadèmics cada cop eren més fluixos i a les classes interactuàvem menys. El seu interès es centrava en la tecnologia que avançava progressivament i cada cop més era protagonista.

Malgrat tot, quan em va arribar l’edat no desitjava retirar-me, no volia fugir del contacte amb els estudiants i vaig allargar un temps més la meva activitat docent.

Aleshores, quan ja no formava part d’aquell món i em vaig dedicar a seguir escrivint amb més intensitat, vaig anar veient que el panorama de les diferents generacions d’adolescents anava més enllà. Joves asseguts en grup dedicant el seu món a la pantalla del seu telèfon mòbil. Sense conversar a penes amb els companys del seu voltant.

I es van saber els resultats dels informes (PISA). Cada cop pitjors. Feia temps que era conscient que es puntuaven amb nota uns treballs de recerca o universitaris que no tenien res a veure amb els que es feien anys enrere, abans que es permetés que l’ESO s’instaurés en l’ensenyament.

Què ha passat amb el pèndol? L’interès pels valors que abans eren importants, com la llengua pròpia, s’ha perdut. Potser la llei del pèndol només funciona pels moviments literaris o pels canvis socials i polítics.

Quan el pèndol es gronxi un altre cop, ¿inclourà recuperar dins dels canvis socials el valors per l’amistat sincera de la lectura, per la imaginació, pel respecte, per l’interès per la conversa i el saber, pel passat històric que ens instrueix; també per l’art, el teatre, la poesia i la novel·la que et traslladen a mons inaudits?     

Penso en els anys 70, llunyans i fructífers, quan érem noies adolescents i joves que volíem trencar amb l’ideal burgès de ser dones de sa casa i estudiar i treballar equiparant-nos als homes. Tots plegats teníem interès pel futur i vivíem un present ple d’objectius. Les dones, joves que representàvem la tercera onada del feminisme durant el segle XX, vam lluitar i aconseguírem els nostres objectius.

El temps s’escola a un ritme trepidant. Oblido el pèndol i el seu balanceig. Sento llàstima rumiant en un futur que ja és aquí i em sento impotent perquè percebo que he predicat en el desert.

                                                                           

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga, escriptora, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura.

*foto de Xúlio Ricardo Trigo

Homenatge al General Moragues


 

Homenatge al General Moragues.

11 SETEMBRE 2023

El país que havia perdut la seva ànima seia vora el port, amb les mans buides. Mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. "Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent", es va exclamar. "De cap manera!", li vaig respondre. "Ets un gran, un formidable país." "En què ho coneixes?", s'escridassà el pobre vell país, una mica revifat. No hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres.

Així comença la narració El País Moribund que va escriure Salvador Espriu l'any 1935. Al final de la prosa explica que el país va caure, amb clapoteig, a les aigües encalmades. El periodista considera millor telegrafiar la notícia que mullar-se per salvar el País. "Ja en trobarem un altre que ens faci més peça", va pensar.

La notícia al diari va ser:

"VELL PAÍS OFEGAT AHIR AIGÜES PORT. NO S'HA IDENTIFICAT CADÀVER"

Aquell dia, les redaccions treballaren d'una manera febrosa. Hom compensà amb escreix la penúria econòmica editorial: es varen vendre una cinquantena (almenys!) de periòdics en llegua nostrada.

Espriu parlava, aleshores, al seu recull Ariadna al laberint grotesc, del país moribund. Vint-i-vuit anys després, el 1963, encara asseverava: Arran sempre de terra, el teu musell s'afina barrigant entre deixalles. L'amo t'encerta cada dia el llom, en fer-ne dòcil blanc d'escopinades. Grunys de plaer i fàcilment t'ajups sota el fuet i les burles més grasses.

Posteriorment, al cap d'uns anys, la revifalla va ser esplendorosa. La llengua, el nostre tresor, es recuperava, s'estudiava, s'aprenia, es valorava, semblava que aconseguia la normalitat.

Tot i que, malgrat l'esplendor, la revifalla havia estat, un cop més, efímera.

La gran lingüista i defensora de la llengua catalana, malauradament desapareguda fa poc, Carme Junyent ens recordava unes paraules de Frederic Mistral (escriptor provençal en llengua occitana del segle XIX): "Quan un poble ha estat esclavitzat, si conserva la llengua és com si tingués les claus de la presó".

Aquestes claus de la presó s'han anat enfonsat, a poc a poc, al fons del mar, com el país moribund d'Espriu.

Avui retem Homenatge al General Josep Moragues, que va lluitar durant la Guerra de Successió per defensar Catalunya davant de les forces borbòniques. El conflicte era entre els partidaris de Felip V, que era un rei totalitari i l'Arxiduc Carles d'Àustria, que era parlamentari i proposat pels aliats. Els catalans defensaren la seva candidatura.

Una de les valuoses aportacions del General Moragues en la Guerra de Successió fou que comandava la direcció de la guerra en la Catalunya interior, que tenia com a base principal la fortalesa de Cardona. Des d'allí els soldats catalans combatien les tropes borbòniques que entraven a Catalunya per reforçar el Setge de Barcelona.

La població de Reus havia pres partit per l'Arxiduc Carles. El 3 de juny del 1712, l'arxiduc concedí a Reus el títol de ciutat imperial.

Com sabem, a partir del Tractat d'Utrech del 1713, els aliats van trencar l'aliança contra França i Felip V; i es van retirar de la lluita a canvi de concessions territorials. L'arxiduc Carles, en morir el seu germà Josep I, havia heretat el tron austríac. Els catalans es van quedar sols lluitant contra el Borbó, ajudat pel seu oncle, el rei de França. No seria la darrera vegada que Europa se'ns gira d'esquena.

Amb la caiguda de Barcelona les revenges van ser terribles, el General Moragues va ser detingut, jutjat en un procés sumaríssim, torturat i executat, decapitat i esquarterat el 27 de març del 1715. El cap del General es va exposar com a escarni dins d'una gàbia de ferro penjada al Portal de Mar durant anys.

L'11 de setembre de l'any passat vaig començar la Glosa institucional a la plaça del Baluart amb aquestes paraules: "Avui és la Diada en què commemorem la reivindicació dels nostres drets, la constatació que continuem essent i que seguim dempeus en la seva defensa. Avui celebrem la Festa Nacional de Catalunya, també per recordar l'aferrissada i darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre del 1714. L'última vegada que es va lluitar amb armes fins a la mort per fer fora l'invasor".

"Vivim en una societat plural, la diversitat és la realitat, la tendència del segle XXI; cada cop més. I l'únic que ens pot unir com un sol poble és la llengua, perquè ens identifiqui com a poble cohesionat i sòlid. Perquè tots sabem que, si en un país no roman viva la llengua pròpia, no hi ha identitat. I si no hi ha consciència d'identitat, els catalans ja no existim."

Ha transcorregut un any i la situació no ha millorat.

La nostra eina principal per defensar la pàtria de cara al futur, és defensar la llengua i aconseguir tenir un Estat Propi. Les negociacions amb Espanya no solen ser fructíferes.

Molts pobles, com Catalunya, han hagut de combatre, compromesos, per aconseguir la seva llibertat, per conservar la seva llengua. La llengua d'un país, una llengua culta i mil·lenària com la nostra, cohesiona sòlidament la unitat d'un poble, és a dir, propicia la fusió social, per això l'hem d'estimar i tenir cura d'ella, perquè ens convertirà en un sol poble, i no ens dividirà en guetos. Els opressors saben perfectament que quan un poble perd la seva llengua, perd la seva identitat.

De vegades hi ha pobles que han lluitat durant anys per aconseguir la independència, i ho han fet, però no han pogut salvar la llengua. La independència és primordial, el nostre objectiu, evidentment, però sense perdre mai la nostra llengua, perquè, com va dir Patrick Pearse "La llengua és el que identifica intrínsecament una nació".

Patrick Pearse va ser un dels capdavanters de la Revolta de Pasqua, a Irlanda, a principis del segle XX. Va ser fundador de l'escola St Enda's on els nens aprenien el gaèlic irlandès. Els irlandesos el 23 d'abril del 1916 s'organitzaren i s'alçaren en armes per establir la República irlandesa. La lluita entre els nacionalistes irlandesos i l'exèrcit britànic, va ser acarnissada. La contesa va durar sis dies, fins que els britànics van sotmetre els nacionalistes irlandesos. Ens aquells moments els irlandesos lluitaven units, fins i tot hi van participar quaranta dones sòcies del Consell de Dones irlandeses, i estem parlant del 1916. Les represàlies van ser, com sol passar, terribles. Entre els ajusticiats hi havia en Patrick Pearse un dels capitosts de la Revolta. Aleshores encara no havien aconseguit la llibertat. Va ser després de la guerra d'Independència d'Irlanda, que el 1921 els irlandesos van aconseguir la seva República.

Carme Junyent deia: Els joves canvien molt més de llengua o utilitzen per defecte molt més el castellà. Això voldria dir que no tenen la consciència que podíem tenir nosaltres que era una llengua per la qual calia lluitar, per les circumstàncies en què havia viscut.

És cert. Malgrat que també hi ha un gran gruix de joves i no joves, vinguts de fora des de fa generacions o que han arribat fa uns quants anys, que no canvien mai la seva llengua per la de la terra que els acull I no ho fan perquè no els cal. Una llengua que no és necessària, no s'utilitza, i si no es fa servir, no pot perdurar.

I parafrasejant Espriu, jo també "parlo d'esperança, desesperançada", perquè el país moribund d'antany, ja no té cap esperança si no intentem posar tota la nostra força per assimilar el missatge de Ventura Gassol que ens transmet a Les tombes flamejants :

El poema parla d'una pàtria que va morir, una pàtria que era tan bella, que no la van gosar enterrar. Era una pàtria que dormia el son de la mort molt a la vora del mar, i les sirenes li desvetllaven el cor amb els seus cants. Fins que un dia, a la claror d'albada, de dins d'una de les tombes va sorgir una veu nova que cantà:

Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l'hora

d'esventar la cendra,/ oh Pàtria de les tombes flamejants.

Aquesta veu nova de la qual ens parla Ventura Gassol, ha de despertar els nostres joves, tan diversos, tan plurals, que són el futur de Catalunya. L'espurna que torna a encendre la flama els ha de fer veure que tenim un projecte important en comú; una espurna que pot encendre la flama és un element que ens uneix dins de la diversitat, i que ens unirà a tots si no la deixem morir. La veu nova, l'espurna que encén la flama per fer possible la cohesió social és la llengua catalanala nostra llengua, culta i mil·lenària.

Bona Diada Nacional de Catalunya.

Visca Catalunya Lliure!

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

Reus, 10 de setembre de 2023 



GLOSSA INSTITUCIONAL DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2022

Maria Lluïsa Amorós, és la convidada de l'Ajuntament de Reus per fer la glossa de l'acte institucional amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.




GLOSSA INSTITUCIONAL DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2022

Reus, 11 SETEMBRE 2022

Bon dia a tothom.

Senyor alcalde, autoritats, benvolguts tots.

Abans de començar vull agrair-vos que m'hàgiu convidat a fer la Glossa d'avui, 11 de setembre Diada Nacional de Catalunya, per a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Reus.

Diada en què commemorem la reivindicació dels nostres drets, la constatació que continuem essent i que seguim dempeus en la seva defensa.

Avui celebrem la Festa Nacional de Catalunya, també per recordar l'aferrissada i darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre del 1714. L'última vegada que es va lluitar amb armes fins a la mort per fer fora l'invasor.

Recupero una explicació del lingüista i pedagog català Lluís López del Castillo, perquè de vegades oblidem i, sense adonar-nos, al cap dels anys, com diu Gabriel Ferrater al poema "In memoriam", "la vida regredeix sempre".

El professor López del Castillo exposa:

El català és romànic perquè és la pervivència del llatí que es va parlar en el nostre territori, transformat en la fonètica, en la forma i el significat de les paraules, i en les estructures gramaticals. I és una llengua diferenciada dins del conjunt de les llengües romàniques perquè, malgrat les enormes coincidències de fons entre totes elles, presenta prou trets diferencials per destacar-se'n amb plena individualitat.

Quan treballava a l'Institut Gaudí, jo també explicava a classe que el llatí vulgar és la base més important del català, l'estrat de la llengua. A més d'aquesta base, per la situació geogràfica de Catalunya, el català es va anar formant, constituint, amb altres elements lingüístics, fossin substrats com l'ibèric i el cèltic; adstrats com l'occità i el francès, o superstrats com el germànic i l'àrab.

A partir del segle XII ja s'escrivien textos en català, i durant el segle XIII Ramon Llull escriu la seva obra amb una prosa madura, segura, matisada, abundosa, planera, enriquida lèxicament i sintàcticament.

Potser ara no és el moment de comentar la riquesa literària que forma part de la literatura catalana en els segles que ens han precedit, ni potser tampoc de manifestar que al llarg del temps, la llengua catalana era parlada a Catalunya amb absoluta normalitat pel poble, els nobles, la burgesia, i també per la monarquia fins que, mort Martí l'Humà sense descendència directa, amb el Compromís de Casp el 1412, van entronitzar el candidat Ferran d'Antequera, dels Trastàmara, una dinastia castellana.

Tot i que, malgrat els canvis sociopolítics que això va comportar i que van continuar i van agreujar-se a inicis del XVI, el poble mantenia viva la seva llengua.

No obstant, a partir del Decret de Nova Planta, a principis del segle XVIII, després de la Guerra de Successió, amb la derrota de l'11 de setembre del 1714, el castellà s'imposà en tots els àmbits públics.

La literatura culta se'n ressentí encara més, els escriptors escrivien en castellà, i els nobles que pul·lulaven al voltant dels governants adoptaren el castellà parlat perquè creien que els donava prestigi social.

El poble seguia fent literatura popular en llengua catalana; aquesta literatura era oral, rondalles, romanços, teatre religiós, profà, entremesos, goigs, nadales... La majoria de gent no tenia accés a la cultura, per això gran part d'aquesta literatura era oral i es transmetia de pares a fills, de generació en generació.

Fins que arribà un moment que, a començaments del segle XIX, escriptors com Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló i d'altres, van ser conscients que la llengua culta catalana s'estava perdent, segurament motivats pels intel·lectuals Il·lustrats de finals del segle XVIII com Josep Pau Ballot (Gramàtica catalana), Ignasi Ferreras (Apologia de l'idioma català), Pròsper de Bofarull (Los condes de Barcelona vindicados), i especialment per les investigacions històriques d'Antoni de Capmany. Capmany va declarar que el català era mort per a república de les lletres, tot i que hi hagués premsa en català, i també assegurà que no veia res en comú entre "els últims versaires barrocs que escrivien en un català corromput i artificiós i l'esplèndid idioma que havien utilitzat els escriptors clàssics catalans". Al seu llibre Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, remarca que "el nostre ja era un idioma literari quan el castellà i l'italià estaven encara lluny de ser-ho".

Els intel•lectuals encapçalats per Joaquim Rubió i Ors, esperonats per les paraules de Capmany i la lectura de les seves obres sobre filologia i història de Barcelona -que van ser fonamentals per a ells-, van descobrir en la llengua catalana la identitat que buscaven i, en ser conscients de la imminent mort de la llengua, van organitzar-se. Van recuperar llegendes i poesia popular, van recuperar i divulgar els clàssics medievals, i iniciaren una reivindicació d'una cultura en català amb fets com la restauració de l'antiga festa dels Jocs Florals.

Va ser un esforç titànic que va obtenir un resultat clau, culminat, a finals de segle XIX, per l'aparició de tres grans escriptors que van travessar fronteres amb les seves obres: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. I el procés no es va aturar: Romanticisme, Renaixença, Naturalisme, Modernisme, moviments literaris amb una llarga llista d'escriptors catalans i obres mestres de la literatura europea, com Solitud de Víctor Català, és a dir, de Caterina Albert, la "primera escriptora moderna de la literatura catalana" com remarca una de les seves biògrafes, Irene Muñoz. Però que no va ser la primera dona que va escriure en català, ja del segle XIV existeix una composició d'amor d'una reina de Mallorca, molt probablement Violant de Vilaragut, adreçada al seu marit, Jaume III de Mallorca, que era lluny, lluitant per recuperar el regne.

Durant el segle XIX el català tornava a ser viu dins l'àmbit literari, malgrat que la llengua estava farcida de castellanismes lèxics i morfosintàctics. A pesar que la prosa de Jacint Verdaguer, precisa, correcta i expressiva, va donar solidesa a la llengua catalana moderna, els escriptors de finals del XIX no es posaven d'acord amb les normes gramaticals, i aleshores, a inicis del XX, aparegué Pompeu Fabra, enginyer industrial, filòleg, el «seny ordenador de la llengua catalana», per dirigir l'obra lingüística.

Amb el Modernisme, que va a cavall entre el XIX i el XX, la llei del pèndol ens havia portat al Noucentisme, amb Josep Carner, "príncep dels poetes", i a partir d'aquí tota la sèrie de magnífics escriptors, homes i dones, que se succeïren al llarg del segle XX.

La situació sociopolítica de la primera meitat del segle XX va ser diversa, convulsa. La Mancomunitat, la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Generalitat Republicana i l'Estatut d'Autonomia; l'esclat de la guerra civil, la posterior dictadura de Franco i la tornada a les persecucions i prohibicions a la llengua, el millor instrument que tenen aquells que no ens volen, o que ens volen atuïts, agemolits, sense alçar la veu, però necessaris per ser capdavanters en tantes coses, com la indústria i la producció econòmica per al seu interès.

Aquests i els seus avantpassats, a través dels temps han intentat anorrear la llengua i perseguir-la perquè tots sabem que allò que dóna identitat a un País, és la llengua pròpia.

El català mai ha recuperat tots els seus drets, sovint manllevats i atacats, menystinguts.

Malgrat la desolació, la desintegració, l'intent d'aniquilació, una i altra vegada hem aixecat el cap, hem tornat a ser.

Deia que, durant tots aquests segles d'alts i baixos, de canvis socials i polítics, la llengua catalana s'ha mantingut; de vegades més forta, d'altres més debilitada, també pletòrica o tímida, popular, casolana, culta.

De tot això que avui he volgut resumir, n'he parlat als alumnes de l'institut a les meves classes durant els 38 anys de docència i he intentat explicar el passat, perquè no podem deixar perdre la memòria històrica, els joves han d'assabentar-se de quins van ser els nostres orígens, quina és la nostra història, sense tergiversacions, i el perquè de les nostres coses i sobretot per què han d'estimar, respectar i conservar la nostra llengua mil·lenària. La llengua també és integració, una necessitat per a la cohesió social, en una societat plural, perquè la llengua ens identifica com un poble sol, unit i sòlid per afrontar els reptes d'avui i els reptes de futur, com ara la llibertat, la igualtat, la justícia social, el progrés, la justícia, la cultura, l'educació... pilars fonamentals d'una democràcia.

De vegades em pregunto si va servir d'alguna cosa la nostra docència, la meva docència, si hem sabut dur a terme la nostra missió com a ensenyants, com a pares, com a comunicadors, com a catalans. M'ho pregunto ara, quan sovint, pel carrer em creuo amb grups de joves o de gent de qualsevol edat; sigui d'aquí, d'allà, de més enllà del nostre País, i sento que -vinguin d'on vinguin- la conversa general és en castellà i no en català. Diglòssia? Una llengua preval sobre l'altra?

Aleshores, desesperançada, em vénen al cap uns versos d'Espriu:

Al vell orb preguntava l'esglai / si el meu poble tindria demà./ I la boca sense llavis començà/ la riota que no para mai.

Tal vegada allò que els nostres enemics pretenen -i no només em refereixo als enemics oficials, els ancestrals i antics, els de sempre, sinó també als enemics de dintre, els que són a prop nostre, que conviuen amb nosaltres i que treballen silenciosament per ajudar a arribar a la nostra desintegració com a poble-, és allò que els antics adversaris van anhelar al llarg dels segles, aconseguir que el nostre poble no tingui demà, perquè saben que la llengua és l'únic que ens pot identificar.

Vivim en una societat plural, la diversitat és la realitat, la tendència del segle XXI; cada cop més. I l'únic que ens pot unir com un sol poble és la llengua, perquè ens identifiqui com a poble cohesionat i sòlid.

Perquè tots sabem que, si en un país no roman viva la llengua pròpia, no hi ha identitat. I si no hi ha consciència d'identitat, els catalans ja no existim.

En aquests darrers mesos, el meu pare, que ja no hi veia, em demanava que li llegís el poema de Ventura Gassol, "Les tombes flamejants", i llegint llegint he anat assimilant el missatge de Gassol de manera que, si sento desesperança, puc albirar una petita espurna de confiança.

Si llegiu el poema, veureu que parla d'una pàtria que va morir, una pàtria que era tan bella, que no la van gosar enterrar. Era una pàtria que dormia el son de la mort molt a la vora del mar, i les sirenes li desvetllaven el cor amb els seus cants. Fins que un dia, a la claror d'albada, de dins d'una de les tombes va sorgir una veu nova que cantà:

Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,/ oh Pàtria de les tombes flamejants.

I aleshores penso que la veu nova de la qual ens parla Ventura Gassol, ha de despertar els nostres joves, tan diversos, tan plurals; els ha de fer veure que tenim una cosa important en comú, un element que ens uneix dins la diversitat, i que ens unirà si no la deixem morir: la llengua catalana.

Bona Diada Nacional a tots.

Visca Catalunya Lliure!

Maria Lluïsa Amorós


filòloga i escriptora


*foto de Xulio Ricardo Trigo



Entrada destacada

Maria Lluïsa Amorós visita el Grup de dones per presentar les seves dues...

Presentació i entrevista de les dues darreres novel·les de Maria Lluïsa Amorós, al Grup de Dones de la Selva del Camp. 25/4/2024. "Els ...

Publicacions populars