GLOSSA INSTITUCIONAL DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2022

Maria Lluïsa Amorós, és la convidada de l'Ajuntament de Reus per fer la glossa de l'acte institucional amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

GLOSSA INSTITUCIONAL DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2022

Reus, 11 SETEMBRE 2022

Bon dia a tothom.

Senyor alcalde, autoritats, benvolguts tots.

Abans de començar vull agrair-vos que m'hàgiu convidat a fer la Glossa d'avui, 11 de setembre Diada Nacional de Catalunya, per a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Reus.

Diada en què commemorem la reivindicació dels nostres drets, la constatació que continuem essent i que seguim dempeus en la seva defensa.

Avui celebrem la Festa Nacional de Catalunya, també per recordar l'aferrissada i darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre del 1714. L'última vegada que es va lluitar amb armes fins a la mort per fer fora l'invasor.

Recupero una explicació del lingüista i pedagog català Lluís López del Castillo, perquè de vegades oblidem i, sense adonar-nos, al cap dels anys, com diu Gabriel Ferrater al poema "In memoriam", "la vida regredeix sempre".

El professor López del Castillo exposa:

El català és romànic perquè és la pervivència del llatí que es va parlar en el nostre territori, transformat en la fonètica, en la forma i el significat de les paraules, i en les estructures gramaticals. I és una llengua diferenciada dins del conjunt de les llengües romàniques perquè, malgrat les enormes coincidències de fons entre totes elles, presenta prou trets diferencials per destacar-se'n amb plena individualitat.

Quan treballava a l'Institut Gaudí, jo també explicava a classe que el llatí vulgar és la base més important del català, l'estrat de la llengua. A més d'aquesta base, per la situació geogràfica de Catalunya, el català es va anar formant, constituint, amb altres elements lingüístics, fossin substrats com l'ibèric i el cèltic; adstrats com l'occità i el francès, o superstrats com el germànic i l'àrab.

A partir del segle XII ja s'escrivien textos en català, i durant el segle XIII Ramon Llull escriu la seva obra amb una prosa madura, segura, matisada, abundosa, planera, enriquida lèxicament i sintàcticament.

Potser ara no és el moment de comentar la riquesa literària que forma part de la literatura catalana en els segles que ens han precedit, ni potser tampoc de manifestar que al llarg del temps, la llengua catalana era parlada a Catalunya amb absoluta normalitat pel poble, els nobles, la burgesia, i també per la monarquia fins que, mort Martí l'Humà sense descendència directa, amb el Compromís de Casp el 1412, van entronitzar el candidat Ferran d'Antequera, dels Trastàmara, una dinastia castellana.

Tot i que, malgrat els canvis sociopolítics que això va comportar i que van continuar i van agreujar-se a inicis del XVI, el poble mantenia viva la seva llengua.

No obstant, a partir del Decret de Nova Planta, a principis del segle XVIII, després de la Guerra de Successió, amb la derrota de l'11 de setembre del 1714, el castellà s'imposà en tots els àmbits públics.

La literatura culta se'n ressentí encara més, els escriptors escrivien en castellà, i els nobles que pul·lulaven al voltant dels governants adoptaren el castellà parlat perquè creien que els donava prestigi social.

El poble seguia fent literatura popular en llengua catalana; aquesta literatura era oral, rondalles, romanços, teatre religiós, profà, entremesos, goigs, nadales... La majoria de gent no tenia accés a la cultura, per això gran part d'aquesta literatura era oral i es transmetia de pares a fills, de generació en generació.

Fins que arribà un moment que, a començaments del segle XIX, escriptors com Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló i d'altres, van ser conscients que la llengua culta catalana s'estava perdent, segurament motivats pels intel·lectuals Il·lustrats de finals del segle XVIII com Josep Pau Ballot (Gramàtica catalana), Ignasi Ferreras (Apologia de l'idioma català), Pròsper de Bofarull (Los condes de Barcelona vindicados), i especialment per les investigacions històriques d'Antoni de Capmany. Capmany va declarar que el català era mort per a república de les lletres, tot i que hi hagués premsa en català, i també assegurà que no veia res en comú entre "els últims versaires barrocs que escrivien en un català corromput i artificiós i l'esplèndid idioma que havien utilitzat els escriptors clàssics catalans". Al seu llibre Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, remarca que "el nostre ja era un idioma literari quan el castellà i l'italià estaven encara lluny de ser-ho".

Els intel•lectuals encapçalats per Joaquim Rubió i Ors, esperonats per les paraules de Capmany i la lectura de les seves obres sobre filologia i història de Barcelona -que van ser fonamentals per a ells-, van descobrir en la llengua catalana la identitat que buscaven i, en ser conscients de la imminent mort de la llengua, van organitzar-se. Van recuperar llegendes i poesia popular, van recuperar i divulgar els clàssics medievals, i iniciaren una reivindicació d'una cultura en català amb fets com la restauració de l'antiga festa dels Jocs Florals.

Va ser un esforç titànic que va obtenir un resultat clau, culminat, a finals de segle XIX, per l'aparició de tres grans escriptors que van travessar fronteres amb les seves obres: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. I el procés no es va aturar: Romanticisme, Renaixença, Naturalisme, Modernisme, moviments literaris amb una llarga llista d'escriptors catalans i obres mestres de la literatura europea, com Solitud de Víctor Català, és a dir, de Caterina Albert, la "primera escriptora moderna de la literatura catalana" com remarca una de les seves biògrafes, Irene Muñoz. Però que no va ser la primera dona que va escriure en català, ja del segle XIV existeix una composició d'amor d'una reina de Mallorca, molt probablement Violant de Vilaragut, adreçada al seu marit, Jaume III de Mallorca, que era lluny, lluitant per recuperar el regne.

Durant el segle XIX el català tornava a ser viu dins l'àmbit literari, malgrat que la llengua estava farcida de castellanismes lèxics i morfosintàctics. A pesar que la prosa de Jacint Verdaguer, precisa, correcta i expressiva, va donar solidesa a la llengua catalana moderna, els escriptors de finals del XIX no es posaven d'acord amb les normes gramaticals, i aleshores, a inicis del XX, aparegué Pompeu Fabra, enginyer industrial, filòleg, el «seny ordenador de la llengua catalana», per dirigir l'obra lingüística.

Amb el Modernisme, que va a cavall entre el XIX i el XX, la llei del pèndol ens havia portat al Noucentisme, amb Josep Carner, "príncep dels poetes", i a partir d'aquí tota la sèrie de magnífics escriptors, homes i dones, que se succeïren al llarg del segle XX.

La situació sociopolítica de la primera meitat del segle XX va ser diversa, convulsa. La Mancomunitat, la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Generalitat Republicana i l'Estatut d'Autonomia; l'esclat de la guerra civil, la posterior dictadura de Franco i la tornada a les persecucions i prohibicions a la llengua, el millor instrument que tenen aquells que no ens volen, o que ens volen atuïts, agemolits, sense alçar la veu, però necessaris per ser capdavanters en tantes coses, com la indústria i la producció econòmica per al seu interès.

Aquests i els seus avantpassats, a través dels temps han intentat anorrear la llengua i perseguir-la perquè tots sabem que allò que dóna identitat a un País, és la llengua pròpia.

El català mai ha recuperat tots els seus drets, sovint manllevats i atacats, menystinguts.

Malgrat la desolació, la desintegració, l'intent d'aniquilació, una i altra vegada hem aixecat el cap, hem tornat a ser.

Deia que, durant tots aquests segles d'alts i baixos, de canvis socials i polítics, la llengua catalana s'ha mantingut; de vegades més forta, d'altres més debilitada, també pletòrica o tímida, popular, casolana, culta.

De tot això que avui he volgut resumir, n'he parlat als alumnes de l'institut a les meves classes durant els 38 anys de docència i he intentat explicar el passat, perquè no podem deixar perdre la memòria històrica, els joves han d'assabentar-se de quins van ser els nostres orígens, quina és la nostra història, sense tergiversacions, i el perquè de les nostres coses i sobretot per què han d'estimar, respectar i conservar la nostra llengua mil·lenària. La llengua també és integració, una necessitat per a la cohesió social, en una societat plural, perquè la llengua ens identifica com un poble sol, unit i sòlid per afrontar els reptes d'avui i els reptes de futur, com ara la llibertat, la igualtat, la justícia social, el progrés, la justícia, la cultura, l'educació... pilars fonamentals d'una democràcia.

De vegades em pregunto si va servir d'alguna cosa la nostra docència, la meva docència, si hem sabut dur a terme la nostra missió com a ensenyants, com a pares, com a comunicadors, com a catalans. M'ho pregunto ara, quan sovint, pel carrer em creuo amb grups de joves o de gent de qualsevol edat; sigui d'aquí, d'allà, de més enllà del nostre País, i sento que -vinguin d'on vinguin- la conversa general és en castellà i no en català. Diglòssia? Una llengua preval sobre l'altra?

Aleshores, desesperançada, em vénen al cap uns versos d'Espriu:

Al vell orb preguntava l'esglai / si el meu poble tindria demà./ I la boca sense llavis començà/ la riota que no para mai.

Tal vegada allò que els nostres enemics pretenen -i no només em refereixo als enemics oficials, els ancestrals i antics, els de sempre, sinó també als enemics de dintre, els que són a prop nostre, que conviuen amb nosaltres i que treballen silenciosament per ajudar a arribar a la nostra desintegració com a poble-, és allò que els antics adversaris van anhelar al llarg dels segles, aconseguir que el nostre poble no tingui demà, perquè saben que la llengua és l'únic que ens pot identificar.

Vivim en una societat plural, la diversitat és la realitat, la tendència del segle XXI; cada cop més. I l'únic que ens pot unir com un sol poble és la llengua, perquè ens identifiqui com a poble cohesionat i sòlid.

Perquè tots sabem que, si en un país no roman viva la llengua pròpia, no hi ha identitat. I si no hi ha consciència d'identitat, els catalans ja no existim.

En aquests darrers mesos, el meu pare, que ja no hi veia, em demanava que li llegís el poema de Ventura Gassol, "Les tombes flamejants", i llegint llegint he anat assimilant el missatge de Gassol de manera que, si sento desesperança, puc albirar una petita espurna de confiança.

Si llegiu el poema, veureu que parla d'una pàtria que va morir, una pàtria que era tan bella, que no la van gosar enterrar. Era una pàtria que dormia el son de la mort molt a la vora del mar, i les sirenes li desvetllaven el cor amb els seus cants. Fins que un dia, a la claror d'albada, de dins d'una de les tombes va sorgir una veu nova que cantà:

Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,/ oh Pàtria de les tombes flamejants.

I aleshores penso que la veu nova de la qual ens parla Ventura Gassol, ha de despertar els nostres joves, tan diversos, tan plurals; els ha de fer veure que tenim una cosa important en comú, un element que ens uneix dins la diversitat, i que ens unirà si no la deixem morir: la llengua catalana.

Bona Diada Nacional a tots.

Visca Catalunya Lliure!

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

*foto de Xulio Ricardo Trigo