L'olor i el color dels llocs

L'OLOR I EL COLOR DELS LLOCS. 

El centre de Reus 1958. Article publicat al Diari de Tarragona, 18 de juliol de 2020. 

A primera hora del matí, al carrer Llovera, amb l'àvia, baixàvem a comprar el pa al forn; l'aroma era abellidor, t'entrava endins i desitjaves menjar-ne un bocí. Era una estança petita que tenia una llum clara, potser per la blancor de les parets, pels davantals immaculats de les mestresses, pel casquet límpid i la roba enfarinada del forner que treia les barres calentes de dins en un carretó. Un cop sortíem de la fleca, una flaire potentíssima de cafè ens embolcallava, travessàvem la vorera i entràvem a comprar cafè que molien llavors mateix i l'efluvi que s'escampava encara era més intens. Llavors tornàvem cap al pis de l'àvia, al número 12 del mateix carrer, travessàvem la gran porta de fusta i enfilàvem les escales fins l'últim pis. Allà les olors es barrejaven: la xocolata desfeta que servíem a taula per esmorzar, les llesques tendres del pa acabat de comprar untades amb mantega salada; l'habitació dels avis amb mobles antics, que emanaven una fragància de fusta especial que es combinava amb la dels llençols rentats al safareig amb sabons casolans i amb la de les cortines de domàs granat que feien joc amb el cobrellit. El pis dels avis, a l'estiu, tenia totes les finestres obertes, les que donaven al carrer Llovera, que eren petites, i les del darrere, amb vistes a l'esquena del teatre Fortuny. Malgrat aquesta profusió d'obertures sempre hi sentia l'olor estimada, potser era la mescla que en resultava del perfum de les pólvores que es posava l'àvia a la cara, de l'exhalació de la calaixera de caoba del rebedor, farcida de papers i fotografies, del rebost odorant on de vegades hi havia crestetes de pebrot i tonyina per a l'hora de sopar, del sofregit de l'arròs que sortia de la cuina, de l'essència del terrat on només hi pujàvem nosaltres, ple de plantes que l'àvia cuidava i el safareig que també tenia la seva pròpia i característica sentor. 

Al davant del pis del avis hi havia la botiga del pare, al número 15. Era immensa i altíssima de sostre perquè estava ubicada als baixos del Palau Bofarull, a les cavallerisses. Només entrar-hi et venia a rebre l'emanació de roba recent arribada dels telers on les teixien: efluvis d'aprest, d'estampat, de tints, d'acabats. Els diumenges hi anava amb el pare, que es tancava al despatx a escriure i jo em distreia amb el gat. Les peces de tela situades als enormes prestatges desprenien una plaent olor de teixits per estrenar.

La llum d'aleshores era especialment nítida, neta. Des del terrat del pis on vivíem al Raval de Jesús, contemplava l'entorn, amb les teulades i els balcons, el campanar i les altes xemeneies. Al fons es divisava Salou, endevinava el meu mar blau, fent anades i vingudes a la vora de la platja mentre enfonsava els peus en aquella sorra flonja, plena de lluentines daurades, de petites petxines i d'algues seques que l'aigua portava. La platja era ampla, amb dunes i casetes de fusta, allà flairejaves la fragància de l'aigua salada, t'hi endinsaves i et deixaves acaronar pel mar. En sorties amarada de sol, de brisa marina, i la pell et feia olor de salobre com les velles barques de fusta amb noms bonics i pintades de colors que descansaven esperant el seu moment per anar a la pesquera.

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura

La meva web personal

*foto de Xulio Ricardo Trigo

Presentació de la novel·la Els nens de la senyora Zlatin

 Presentació de la novel·la Els nens de la senyora Zlatin, de M. Ll. Amorós

Finalista Premi Ramon Llull 2020. Reus, Casa Navàs, 6 de febrer de 2021, a càrrec de l'autora M. Lluïsa Amorós. Columna Edicions.

Bon dia. Agraeixo molt a Daniel Recasens, regidor de cultura de l'Ajuntament de Reus que hagi volgut acompanyar-nos. 

Vull donar les gràcies a Joan Peñas de la Llibreria Galatea, a Columna Edicions Grup62 i a Belén De Michele de Comunicació i Premsa del Grup 62 per organitzar aquest acte; a Sílvia Sagalà, directora de Casa Navàs, per la seva col·laboració en la presentació de la meva novel·la en un espai centenari que ja considero literari, per la singularitat i bellesa que representa per a mi una botiga de roba a peça fundada pocs anys abans que el meu avi, juntament amb dos socis més, també n'obrís una al carrer Llovera.

A la meva editora, Glòria Gasch i al seu equip.

Al Marcel Pasqual, músic, que avui ens obsequia amb el so del seu violí.

Al Ramon, el meu marit, que ha estat al meu costat des del primer moment que vaig començar a escriure "Els nens de la senyora Zlatin".

I especialment, moltíssimes gràcies a tots vosaltres pel vostre interès a assistir a la presentació i acompanyar-nos en la situació que ens envolta per causa de la Covid que envaeix i transforma la nostra vida. Us agraeixo de tot cor la vostra presència.

Quan et poses davant del paper per esbossar una història, una novel·la, a partir d'una idea, un argument, van apareixent els personatges. El principal o principals, aquells altres que els envolten, els secundaris; aquells que són plans i només treuen el cap al llarg d'unes pàgines. De moment tots són desconeguts, però a mesura que vas narrant, que vas introduint-te en el relat, en les històries de cada un, aquests personatges esdevenen amics teus. N'hi ha de tota manera, els antagonistes -que potser no ho eren en un principi i s'hi van tornant a poc a poc-, d'altres que semblaven tenir poca importància i van creixent i es fan estimar de mica en mica, com és el cas de la Pilar Balcells, l'àvia de l'Octavi. I el protagonista, l'Octavi Verdier, que malda, al meu costat, per tirar endavant el fil de la narració.

Els personatges, "amics imaginaris" com els anomena l'escriptor suec Henning Mankell, viuen amb mi durant el procés de l'escriptura.

Amb "Els nens de la senyora Zlatin" la comunió ha estat més profunda. L'origen de l'argument d'aquesta novel·la va començar amb l'Octavi, el jove periodista que vol escriure una novel·la sobre els nazis a Barcelona durant la postguerra espanyola. Ell és protagonista, i els personatges del seu voltant, secundaris, van agafant personalitat: l'Anna, la seva dona, pacient i discreta, enamorada del seu home. L'àvia Pilar, que forma part dels vençuts de la postguerra espanyola, a qui anem coneixent a mesura que avança la novel·la i ens permet ser còmplices dels seus secrets. En Frederic Verdier, pare de l'Octavi, un home senzill i apocat que ha viscut a l'ombra del seu pare Gustau. I, principalment, en Gustau Verdier, home enigmàtic i amb una gran personalitat, que serà bàsic per a la trajectòria de la vida de l'Octavi que cada cop estarà més atrapat pels secrets amagats dins del despatx de l'avi, (tancat) clos i prohibit. Finalment, el fil que segueix l'Octavi amb les seves investigacions, el farà arribar a Izieu.

La vida dels nens a la colònia d'Izieu és la història que transcorre paral·lelament. Uns personatges que m'han acompanyat durant tot el transcurs de la novel·la. Aquests nens que he arribat a conèixer, per les seves cartes, els seus dibuixos i les seves fotografies, me'ls he fet meus. He trepitjat l'entorn meravellós on van viure, aquella "casa de colònies" com l'anomenava Sabine Zlatin, situada en un casalici de finals del segle XIX, isolat, en plena natura, circumdat de muntanyes, a la Vall del Roine. Un indret silenciós, idíl·lic, que traspua pau.

Mentre escrivia m'he enamorat dels nens, els he imaginat a l'estiu al costat de la gran font amb els brocs amb forma de cap de drac que ragen dolls gruixuts d'aigua; els petits Coco, Sami, i l'alegre Georgy, submergint-hi els peus; Jeannot i Jacques esquitxant-se, xipollejant; l'encantadora Mina i el tímid Isidore rentant-se i les mans i la punta del nas en ple hivern; o Jean-Paul, Suzanne i d'altres, aplegats sota l'enorme til·ler que els protegia del sol. També els veig durant les caloroses tardes, quan feien teatre, disfressats; o els vespres càlids en què l'adolescent Théo cantava cançons i tots l'escoltaven; em ve present en Raoul, el noiet trapella que xiula tot el dia, o les anades al riu Roine comandades per Léon, el monitor que tots estimen, els àpats al menjador, amb Miron i Léa repartint llesques de pa i preses de xocolata a l'hora de berenar; entro a la cuina on l'Arnold i en Théo, fan la sopa de col; des de lluny ressegueixo la figura alta i prima d'en Miron Zlatin arrossegant el remolc ple de queviures enganxat a la seva bicicleta pel camí costerut que arriba a la casa.

He recorregut aquests paratges, i allà, des de Villa Anne-Marie, al mig de la vall pintada amb tons verds per les capçades atapeïdes dels arbres i amb els marrons diversos que s'hi barregen, he respirat l'aire net, he vist els tossals de Bugey i el Delfinat, els camins que condueixen al poble d'Izieu, o al llogaret de Lélinaz. He recorregut la casa i m'hi he pogut traslladar quan escrivia, com si hagués lliscat pel pou pregon fins arribar a l'indret ple de màgia que solien trobar els personatges dels contes que jo llegia de petita, o com li passa a l'Alícia de Lewis Carroll, que esmunyint-se per la soca de l'arbre fa cap al jardí ple de meravelles i colors.

He materialitzat aquests moments i he intentat transmetre la vida dels nens d'Izieu perquè vosaltres, en llegir la novel·la, hi pugueu anar i formar part d'una partida de bales amb els germans Tetelbaum i en Max; que salteu a corda amb Senta, Mina i Paula, o que corregueu a envoltar Léon quan reparteix les cartes que el carter ha portat; que representeu obres de teatre davant del sotsprefecte Pierre-Marcel Wiltzer per celebrar les festes de Nadal; que us assegueu als pupitres de fusta de la classe i contempleu la mestra, la jove senyoreta Gabrielle, amb els mateixos ulls d'enamorat d'en Raoul. I que, a les nits, al llit, escolteu els interminables contes d'en Léon perquè la son us venci...

Màrius Torres escriu:

"Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara/ poguessin, com antany, aturar-se amb amor/ /em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,/ el teu record es mou en la tenebra clara..."

Aquests mons imaginats que revivim mentre llegim les pàgines dels llibres, ens fan oblidar les cabòries, la realitat que ens envolta. I el fet de poder compartir moments amb tots aquells personatges que han cobrat vida a través de la nostra lectura quan tenim el llibre a les mans, i que ens queden a dins per sempre.

L'escriptora Mercè Rodoreda ens diu que una novel·la es fa amb intuïcions, amb agonies i resurreccions de l'ànima, amb exaltacions, desenganys, amb reserves de memòria involuntària...

I és cert, l'observació del que ens rodeja, que ens atrapa, els relats del passat que has escoltat des de petita als avis i als pares; un indret que un dia descobreixes i t'emociona; una mirada, un lloc, una música, les olors dels llocs, uns dits estimats que llisquen sobre els teus amb suavitat sense pronunciar cap paraula. Tot això i molt més, és al magatzem on pots buscar i escodrinyar durant el temps que estàs escrivint la novel·la.

I no són "tan sols somnis, que vénen a endur-se els pensaments dels homes", com diu el corb a la Gerda a la rondalla "La reina de la neu" d'Andersen, sinó històries que tu construeixes i es converteixen en realitat quan es traslladen escrites al llibre perquè es puguin llegir, gaudir i compartir.

M'agrada escriure sobre fets reals i barrejar-los amb ficció. Preservar la memòria històrica serveix perquè no es repeteixin els mateixos errors i els crims contra la humanitat.

Al director de la Casa d'Izieu, M.Dominique Vidaud, li vaig enviar "Els nens de la senyora Zlatin" i es va llegir la novel·la en un cap de setmana. Ell és francès però va viure uns anys a Barcelona i llegeix en català. Em va escriure una carta, i entre altres coses em diu:

"És un bell homenatge als nens i a través d'ells, a tots aquells que van desaparèixer a Auschwitz"

Moltes gràcies per acompanyar-nos.

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

Presentació de "El llegat de les cendres", a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

 Presentació de "El llegat de les cendres" de Coia Valls, a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

Bona tarda a tots.

Agraeixo a la Coia Valls que m'hagi convidat a presentar la seva nova novel·la "El llegat de les cendres". És un plaer compartir amb ella i amb vosaltres aqueta estona.

Moltes gràcies a la llibreria Galatea per cedir els seus espais perquè els autors puguem expressar-nos amb veu pròpia més enllà de les paraules escrites mitjançant les nostres novel·les.

De vegades explico que, quan jo era petita, m'hauria agradat escolar-me pel forat del roure i anar a parar al món màgic de fades i elfs. Potser era perquè la lectura m'agradava i fàcilment m'endinsava en contes i novel·les, plens d'aventures fantàstiques i extraordinàries.

En començar a llegir "El llegat de les cendres" em vaig traslladar als anys que era professora a l'institut i explicava literatura catalana a les aules, plenes a vessar d'adolescents, i gaudia intentant apropar-los, enganxar-los, a la literatura en català, tan rica, elegant i variada, que s'ha escrit al llarg dels segles. Em calia, també, emmarcar, situar els escrits, en el temps, en l'entorn social i polític del moment. Aleshores els parlava dels nostres orígens, dels comtes sobirans i de situacions reals que, sovint, semblaven cròniques novel·lades. I aleshores, alumnes i jo, ens hi trobàvem; solia explicar-ho amb passió, com qui explica rondalles per atrapar els oients perquè es traslladin en el temps cap als indrets i les gents que llavors eren protagonistes del moment.

Deixant de banda els records de les meves classes d'història i literatura, torno a les primeres pàgines de "El llegat de les cendres".

De seguida vaig trobar una data: Juny del 1348

La Coia iniciava el relat presentant-nos una família, uns personatges, una ciutat, una Barcelona de mitjans de segle XIV, amb l'habilitat, entusiasme i elegància que li és pròpia, de tal manera que em va ser fàcil situar-me en el temps del Pere III el Cerimoniós autor de la quarta Crònica. Encara que no surten a la novel·la, em va agradar imaginar-me que entre aquells personatges de ficció i en aquella Barcelona assolada per la pesta negra, també hi vivia el Bernat Metge nen, que va néixer al carrer dels Especiers, o que un Francesc Eiximenis, gironí, ja existia en aquell temps i aviat començaria a escriure la seva meravellosa prosa que per primera vegada en la literatura escrita del segle XIV ens apropa a la gent dels carrers, descrivint minuciosament com era la societat d'aquell moment, ens fa conèixer els costums, la manera de vestir, les relacions socials i la vida quotidiana d'aquell segle.

Quina delícia! Perquè la Coia, en aquesta història literària, també ens presenta la ciutat, Barcelona, les llars, l'entorn dels personatges que en formen part, amb una precisió metòdica, lírica, perfecta, de forma que sap introduir-nos al lloc i a l'època de manera subtil, com si ella estigués darrere d'una càmera que grava, que després projecta imatges i tu pots estar barrejat en aquell escenari.

La Coia descriu amb tal destresa que et fa sentir dintre d'aquells carrers on escoltes el vent, notes l'escalfor de les flames d'una foguera, flaires el fum, aixeques els ulls al cel iveus els núvols alts i prims, el sol tebi de tardor t'esborrona la pell, sents nens que ploren, pares orella al costat de la font, on t'envaeix amb plaerel so de l'aiguaque va omplint els càntirs d'argila, admires els coloms, que volen lliures, acaricies el mur que et dóna seguretat.Camines entre filadores, revenedores, carretes, gossos, enredaires.

Aviat sabem que la novel·la se situa en una Barcelona atuïda, assolada per les conseqüències de l'epidèmia de pesta negra que hi havia hagut entre 1346 i 1347. I coneixerem la protagonista, l'Alèxia Miravall, filla del mercader Jaume Miravall, que aprendrà a superar el sofriment davant de tanta mort i devastació i traurà del no-res la seva força per lluitar contra l'adversitat. Juntament amb altres dones, la capellera Sança, la vídua del vidrier Llorença, la filla del teixidor Marta, la monja Genebre..., intentarà fer ressorgir la vida en aquella Barcelona delmada.

Al segle XIV i des de molt abans, ja hi havia dones capaces de pujar soles els fills, de treballar fins l'esgotament, de regnar, i fins i tot d'escriure poemes d'amor, com Violant de Vilaragut que durant tres anys va ser reina de Mallorca,1347-1349, mentre el seu marit Jaume III de Mallorca i Catalunya Nord, lluny d'ella, lluitava endebades per recuperar el regne. Els anys del seu regnat també ens coincideixen amb el temps en què transcorre la novel·la.

Violant ens ha deixat un poema amorós adreçat al seu marit. Que una dama l'hagués escrit, és un fet insòlit en la tradició de l'amor cortès on els protagonistes són, el trobador, la midons i el gilos. És a dir, qui compon les trobes, la dama objecte del seu amor, i el marit, el gelós. Diu Violant:

L'enyorament i el gran desig que jo tinc per vós són a punt de matar-me, mon dolç i car senyor (...) Pietat, marit! Perquè passo sofrint els mals que em doneu, així doncs torneu, que cap tresor no val un cor que per vós mor, amb amorosa pensa.

-Coia, et sents còmoda situant les teves novel·les a l'època medieval. Explica'ns-ho una mica.

Al capítol XXIV, la protagonista va a Sitges i l'aire net i les vinyes, sembla que li obren el camí cap a l'esperança:

(Lectura dels fragments de les pàgines 194 i 202, 203)

A la societat on transcorre la novel·la, catalans de totes condicions i classes socials: comerciants, menestrals, treballadors, nobles, religiosos i monarques, conviuen amb jueus i esclaus sarraïns. En aquell moment, aquesta societat, estava ressentida i bocabadada perquè la mort no havia distingit entre pobres i rics.

Entre les dones que envolten l'Alexia, no tan sols hi ha una capellera, una teixidora, una monja que farà de mestra, una vidriera, -totes abrandades i defensores dels seus projectes-, sinó que les esclaves llibertes, Sara i Romia juguen un paper important en la novel·la, especialment la Romia. I no hem d'oblidar la Caterina, una artista que pinta teles per fer retaules i té una mentalitat oberta, i l'Anna, una nena de 6 anys, que observa el món, juga amb els personatges de fang que fa, i s'inventa històries amb diàlegs en un teatret que ha construït.

(Lectura dels fragments de les pàgines 250/251)

-M'agrada aquest personatge, l'Anna, una nena amb gran imaginació, artística i creativa que observa la ciutat, enfilada des de les altures. M'equivoco si penso que l'Anna pot tenir algun punt en comú amb la Coia nena?

En aquesta novel·la hi trobareu personatges singulars, com el perfumista Tomàs, precursor, mal vist per la gent d'església ja que creuen que les mescles que fa són activitats d'heretges. El consideren un fetiller, un mag. En Narcís, i l'Ismael, pintors de retaules, o la monja Genebre que farà de mestra d'àbac a nens i nenes perquè aprenguin a portar els comptes.

Passejareu per la Casa dels Obradors on sura creació professional i artística, i tindreu moltes sensacions: sentireu el gran soroll continu dels telers en funcionament, l'olor de la barreja de pintures que fan els artistes que pinten teles per crear retaules, la fragància de les mescles de canyella, de clau, alcohol i llimona que fa en Tomàs a les marmites per elaborar perfums, la ferum dels nens i nenes del carrer que assisteixen a classe d'àbac, la flaire de la cuina on preparaven les menges per als artistes i treballadors...

La Casa dels Obradors és un espai sorprenent, atractiu i encantador, on es prenen noves iniciatives, aquest serà un gran projecte, fet realitat, que molestarà a la societat que vol seguir estancada, a un govern masclista i a una església, que considera una ofensa als manaments que les dones vulguin treballar pel seu compte i voldran impedir que aquestes dones emprenedores tirin endavant els seus projectes.

-Jo també he escrit novel·la històrica, "Els nens de la senyora Zlatin" per citar-ne una, i crec que té sempre una dificultat afegida a la novel·la literària i fins i tot a les llicències que ens podem permetre, perquè hi ha el rigor de la investigació. Explica'ns una mica les entranyes de la dificultat que has trobat per bastir aquesta novel·la, com ha estat el procés de la investigació per confegir-la? Perquè molta gent no se'n fa càrrec de la feina que tenim quan escrivim.

- Aquestes dones, les teves heroïnes, t'han servit com a element per defensar el feminisme. És així, no?

Moltes gràcies per aquesta novel·la, Coia.

Llegiu-la. Espero que passeu bones estones, com les que he passat jo, endinsant-vos dins d'aquest relat que forma part de la nostra història col·lectiva.

Gràcies a tots per haver-nos acompanyat.

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora

Reus, 19 d'abril de 2023 a la Llibreria Galatea de Reus.

#NOVUM editorial.