L’Any Xavier Amorós Solà. Reus 1923 – 2022

Una tarda de finals de maig del 2022 el meu pare va rebre una visita: l’alcalde de Reus, Carles Pellicer; el regidor de cultura, Daniel Recasens i el president del Centre de Lectura, Lluís Miquel Pérez. Li van comunicar que el 2023 seria l’Any Xavier Amorós. Ell va morir el juliol de 2022 i a la tardor vaig saber que jo en seria la comissària, la qual cosa, per a mi, va ser un honor.

I el 2023 ha estat l’any Xavier Amorós, escriptor i Fill Il·lustre de Reus.

Com a filla i comissària, he de dir que estic contenta i satisfeta perquè aquests mesos han estat plens d’actes entranyables. La resposta de la ciutat de Reus va ser entusiasta. Es van organitzar tot tipus d’homenatges literaris als quals hi vaig assistir i en molts hi vaig col·laborar d’una manera o altra. He constatat que el meu pare era estimat per molta gent, ja que les activitats estaven fetes amb il·lusió. El pare era un home cordial. L’escriptor i historiador Joaquim Molas l’havia definit: Amorós és tal com escriu. És a dir: reposat i afable, reflexiu i directe, dubitatiu i fervorós, amb una tornada, com de tennis, irònica, i amb una rialla sempre a punt de rebentar.

Hem gaudit amb xerrades i lectures en entitats culturals, especialment al Centre de Lectura, també als “Amics de Reus” i a Santa Llúcia. Hem fruït amb homenatges com el tast de vins dels Cellers Sant Rafael de Pradell de la Teixeta. Ens hem delectat amb representacions teatrals: “I jo et diria Amorós: homenatge sensible, visual i sonor” a càrrec de Rosa Mateu i Pau Terol al teatre Bartrina. “Sòroma” a càrrec de Francesc Cerro-Ferran i Albert Galcerà al teatre Fortuny. “Pradell com a refugi” a càrrec de la companyia “projecte ingenu” dirigit per Marc Chornet, representat a Pradell de la Teixeta. “Guardeu-me la paraula”, companyia “El Trole”, a càrrec d’Antoni Nomen, Ramon Llop i Quim Besora al teatre Bartrina. També vam conversar d’Amorós amb Xavier Graset al seu programa “Més 3/24” a TV3, Josep Murgades, Xavier Amorós Corbella i jo mateixa, com a comissària.

Xavier Amorós estimava el teatre. De petit cada setmana anava al Fortuny amb els seus pares on tenien una llotja llogada. Va fer teatre des de molt jove. Amb el pare en parlàvem, de teatre. Del doctor Vallespinosa, de Figuretes de vidre, de La Cantant Calba... Del seu interès per portar a la programació del teatre Fortuny obres de qualitat, especialment en català i que mostressin un teatre modern i compromès amb la societat del moment. Vull esmentar que el 1963 va venir la Companyia d’Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, amb “Primera Història d’Esther” de Salvador Espriu. Xavier Amorós fa una crònica d’aquella nit a “Temps Estranys”. Un relat deliciós amb anècdota inclosa, que reflecteix una part de la societat de l’època.

Ell no ha pogut veure les representacions i interpretacions que s’ha fet enguany sobre la seva obra literària. S’hauria sentit molt feliç, com quan el 1981 el Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, sota la direcció de Ramon Tàpias, vam representar “No trenqueu avellanes amb les dents” basat en poemes i textos de Xavier Amorós. I també quan l’octubre de 2003, La Vitxeta va representar “Temps estranys” basada en l’obra de Xavier Amorós. Dirigida per Dolors Juanpere i amb escenografia de Ramon Tàpias.

S’han fet actuacions variades. La marató de lectura de textos el dia de Sant Jordi; conferències com la d’Isabel Martínez, la de Xavier Amorós Corbella, la de Toni Orensanz, i d’altres. Actes literaris, diversos i variats; programes de ràdio com “Els records ens diverteixen”, recuperació de les converses entre Xavier Amorós i Maria Tarragó, a La Nova Ràdio; la Ruta literària de Fito Luri. Aquests, i molts més homenatges .

Com a final de l’Any Xavier Amorós, el 23 de novembre, l’Ajuntament de Reus va fer l’acte de descoberta de la placa commemorativa a la casa on va néixer. Carrer Llovera, 17.

Agraeixo als organitzadors i participants de totes aquestes activitats i al públic que hi ha assistit per celebrar el centenari de Xavier Amorós. També el meu reconeixement a la feina duta a terme pel departament de cultura de l’Ajuntament de Reus amb Dani Recasens al capdavant i a la Biblioteca Central Xavier Amorós amb Cristina Garreta com a cap.

Ell estimava la seva ciutat, Reus. I, a través de la seva obra, sempre ens acompanyarà. Gràcies per no oblidar-lo.

 

Maria Lluïsa Amorós.                                                                                                            

Filòloga, escriptora, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura, comissària de l’Any Xavier Amorós.

 

 (Publicat a Diari de Tarragona, La Tribuna. 9 de gener de 2024).

 

L'olor i el color dels llocs

L'OLOR I EL COLOR DELS LLOCS. 

El centre de Reus 1958. Article publicat al Diari de Tarragona, 18 de juliol de 2020. 

A primera hora del matí, al carrer Llovera, amb l'àvia, baixàvem a comprar el pa al forn; l'aroma era abellidor, t'entrava endins i desitjaves menjar-ne un bocí. Era una estança petita que tenia una llum clara, potser per la blancor de les parets, pels davantals immaculats de les mestresses, pel casquet límpid i la roba enfarinada del forner que treia les barres calentes de dins en un carretó. Un cop sortíem de la fleca, una flaire potentíssima de cafè ens embolcallava, travessàvem la vorera i entràvem a comprar cafè que molien llavors mateix i l'efluvi que s'escampava encara era més intens. Llavors tornàvem cap al pis de l'àvia, al número 12 del mateix carrer, travessàvem la gran porta de fusta i enfilàvem les escales fins l'últim pis. Allà les olors es barrejaven: la xocolata desfeta que servíem a taula per esmorzar, les llesques tendres del pa acabat de comprar untades amb mantega salada; l'habitació dels avis amb mobles antics, que emanaven una fragància de fusta especial que es combinava amb la dels llençols rentats al safareig amb sabons casolans i amb la de les cortines de domàs granat que feien joc amb el cobrellit. El pis dels avis, a l'estiu, tenia totes les finestres obertes, les que donaven al carrer Llovera, que eren petites, i les del darrere, amb vistes a l'esquena del teatre Fortuny. Malgrat aquesta profusió d'obertures sempre hi sentia l'olor estimada, potser era la mescla que en resultava del perfum de les pólvores que es posava l'àvia a la cara, de l'exhalació de la calaixera de caoba del rebedor, farcida de papers i fotografies, del rebost odorant on de vegades hi havia crestetes de pebrot i tonyina per a l'hora de sopar, del sofregit de l'arròs que sortia de la cuina, de l'essència del terrat on només hi pujàvem nosaltres, ple de plantes que l'àvia cuidava i el safareig que també tenia la seva pròpia i característica sentor. 

Al davant del pis del avis hi havia la botiga del pare, al número 15. Era immensa i altíssima de sostre perquè estava ubicada als baixos del Palau Bofarull, a les cavallerisses. Només entrar-hi et venia a rebre l'emanació de roba recent arribada dels telers on les teixien: efluvis d'aprest, d'estampat, de tints, d'acabats. Els diumenges hi anava amb el pare, que es tancava al despatx a escriure i jo em distreia amb el gat. Les peces de tela situades als enormes prestatges desprenien una plaent olor de teixits per estrenar.

La llum d'aleshores era especialment nítida, neta. Des del terrat del pis on vivíem al Raval de Jesús, contemplava l'entorn, amb les teulades i els balcons, el campanar i les altes xemeneies. Al fons es divisava Salou, endevinava el meu mar blau, fent anades i vingudes a la vora de la platja mentre enfonsava els peus en aquella sorra flonja, plena de lluentines daurades, de petites petxines i d'algues seques que l'aigua portava. La platja era ampla, amb dunes i casetes de fusta, allà flairejaves la fragància de l'aigua salada, t'hi endinsaves i et deixaves acaronar pel mar. En sorties amarada de sol, de brisa marina, i la pell et feia olor de salobre com les velles barques de fusta amb noms bonics i pintades de colors que descansaven esperant el seu moment per anar a la pesquera.

Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura

La meva web personal

*foto de Xulio Ricardo Trigo