LA NOVEL·LA EN VEU DE DONA

La novel·la en veu de dona   -   Conferència del dia 21 de març de 2022 a càrrec de Maria Lluïsa Amorós

Centre Cultural Infant Pere - "Jornades literàries: Paraula de Dona"  

Ajuntament Hospitalet de l'Infant/Vandellós, Departament de Cultura

Amb el suport de la URV  

Hospitalet de l'Infant

Escoltar un conte, llegir-lo, és un dels primers plaers que formen part de la nostra infantesa. Si en aquells primers anys i a mesura que t'anaves fent gran escoltaves en boca d'algú una rondalla, un romanç, un poema, una narració, un fragment de novel·la, o llegies un llibre sense il·lustracions, t'imaginaves els personatges. Aquest era un fet meravellós, perquè aquells éssers eren teus, tu els havies creat a mesura que el text, el relat t'anava atrapant.

Segles enrere, els petits de la casa, quan es feia fosc, escoltaven històries, gairebé sempre asseguts a la vora del foc -sobretot a les cases de pagès- perquè no hi havia llum; s'havien d'il·luminar amb espelmes, amb llums d'oli. Havent sopat en tenien prou amb la claror que feia el foc a la llar. Aleshores es relataven històries. Eren narracions que els havien arribat oralment, de generació en generació, perquè poca gent sabia llegir. Aquestes rondalles que havien sorgit de la imaginació d'algú, s'explicaven una i altra vegada, no tenien autor, passaven d'un poble a l'altre, d'un territori a l'altre, d'un país a l'altre, i així s'anaven escampant i anaven variant, perquè tot allò que s'explica de memòria, pot canviar. En aquells temps les rondalles servien per distreure a tots, petits i grans, però sobretot eren importants per als nens, que tenien pors nocturnes o inseguretats i sovint els relats els ajudaven a superar aquests problemes perquè a les rondalles els presenten triomfadors: el més petit de casa serà qui ajudarà els pobres pares perquè és el germà més noble i generós; nenes i nens que tenen una madrastra cruel, gaudiran d'un final feliç... etc. Més tard, al segle XIX, el moviment romàntic europeu es va interessar per la cultura popular, i molts escriptors amants dels gèneres tradicionals van recopilar i imitar aquests relats orals, és a dir, van escriure contes, rondalles i llegendes inspirats en "el saber del poble": el folklore. Autors com els germans Grimm, alemanys, catedràtics en Filologia Germànica. La majoria dels seus contes, coneguts per tots nosaltres, Blancaneu, L'ocatera, Els set corbs, Englantina, La Cendrosa, i molts d'altres, no van ser inventats per ells sinó que són històries recollides per aquests dos germans, Jacob i Wihelm, de les contalles de la gent dels pobles i ciutats o de manuscrits de les biblioteques on ells van treballar. Els Grimm van saber redactar els contes d'una forma senzilla i tal com s'havia fet al llargs dels anys amb la tradició oral.

En la majoria de contes sol haver-hi finals amb lliçó moral adreçada a les nenes, com el de la Caputxeta Vermella de Perrault, o finals feliços gràcies a prínceps salvadors, com a Blancaneu; a més ens transmeten una imatge idíl·lica d'aquestes protagonistes que se'ns presenten com una futura dona de sa casa feinera i recaptosa.

No només en les rondalles ens trobem aquest tipus de missatges, sinó que anys més tard va sorgir una literatura només per a nenes. I no em refereixo a les antigues novel·les rosa (que van sorgir ja al segle XVIII amb el nom de novel·la sentimental i van continuar amb més força al segle XIX escrites per autores anglosaxones), novel·les adreçades a un públic femení jove i no tan jove, que propiciaven que les lectores somiessin en l'amor i el matrimoni ideal voltat d'esplendor i finals feliços, em referia a les novel·letes adreçades a les nenes de 8 a 12 anys, de 10 a 15 o de 12 a 16, depenia, editades en llengua castellana en la Catalunya de postguerra, com per exemple Rebeca de la granja sol de Kate Douglas Wiggins, Polly rayo de sol d'Emma C. Dowd, Un col·legio de muñecas de Pilar Sepúlveda, Mujercitas de Louise May Alcott, Papaíto piernas largas de Jean Webster, etc.

Aquestes, i moltes altres lectures, que no estaven catalogades exclusivament com a "novel·les per a nenes", com Heidi de l'escriptora suïssa Joana Spyri, Bibi de la danesa Karin Michaelis, i especialment Vacaciones en Suecia d'Edih Unnestad, també autora danesa, havien format part de les meves lectures infantils.

El fet que hi hagués novel·les escrites per a nenes, no és exclusiu del segle XX, ja a partir de la segona meitat del segle XIX, se'n publicaven a Amèrica, a França, al món occidental en general. En el segle actual s'han fet crítiques i estudis sobre el tema, tant en el món anglosaxó com a França, i també aquí. La pregunta és: per què novel·les adreçades exclusivament per a nenes?

L'any 2009, Aurora Diaz Plaja, professora de Literatura Infantil i Juvenil i Didàctica de la Llengua i la Literatura a la Universitat de Barcelona, va dir al final del seu article "Les novel·les per a nenes" publicat a la Revista Faristol:

"Llegir novel·les per a nenes va fer lectores, en el passat. No sabem quins seran els camins que construiran lectores i lectors en el futur".

I sí, jo estic convençuda que, el fet de llegir durant la infantesa, siguis home o dona, t'obre els ulls al món, que és desconegut encara, i t'ajuda a viure i a gaudir-lo per sempre més d'una manera millor.

La lectura és l'escola que t'ensenya a escriure literatura si en vols escriure, si és allò que t'agrada, que t'apassiona. Ha estat l'escola d'escriptores que no fa pas tants anys, vivien en un món exclusiu i dominat pels homes, dones que potser escrivien i no podien donar el seu nom de dona perquè eren rebutjades pels editors ja que consideraven que el que estava signat per una dona no es vendria. Va ser el cas de l'escriptora francesa Colette que escrivia i el seu primer marit, Henri Gautier Villars, un home molt més gran que ella i escriptor conegut com a Willy en el món literari, s'apropià de les primeres novel·les que ella va escriure, Claudine, Minne i Les égarements de Minne. Quan el 1906 es divorcià d'ell, va iniciar una batalla legal per aconseguir els drets d'autor de les obres que s'havien publicat sota el nom del seu marit. Després va continuar essent una escriptora d'una immensa producció literària.

Colette, nom de ploma de Sidonie-Gabrielle Colette, escriptora francesa, nascuda el 1873, va escriure a cavall del segle XIX i XX, va haver de lluitar per recuperar les novel·les que s'havien publicat amb el nom del seu marit, i va triomfar, no tan sols com a escriptora, sinó com a periodista, guionista, llibretista i fins i tot com a artista de music-hall i cabaret.

Tots coneixem les germanes Brontë, Charlotte, Anne i Emily, escriptores angleses que van escriure i publicar novel·les al segle XIX amb pseudònims masculins, també Jane Austen no firmava les novel·les amb el seu nom, i Mary Shelley, autora de Frankesnstein, que va publicar anònima la primera edició de la novel·la i tothom va pensar que era el seu marit, el poeta Percy Shelley, qui l'havia escrit. I María Lejárraga, escriptora nascuda a la Rioja, que va viure al segle XX, que publicava amb el nom de Gregorio Martínez Sierra, el marit, també escriptor.

"M'atreviria a aventurar que Anònim, que tants poemes va escriure sense signar-los, era sovint una dona", diu Virginia Woolf a la seva novel·la "Una habitació pròpia".

A Catalunya, Catarina Albert i Paradís, nascuda el 1869, amb una gran sensibilitat artística i literària, va publicar la seva obra amb un pseudònim masculí: Víctor Català.

Catarina Albert es volia dedicar a escriure teatre, el 1898 el seu monòleg "La infanticida", va ser guardonat als Jocs Florals d'Olot. En descobrir que l'autora era dona, hi va haver un gran escàndol. És lògic, doncs, que si volia escriure s'amagués sota un pseudònim masculí. No es va dedicar al teatre i va triar escriure narrativa per passar més desapercebuda

En aquell moment la literatura era modernista, la narrativa modernista tenia tres vessants, el decadentista, el costumista i el ruralista, ella escrivia narracions ruralistes, amb un sabor molt naturalista, un corrent literari que plasmava els aspectes més morbosos de la realitat, reflectint "ambients i personatges malaltissos, foscos, tèrbols i violents". Durant molt de temps no se es va saber que darrere d'aquell nom, Víctor Català, hi havia una dona i quan es va saber, ella no es va voler donar a conèixer personalment fins més endavant.

L'any 1902 havia publicat "Drames rurals", aquestes narracions reflecteixen una part de la vida dels habitants del camp d'aleshores, feréstecs, sense cap educació i envoltats de la duresa de la vida rural. Ella, anys més tard en va parlar d'aquella visió tan dura, era la llei del pèndol que sempre existeix en la literatura, d'un extrem a l'altre, perquè els escriptors de narrativa rural es contraposaven als escriptors anteriors que havien idealitzat el món rural i n'havien fet una visió falsa presentant el camp sota la mirada idíl·lica, perquè tan sols es fixaven en la bellesa del paisatge i no aprofundien en la humanitat dels personatges, els presentaven sota una mirada amable. Les narracions de Víctor Català feien tot el contrari, retrataven els aspectes més primitius, cruels i rudes. Només cal llegir "Parricidi" o "La vella" per entendre per què escriptors com Joan Maragall quedaren impressionats amb la lectura d'aquell recull de narracions. Maragall va considerar que "Drames rurals" contenien una gran cruesa, cruesa que considerava injustificada.

I podem creure que, les crítiques que va tenir eren més acusada perquè sota el nom de Víctor Català hi havia el de Caterina Albert i Paradís, una dona.

La vida evolucionava i, amb l'arribada de la República (1931-1939), a Catalunya les dones van tenir accés a una educació basada en la igualtat; estudiaven, opinaven, treballaven, tenien una personalitat lliure, no havien de dependre del pare i després del marit, com s'havia fet fins aleshores. Per això ens trobem amb escriptores que firmaven amb el seu nom, fos com fos el seu tipus d'escrit. Hi havia autores que escrivien les novel·les de fulletó o roses, com Àngela Graupera, nascuda el 1876, autora catalana de novel·les rosa que va ser la primera dona corresponsal de guerra femenina de l'Estat espanyol, quan treballava d'infermera a Sèrbia i Grècia durant la Primera Guerra Mundial, i també va ser conferenciant i activista social.

Altres autores de l'època, Federica Monseny, Regina Opisso, Maria Solà, Carlotta O'Neill, Romilda Mayer, Joaquima Colomer, publicaven en una col·lecció de novel·les que per primera vegada s'adreçaven a la classe treballadora i les protagonistes de la novel·la són dones actives, del moment. Les novel·les que es publicaren durant aquest període van ser llegides per una generació de dones que, durant la guerra civil (1936-39), participaven activament fent feines administratives, de voluntariat, de rereguarda... Les novel·les de l'escriptora l'Àngela Graupera i d'altres escriptores del temps de la República, es van reeditar a l'exili, a Tolosa de Llengaudoc, per Federica Montseny que va continuar la tasca dels seus pares treballant en un projecte editorial.

Continuant amb el segle XX, anomenaré tres escriptores catalanes que no són llunyanes en el temps però sí de diferents generacions, i que van viure situacions socials i històriques significatives i distintes.

Mercè Rodoreda (nascuda el 1908), és una de les escriptores que durant la Guerra Civil va participar activament en la vida cultural de Barcelona, publicava novel·les i treballava a la Generalitat, concretament al Comissariat de Propaganda.

Des de molt jove he llegit la seva obra, el meu pare m'havia explicat que ell va llegir la seva novel·la Aloma de seguida que es va publicar, el 1938. Havia obtingut el Premi Crexells 1937. El meu avi, amant de la literatura, va mostrar el llibre al meu pare, que tenia 13 anys, i li va dir que li agradaria. La seva mare -una dona més aviat conservadora- desaprovava la vida de la jove escriptora, també havia llegit la novel·la i va fer que el seu home posés uns clips en unes pàgines que ella considerava prohibides per a un noi adolescent. El meu pare va treure els clips, la va llegir, i va quedar entusiasmat amb la lectura.

Si teniu ocasió de llegir l'Aloma original del 1938, veureu que la forma d'escriure, l'estil, el llenguatge literari, és diferent, perquè la llengua evoluciona a mesura que la societat ho fa, per això la Rodoreda va revisar la novel·la quan es va tornar a publicar el 1969.

En temps de la República alguns escriptors catalans van començar a fer novel·la psicològica. A Europa ja se n'escrivia des del primer terç del segle XX (Marcel Proust, James Joyce, Virginia Woolf). Mercè Rodoreda s'inicia amb aquesta tècnica amb Aloma, així, el lector coneixerà l'interior de la protagonista.

Al final de la guerra civil, Rodoreda marxa a l'exili, com gairebé tots els escriptors catalans. La seva situació personal és complicada amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, ella i l'Armand Obiols de moment viuran a França i després aniran a Ginebra. A Barcelona havien quedat el seu fill de nou anys i el seu marit. Durant l'exili a Ginebra escriu molts contes i esbossa algunes de les seves novel·les. De moment no torna a Catalunya on es viu una dolorosa postguerra amb la dictadura franquista. El 1958publica un recull de contes que ha obtingut el Premi Víctor Català, un dels premis literaris en llengua catalana que tímidament havien començat a convocar-se.

A partir d'aquí -anys 60's- anirà publicant novel·les i reculls de contes a Catalunya.

La Rodoreda ja va viure uns anys en què les dones no s'havien d'amagar darrere de cap pseudònim per triomfar com a escriptores.

Des de fa molts anys he llegit i he aprofundit una i altra vegada l'obra d'aquesta autora, els seus personatges femenins, la seva vida interior. He parlat d'ella i hem llegit i comentat els seus contes i les seves novel·les amb els meus alumnes al llarg de la meva trajectòria docent a l'Institut Gaudí durant 38 anys.

Mirall trencat és la novel·la que he llegit més vegades i que no deixo d'admirar. La història d'aquesta família que comprèn l'últim quart del segle XIX i bona part del segle XX, està protagonitzada per una sèrie de dones, Teresa Goday amb una personalitat potent, una dona ambiciosa que té a favor per a les seves aspiracions la seva bellesa, al llarg de la novel·la ens dóna la impressió que és incapaç d'estimar, més endavant pensem que tal vegada serà a causa del desengany que va tenir, de ben jove, amb en Miquel Masdéu, un home casat que la seduí amb el seu consentiment, però que la va enganyar perquè no li digué que era casat, i perquè s'haurà d'endurir per deixar el fill que tindrà com a conseqüència de la seva relació, a casa d'una tia seva. A partir d'aquí intentarà fet tot el que pugui per obtenir el que vol, millorar de posició social. El primer marit, Nicolau Rovira, vell ric que mor aviat li deixa tot el que té, però els diners se'n van de pressa. Salvador Valldaura, segon marit, encara més adinerat, fa qualsevol cosa per fer-la feliç, ella potser l'hauria pogut estimar, però no ho fa, sap que no pot competir amb Bàrbara, l'amor platònic d'en Salvador, perquè és morta i ell no l'oblida. La filla d'ambdós, Sofia, més aviat lletja, freda i incapaç d'estimar, immensament rica perquè el seu pare li ha deixat tot, serà infeliç ja que el seu marit Eladi Farriols -l'home més cobejat per totes les noies del cercle social de la Sofia i que per això ella el vol aconseguir-, la nit de noces li confessa el seu secret per ferir-la.

Altres dones significatives són, l'Armanda la criada que viu més anys a la torre de Sant Gervasi amb la família, en coneix tots els secrets; la senyoreta Rosa la institutriu, una dona amargada que sap com fer mal a la família, i la Maria, la nena afillada de la Sofia i l'Eladi, el pecat de l'Eladi, que ocasionarà la desgràcia a la família. En aquesta novel·la no hi cap personatge que sigui feliç.

Ella, l'escriptora, com els seus personatges, tampoc no va saber ser-ne. Els contes ens donen molta informació sobre les seves angoixes, gelosies i inconformitats de tot el que li va tocar viure. Els crítics que han analitzat a fons la seva obra, consideren que "per als personatges de Mercè Rodoreda, la vida és un anhel de trobar la felicitat a través de l'amor. Anhel que sempre acaba frustrat. Només el passat, més o menys transformat en somni, els dóna una felicitat il·lusòria".

Maria Aurèlia Capmany (nascuda el 1918) era deu anys més jove que la Mercè Rodoreda i, a diferència d'aquesta que va ser autodidacta, la Maria Aurèlia va estudiar a l'Institut Escola de la Generalitat de Catalunya i es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de Barcelona de la postguerra.

La seva primera novel·la, Necessitem morir (publicada el 1952), va quedar finalista del Premi Joanot Martorell del 1947 i l'any següent el va guanyar amb El cel no és transparent.

Activista cultural, antifranquista i feminista, vull destacar la seva novel·la publicada el 1969, Feliçment jo sóc una dona.

La protagonista, Carola Milà, neix el 1900, filla de mare soltera, filla il·legítima del fill de l'amo de la fàbrica on el seu avi treballa de porter, també serà una protagonista ambiciosa. De classe obrera i dona, lluitarà per obtenir el que no ha tingut, vol ser feliç, vol ser lliure. La novel·la reflecteix fets històrics del segle XX, la societat obrera, l'educació de les nenes (la Carola va al col·legi del Bon Consell de les Corts), les classes socials: obrers, burgesos, botiguers... La mirada irònica de l'autora en aquella societat barcelonina, queda reflectida a les seves pàgines.

Com succeeix a Mirall Trencat amb la Teresa Goday, en un moment de la novel·la Feliçment jo sóc una dona, la Carola Milà pensa que "per aconseguir la felicitat és necessari tenir un home al costat, perquè una dona sola no val per a res", per això es casa i s'adona que la vida burgesa l'avorreix.

Com la Teresa Goday, la Carola Milà, acabarà essent conscient que una dona sola pot tenir la seva força, i el seu enriquiment interior. I si fem referència a Víctor Català direm que la Mila de la seva novel·la Solitud, al final de la novel·la arriba a la mateixa conclusió i pot fugir de la soledat de les muntanyes que l'ofega i la devora. La Teresa Goday, dues vegades vídua, no fuig de la casa, la torre de Sant Gervasi -que és un personatge important a la novel·la i que és la il·lusió de la Teresa al llarg dels anys, i a més a més serà l`únic que li va deixar el seu marit-. La Teresa resta a casa seva, sentint-se sola i malalta, esperant el final, observant els nens, especialment la Maria, i recordant episodis antics de la seva vida.

El final de Feliçment jo sóc una dona, és feliç. La Carola ha fugit a París, malgrat això, el seu marit la fa hereva universal a la seva mort i ella disposa de diners per fer allò que en aquell moment vol, viure tranquil·la a Mallorca i comença a escriure les seves memòries per encàrrec d'un editor.

Montserrat Roig, (nascuda el 1946). Va llicenciar-se en Filosofia i Lletres i estudià a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Pertanyia a la generació que va viure el Maig del 68, el canvi de la societat, l'inici de l'alliberament de les dones, perquè va ser a partir d'aquell mes de maig que les dones van prendre consciència, iniciaren el moviment d'alliberament de les dones, el feminisme pren protagonisme amb més ímpetu. Participà en política, en els moviments de protesta d'estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona (formava part de l'Assemblea d'Estudiants), també va participar en La Caputxinada amb motiu de l'Assemblea que constituiria el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona, etc.

La seva primera novel·la Ramona adéu (1972), és la que vull esmentar. Ens presenta una història de nissaga familiar on les dones de tres generacions són protagonistes, tres Ramones anomenades "Mundeta". La primera, Mundeta Jover, viu la seva joventut a finals del segle XIX i els primers anys dels segle XX, la segona, Mundeta Ventura, és jove durant la República, es ingènua, no té cap ambició concreta i no aprofitarà l'educació que tenia al davant en aquells moments; després se sentirà immersa en el paper de la dona durant el franquisme, a casa i tenint cura dels fills. La més jove, la Mundeta Claret -un alter ego de Montserrat Roig- que viu la joventut en la Barcelona dels 60s-, descobreix el món durant els anys d'universitat i vol trencar esquemes. A través d'aquest personatge, l'autora utilitzarà tècniques realistes i psicològiques per descriure la generació universitària nascuda a la postguerra.

L'Alpine enfilava, ràpid i segur, el carrer Major de Gràcia. Hauré de passar el tràngol d'un meublé. Però demà deixaré bocabadat en Nito: veurà de què sóc capaç. M'admiraran i pensaran que sóc una dona emancipada.

La Mundeta Claret es fa passar per prostituta i va amb un home només per demostrar-se alguna cosa, com a protesta contra el món, i perquè el noi que li agrada, en Nito, va amb altres noies i el concepte que té d'ella no és gaire alt. Però el resultat no és el que s'esperava : "L'home de l'Alpine la deixà a la cantonada de casa seva i el cotxe, segur, veloç, potent, enfilà carrer Aribau amunt. El soroll del motor s'esmorteí dins la penombra. Bon vent i barca nova, pensà. Agafà els dos bitllets a poc a poc, els esquinçà."

La Mercè Rodoreda té un conte que es diu "El bitllet de mil", una dona que no te diners, casada, surt a prostituir-se, ho fa i l'home li dóna un bitllet de mil que és fals. En arribar a casa, el crema a poc a poc a la flama del gas de la cuina. Els motius pels quals cada una de les dones es prostitueix, és diferent, però el sentiment d'humiliació de les dues, que ho fan sense ser professionals, és el mateix.

L'Aloma de la Mercè Rodoreda, se sent arrossegada per l'atracció d'un parent, en Robert, que viu a casa seva.

"Quan va ser de dia i es va trobar sola al llit es va fer llàstima. Es va passar la mà pel ventre, per l'espatlla... Es va tocar els llavis adolorits. Com si estigués borratxa va mirar al seu voltant. Pels finestrons mal ajustats entrava una claror dolça. Es va aixecar d'esma (...) Va posar bé el vestit que havia deixat de qualsevol manera en el respatller de la cadira. Les gardènies, masegades i negres, feien fàstic..., i ella. (...) Es va posar la bata i va anar a obrir la finestra perquè necessitava respirar una mica d'aire net. Li van venir ganes d'abocar-se a l'ampit, de mirar al jardí, però no va poder. Li feia vergonya que els seus arbres la veiessin."

Cadascú de nosaltres, quan llegim aquesta novel·la, deduïm els sentiments d'Aloma. No sap si en Robert li agrada. Vol que li faci cas. N'està enamorada? O tan sols és un joc, una distracció que l'atrau perquè trenca la monotonia de la seva vida buida sense cap projecte de futur?

"S'hauria de decidir a fer el sopar. Posar l'olla la foc i tornar a empastifar la cuina. Va despenjar el davantal i se'l va lligar ben estret a la cintura."

L'acció d'aquesta novel·la, Aloma, està situada abans de la Guerra Civil, aleshores el futur de la majoria de les dones, era casar-se, perquè un home les mantingués i perquè quedar-se soltera semblava indigne, ja que seria una nosa per als germans -si en tenia- que l'haurien de mantenir de per vida.

A les tres novel·les, Mirall trencat, Feliçment jo sóc una dona i Ramona, adéu, les protagonistes són de Barcelona, viuen a Barcelona i tot transcorre a Barcelona. Generalment aquesta ciutat sol ser l'espai on es desenvolupa l'acció de moltes de les novel·les del segle XX.

Al llarg de la meva vida com a lectora, he tingut escriptors i escriptores preferits, i m'agrada el que ens diu en Marcel Proust en el seu petit llibre "Sobre la lectura" : "Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que haguem viscut tan plenament com aquells que vam pensar-nos que deixàvem sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit".

Aquest 8 de març passat, a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter (Girona) -una de les biblioteques amb les quals tinc molt bona relació-, van commemorar el dia Internacional de la dona, com a moltes altres biblioteques. Una de les activitats que van programar era penjar uns cartells amb la fotografia i la breu biografia de cinc dones de diverses professions o activitats, escollides per la biblioteca durant aquest any. Vaig tenir el privilegi de ser una d'aquestes cinc dones. Sota de la meva fotografia hi deia: "Què li hauria passat... als segles XIII-XIX? Com moltes altres escriptores, segurament es veuria obligada a publicar la seva obra amb un pseudònim masculí. Una dona no escrivia. Com a molt, llegia.

Jo llegia, sí, la lectura va ser la meva escola d'escriptura, perquè no es pot escriure sense haver llegit, sense llegir sempre. La lectura, com diu Marcel Proust, és una amistat. "la lectura és una amistat sincera. Amb els llibres, cap amabilitat. Si passem la vetllada amb ells, és veritablement perquè en tenim ganes".

Vaig començar a publicar novel·la infantil i juvenil l'any 1986 i a partir del 1996, també novel·la per a adults. Des de la primera, Els til·lers de Mostar, les dones seran les principals protagonistes.

L'escriptor Henning Mankell, va dir "Els personatges són com amics imaginaris amb els quals pots comptar i als que pots recórrer quan els necessites".

Les meves dones protagonistes -com també ho seran molts dels personatges, siguin nois o noies, dels meus llibres juvenils- formen part del meu entorn. Són dones imaginàries inspirades en la realitat i configurades per mi a mesura que vaig redactant, confeccionant, assaborint, la novel·la que escric.

El lector és còmplice de l'autor omniscient, del personatge que fa un monòleg interior, per tant els secrets només solen ser compartits pel lector.

A Els til·lers de Mostar ens trobem dues dones bosnianes, refugiades a Catalunya, són fortes, saben sobreviure i sobreposar-se a les desgràcies que comporta la guerra. Són l'Antonela i l'Andrea, mare i filla i cadascuna d'elles viurà l'exili de diferent manera a Cambrils, on han trobat feina.

Vora el llac té com a protagonistes: la Margarida, combatent forjada en el republicanisme i el catalanisme, amb valors sòlids, ha de marxar a l'exili amb les tres filles molt jovenetes. Per una sèrie de circumstàncies tornarà a Catalunya amb l'ajuda d'un antic conegut que ella menysprea pel seu col·laboracionisme amb el règim franquista, en Fidel, que està enamorat d'ella des de fa anys i les instal·larà a viure a Tivissa sota la seva protecció. Ella acceptarà el seu amistançament pel bé de les filles i el propi.

La Clàudia, segona protagonista de Vora el llac, una de les filles de la Margarida, és una dona afeblida per la pressió familiar i no té el coratge ni la personalitat de la seva mare ni de les seves germanes grans. És submisa, producte de l'educació franquista, que es casa amb un home a qui no estima que ha estat triat pel seu protector. A mesura que ens endinsem en la novel·la, en apropem a la vida d'aquesta dona sense il·lusió i sense amor, que recuperarà en conèixer el seu cunyat Julià, amb ell, recobrarà la tendresa i l'amor per la vida.

I l'Èlia, tercera protagonista, filla de la Clàudia, néta de la Margarida, alliberada i contestatària, que ha crescut en una família burgesa sense amor, pertany a la generació que comença a canviar socialment com a conseqüència del Maig francès del 68.

Una bona part de l'acció es desenvolupa al poble de Tivissa.

A la crítica que l'escriptor Eugeni Perea va fer al Diari "El Punt" quan va sortir la novel·la el 1999, diu: Aquesta no és una novel·la d'herois -ni de la intransigència dels herois-, ni de tòpics; en canvi dibuixa unes situacions més acoblades a la realitat històrica de sempre: l'adaptació a la realitat i a la seva superació a través d'un esforç personal i social ingent.

En altres novel·les posteriors (publicades entre 2003 i 2018) -"Un glop de calvados", "La força d'Aglaia", "El retorn de l'Àngela", "La casa de Rose Warren", trobarem una galeria de dones ben diverses, coneixerem els seus pensaments, dubtes, records, patiments, èxits i passions, i ens endinsarem en la història que protagonitzen, que viuen.

El 2019 vaig publicar "Berenar sota les moreres". Les dones tornen a ser les protagonistes centrals, quatre amigues, L'Olívia, la Pia, l'Elisa i la Magalí, l'amistat entre elles era important durant la infantesa i la joventut, una amistat sincera, amb estima i, en ocasions, lògicament, amb alguna disputa. En acabar els estudis universitaris cadascuna va tirar per camins diferents; el temps havia transcorregut inexorable i no s'havien tornat a veure més fins que un dia es reuneixen al xalet de Platja d'Aro on solien fer-ho a principis dels anys 70 quan tenien poc més de vint anys. Tal vegada creuen que continuen essent les mateixes d'abans quan es trobaven en aquell jardí. És l'Olívia qui ha organitzat la reunió que s'havien promès la darrera vegada que es van veure en aquell lloc, i la promesa havia quedat en l'oblit. La convocatòria es fa amb l'excusa que durant aquell any compleixen, totes quatre, els seixanta anys.

Les noies que parlaven sota les moreres joves, exterioritzaven els seus sentiments; ara ja no són joves, han viscut, i una cuirassa protectora les acompanyarà durant el berenar. Les dones solem parlar entre nosaltres, sovint ens sincerem, però també sabem callar i ocultar els nostres secrets perquè ens pertanyen només a nosaltres.

En aquell jardí, sota les impassibles i impertèrrites moreres, interiorment, les quatre faran balanç de la seva vida; es preguntaran si han complert els projectes i les aspiracions que es van proposar aleshores.

Tan sols el lector sabrà la veritat de l'Olívia, de l'Elisa, de la Pia i de la Magalí, quatre amigues amb personalitats diferents, vides diverses i molt intenses, marcades per les circumstàncies i, de vegades, per l'actitud i la càrrega vital dels pares que, d'una manera o altra, han incidit en la seva infantesa.

Aquesta és una novel·la d'aprofundiment psicològic, de coneixement de totes quatre i del seu entorn, de tot allò que les ha forjat tal com són al llarg dels anys. I la tarda de juny que es retroben per berenar sota les moreres desencadenarà introspeccions en cada una d'elles.

"L'Olívia ja és a Dijon; quan ha arribat s'ha anat a estirar. Està molt cansada, però no pot dormir. L'Elisa li ha enviat per correu electrònic la fotografia d'elles quatre sota les moreres, i la contempla.

Pensa en el moment final del berenar, quan l'Elisa va treure el pastís amb les espelmes enceses dels seixanta anys.

-Feu lloc a la taula!

Omplen les copes amb el que queda de xampany.

-Hem de bufar totes juntes! -diu l'Elisa.

Apaguen les espelmes i riuen mentre tallen el pastís.

-Ja els heu complert? -pregunta la Pia.

-Jo sí, al març.

-Jo també, al maig -diu la Pia.

-Jo els faig d'aquí a una setmana -comenta la Magalí.

L'Olívia sap que no arribarà a fer-los. Li hauran estafat uns dies i no aconseguirà complir les sis dècades del seu pas per l'existència.

El berenar que va voler organitzar ha anat molt bé, però mira les seves amigues de la fotografia i pensa que potser no són les seves amigues, perquè tal vegada la veritable amistat no existeix."

El 13 de gener del 2021 va arribar a les llibreries Els nens de la senyora Zlatin. Finalista del Premi Ramon Llull. Aquesta és la meva darrera novel·la, la temàtica de la qual difereix del tema de les dones. Hi ha dues històries paral·leles que es troben al final. Una està basada en fets reals, la dels nens d'Izieu, durant els anys 1943 i 1944, a França. L'altra és de ficció, protagonitzada per Octavi Verdier en temps actual, però que també tindrà lloc durant la postguerra dels anys 40.

He esmentat aquesta novel·la que no té com a protagonistes exclusives les dones, perquè vull destacar la presència, també protagonista, de dues dones cabdals: una, la Sabine Zlatin, personatge real, infermera jueva de la Creu Roja, polonesa, que havia ant a viure a França a començaments del segle XX. Durant la Segona Guerra Mundial va amagar un grup de nens jueus en un indret solitari, meravellós, un casalici del segle XIX envoltat de muntanyes, a la vall del Roine, la casa d'Izieu. Que es va convertir en casa de colònies des del 18 de maig del 1943 fins el 6 d'abril del 1944. Allà, la Sabine, juntament amb el seu marit Miron i altres monitors, van tenir cura d'aquests nens jueus, perquè els nazis no els poguessin trobar.

"Els nens van baixar corrents per la segona escala estreta d'esglaons de fusta que comunicava la planta superior amb la planta baixa, tan esvalotats que el soroll era ensordidor.

La Sabine va somriure perquè els veia engrescats mentre escoltava com parlaven i com anaven recorrent tota la casa. Va abraçar en Miron, el seu marit. De moment se sentia segura perquè el pla d'en Fridérici havia sortit bé: finalment havien pogut escapolir-se del perill amb els nens que tenien amagats a la zona sud de França. Els seus nens estarien segurs en aquella casa oculta entre boscos i muntanyes, lluny de mirades indiscretes, allunyada de camins transitats i perillosos. La Sabine Zlatin mirava els nens i se sentia bé, abraçada al seu marit, els veia com gaudien descobrint tots i cadascun dels racons que amagava aquest gran casalici, com preparaven els seus dormitoris, com hi guardaven les poques pertinences. Tenien un somriure que feia dies que s'havia esvaït per la basarda, el cansament, l'enyor, la incògnita. Ara semblava que en aquelles cares boniques l'havien retrobat una altra vegada a l'aixopluc d'aquell sostre i envoltats d'aquell paratge majestuós, quasi idíl·lic, que els assegurava la vida, una certa felicitat, com si tornessin a la normalitat, aquella que els havien arrabassat."

L'altra dona que vull destacar d'aquesta novel•la és la Pilar Balcells, l'àvia Pilar. Una dona republicana, que pertany als vençuts que no van marxar a l'exili i es van quedar a la Barcelona de postguerra, on els republicans eren perseguits i afusellats al Camp de la Bota. La Pilar es casa amb en Gustau Verdier, un home ric i atractiu que ha vingut de França el setembre del 1944, abans que s'acabi la Segona Guerra Mundial i compra una fàbrica tèxtil a Terrassa. S'hi casa enamorada, fins que se'n desenganya. Amb aquest matrimoni, com moltes dones que van viure la postguerra franquista, fa un procés involutiu, és a dir, acata la voluntat del seu home, masclista i amic dels franquistes i dels alemanys que freqüenten l'Hotel Ritz i viuen les festes i els banquets plens de glamur, i ignoren la població empobrida que passa gana. La Pilar s'endinsarà en la seva vida interior perquè no pot fer res més que callar i aguantar un matrimoni que és una farsa perquè no sap què serà de la seva vida si se separa d'ell.

(La Pilar) "Havia apagat el llum; perfumada i plantada davant dels vidres del balcó, protegida per la penombra de la cambra i les cortines de batista, contemplava el carrer, que es veia solitari. Va alçar els braços fins a la nuca i es va aixecar els cabells. Se sentia voluptuosa i desitjava alguna cosa que no s'atrevia a confessar".

I acabo. Ho faig amb l'haiku d'un poeta japonès del segle XVII que m'agradava comentar amb els meus alumnes, sobre la brevetat de l'existència humana, molt curta comparada amb l'eternitat:

Un vell estany.

Una granota hi salta.

El so de l'aigua.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura

Maria Lluïsa Amorós, web personal ▶

L'Hospitalet de l'Infant, 21 de març del 2022

*foto de Ramon Lladós, Lleida