Pregó de la Festa Major de Pradell de la Teixeta 2022

Pregó de la Festa Major de Pradell de la Teixeta 22/07/2022 a càrrec de Maria Lluïsa Amorós, al saló d'actes del Sindicat. 

Sra. Alcaldessa, regidora, regidor, President de la Cambra de Comerç de Reus, pradellencs i pradellenques, benvolguts tots, gràcies per l'honor que m'heu fet a nomenar-me pregonera de la Festa Major de Santa Maria Magdalena.

Fer el pregó, va ser una doble sorpresa per a mi. Dic doble perquè ja tenia el dia d'avui reservat a l'agenda per venir a Pradell a presentar la meva novel·la Els nens de la senyora Zlatin i, dies més tard, la senyora alcaldessa em va demanar si volia fer el Pregó després de la repicada de campanes i la tronada.

I sí, em feia il·lusió fer-lo, i no sabeu com va estar de content el meu pare quan li vaig dir.

En parlar de Festa Major és inevitable que l'associï a la infantesa, al Reus dels anys 50 i començaments dels 60, quan vivíem al pis del Raval de Jesús, espai que he idealitzat perquè està completament lligat als meus primers anys d'existència. Des del balcó i les finestres de la part del darrere de l'edifici, es veia molt a prop el campanar i se sentia petar la tronada de Sant Pere a la plaça del Mercadal i el repic de campanes per la Festa Major de Reus. En aquells primers anys de la meva vida vaig viure intensament la festa, perquè per a mi, la prioritat era la sortida dels gegants ja que, en aquella època, eren molt cars de veure. El meu pare i jo, de la seva mà o a coll-i-be, els seguíem fervorosament pels carrers i places de Reus, tant per Corpus com per Sant Pere. El primer dia els esperàvem que sortissin del magatzem de l'antic Hospital i els acompanyàvem sempre que podíem fins que els tornaven a desar, un cop acabades les festes.

Amb el pare vaig viure aventures que protagonitzàvem nosaltres dos; durant l'època que la mare estava ocupada amb el germanet que era al bressol, el Xavier. Aleshores el pare i jo de vegades anàvem a la platja i jugàvem entre les dunes calentes de sorra daurada, a Salou. També solíem fer actuacions en un altre escenari fantàstic: la immensa botiga, Les Amèriques, tota per a nosaltres els diumenges a la tarda quan anàvem a donar menjar al gat. Entre els taulells i les altíssimes prestatgeries plenes de peces de roba, érem personatges de ficció.

En aquells temps jo havia sentit parlar de Pradell, el poble de l'avi Rodolfo, el poble on el meu pare i les seves germanes van viure durant la guerra, quan els bombardejos castigaven fortament Reus a partir de la tardor del 1937.

La vida al poble, a Cal Quico, la casa del seu avi, va servir perquè el Xavier adolescent s'identifiqués amb la terra dels seus avantpassats, terra que va estimar i que, posteriorment, ha esdevingut "el seu paradís perdut", talment com havia estat el "paradís perdut" del seu pare Rodolfo.

Pradell era el paradís perdut del meu pare i, per herència, també era el meu paradís perdut. Com de tots els amors frustrats, en quedava un gran nostàlgia.

Diu a "Temps Estranys".

En Xavier Amorós va aprendre a estimar Pradell a través del seu pare, Rodolfo Amorós Cabré, que havia nascut aquí i provenia d'aquesta terra des de generacions. L'avi Rodolfo, el petit de Cal Quico i orfe de mare als 7 anys, va marxar del poble a treballar a Reus tot just acabada la infantesa, als onze anys, en una botiga de roba que es deia Cal Marquet, al carrer de Monterols. Com a aprenent treballava tot el dia i part de la nit i dormia al taulell i no va poder tornar a posar els peus a Pradell fins al cap de quatre anys. En Rodolfo Amorós va continuar treballant a Reus, de botiguer, a Cal Marquet, fins que l'any 1911, amb dos socis més, van fundar Las Américas -venda de teixits, detall i major-, al carrer Llovera, als baixos del Palau Bofarull.

En Xavier Amorós també havia après a estimar Pradell a través del seu avi, Francisco Amorós Aragonès, nascut el 1843, que tenia un dels dos forns del poble i l'estanc dins de la botigueta de queviures, i que va ser alcalde en uns moments difícils, quan la fil·loxera "va deixar el poble esclafat", com comenta el pare a la seva "Carta a Pradell". L'avi "vell", com l'anomenaven el meu pare i les seves germanes perquè era molt més gran que l'altre avi, va anar a viure a Reus a casa seva quan va morir la seva filla Francesqueta. Hi va ser fins la seva mort i el seu nét Xavier va tenir força temps per preguntar-li moltes coses. Aquest avi era un home amb moltíssima memòria, explicava anècdotes de quan va començar a treballar, de quan va ser soldat a Madrid, o de més antigues com quan el seu pare va comprar a Reus una cadira -perquè quan ell era petit, a Pradell, "hi havia bancs vora del foc i els escons, però de cadira, no n'hi havia cap. Va ser una de les primeres cadires del poble, de les bones: amb braços", els contava l'avi. També explicava moltes anècdotes "pradellenques".

A mesura que el temps ha transcorregut, m'he anat adonant que la meva manera de veure el que m'envolta i de reflectir-ho a les novel·les quan escric, en part pot tenir un punt en comú amb el meu pare Xavier, en la seva forma d'estar atent a moltes coses que succeïen, fossin petites o grans, i això també inclou el temps que va viure a Pradell en l'adolescència.

Crec que tinc força punts en comú amb el meu pare, com la facilitat per inventar-me històries que esdevenen literàries; l'afició per fer teatre -cosa que ell va heretar del meu avi Rodolfo-; ser professora i sentir il·lusió cada dia en trepitjar les aules de l'institut per anar a fer classes de llengua catalana i de literatura, barrejant-hi història per situar els moviments literaris i els autors; llegir als alumnes en veu alta poemes, fragments de novel·les o narracions, com ell feia amb mi de petita... Ell i jo hem compartit la passió pels gegants de Reus, els Vitxets, els Moros, els Indis i els Japonesos, amb la Mulassa que els acompanyava, aquells antics gegants que ara reposen al Museu de Reus i que visito de tant en tant, perquè són els nostres.

Amb el pare també he compartit moltes altres aficions.

He estimat el xalet de Reus que el meu avi Rodolfo va fer construir a mitjans dels anys 30 i que va ser la casa on van viure ell i la seva família: la seva dona Maria i els seus fills, Xavier, Eulàlia i Montserrat. Malauradament l'avi Rodolfo el va poder gaudir poc temps perquè va morir el 1941, quan el meu pare tenia 18 anys.

El xalet va ser el meu primer contacte amb la terra. Els arbres fruiters, la delícia de menjar albercocs, prunes o figues acabades de collir que, en mossegar-les, barrejaven el delitós perfum amb el gust. O les maduixes de l'hort especialment saboroses, arrencades de la mata i menjades, que et tintaven de vermell el capciró dels dits. Fet que sempre recordo quan llegeixo els versos de Carner: "El món, en meravelles i jocs atrafegat,/ és petit i vermell i fresc com les maduixes."

La fragància del marduix, de la marialluïsa, la dels pins de la zona que en dèiem "el bosc"; la sentor dolça de les petites pomes que treien el cap tímidament entre les fulles de les branques; l'especial olor de terra enganxada a les mans i a les ungles, a les espardenyes i a la roba del Cisquet, el pagès que cuidava l'hort del xalet, olor que em sorprenia i m'agradava. L'observava, carregat amb els diferents càvecs, o quan passava el rasclet perquè les fulles esgrogueïdes per la calor d'estiu queien contínuament a la placeta on l'àvia solia fer tertúlia amb alguna coneguda, o amb la mare i la tieta. Les olors de la infància no s'obliden i et fan recordar. De vegades em sembla flairar l'aroma del garrofer que era al costat del gronxador, i l'olor de fulles seques cremades a la foguera que feia el Cisquet al fons del jardí.

Al xalet de Reus, a l'estiu, ben entrada la tarda sentia que els grans deien "Ja arriba la marinada", i refrescava. També havia vist, a entrada de fosc, cuques de llum i havia sentit el cri-cri-cri dels grills. Petits descobriments d'infant que m'han acompanyat sempre, com el sol de primera hora del matí en llevar-me i sortir al jardí, un sol que em semblava diferent del que veia des del balcó del pis de Reus, malgrat que era un pis molt lluminós. Tal vegada era pel cant dels moixons: pardals, gafarrons, caderneres... que saltironaven contents perquè s'havia iniciat el dia, o potser per l'alegria de veure el gat que venia corrents amb la cua dreta per refregar-se contra les meves cames.

Al xalet, la cuina de l'àvia feia una flaire diferent de la de casa i quan en sorties i travessaves la porteta vidriada entraves a la part del "motor" -que era l'antic mas abans de construir el xalet -lloc que els nens teníem prohibit perquè hi havia el pou i l'àvia temia que no ens enganxéssim amb la corretja. Allà hi havia el misteriós refugi del temps de la guerra amb l'entrada tapiada perquè l'àvia ho havia volgut. Una joia que vaig descobrir anys més tard quan el tiet Xavier, marit de la tia Montse, va tirar a terra la fina paret perquè hi poguéssim accedir.

Parlo de tot això perquè jo, que era una nena de pis, crec que en certa manera, encara que a vosaltres un faci somriure per sota del nas, vaig tenir el meu primer contacte amb la terra allí, al xalet Amorós, a tocar de Reus. I m'agrada relacionar aquesta sensació de descobriment de la terra amb Pradell, perquè va ser el meu avi Rodolfo qui va voler construir-lo per viure-hi amb la seva dona i els seus fills. El xalet, de retruc, durant aquells anys d'infantesa, me'l vaig fer una mica meu i ho ha continuat essent perquè l'he estimat fins al final. Ara és el mateix xalet, restaurat respectuosament i molt bonic, però ja no és el xalet Amorós, ja no té el bosc dels pins, ni el garrofer, ni l'albercoquer, ni la prunera, ni albergínies ni carbassons, ni enciams ni tomàquets, ni els crestalls de les maduixeres, ni les mates de marduix, ni els caminals vorejats amb pedres foradades i goges de color taronja, ni la bassa amb peixos vermells que servia per regar l'hort, ni la caseta del gos on es desaven les eines. Ara no puja la marinada perquè els edificis construïts i la petroquímica li barren el pas; ni hi ha cuques de llum i a penes se senten els grills.

El meu pare, també enyorava la terra.

Tota la nit que sento

els perdiguers del temps

lladrant cara a la lluna.

Ara m'aixeco

i dintre el sol repasso

antics rosaris.

Sóc al Pradell de sempre

i acordo

el ritme del respir

al compàs d'aquest aire.

Humilment m'arrecero

a l'ombra del meu pare

i em confonc amb la terra.

Reposo

tan pròxim a la deu

que sento néixer l'aigua.

Per acabar volia dir-vos que, de manera diferent als meus avantpassats ancestrals, al meu besavi Quico, al meu avi Rodolfo i al meu pare Xavier, jo també estimo els marges de pedra seca, el tros de la Coma on tenien una font que rajava sempre, i la casa pairal de Cal Quico, Cal Joan Isabel perquè era la casa pairal de la meva besàvia Magdalena, els carrers i els camps per on corria el Xavier adolescent, els pradellencs que van voler fer "Fill adoptiu de Pradell" el meu pare, i el "Centre de Lectura i Biblioteca Xavier Amorós" que teniu. Tot això ho estimo, a la meva manera, perquè al cap i a la fi, una petita part de mi, també és de Pradell de la Teixeta.

Bona Festa Major.

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

Crítica literària de la meva novel·la "Confidències vora el Tàmesi"

 Crítica literària de la meva novel·la "Confidències vora el Tàmesi", per Adelaida Amigó

Sobre Confidències vora el Tàmesi, de Maria Lluïsa Amorós. Onada Edicions. 2023

Una presentació de luxe, amb música inclosa.

La novel·la, que és una delícia, té 50 capítols i cada capítol s'encapçala amb una cançó que té relació amb el que llegiràs, per fer-ho més amè encara, i d'aquí que un grup molt jove vingués a interpretar alguns dels títols del la novel·la. La majoria coneguts i d'altres que s'han de buscar.

Aquesta és la part que em falta, perquè vaig començar posant-me la música i després llegia el capítol, però com que vaig començar la novel·la el dimarts a la nit i la vaig llegir, sobretot al tren, i la vaig acabar una hora abans de la presentació em falta posar-me bastants músiques, cosa que ja faré sense haver de córrer i me'l rellegiré. Gràcies a Google Map també he buscat indrets dels quals parla i encara et fa sentir més vívida la narració.

Sincerament, amb Els nens de la senyora Zlatin, que em commogué la història, creia que ja havia tocat sostre, però ara que he llegit Confidències vora el Tàmesi, penso que ha trencat el sostre de vidre i no sé pas on pot arribar. Esperem que ens depari amb altres sorpreses.

La lectura és estimulant i no la pots deixar, a més, com està ambientada en el que considero la meva segona pàtria perquè també hi vaig viure els setantes, se m'ha fet tot molt vívid!!!

Una novel·la que està tan ben travada, que et posa fàcil i entenedor allò que és tan difícil, que és coure i entrellaçar personatges, fets i tempus d'una manera que TOT FLUEIX.

Companyes amigues, us desitjo que us ho passeu tan bé com m'ho estic passant jo! 

Pot semblar una mica impertinent arribar a la presentació amb els deures fets, però us prometo que ho faig sempre que puc, perquè m'ho passo el doble de bé i és com si em fessin l'ullet quan comenten i insinuen allò que ja he llegit!

Adelaida Amigó, filòloga.

*foto de la presentació a Casa Navàs, Reus.

Enllaç spotify a la música de la novel·la 

A una sola veu

 

A una sola veu

Crítica literària personal sobre "Confidències vora el Tàmesi" de Maria Lluïsa Amorós. Onada Edicions. 2023,

per Xavier Amorós Corbella, escriptor

Et vaig dir que t'escriuria quan acabés el llibre i ja fa gairebé una setmana que el vaig acabar. Potser hauria preferit escriure't de seguida perquè hauria retingut més detalls i ara allò que em queda és sobretot la impressió general.

Primerament, et vaig dir que el tema em va sorprendre. En moltes altres novel·les has situat l'acció, en part, fora de Catalunya, però aquesta vegada has anat més enllà i tot el contingut de la novel·la és estranger: La protagonista és una noia, una dona, anglesa d'origen irlandès i l'acció es desenvolupa a Anglaterra i Irlanda. Sortosament, la Maeve és una persona de la teva generació i això te l'ha fet més propera a l'hora d'imaginar-la. De tota manera, l'exercici ha estat arriscat però ha sortit bé. Potser no som tan diferents els humans, d'un lloc a l'altre, hi ha matisos però el fonamental és sempre igual. D'això ens en parlen els llibre i les pel·lícules, i d'aquí en deus haver tret alguns suports a l'hora de descriure els personatges.

La música fa de vincle, és veritat, el rerefons sonor del llibre ens és comú perquè la música ens arribava al mateix temps. Com sempre fas, els personatges aviat mostren les claus del seu caràcter. Primer, El Ronan i la Maud, amb les seves aspiracions i la seva trajectòria, que estimen la Maeve des de la seva diferent visió del mon. La Maeve mateixa, que esdevé l'artífex de la seva pròpia vida, la construeix tal i com a ella li agrada, amb els errors i els encerts. La Phyllis, l'amiga, el Darren, el germà inadaptat. Tots ells tenen els seus motius i aspiracions i transiten pel llibre de vegades formant part de la trama principal i d'altres seguint les seves dèries. El personatge de Margaret Tatcher trobo que és molt encertat. Reconec que em va semblar atrevit utilitzar una persona real tan coneguda com a personatge important del llibre i, com tot, ho has sabut fer funcionar perfectament. I l'àvia Sally, la sorpresa final, quan ja et penses que tens tota la informació, surt aquesta línia argumental que mereixeria un altre llibre per ella sola.

En fi, magnífic. 

Xavier Amorós Corbella, escriptor.

Barcelona, 10/07/2023

 

Homenatge al General Moragues.

11 SETEMBRE 2023

El país que havia perdut la seva ànima seia vora el port, amb les mans buides. Mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. "Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent", es va exclamar. "De cap manera!", li vaig respondre. "Ets un gran, un formidable país." "En què ho coneixes?", s'escridassà el pobre vell país, una mica revifat. No hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres.

Així comença la narració El País Moribund que va escriure Salvador Espriu l'any 1935. Al final de la prosa explica que el país va caure, amb clapoteig, a les aigües encalmades. El periodista considera millor telegrafiar la notícia que mullar-se per salvar el País. "Ja en trobarem un altre que ens faci més peça", va pensar.

La notícia al diari va ser:

"VELL PAÍS OFEGAT AHIR AIGÜES PORT. NO S'HA IDENTIFICAT CADÀVER"

Aquell dia, les redaccions treballaren d'una manera febrosa. Hom compensà amb escreix la penúria econòmica editorial: es varen vendre una cinquantena (almenys!) de periòdics en llegua nostrada.

Espriu parlava, aleshores, al seu recull Ariadna al laberint grotesc, del país moribund. Vint-i-vuit anys després, el 1963, encara asseverava: Arran sempre de terra, el teu musell s'afina barrigant entre deixalles. L'amo t'encerta cada dia el llom, en fer-ne dòcil blanc d'escopinades. Grunys de plaer i fàcilment t'ajups sota el fuet i les burles més grasses.

Posteriorment, al cap d'uns anys, la revifalla va ser esplendorosa. La llengua, el nostre tresor, es recuperava, s'estudiava, s'aprenia, es valorava, semblava que aconseguia la normalitat.

Tot i que, malgrat l'esplendor, la revifalla havia estat, un cop més, efímera.

La gran lingüista i defensora de la llengua catalana, malauradament desapareguda fa poc, Carme Junyent ens recordava unes paraules de Frederic Mistral (escriptor provençal en llengua occitana del segle XIX): "Quan un poble ha estat esclavitzat, si conserva la llengua és com si tingués les claus de la presó".

Aquestes claus de la presó s'han anat enfonsat, a poc a poc, al fons del mar, com el país moribund d'Espriu.

Avui retem Homenatge al General Josep Moragues, que va lluitar durant la Guerra de Successió per defensar Catalunya davant de les forces borbòniques. El conflicte era entre els partidaris de Felip V, que era un rei totalitari i l'Arxiduc Carles d'Àustria, que era parlamentari i proposat pels aliats. Els catalans defensaren la seva candidatura.

Una de les valuoses aportacions del General Moragues en la Guerra de Successió fou que comandava la direcció de la guerra en la Catalunya interior, que tenia com a base principal la fortalesa de Cardona. Des d'allí els soldats catalans combatien les tropes borbòniques que entraven a Catalunya per reforçar el Setge de Barcelona.

La població de Reus havia pres partit per l'Arxiduc Carles. El 3 de juny del 1712, l'arxiduc concedí a Reus el títol de ciutat imperial.

Com sabem, a partir del Tractat d'Utrech del 1713, els aliats van trencar l'aliança contra França i Felip V; i es van retirar de la lluita a canvi de concessions territorials. L'arxiduc Carles, en morir el seu germà Josep I, havia heretat el tron austríac. Els catalans es van quedar sols lluitant contra el Borbó, ajudat pel seu oncle, el rei de França. No seria la darrera vegada que Europa se'ns gira d'esquena.

Amb la caiguda de Barcelona les revenges van ser terribles, el General Moragues va ser detingut, jutjat en un procés sumaríssim, torturat i executat, decapitat i esquarterat el 27 de març del 1715. El cap del General es va exposar com a escarni dins d'una gàbia de ferro penjada al Portal de Mar durant anys.

L'11 de setembre de l'any passat vaig començar la Glosa institucional a la plaça del Baluart amb aquestes paraules: "Avui és la Diada en què commemorem la reivindicació dels nostres drets, la constatació que continuem essent i que seguim dempeus en la seva defensa. Avui celebrem la Festa Nacional de Catalunya, també per recordar l'aferrissada i darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre del 1714. L'última vegada que es va lluitar amb armes fins a la mort per fer fora l'invasor".

"Vivim en una societat plural, la diversitat és la realitat, la tendència del segle XXI; cada cop més. I l'únic que ens pot unir com un sol poble és la llengua, perquè ens identifiqui com a poble cohesionat i sòlid. Perquè tots sabem que, si en un país no roman viva la llengua pròpia, no hi ha identitat. I si no hi ha consciència d'identitat, els catalans ja no existim."

Ha transcorregut un any i la situació no ha millorat.

La nostra eina principal per defensar la pàtria de cara al futur, és defensar la llengua i aconseguir tenir un Estat Propi. Les negociacions amb Espanya no solen ser fructíferes.

Molts pobles, com Catalunya, han hagut de combatre, compromesos, per aconseguir la seva llibertat, per conservar la seva llengua. La llengua d'un país, una llengua culta i mil·lenària com la nostra, cohesiona sòlidament la unitat d'un poble, és a dir, propicia la fusió social, per això l'hem d'estimar i tenir cura d'ella, perquè ens convertirà en un sol poble, i no ens dividirà en guetos. Els opressors saben perfectament que quan un poble perd la seva llengua, perd la seva identitat.

De vegades hi ha pobles que han lluitat durant anys per aconseguir la independència, i ho han fet, però no han pogut salvar la llengua. La independència és primordial, el nostre objectiu, evidentment, però sense perdre mai la nostra llengua, perquè, com va dir Patrick Pearse "La llengua és el que identifica intrínsecament una nació".

Patrick Pearse va ser un dels capdavanters de la Revolta de Pasqua, a Irlanda, a principis del segle XX. Va ser fundador de l'escola St Enda's on els nens aprenien el gaèlic irlandès. Els irlandesos el 23 d'abril del 1916 s'organitzaren i s'alçaren en armes per establir la República irlandesa. La lluita entre els nacionalistes irlandesos i l'exèrcit britànic, va ser acarnissada. La contesa va durar sis dies, fins que els britànics van sotmetre els nacionalistes irlandesos. Ens aquells moments els irlandesos lluitaven units, fins i tot hi van participar quaranta dones sòcies del Consell de Dones irlandeses, i estem parlant del 1916. Les represàlies van ser, com sol passar, terribles. Entre els ajusticiats hi havia en Patrick Pearse un dels capitosts de la Revolta. Aleshores encara no havien aconseguit la llibertat. Va ser després de la guerra d'Independència d'Irlanda, que el 1921 els irlandesos van aconseguir la seva República.

Carme Junyent deia: Els joves canvien molt més de llengua o utilitzen per defecte molt més el castellà. Això voldria dir que no tenen la consciència que podíem tenir nosaltres que era una llengua per la qual calia lluitar, per les circumstàncies en què havia viscut.

És cert. Malgrat que també hi ha un gran gruix de joves i no joves, vinguts de fora des de fa generacions o que han arribat fa uns quants anys, que no canvien mai la seva llengua per la de la terra que els acull I no ho fan perquè no els cal. Una llengua que no és necessària, no s'utilitza, i si no es fa servir, no pot perdurar.

I parafrasejant Espriu, jo també "parlo d'esperança, desesperançada", perquè el país moribund d'antany, ja no té cap esperança si no intentem posar tota la nostra força per assimilar el missatge de Ventura Gassol que ens transmet a Les tombes flamejants :

El poema parla d'una pàtria que va morir, una pàtria que era tan bella, que no la van gosar enterrar. Era una pàtria que dormia el son de la mort molt a la vora del mar, i les sirenes li desvetllaven el cor amb els seus cants. Fins que un dia, a la claror d'albada, de dins d'una de les tombes va sorgir una veu nova que cantà:

Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l'hora

d'esventar la cendra,/ oh Pàtria de les tombes flamejants.

Aquesta veu nova de la qual ens parla Ventura Gassol, ha de despertar els nostres joves, tan diversos, tan plurals, que són el futur de Catalunya. L'espurna que torna a encendre la flama els ha de fer veure que tenim un projecte important en comú; una espurna que pot encendre la flama és un element que ens uneix dins de la diversitat, i que ens unirà a tots si no la deixem morir. La veu nova, l'espurna que encén la flama per fer possible la cohesió social és la llengua catalana, la nostra llengua, culta i mil·lenària.

Bona Diada Nacional de Catalunya.

Visca Catalunya Lliure!

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

Reus, 10 de setembre de 2023 

Placa commemorativa del centenari de Xavier Amorós Solà

 Descoberta de la placa commemorativa del centenari de Xavier Amorós Solà - 23/11/2023

En aquesta casa va néixer Xavier Amorós Solà fa cent anys. Al costat mateix hi havia la botiga, Les Amèriques, fundada per l'avi i dos socis més el 1911. La botiga dels somnis de l'avi Rodolf, com diu el pare al poema "En memòria". Quan la seva germana Eulàlia estava a punt de néixer, a finals del 1925, van traslladar-se al pis del raval Santa Anna i pocs anys després, al començament de la guerra civil, van construir el xalet on ell hi va viure fins que es va casar.

Dels llocs on vius durant la infantesa se'n guarden records, com els més incipients del pare en aquest edifici –incipients perquè el Xavier nen encara no havia complert els tres anys quan jugava amb una veïna d'aquest carrer que era de la seva edat, l'Enriqueta Pintaluba, amb qui sempre va conservar l'amistat. Potser durant aquests mesos haureu pogut escoltar "Els records ens diverteixen", un programa de ràdio recuperat per La Nova Ràdio que reprodueix les converses amb la seva amiga, també d'infantesa, Maria Tarragó en què dialoguen de molts temes, com aquell que tracta sobre els seus estius als masos veïns on estiuejaven de petits.

La ciutat de Reus sempre va ser molt estimada pel pare. En parla a les memòries, als articles; les converses amb tertulians ocasionals a peu dret a la plaça de Prim, lluminosa i voltada –aleshores- d'edificis que van anar desapareixent, amb l'excusa del progrés; casalicis com l'Hotel de Londres, el Gran Cafè París, el Cafè de l'Esquella, el Bol d'Or, El Casino, El bar Solsis... Estimava, també, el carrer Llovera, el raval de Jesús, el Centre de Lectura, l'antic Reus Deportiu situat davant de l'estació del Nord, les botigues, el quiosc dels Gort, la Sastreria Queralt... I molts altres indrets.

Al llarg dels seus noranta-nou anys la ciutat ha canviat i ell ha seguit estimant-la. No tan sols els carrers, les places, els passejos i els seus edificis, sinó també -i sobretot- la seva gent.

En iniciar-se la commemoració de l'Any Amorós, la resposta de la ciutat de Reus ha estat gairebé unànime: durant tots aquests mesos s'han organitzat i realitzat tot tipus d'actes literaris, des de diverses entitats, també individualment, o grups, de joves i grans. Sempre amb persones al capdavant que preparaven actuacions i celebracions des de diferents vessants. Homenatges, espectacles, representacions, lectures, entrevistes, articles publicats... tot dut a terme amb il•lusió, cadascun amb resultats entranyables. Ell hauria estat molt feliç en veure i escoltar com interpretàveu, analitzàveu o recitàveu els seus textos a través de la feina realitzada per tots els que heu escrit, actuat, dirigit, muntat, i pensat en ell mentre ho treballàveu.

Vull donar les gràcies a l'Ajuntament de Reus per la seva iniciativa, per la labor duta a terme pel Departament de Cultura amb el regidor Dani Recasens com a cap i per la seva presència i implicació en els actes. Gràcies, també, a la tasca feta per la Biblioteca Central Xavier Amorós amb Cristina Garreta al capdavant.

Expresso la meva gratitud a la Diputació, a la Generalitat de Catalunya i a l'Ajuntament de Pradell de la Teixeta, al Centre de Lectura i a totes les entitats i organitzacions. I en especial a totes les persones que s'han compromès amb la celebració de l'Any Amorós realitzant tants actes emotius que la família tant agraïm, perquè és la demostració palesa de l'estima de la ciutat de Reus per l'escriptor Xavier Amorós Solà, el meu pare.

Gràcies a tots els que avui ens acompanyeu.

Els que el vàreu conèixer recordareu que ell sempre hi era; a Les Amèriques o a casa seva, sempre a punt per mantenir una conversa amb tots els que el visitaven per consultar-li records que guardava en la seva memòria acurada, detallada, minuciosa, o per demanar-li la seva participació en tot allò que li era possible.

Mil gràcies per no haver-lo oblidat.

Maria Lluïsa Amorós, comissària "Any Xavier Amorós"

Filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua Catalana i Literatura

GLOSSA INSTITUCIONAL DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2022

Maria Lluïsa Amorós, és la convidada de l'Ajuntament de Reus per fer la glossa de l'acte institucional amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

GLOSSA INSTITUCIONAL DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2022

Reus, 11 SETEMBRE 2022

Bon dia a tothom.

Senyor alcalde, autoritats, benvolguts tots.

Abans de començar vull agrair-vos que m'hàgiu convidat a fer la Glossa d'avui, 11 de setembre Diada Nacional de Catalunya, per a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Reus.

Diada en què commemorem la reivindicació dels nostres drets, la constatació que continuem essent i que seguim dempeus en la seva defensa.

Avui celebrem la Festa Nacional de Catalunya, també per recordar l'aferrissada i darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre del 1714. L'última vegada que es va lluitar amb armes fins a la mort per fer fora l'invasor.

Recupero una explicació del lingüista i pedagog català Lluís López del Castillo, perquè de vegades oblidem i, sense adonar-nos, al cap dels anys, com diu Gabriel Ferrater al poema "In memoriam", "la vida regredeix sempre".

El professor López del Castillo exposa:

El català és romànic perquè és la pervivència del llatí que es va parlar en el nostre territori, transformat en la fonètica, en la forma i el significat de les paraules, i en les estructures gramaticals. I és una llengua diferenciada dins del conjunt de les llengües romàniques perquè, malgrat les enormes coincidències de fons entre totes elles, presenta prou trets diferencials per destacar-se'n amb plena individualitat.

Quan treballava a l'Institut Gaudí, jo també explicava a classe que el llatí vulgar és la base més important del català, l'estrat de la llengua. A més d'aquesta base, per la situació geogràfica de Catalunya, el català es va anar formant, constituint, amb altres elements lingüístics, fossin substrats com l'ibèric i el cèltic; adstrats com l'occità i el francès, o superstrats com el germànic i l'àrab.

A partir del segle XII ja s'escrivien textos en català, i durant el segle XIII Ramon Llull escriu la seva obra amb una prosa madura, segura, matisada, abundosa, planera, enriquida lèxicament i sintàcticament.

Potser ara no és el moment de comentar la riquesa literària que forma part de la literatura catalana en els segles que ens han precedit, ni potser tampoc de manifestar que al llarg del temps, la llengua catalana era parlada a Catalunya amb absoluta normalitat pel poble, els nobles, la burgesia, i també per la monarquia fins que, mort Martí l'Humà sense descendència directa, amb el Compromís de Casp el 1412, van entronitzar el candidat Ferran d'Antequera, dels Trastàmara, una dinastia castellana.

Tot i que, malgrat els canvis sociopolítics que això va comportar i que van continuar i van agreujar-se a inicis del XVI, el poble mantenia viva la seva llengua.

No obstant, a partir del Decret de Nova Planta, a principis del segle XVIII, després de la Guerra de Successió, amb la derrota de l'11 de setembre del 1714, el castellà s'imposà en tots els àmbits públics.

La literatura culta se'n ressentí encara més, els escriptors escrivien en castellà, i els nobles que pul·lulaven al voltant dels governants adoptaren el castellà parlat perquè creien que els donava prestigi social.

El poble seguia fent literatura popular en llengua catalana; aquesta literatura era oral, rondalles, romanços, teatre religiós, profà, entremesos, goigs, nadales... La majoria de gent no tenia accés a la cultura, per això gran part d'aquesta literatura era oral i es transmetia de pares a fills, de generació en generació.

Fins que arribà un moment que, a començaments del segle XIX, escriptors com Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló i d'altres, van ser conscients que la llengua culta catalana s'estava perdent, segurament motivats pels intel·lectuals Il·lustrats de finals del segle XVIII com Josep Pau Ballot (Gramàtica catalana), Ignasi Ferreras (Apologia de l'idioma català), Pròsper de Bofarull (Los condes de Barcelona vindicados), i especialment per les investigacions històriques d'Antoni de Capmany. Capmany va declarar que el català era mort per a república de les lletres, tot i que hi hagués premsa en català, i també assegurà que no veia res en comú entre "els últims versaires barrocs que escrivien en un català corromput i artificiós i l'esplèndid idioma que havien utilitzat els escriptors clàssics catalans". Al seu llibre Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, remarca que "el nostre ja era un idioma literari quan el castellà i l'italià estaven encara lluny de ser-ho".

Els intel•lectuals encapçalats per Joaquim Rubió i Ors, esperonats per les paraules de Capmany i la lectura de les seves obres sobre filologia i història de Barcelona -que van ser fonamentals per a ells-, van descobrir en la llengua catalana la identitat que buscaven i, en ser conscients de la imminent mort de la llengua, van organitzar-se. Van recuperar llegendes i poesia popular, van recuperar i divulgar els clàssics medievals, i iniciaren una reivindicació d'una cultura en català amb fets com la restauració de l'antiga festa dels Jocs Florals.

Va ser un esforç titànic que va obtenir un resultat clau, culminat, a finals de segle XIX, per l'aparició de tres grans escriptors que van travessar fronteres amb les seves obres: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. I el procés no es va aturar: Romanticisme, Renaixença, Naturalisme, Modernisme, moviments literaris amb una llarga llista d'escriptors catalans i obres mestres de la literatura europea, com Solitud de Víctor Català, és a dir, de Caterina Albert, la "primera escriptora moderna de la literatura catalana" com remarca una de les seves biògrafes, Irene Muñoz. Però que no va ser la primera dona que va escriure en català, ja del segle XIV existeix una composició d'amor d'una reina de Mallorca, molt probablement Violant de Vilaragut, adreçada al seu marit, Jaume III de Mallorca, que era lluny, lluitant per recuperar el regne.

Durant el segle XIX el català tornava a ser viu dins l'àmbit literari, malgrat que la llengua estava farcida de castellanismes lèxics i morfosintàctics. A pesar que la prosa de Jacint Verdaguer, precisa, correcta i expressiva, va donar solidesa a la llengua catalana moderna, els escriptors de finals del XIX no es posaven d'acord amb les normes gramaticals, i aleshores, a inicis del XX, aparegué Pompeu Fabra, enginyer industrial, filòleg, el «seny ordenador de la llengua catalana», per dirigir l'obra lingüística.

Amb el Modernisme, que va a cavall entre el XIX i el XX, la llei del pèndol ens havia portat al Noucentisme, amb Josep Carner, "príncep dels poetes", i a partir d'aquí tota la sèrie de magnífics escriptors, homes i dones, que se succeïren al llarg del segle XX.

La situació sociopolítica de la primera meitat del segle XX va ser diversa, convulsa. La Mancomunitat, la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Generalitat Republicana i l'Estatut d'Autonomia; l'esclat de la guerra civil, la posterior dictadura de Franco i la tornada a les persecucions i prohibicions a la llengua, el millor instrument que tenen aquells que no ens volen, o que ens volen atuïts, agemolits, sense alçar la veu, però necessaris per ser capdavanters en tantes coses, com la indústria i la producció econòmica per al seu interès.

Aquests i els seus avantpassats, a través dels temps han intentat anorrear la llengua i perseguir-la perquè tots sabem que allò que dóna identitat a un País, és la llengua pròpia.

El català mai ha recuperat tots els seus drets, sovint manllevats i atacats, menystinguts.

Malgrat la desolació, la desintegració, l'intent d'aniquilació, una i altra vegada hem aixecat el cap, hem tornat a ser.

Deia que, durant tots aquests segles d'alts i baixos, de canvis socials i polítics, la llengua catalana s'ha mantingut; de vegades més forta, d'altres més debilitada, també pletòrica o tímida, popular, casolana, culta.

De tot això que avui he volgut resumir, n'he parlat als alumnes de l'institut a les meves classes durant els 38 anys de docència i he intentat explicar el passat, perquè no podem deixar perdre la memòria històrica, els joves han d'assabentar-se de quins van ser els nostres orígens, quina és la nostra història, sense tergiversacions, i el perquè de les nostres coses i sobretot per què han d'estimar, respectar i conservar la nostra llengua mil·lenària. La llengua també és integració, una necessitat per a la cohesió social, en una societat plural, perquè la llengua ens identifica com un poble sol, unit i sòlid per afrontar els reptes d'avui i els reptes de futur, com ara la llibertat, la igualtat, la justícia social, el progrés, la justícia, la cultura, l'educació... pilars fonamentals d'una democràcia.

De vegades em pregunto si va servir d'alguna cosa la nostra docència, la meva docència, si hem sabut dur a terme la nostra missió com a ensenyants, com a pares, com a comunicadors, com a catalans. M'ho pregunto ara, quan sovint, pel carrer em creuo amb grups de joves o de gent de qualsevol edat; sigui d'aquí, d'allà, de més enllà del nostre País, i sento que -vinguin d'on vinguin- la conversa general és en castellà i no en català. Diglòssia? Una llengua preval sobre l'altra?

Aleshores, desesperançada, em vénen al cap uns versos d'Espriu:

Al vell orb preguntava l'esglai / si el meu poble tindria demà./ I la boca sense llavis començà/ la riota que no para mai.

Tal vegada allò que els nostres enemics pretenen -i no només em refereixo als enemics oficials, els ancestrals i antics, els de sempre, sinó també als enemics de dintre, els que són a prop nostre, que conviuen amb nosaltres i que treballen silenciosament per ajudar a arribar a la nostra desintegració com a poble-, és allò que els antics adversaris van anhelar al llarg dels segles, aconseguir que el nostre poble no tingui demà, perquè saben que la llengua és l'únic que ens pot identificar.

Vivim en una societat plural, la diversitat és la realitat, la tendència del segle XXI; cada cop més. I l'únic que ens pot unir com un sol poble és la llengua, perquè ens identifiqui com a poble cohesionat i sòlid.

Perquè tots sabem que, si en un país no roman viva la llengua pròpia, no hi ha identitat. I si no hi ha consciència d'identitat, els catalans ja no existim.

En aquests darrers mesos, el meu pare, que ja no hi veia, em demanava que li llegís el poema de Ventura Gassol, "Les tombes flamejants", i llegint llegint he anat assimilant el missatge de Gassol de manera que, si sento desesperança, puc albirar una petita espurna de confiança.

Si llegiu el poema, veureu que parla d'una pàtria que va morir, una pàtria que era tan bella, que no la van gosar enterrar. Era una pàtria que dormia el son de la mort molt a la vora del mar, i les sirenes li desvetllaven el cor amb els seus cants. Fins que un dia, a la claror d'albada, de dins d'una de les tombes va sorgir una veu nova que cantà:

Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,/ oh Pàtria de les tombes flamejants.

I aleshores penso que la veu nova de la qual ens parla Ventura Gassol, ha de despertar els nostres joves, tan diversos, tan plurals; els ha de fer veure que tenim una cosa important en comú, un element que ens uneix dins la diversitat, i que ens unirà si no la deixem morir: la llengua catalana.

Bona Diada Nacional a tots.

Visca Catalunya Lliure!

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

*foto de Xulio Ricardo Trigo