GLOSSA INSTITUCIONAL DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2022

Maria Lluïsa Amorós, és la convidada de l'Ajuntament de Reus per fer la glossa de l'acte institucional amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

GLOSSA INSTITUCIONAL DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2022

Reus, 11 SETEMBRE 2022

Bon dia a tothom.

Senyor alcalde, autoritats, benvolguts tots.

Abans de començar vull agrair-vos que m'hàgiu convidat a fer la Glossa d'avui, 11 de setembre Diada Nacional de Catalunya, per a l'Acte Institucional de l'Ajuntament de Reus.

Diada en què commemorem la reivindicació dels nostres drets, la constatació que continuem essent i que seguim dempeus en la seva defensa.

Avui celebrem la Festa Nacional de Catalunya, també per recordar l'aferrissada i darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre del 1714. L'última vegada que es va lluitar amb armes fins a la mort per fer fora l'invasor.

Recupero una explicació del lingüista i pedagog català Lluís López del Castillo, perquè de vegades oblidem i, sense adonar-nos, al cap dels anys, com diu Gabriel Ferrater al poema "In memoriam", "la vida regredeix sempre".

El professor López del Castillo exposa:

El català és romànic perquè és la pervivència del llatí que es va parlar en el nostre territori, transformat en la fonètica, en la forma i el significat de les paraules, i en les estructures gramaticals. I és una llengua diferenciada dins del conjunt de les llengües romàniques perquè, malgrat les enormes coincidències de fons entre totes elles, presenta prou trets diferencials per destacar-se'n amb plena individualitat.

Quan treballava a l'Institut Gaudí, jo també explicava a classe que el llatí vulgar és la base més important del català, l'estrat de la llengua. A més d'aquesta base, per la situació geogràfica de Catalunya, el català es va anar formant, constituint, amb altres elements lingüístics, fossin substrats com l'ibèric i el cèltic; adstrats com l'occità i el francès, o superstrats com el germànic i l'àrab.

A partir del segle XII ja s'escrivien textos en català, i durant el segle XIII Ramon Llull escriu la seva obra amb una prosa madura, segura, matisada, abundosa, planera, enriquida lèxicament i sintàcticament.

Potser ara no és el moment de comentar la riquesa literària que forma part de la literatura catalana en els segles que ens han precedit, ni potser tampoc de manifestar que al llarg del temps, la llengua catalana era parlada a Catalunya amb absoluta normalitat pel poble, els nobles, la burgesia, i també per la monarquia fins que, mort Martí l'Humà sense descendència directa, amb el Compromís de Casp el 1412, van entronitzar el candidat Ferran d'Antequera, dels Trastàmara, una dinastia castellana.

Tot i que, malgrat els canvis sociopolítics que això va comportar i que van continuar i van agreujar-se a inicis del XVI, el poble mantenia viva la seva llengua.

No obstant, a partir del Decret de Nova Planta, a principis del segle XVIII, després de la Guerra de Successió, amb la derrota de l'11 de setembre del 1714, el castellà s'imposà en tots els àmbits públics.

La literatura culta se'n ressentí encara més, els escriptors escrivien en castellà, i els nobles que pul·lulaven al voltant dels governants adoptaren el castellà parlat perquè creien que els donava prestigi social.

El poble seguia fent literatura popular en llengua catalana; aquesta literatura era oral, rondalles, romanços, teatre religiós, profà, entremesos, goigs, nadales... La majoria de gent no tenia accés a la cultura, per això gran part d'aquesta literatura era oral i es transmetia de pares a fills, de generació en generació.

Fins que arribà un moment que, a començaments del segle XIX, escriptors com Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló i d'altres, van ser conscients que la llengua culta catalana s'estava perdent, segurament motivats pels intel·lectuals Il·lustrats de finals del segle XVIII com Josep Pau Ballot (Gramàtica catalana), Ignasi Ferreras (Apologia de l'idioma català), Pròsper de Bofarull (Los condes de Barcelona vindicados), i especialment per les investigacions històriques d'Antoni de Capmany. Capmany va declarar que el català era mort per a república de les lletres, tot i que hi hagués premsa en català, i també assegurà que no veia res en comú entre "els últims versaires barrocs que escrivien en un català corromput i artificiós i l'esplèndid idioma que havien utilitzat els escriptors clàssics catalans". Al seu llibre Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, remarca que "el nostre ja era un idioma literari quan el castellà i l'italià estaven encara lluny de ser-ho".

Els intel•lectuals encapçalats per Joaquim Rubió i Ors, esperonats per les paraules de Capmany i la lectura de les seves obres sobre filologia i història de Barcelona -que van ser fonamentals per a ells-, van descobrir en la llengua catalana la identitat que buscaven i, en ser conscients de la imminent mort de la llengua, van organitzar-se. Van recuperar llegendes i poesia popular, van recuperar i divulgar els clàssics medievals, i iniciaren una reivindicació d'una cultura en català amb fets com la restauració de l'antiga festa dels Jocs Florals.

Va ser un esforç titànic que va obtenir un resultat clau, culminat, a finals de segle XIX, per l'aparició de tres grans escriptors que van travessar fronteres amb les seves obres: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. I el procés no es va aturar: Romanticisme, Renaixença, Naturalisme, Modernisme, moviments literaris amb una llarga llista d'escriptors catalans i obres mestres de la literatura europea, com Solitud de Víctor Català, és a dir, de Caterina Albert, la "primera escriptora moderna de la literatura catalana" com remarca una de les seves biògrafes, Irene Muñoz. Però que no va ser la primera dona que va escriure en català, ja del segle XIV existeix una composició d'amor d'una reina de Mallorca, molt probablement Violant de Vilaragut, adreçada al seu marit, Jaume III de Mallorca, que era lluny, lluitant per recuperar el regne.

Durant el segle XIX el català tornava a ser viu dins l'àmbit literari, malgrat que la llengua estava farcida de castellanismes lèxics i morfosintàctics. A pesar que la prosa de Jacint Verdaguer, precisa, correcta i expressiva, va donar solidesa a la llengua catalana moderna, els escriptors de finals del XIX no es posaven d'acord amb les normes gramaticals, i aleshores, a inicis del XX, aparegué Pompeu Fabra, enginyer industrial, filòleg, el «seny ordenador de la llengua catalana», per dirigir l'obra lingüística.

Amb el Modernisme, que va a cavall entre el XIX i el XX, la llei del pèndol ens havia portat al Noucentisme, amb Josep Carner, "príncep dels poetes", i a partir d'aquí tota la sèrie de magnífics escriptors, homes i dones, que se succeïren al llarg del segle XX.

La situació sociopolítica de la primera meitat del segle XX va ser diversa, convulsa. La Mancomunitat, la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Generalitat Republicana i l'Estatut d'Autonomia; l'esclat de la guerra civil, la posterior dictadura de Franco i la tornada a les persecucions i prohibicions a la llengua, el millor instrument que tenen aquells que no ens volen, o que ens volen atuïts, agemolits, sense alçar la veu, però necessaris per ser capdavanters en tantes coses, com la indústria i la producció econòmica per al seu interès.

Aquests i els seus avantpassats, a través dels temps han intentat anorrear la llengua i perseguir-la perquè tots sabem que allò que dóna identitat a un País, és la llengua pròpia.

El català mai ha recuperat tots els seus drets, sovint manllevats i atacats, menystinguts.

Malgrat la desolació, la desintegració, l'intent d'aniquilació, una i altra vegada hem aixecat el cap, hem tornat a ser.

Deia que, durant tots aquests segles d'alts i baixos, de canvis socials i polítics, la llengua catalana s'ha mantingut; de vegades més forta, d'altres més debilitada, també pletòrica o tímida, popular, casolana, culta.

De tot això que avui he volgut resumir, n'he parlat als alumnes de l'institut a les meves classes durant els 38 anys de docència i he intentat explicar el passat, perquè no podem deixar perdre la memòria històrica, els joves han d'assabentar-se de quins van ser els nostres orígens, quina és la nostra història, sense tergiversacions, i el perquè de les nostres coses i sobretot per què han d'estimar, respectar i conservar la nostra llengua mil·lenària. La llengua també és integració, una necessitat per a la cohesió social, en una societat plural, perquè la llengua ens identifica com un poble sol, unit i sòlid per afrontar els reptes d'avui i els reptes de futur, com ara la llibertat, la igualtat, la justícia social, el progrés, la justícia, la cultura, l'educació... pilars fonamentals d'una democràcia.

De vegades em pregunto si va servir d'alguna cosa la nostra docència, la meva docència, si hem sabut dur a terme la nostra missió com a ensenyants, com a pares, com a comunicadors, com a catalans. M'ho pregunto ara, quan sovint, pel carrer em creuo amb grups de joves o de gent de qualsevol edat; sigui d'aquí, d'allà, de més enllà del nostre País, i sento que -vinguin d'on vinguin- la conversa general és en castellà i no en català. Diglòssia? Una llengua preval sobre l'altra?

Aleshores, desesperançada, em vénen al cap uns versos d'Espriu:

Al vell orb preguntava l'esglai / si el meu poble tindria demà./ I la boca sense llavis començà/ la riota que no para mai.

Tal vegada allò que els nostres enemics pretenen -i no només em refereixo als enemics oficials, els ancestrals i antics, els de sempre, sinó també als enemics de dintre, els que són a prop nostre, que conviuen amb nosaltres i que treballen silenciosament per ajudar a arribar a la nostra desintegració com a poble-, és allò que els antics adversaris van anhelar al llarg dels segles, aconseguir que el nostre poble no tingui demà, perquè saben que la llengua és l'únic que ens pot identificar.

Vivim en una societat plural, la diversitat és la realitat, la tendència del segle XXI; cada cop més. I l'únic que ens pot unir com un sol poble és la llengua, perquè ens identifiqui com a poble cohesionat i sòlid.

Perquè tots sabem que, si en un país no roman viva la llengua pròpia, no hi ha identitat. I si no hi ha consciència d'identitat, els catalans ja no existim.

En aquests darrers mesos, el meu pare, que ja no hi veia, em demanava que li llegís el poema de Ventura Gassol, "Les tombes flamejants", i llegint llegint he anat assimilant el missatge de Gassol de manera que, si sento desesperança, puc albirar una petita espurna de confiança.

Si llegiu el poema, veureu que parla d'una pàtria que va morir, una pàtria que era tan bella, que no la van gosar enterrar. Era una pàtria que dormia el son de la mort molt a la vora del mar, i les sirenes li desvetllaven el cor amb els seus cants. Fins que un dia, a la claror d'albada, de dins d'una de les tombes va sorgir una veu nova que cantà:

Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,/ oh Pàtria de les tombes flamejants.

I aleshores penso que la veu nova de la qual ens parla Ventura Gassol, ha de despertar els nostres joves, tan diversos, tan plurals; els ha de fer veure que tenim una cosa important en comú, un element que ens uneix dins la diversitat, i que ens unirà si no la deixem morir: la llengua catalana.

Bona Diada Nacional a tots.

Visca Catalunya Lliure!

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

*foto de Xulio Ricardo Trigo

Josep Baqués, pintor

 

Josep Baqués. Presentació de Maria Lluïsa Amorós de l'Exposició del pintor i inauguració de la trenta-cinquena temporada artística de Galeria d'Art El Claustre, a la ciutat de Girona. In memoriam.

En algun moment de la nostra atrafegada vida quotidiana ens aturem a pensar i recordem que la fantasia forma part del gènere humà, per tant, en el nostre entorn, està inclosa.

Els escriptors, quan utilitzen la fantasia, poden transformar i materialitzar un món imaginat.

També els pintors.

En entrar a l'estudi, o a una sala d'exposicions, i contemples els quadres de Josep Baqués, tens la sensació que has entrat a la llodriguera del conill de l'Alícia i has lliscat pel pou pregon fins arribar al jardí ple de meravelles i colors.

Els poetes, amb breus paraules, et fan interpretar la seva visió de la realitat, que amaguen amb símbols. Josep Carner, el 1906, va publicar un recull de poemes on els fruits i la dona són els protagonistes: si els llegeixes t'adones que ens transmet la idea de l'actitud d'unes dones joves, madures o velles, a través de la comparació, l'al·legoria o el contrast. Hem de saber relacionar les maneres de fer d'aquestes dones amb el color, el perfum, el gust, la bellesa o la forma de la fruita. La interpretació que fem en llegir els poemes que simbolitzen la joventut de la dona, és la següent: les peres, les prunes, els préssecs, les llimones, les síndries, equivalen a la plenitud i la bellesa de la dona, fruites que tenen connotacions de caràcter sensual: concretament el color, el gust i la finor de la pell.

Quan t'endinses en l'obra de Josep Baqués, et trobes amb una explosió de llum amb diverses tonalitats, com el groc de la llimona, el roig de la maduixa, el pigment de la violeta, el magenta de la magrana; hi veiem les peres, els préssecs, fruits de primavera i estiu, i la dona, protagonista, barrejada amb textures de colors sensuals. Aquesta és una donna angelicata, com la Laura de Petrarca i la Beatrice de Dante.

El 1906, Josep Carner -no oblidem que és un poeta del Noucentisme- també ens presentava una donna angelicata, com els autors humanistes del segle XIV, com els trobadors catalans i provençals del XII i el XIII mostren les seves dames a les composicions, i no una dona de carn i ossos, amb defectes i virtuts, com fa el poeta Ausias Marc.

Diu Josep Carner a Les llimones casolanes:" Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa/ damunt el voleiar dels braços i el vestit. /El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa/ i ja a la cantonada és Licas, el marit." A la següent estrofa parla dels fills petits que fan entremaliadures. I continua: "Cansada, pren la copa de bella transparència/ on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,/ i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència/ el raig de la llimona, la mel de romaní."

Als quadres de Josep Baqués també hi trobem la poma, fruit de tardor i d'hivern, que simbolitza la vellesa de la dona, perquè, com diu Lamon a Alidé, quan són vellets i ella plora perquè s'ha fet vella, "et tinc a vora meu, com la poma escollida/ que es torna groga i vella i encara fa perfum."

Baqués també dibuixa les magranes, que en el poema de Carner simbolitzen l'enaltiment de la sexualitat femenina; i el raïm, símbol del poeta, perquè representa la seva concepció de la infantesa com a paradís, i en sent nostàlgia.

El món virolat, verd, violeta, magenta, rosat; els ocells, magnífics, el paó, la grua ("quina grua el meu estel,/ quin estel la meva grua!/-de tant com brilla en el cel/ sembla una donzella nua." Diu Salvat Papasseit al Poema de la rosa als llavis.); la vida i el treball al camp, els fruits de la terra. Tot això, se'ns presenta en el món màgic de l'obra de Baqués. També el mar i les seves criatures; el mar de Venècia, amb trobadors i arlequins i homes àgils i eteris, de circ. Cavalls, éssers ancestrals, que acompanyen aquestes dones que vesteixen de colors vius i gairebé no somriuen, dones que no envelleixen i són immortals, com els raïms de Carner, com el seu paradís de la infantesa.

Endinsem-nos en el món pictòric d'en Josep Baqués, gaudim-ne i deixem-nos seduir, com l'Alícia en Terra de Meravelles, de tot allò que ens transmet l'artista: l'esclat de llum ufana i plena de vida; les fruites que emanen sensualitat i bellesa en els bodegons; les dones, enigmàtiques i angelicates; els cavalls, bells, magnífics; les aus i les caragoles de mar que ens deixen sentir el so de les profunditats de les aigües misterioses, i els peixos, que les coneixen. També aquests éssers gairebé literaris: el trobador, l'arlequí i els trapezistes.

Moltes gràcies.

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora

En motiu de la inauguració de l'Exposició del pintor Josep Baqués (1931/2021)

Mostra que inaugura la trenta-cinquena temporada artística de Galeria d'Art El Claustre a la ciutat de Girona. Temporada 2017-2018, amb la presència dels propietaris de la galeria senyors Mascort i de l'alcaldessa de Girona senyora Marta Madrenas.

Girona, 15 de setembre, 2017  

* El 2018 Josep Baqués va dibuixar la portada de la novel·la de Maria Lluïsa Amorós "La casa de Rose Warren" Onada Edicions

Guardeu-me la paraula.

 Guardeu-me la paraula. Presentació. 

PRESENTACIÓ de GUARDEU-ME LA PARAULA

26 octubre 2023

Al llarg d'aquest 2023 hem pogut assistit a la quantitat d'actes dedicats a Xavier Amorós, lectura de poemes, de fragments dels seus textos de cròniques novel·lades, d'articles de costums, periodístics, i també hem vist escenificacions a partir dels seus textos.

El teatre era una de les vessants culturals que agradava a Xavier Amorós. Una afició heretada del seu pare. Des de petit va viure en un ambient on el teatre tenia un paper essencial i familiar. El seu pare n'era molt aficionat, i en va fer de jove. El Xavier nen llegia teatre, des de petit; a casa seva es parlava de Sagarra, de Guimerà, d'Ignasi Iglésies, de Pitarra, de Lorca.., també dels grans actors del moment. Cada diumenge la família Amorós anava al Teatre Fortuny a la llotja que tenien llogada.

Al barri de xalets on vivien, per Nadal representaven El Pastorets, es reunien un grup de veïns al xalet, casa seva. I ens explica que al col·legi dels padres de la Sagrada Família representaven els Pastorets del senyor Pàmies i "les obres dramàtiques més convulsives de la Renaixença", mal interpretades pels actors, amb un apuntador que se sentia com insistia dient el text i amb decorats i il·luminació deplorable. Però el públic aplaudia amb fervor. " A desgrat de tot, a mi, el teatre em tenia el cor robat", ens diu. Va interpretar el paper d'arcàngel Sant Gabriel a L'estel de Natzaret del senyor Pàmies i va continuar actuant després, al teatre dels Escolapis de Sarrià i, també a Barcelona, va anar a fer unes proves per doblar una pel·lícula. No va saber el resultat de la prova i no va poder dedicar-se a ser doblador perquè va morir el seu pare i va haver de tornar a Reus.

Aquí va continuar fent-ne, de teatre, no tan sols els Pastorets sinó també teatre a Ràdio Reus, o el muntatge de dos espectacles de varietés anomenats "Festival de Primavera".

Anys més tard va escriure una obra de teatre, "Història sentimental", que guanyà el Premi Santiago Rusiñol als Jocs Florals de Mendoza (Argentina) el 1958.

La seva amistat amb Bonaventura Vallespinosa i la mútua vinculació amb el Centre de Lectura, els portà a organitzar el Teatre de Cambra. Van representar obres traduïdes pel doctor Vallespinosa, entre altres, "Figuretes de vidre" de Tennesse Williams.

Des de petita, el pare me n'havia parlat molt de "les figuretes". El doctor Vallespinosa l'havia traduït al català i va ser el director de la representació que Xavier Amorós, Pilarín Orta, Jaume Juan Magriñà i Maria Bonet, van representar al Centre de Lectura en una sessió de Teatre de Cambra el 7 de juny de1956.

Abans que s'aixequés el teló, que s'encengués el focus, vaig passar una por terrible. Quan esperava que el teló tirés amunt i havia de sortir pel flanc a iniciar el meu monòleg, estava esgarrifat. Podria jurar que em volia morir allí mateix. Estava segur que en sortir a l'escenari el pànic em paralitzaria i no seria capaç d'articular paraula. Érem al juny. Duia un jersei blau fosc de mariner, de llana gruixuda i de coll alt i, malgrat aquella peça, estava glaçat. Durant uns llarguíssims segons vaig pensar que era impossible que recordés aquella cascada de frases que havia de dir al públic. Preferia morir-me en aquella solitud, entre bastidors, a deu pams d'allà on començava la bateria, que sortir a l'escena. Però vaig sortir, em vaig empassar la saliva i vaig parlar. Hi havia un silenci immens, sota zero: era més que un silenci absolut. Sonava, de fons, aquella música que havia escollit el Jaume Juan Magriñà perquè la que recomanava l'autor no ens agradava gaire.

Ens explica.

Anys més tard, juntament amb els joves de l'Agrupació pericial, van acomboiar una nova associació d'espectadors del Teatre Fortuny. Entre moltes de les obres triades van portar "Primera història d'Esther" de Salvador Espriu. El Fortuny estava ple i Espriu va assistir a la representació. La resposta de bona part del públic, el pare l'explica amb detall amb el to finament irònic que de vegades fa servir als seus escrits.

Ara, el 12 de novembre, a les acaballes de l'Any Xavier Amorós, podrem gaudir de la representació teatral que fa la companyia El Trole, amb guió d'Antoni Nomen basat en textos de Xavier Amorós i de Xavier Amorós Corbella. Dirigida per Ramon Llop i produïda per Quim Besora, i dramatúrgia dels tres.

Tots tres havien tingut amistat amb Xavier Amorós, sobretot pel vessant cultural: fos teatral, poètic, literari, també en relació al Teatre de Cambra o de la Revista del Centre de Lectura. Per tant han pogut treballar els textos a fons, còmodament, perquè el coneixien, sabien quines serien les seves respostes en la tria que feien per muntar l'espectacle.

A la primera part de l'obra es representen esquetxos de la biografia d'Amorós, que defineixen moments i pensaments significatius que van formar el jove Amorós i la seva visió i descoberta del món. També fragments en prosa i poesia, ben cohesionats. Acaba, aquesta part, amb un Xavier Amorós de quaranta anys i una reflexió final de l'Amorós de 75 anys. A més hi ha unes reflexions poètiques del meu germà Xavier, que ell mateix interpreta.

Xavier Amorós Corbella, com diu l'Antoni Nomen, "crític, poeta i bon coneixedor de la poesia paterna, analitza en persona la trajectòria poètica del progenitor".

A la segona part l'espectacle agafa un caire diferent, són esquetxos basats en els relats d'Amorós contats amb humor i fina ironia.

El 1972, Xavier Amorós, va dir:

El teatre autèntic és poesia. Es parla justament de "poesia dramàtica". I en fidel correspondència, afirmarem també que el teatre, perquè és poètic, és intensament humà.

La poesia del teatre no té com a únic vehicle la paraula, com en el cas de la poesia expressada per mitjà de poemes, sinó també de situacions i d'altres elements que cal veure, que cal captar no tan sols per l'oïda i la comprensió de la paraula i la sensibilitat, sinó que, en el contacte inicial, han d'entrar pels ulls. Una visió riquíssima de suggerències, la qual afina i multiplica les potències de l'espectador.

Us convido a tots a assistir a la representació de l'obra "Guardeu-me la paraula" que posarà en escena la companyia El Trole el 12 de novembre a les 6 de la tarda al Teatre Bartrina. Podrem gaudir de la màgia del teatre de la mà de tots ells i us puc garantir que, per la conversa prèvia que vaig tenir amb l'A. Nomen, el Ramon Llop i el Q. Besora i el guió que, amablement, m'han deixat llegir, serà una delícia.

Maria Lluïsa Amorós

filòloga i escriptora, comissària "Any Xavier Amorós"

*fotografia de Ramon Lladós

Canal Reus TV - Programa Fot-li    -->>  Guardeu-me la paraula (teatre)

https://maria-lluisa-amoros.webnode.cat/l/guardeu-me-la-paraula/

Novel·la històrica, novel·la literària: el procés d'escriptura

 

Novel·la històrica, novel·la literària: el procés d'escriptura

Conferència 10a Universitat Nova Història. Antic Convent de Sant Francesc. Montblanc. 3/8/2023

La meva escola d'aprenentatge per a ser escriptora.

Escoltar un conte, llegir-lo, és un dels plaers que formen part de la nostra infantesa. Si en aquells primers anys t'explicaven una rondalla, un romanç, un poema, i a mesura que creixies eren tu qui descobries la lectura amb el llibre a les mans, t'imaginaves els personatges. Aquest era un fet meravellós, perquè aquells éssers eren teus, tu els havies recreat en la teva imaginació a mesura que el text, el relat, t'anava atrapant.

La meva escola d'aprenentatge per a ser escriptora van ser els llibres, la lectura. Passar un dia amb un llibre preferit, durant la infantesa, és un dia viscut plenament, ens diu Marcel Proust, i afegeix que potser ens pensàvem que, aquestes hores, les vivíem sense viure. Jo crec que sí que les vivia amb la mateixa intensitat, perquè feies teva la lectura, la història, i era tant o més emocionant que jugar amb els cosins o els amics, al jardí de l'àvia.

A mesura que creixia, sense saber-ho, el meu aprenentatge seguia essent la lectura, l'observació silenciosa de l'entorn quotidià, i escoltar el grans quan parlaven d'allò que havien viscut i del seu dia a dia.

Els meus pares van formar part d'aquest ensenyament espontani. Els relats de la mare, els contes de tradició oral que contava, el seu amor pels llibres. I el pare, Xavier Amorós, gran conversador, amant del teatre, de la ràdio, de la literatura, la poesia i la cultura en general.

Les vivències que vaig tenir amb ell van ser significatives per a mi, encara que llavors no n'era conscient. (Primera Història d'Esther al Fortuny, conèixer la companyia dirigida per Ricard Salvat, L'Escola d'Art dramàtic Adrià Gual, amb actors com el mateix Salvat, M. A. Capmany, M. Roig, J.M. Benet i Jornet... i el mateix Espriu que va assistir a la representació. Jo només tenia 8 anys i vaig tenir la sort de sortir a l'escenari fent de capgròs. Els recordo a tots i la representació d'aquell 17 de maig de 1963. Em portava als concerts del Raimon, a veure cinema d'Art i Assaig, també la pel·lícula Plàcido, de Berlanga, que vam comentar posteriorment. Converses i poemes llegits des de petits. Els seus Temps estranys eren relats a casa amb la seva conversa amena i didàctica).

A banda de l'aprenentatge per l'entorn cultural familiar, crec que la creativitat innata i la imaginació hi tenen a veure amb la meva formació com a escriptora.

També els estudis de llengua i literatura, l'experiència amb adolescents, explicant literatura i llengua durant 38 anys en un institut de Secundària. Les converses amb gent gran nascuda a principis del s. XX que havien viscut la guerra i la postguerra, gent que pertanyia als dos bàndols i saber escoltar els seus relats des del seu punt de vista.

A més hi ha el meu interès per la història, a través d'hemeroteques, de la premsa de l'època, de llibres, de documentals, del fons de les biblioteques, dels arxius històrics, d'internet que cal contrastar sempre.

Tot aquest conjunt de factors és la base del meu aprenentatge per escriure les meves novel·les.

La primera novel·la que vaig publicar data del 1986. N'he publicat 18, entre novel·les juvenils i per a adults. Són novel·les són literàries, i molt sovint els fets reals, històrics, es barregen amb la ficció.

El meu procés d'escriptura

En el moment que em poso a escriure una novel·la he de saber el tema, l'argument, l'època i el lloc en què es desenvoluparà i qui la protagonitzarà.

Aleshores ve el treball, que ha de ser continuat, regular, intents, amb dedicació absoluta, vius dins de la novel·la i, com més avances, més introduïda et trobes, fins al punt que, a voltes, no és fàcil desconnectar de l'univers literari. Perquè si et despertes a la nit i penses alguna escena, algun fet que et sembla imprescindible, no pots esperar l'endemà perquè potser hauràs perdut la idea i t'aixeques a escriure.

Les novel·les infantils i juvenils tenen una complexitat diferent, han de ser més curtes, capítols més breus, argument lineal i sobretot, saber connectar amb ells, has de saber situar-te en el seu lloc, tornar a l'època de la infantesa o l'adolescència, no parlar-ne des del punt de vista de l'adult, sinó de l'escriptor que s'identifica amb els personatges, i els protagonistes són nens o nenes, nois o noies, dependrà de l'argument.

En aquestes novel·les la història no hi forma part, encara que en podem exceptuar una de juvenil:

D'on véns, Jan? 1994 Cruïlla Col. Gran Angular (recent acabada la revolució contra el dictador Ceaușescu i la seva caiguda, una parella viatja a Bucarest a adoptar un dels moltíssims nens sense família que hi havia a les llars d'acollida romaneses, perquè el dictador promovia que es tinguessin fills per fer gran el país, i la gent no podia mantenir-los, per això acabaven deixant-los a les cases d'acollida.)

Lectura Pàg. 88-89

A les novel·les per a adults la tècnica és diferent, de vegades començo el relat in medias res (vol dir en mig de l'assumpte, la història s'inicia en un moment àlgid) i continuo amb el flashback fins arribar al moment cronològic del primer capítol, aleshores segueix cronològicament. Com a Els til·lers de Mostar que de seguida comentaré.

Escric directament a l'ordinador (les primeres novel·les encara les vaig escriure a màquina, eren els anys 80). Abans de començar faig la preparació, utilitzo llibretes grans per fer-me l'esquema de la novel·la, per apuntar-me idees que després desenvolupo, per fer la llista dels noms, la data de naixement i l'origen dels personatges. Els pobles i ciutats on transcorrerà la novel·la... Aquestes llibretes es van omplint a mesura que redacto. A la meva taula hi ha fulls de paper, la llibreta, també faig servir post its amb notes. Pot donar la impressió de caos, però sempre m'hi entenc. Inicio el relat i va fluint.

A més de la creació, cal la documentació, la informació, els viatges als llocs on transcorre la novel·la, la presència física i el contacte és important.

Si la novel·la transcorre en un temps passat i els llocs poden haver canviat, busques fotografies, documentació als arxius, mires documentals, llegeixes llibres, escoltes relats de supervivents, (pares, familiars, avis, memòria del que explicaven)

Els indrets on es desenvolupa l'acció de les meves novel·les no són tan sols a Catalunya, sinó també en països que conec a fons per les reiterades visites, per les temporades que hi he pogut passar, per la vida quotidiana que hi he pogut fer, o perquè hi he pogut tornar per poder afinar els detalls.

A les novel·les per a adults, m'agrada barrejar la novel·la històrica amb la literària encara que el relat basat en fets reals no ha de ser un tractat d'història, sinó que aquí entra al redacció literària, la interpretació de la ficció sense deixar de ser fidel a la realitat.

I quan creus que la novel·la està acabada, ve la feina més intensa, la revisió de la novel•la. Has de revisar que la part d'història no domini sobre la literària.

Quines novel•les qualifico d'històriques? quines de literàries?

Totes són literàries i algunes també es poden incloure com a històriques.

Com per exemple, aquestes.

Els til·lers de Mostar, 1996 Columna edicions. El fons històric tracta de la guerra dels Balcans. La protagonista, Andrea, bosniana refugiada a Catalunya que després de la guerra intentarà buscar l'home que estimava, Branco, serbi, que en aquells moments viu a Praga.

El tema de la novel·la va sorgir quan vaig llegir al diari una notícia que parlava d'una bosniana refugiada a Catalunya que deia que enyorava els til·lers del seu carrer, a Mostar. Les novel·les per a adults, solen tenir les dones com a protagonistes perquè m'agrada endinsar-me en la psicologia de les dones.

El procés d'escriptura va durar tres anys perquè en aquells moments havia d'alternar la meva feina a l'institut amb la d'investigació i l'escriptura. La documentació era bàsica, vaig passar-me hores i hores a les hemeroteques, biblioteques, consultant els diaris físicament, totes les notícies de la guerra dels Balcans.

Aquells anys no hi havia la facilitat d'internet. Qualsevol notícia als mitjans de comunicació o fotografies podien ser importants. Prenia notes en una llibreta, tot allò em servia en el moment d'escriure.

No tan sols m'havia de documentar en hemeroteques, sinó que vaig tenir entrevistes amb refugiats que aleshores vivien a Catalunya.

Lectura d'un fragment de Els til·lers de Mostar. Pàg. 184-185

La casa de Rose Warren. 2018 Onada Edicions, la qualifico de novel·la històrico-literària. Així com la documentació que vaig fer servir per la de la guerra dels Balcans va ser amb les entrevistes a refugiats i la premsa escrita de l'època, en aquesta que la primera part tracta de la guerra civil a Reus, la documentació oral va ser a través del meu pare, de documentals, publicacions històriques, llibres i premsa, també. Especialment la consulta a les moltes revistes que es publicaven a Reus, em van ajudar per a la documentació de la moda, i notícies de tot tipus com l'actuació d'una orquestra en un moment determinat, botigues que ja no hi són... etc.

La segona part transcorre a l'exili, als camps de concentració, concretament el d'Argelers, vaig anar a visitar la zona i a consultar l'arxiu, molt sovint. La tercera part tracta d'en Joan, un nen, fill dels protagonistes, atrapat entre dues guerres, la civil espanyola i la segona guerra mundial, que anirà refugiat a Londres. Vaig veure filmacions d'antics documentals i vaig consultar publicacions d'aleshores. De la vida quotidiana a Londres durant els bombardejos vaig poder parlar amb una senyora que era una nena aleshores.

Lectura de La casa de Rose Warren pàg. 221-222

Fer novel·la històrica és una feina fascinant, us deia que les novel•les que qualifico d'històriques, són també literàries, perquè la història és dins de la literatura.

El procés d'investigació t'absorbeix intensament, els viatges als llocs dels quals parles, una i altra vegada, les descobertes que no esperes, els arxius, la premsa de l'època, consultes a internet, que has de contrastar. I més fascinant, encara, el procés de fusió, la barreja dels fets reals amb la ficció i els teus personatges.

Com també he fet amb les dues darreres novel·les:

Els nens de la senyora Zlatin 2021 Columna Edicions. Finalista del Premi Ramon Llull 2020 i de l'Amat Piniella 2022 i Confidències vora el Tàmesi  2023 Onada Edicions

1-Els nens de la senyora Zlatin: Dues històries paral·leles transcorren al llarg de la narració, uns fets reals: el dels nens d'Izieu i  la història dels Verdier, que és de ficció però també té una vessant històrica que és el temps de la primera postguerra a Barcelona, quan els nazis vivien tranquil·lament i luxosament al voltant del Ritz, protegits pel règim franquista i la societat derrotada vivia amb por i precàriament.

La documentació i informació era exhaustiva: durant dies vaig consultar els Arxius dels Memorial d'Izieu, vaig veure pel·lícules del procés del nazi Barbie, testimonis del judici, vaig tenir accés a les fotografies que es van fer els nens durant el 1943-1944, a les seves cartes i dibuixos. Les reiterades visites i les consultes que em va facilitar el Director del Memorial d'Izieu, Mr. Dominique Videau. Consultes als Arxius a Lió on hi ha documents de l'època, consultes  de documents a París. Consultes a la premsa, diaris on line i físics. Biblioteques, llibreries.

Respecte a la part dels nazis al Ritz i postguerra espanyola dels anys 40, per a la construcció dels personatges, memòria històrica, escrita, documentals i de persones reals.

Lectura Els nens de la senyora Zlatin pàg. 9-10-11

2- Confidències vora el Tàmesi. El relat està protagonitzat per una noia de família irlandesa, nascuda a Liverpool. El seu caràcter rebel i les seves ganes d'aconseguir ser algú dins del món de la política la portarà a Londres durant els anys 70 època de transformacions, música, moda... Entrarà al món de la publicitat perquè entra a treballar a l'agència Saatchi & Saatchi. Una noia laborista que admira Margaret Thatcher perquè aconsegueix entrar a formar part d'un món d'homes exclusiu per a ells dins de la política. Viurem el relat literari al compàs de la història d'una època amb Thatcher, que ocuparà un lloc fins llavors reservat als homes. Les dones seran protagonistes, les àvies, com la Sally, una àvia irlandesa lluitadora, com al Maud, la protagonista Maeve i la seva amiga Phyllis. Totes tenen un paper primordial, conjuntament amb els homes que formen part de la seva vida, dels seus amors i desamors. En aquesta novel·la trobarem personatges reals i ficticis amb perfecta fusió. La història i la ficció formen un únic relat.

La música, les cançons d'aquells anys, marcaran la la cronologia. La música evolucionarà com la societat. Són anys de moviments convulsos políticament. (Malvines, miners, IRA). La memòria històrica d'Irlanda també serà important.

Lectura un fragment. Confidències vora el Tàmesi Pàg. 361-362

No vull deixar d'esmentar Vora el llac. Empúries, 1999, ja que la guerra civil és l'origen de la novel·la, amb tres dones protagonistes que viuen la guerra de forma generacional: l'àvia, republicana, que la viu de ple, amb l'exili i la tornada a Catalunya amb silencis i renúncies. La seva filla, que viu en la societat franquista dels vencedors, i la néta que no ha conegut directament la guerra però que en viu les conseqüències.

Lectura Vora el llac pàg. 87

Durant els anys posteriors a la guerra civil, moltes famílies no en parlaven, ni als seus fills, ni als seus néts. Hi havia pors, silencis, segurament per la situació política que va venir a continuació. 

La novel·la històrica ha d'arribar als joves.

No hem de perdre la memòria històrica. Les generacions properes no l'han d'oblidar.

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga i escriptora, catedràtica de Llengua catalana i Literatura.

Montblanc, 3 d'agost 2023

YouTube ▶

Santa Coloma de Farners, literatura i arrels

 

Santa Coloma de Farners, literatura i arrels. Biblioteca Joan Vinyoli 21/11/2023

Eren els primers anys 70 que vaig conèixer Santa Coloma de Farners. Acompanyàvem l'àvia Maria Capdevila Cors a passar bona part de l'estiu a Can Pinxo. Allà hi trobaria la seva cunyada Quimeta Serra, que hi vivia, i altres amigues que havien marxat a viure a altres poblacions però hi tornaven a estiuejar, la Vázquez de l'empresa Orion, l'Elvira i la Lolita, entre altres. La tieta Quimeta havia estat casada amb Josep Cors Bellvehí, un germà de l'avi del meu home, el qual regentava un forn de pa on ara hi ha la plaça del Firal cantonada amb el carrer Noguer.

La meva sogra Nuri retrobava la seva amiga Tuietes Boada, també la botiga de teixits Ramilans, els Capdevila... Aquell dia dinàvem a Can Pinxo, on ens rebia la Fina, la mestressa, i menjàvem una paella boníssima que preparava el pare d'en Josep, l'actual propietari.

A Santa Coloma vaig descobrir el parc de Sant Salvador, la Font Picant, l'ermita, la casa dels Capdevila, casa pairal de l'àvia, l'edifici de la Caixa de Pensions on va néixer la mare del meu marit, Núria Cors Capdevila, perquè el seu pare, Ramon Cors Bellvehí, aleshores n'era el delegat; les galetes de Can Tuyarro i de la pastisseria Trias, la ratafia, la botifarra dolça de la botiga del carrer Frederic Clascar, la Festa Major al mes de Setembre... i moltes altres coses. 

Durant tot aquest temps, encara que els grans ja no hi són, en Ramon i jo hi hem anat tornant sovint, i aquest dimarts 21 de novembre ens fa il·lusió venir a presentar la meva nova novel·la "Confidències vora el Tàmesi" a la Biblioteca Joan Vinyoli, de la mà d'en Guillem Terribas, llibreter, comunicador i activista cultural, amb el suport de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament i de la Llibreria Butiñà. En el mateix acte faré una donació a la Biblioteca d'uns llibres meus (juvenils i per a adults) i del meu pare Xavier Amorós Solà, escriptor, botiguer, polític, activista cultural, Creu de Sant Jordi, Fill Il·lustre de Reus... els cinc volums de l'obra completa editada per l'Ajuntament de Reus.

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga i escriptora

Catedràtica de Llengua catalana i Literatura, comissària de l'Any Xavier Amorós.

https://maria-lluisa-amoros.webnode.cat/

*A la fotografia els avis del meu home, Ramon Cors Bellvehí i Maria Capdevila Cors, fills de Santa Coloma de Farners.

La Biblioteca Central Xavier Amorós

 La Biblioteca Central Xavier Amorós

Els llibres eren importants a casa. Ho sé des dels primers anys de vida.

Les prestatgeries blanques instal·lades en llocs privilegiats de l'àmplia sala lluminosa del pis del raval de Jesús, es començava a omplir de llibres, còmodament col·locats, perquè les lleixes encara no estaven atapeïdes, ja que no feia gaires anys que els pares eren casats. Aquests llibres que estrenaven llibreries, eren elements valuosos per a nosaltres.

Jo també tenia, des de molt petita, una llarga lleixa de fusta penjada a la paret a la cambra de jugar que, poc a poc, s'anava omplint de contes.

No recordo quan vaig anar per primera vegada a la biblioteca del Centre de Lectura, però sí que la freqüentava molt durant els anys d'estudiant i, posteriorment, hi anava per consultar material literari i d'hemeroteca per a la documentació de les meves novel·les. Aquesta biblioteca havia estat visitada assíduament per un Xavier Amorós molt jove, on algunes tardes anava a llegir llibres, com Perot i l'estel. Els seu pare tenia molts llibres, a casa, però també va ensenyar els seus fills a conèixer la biblioteca i saber-se desenvolupar en ella.

Els llibres i les biblioteques eren valuoses per a la família Amorós.

Al cap dels anys, el pare va saber una gran notícia: la primera biblioteca municipal de Reus, situada a l'antic escorxador, portaria el nom de Xavier Amorós. Aquella decisió unànime del ple de l'Ajuntament, ens va omplir de goig i no cal dir què va significar per a ell, amant dels llibres i del casal, llar, palau o magatzem, on s'hi encabeixen.

La Biblioteca Central Xavier Amorós es va inaugurar la vigília de Sant Jordi del 2003.

Quina ha estat la meva experiència personal en aquesta biblioteca durant aquest vint anys?

Doncs, a part del que representava per al meu pare i de l'estreta relació que hi ha tingut durant els dinou anys que la va gaudir, jo, com a escriptora, també hi he viscut experiències agradables.

Des que vaig començar a publicar novel·les l'any 1986, he fet presentacions dels llibres quan han sortit publicats. A Reus, al Centre de Lectura, per exemple, a la sala Emili Argilaga, novel·les publicades per Editorial Cruïlla, com Aquella tardor amb Leprechaun.1988. Premi Vaixell de vapor, o Un glop de calvados. 2003. Publicada per Columna Edicions.

A la Biblioteca Central Xavier Amorós, l'any 2008 l'escriptora Margarida Aritzeta em va presentar Me'n torno al carrer Kieran, novel·la juvenil publicada per l'Editorial Barcanova. El vestíbul que fa de sala va omplir-se de gom a gom com sempre ha continuat succeint amb les altres novel·les que hi he anat presentant, amb persones del món de la cultura, el teatre, l'escriptura, la traducció i el periodisme: Magí Sunyer, la novel·la juvenil El misteri de la capsa magnètica, el 2015. A partir del 2016 van ser novel·les per a adults, com La Força d'Aglaia presentada per Eugeni Perea; el2017 Lluís Pasqual em presentà El retorn de l'Àngela; el 2018 Xavier Graset, La casa de Rose Warren, i el 2019 Joaquim Mallafrè Berenar sota les moreres. Aquestes cinc darreres obres publicades per Onada Edicions.

A la Biblioteca Xavier Amorós també he donat conferències, he presentat llibres, he anat a conversar amb els lectors de diferents Clubs de Lectura que llegeixen novel·les meves. He anat a veure actes, exposicions i he assistit a presentacions de llibres. El darrer acte solemne en el qual vaig participar, com a comissària, va ser la Sessió Inaugural de l'Any Xavier Amorós, l'1 de març d'enguany, 2023.

Ara, a la Biblioteca, hi ha dipositat el fons bibliogràfic del meu pare. Els llibres que han viscut a casa dels pares des que jo era petita. Gairebé tots aquests llibres han format part de la vida del meu germà Xavier i de la meva. De vegades, si volia trobar un llibre que recordava que el pare tenia, hi anava, per consultar-lo o perquè me'l deixés i sempre li tornava religiosament. El meu germà Xavier coneixia molt bé la biblioteca de casa dels pares, ell sabia trobar cada llibre, coneixia els racons de cada prestatgeria, cada amagatall de cada volum. I això que a casa dels pares no quedava cap habitació sense llibreries farcides, atapeïdes, no espaiades entre llibre i llibre com recordo les primeres que hi havia a casa dels pares a mitjans dels anys 50. Cap paret d'habitació ni cap tros de passadís quedaven lliures.

A la Biblioteca, també hi ha els llibres del meu germà Gabriel; ell ja no hi és, i els pares van voler donar-los a la Biblioteca. Com si els llibres del Gabriel i del pare, es fessin companyia.

Maria Lluïsa Amorós

Filòloga i escriptora, comissària "Any Xavier Amorós"

Publicat a Biblioteca Central Xavier Amorós, Reus  el 16 de setembre de 2023

Blog de Maria Lluïsa Amorós