La poma escollida
...i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.
De vegades tens la sort que la majoria de dies de la teva infantesa hagin estat feliços. L'entorn de casa, les petites converses amb els pares, la lectura, els jocs interpretats i escenificats amb personatges inanimats, el fet i amagar amb els amics de la infància a la plaça dels Màrtirs, els dies que dinava a casa dels avis on l'ànima era l'àvia moderna que gaudia envoltada de nets, amb els quals m'agradava organitzar aventures al terrat; les visites al xalet de l'àvia paterna amb el jardí idealitzat; el col·legi, les amigues.
Després, en arribar l'adolescència, el món se't podia tornar més fosc, una mica més complicat; amors i desamors, amistats agradables o no tant; il·lusions desdibuixades que intentaves que prenguessin forma, els estudis que forjarien el teu futur.
Als divuit anys ja no hi havia ni rastre d'aquella adolescent. Una estada a l'estranger convivint amb gent diferent en tantes coses, el pas per l'Institut i la imminent entrada a la Universitat, havien donat pas a la noia que anava finalitzant una dècada que li havia semblat especialment llarga.
I aleshores ens vam trobar.
Un viatge fortuït a Andorra, un noi de Reus, un Volkswagen escarabat, la pujada al Pas de la Casa i una sorprenent nit de ball només amb ell.
Era l'inici.
La noia imaginativa, somiadora, amant dels llibres i plena de projectes, es va trobar amb aquell jove que emprendria una vida amb ella. Sense dubtes, sense preguntes, amb seguretat i entusiasme, tots dos vam estrenar un camí junts.
No saps per quin motiu els anys passen i passen, tan de pressa que sembla que els hagis viscut sense viure'ls, malgrat que ho hagis fet intensament. I llavors, si t'atures a pensar, veus vivències, a trossos, amb seqüències, amb detalls o de lluny. Però t'acompanyen.
El 18 d'octubre de 1974, després d'un any i mig de separació forçada, va arribar el nostre dia esperat. Era el principi de matinades amb llum blavosa, ocre, amb petits núvols, o nítida. De vespres de color "d'olor de poma", de cel rogenc i foc. També, és clar, dies negres, d'oratge i de tempesta. Molts viatges, racons d'Europa encisadors; a Viena un vals en solitari a la pista de ball d'un saló ple d'un públic que ens veia giravoltar com si voléssim sota els llums de cristall. Projectes consensuats, converses serioses o plenes de riures; la feina de cadascú, la filla tan desitjada; les alegries i els desenganys. Fins que t'adones que fa cinquanta anys que estem junts i que no ens avorrim perquè no hi ha rutina.
Per això ho hem celebrat amb aquells que estimem i que han volgut acompanyar-nos. Molts dels que van venir el dia del nostre casament; la meva mare, els nostres germans, tres tietes, cosins que no podien faltar; l'amiga i la cunyada que també van ser-hi aquell dia de 1974, i aquells que encara no existien, com la nostra filla, els nebots amb les seves parelles i els renebots. Dues cunyades i amics posteriors, i també, en el nostre record, els que ens van acompanyar fa cinquanta anys, aquells que estimàvem i ja no hi són, perquè els anys no transcorren sense conseqüències.
El dinar de celebració, ple de cordialitat, de converses, de calidesa en un entorn fantàstic, familiar i amb bona taula, que quedarà per sempre en la nostra memòria, reforçada amb les precioses fotografies de la nostra neboda. Un 9 de novembre de 2024 que no oblidarem i el tindrem tan present com el llunyà 18 d'octubre de 1974.
I quan ets conscient que has estat al costat del teu home durant cinquanta anys i ell continua essent el company amb qui has compartit tantes coses, per bé i per mal, i encara et brillen els ulls en veure'l, et sents especialment feliç. I tens una mica de temença que et temps continuï fent de les seves i que corri bojament, de forma trepidant, com ha succeït durant aquest mig segle.
Maria Lluïsa Amorós, filòloga i escriptora
Novembre 2024
