Conversa amb Carme Riera.
Carme Riera Guilera va néixer a Palma (Mallorca) el 1948.
Va fer els estudis primaris i secundaris a Palma. El 1968 va anar a viure a
Barcelona, on es va llicenciar en Filologia hispànica.
El 1974 va guanyar el premi de narració curta Puig i
Llensa, de la revista "Recull" de Blanes amb Te deix, amor, la mar
com a penyora, publicada en un aplec que porta el mateix títol, el 1975.
Així s’iniciava la seva trajectòria literària.
La seva relació amb la literatura té una doble vessant,
la d’escriptora i la de professora, catedràtica de la Universitat Autònoma de
Barcelona. Ella es defineix com “una professora que escriu, una escriptora que
ensenya el que escriuen els altres”.
Carme Riera té una extensa llista de publicacions: 14
novel·les, 4 reculls de contes, dietaris, memòries, un guió radiofònic per a
Catalunya Ràdio, també guions per a
TV3., i alguns llibres infantils, un d’ells la vida de Ramon Llull. I dins del
gènere novel·lístic, novel·la eròtica, novel·la negra, novel·la històrica.
No m’allargaré en la llista de les seves obres que ja
coneixeu, o que podeu cercar per descobrir-les.
En aquest darrer llibre, Gràcies, ens explica que
el seu coneixement de la literatura de segles anteriors i el fet d’aprofundir
l’obra de poetes de la poesia espanyola del Segle d’Or, o autors de novel·la
bizantina, cortesana, gòtica, i havent estudiat la tècnica de la novel·la de
fulletó romàntic i els seus herois, no hauria escrit de la mateixa manera obres
com Una primavera per a Domenico Guarini
del 1980, que ella qualifica de primera i única novel·la militant del feminisme
i de les llibertats, o la novel·la històrica Dins el darrer blau (1994)
que hauria estat diferent. També, d’altres com Cap al cel obert, L’estiu
de l’anglès...
I és que la Carme Riera professora no es pot separar de
la Carme Riera escriptora, la seva personalitat rica en imaginació i
sensibilitat literària, es desdobla per apropar els alumnes cap al coneixement
i estima vers la literatura i, al mateix temps, l’estudi i aprofundiment dels
clàssics i literats de tots temps l’omple d’una saviesa tècnica que es transmet
a la seva paraula escrita, és a dir, les seves obres.
El seu reconeixement com a escriptora per part del públic i la crítica s’ha anat succeint. Les seves obres han guanyat premis prestigiosos, com el Prudenci Bertrana, el Josep Pla, el Ramon Llull, el Sant Jordi, el premi Crítica Serra d’Or, el Sant Joan...
Els seus llibres han estat traduïts al castellà (ella
mateixa n’ha fet la traducció de gairebé tots), també s’han fet traduccions a
l'alemany, l'anglès, el grec, l'italià, el neerlandès i el rus, sempre amb una
molt bona recepció crítica.
Com a estudiosa de la literatura castellana
contemporània, va publicar el 1987 “La
obra poètica de la Escuela de Barcelona”, poetes dels anys 50: Jaime Gil de
Biedma, José Agustín Goytisolo i Carlos Barral. Respecte al treball d’aquests
dos darrers poetes, va escriure diversos estudis sobre la seva poesia.
L'any 2000 la Generalitat de Catalunya li va concedir la
Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària i, el mateix any, li van
atorgar el premi Elio Vittorini que concedeix el Departament de Turisme de
Siracusa al millor autor estranger traduït a l'italià, per l'adaptació de Dins el darrer blau.
Ha tingut
reconeixements com el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana,
el 2005.
Des del 2012 forma part de la Real Academia Española.
És presidenta de CEDRO, l'entitat de gestió dels autors,
editors i periodistes espanyols, des del 2015.
I ha estat reconeguda amb el Premio Nacional de las
Letras Españolas 2015, concedit pel Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, per
"l'altíssima qualitat de la seva obra en català i en castellà, en la qual
es combina la creació literària amb la investigació i difusió, una obra
polifacètica de repercussió universal".
Aquest any 2025, Carme Riera commemora els 50 anys de la publicació del primer llibre: Te deix, amor, la mar com a penyora. I ens presenta Gràcies, unes memòries literàries on ens explica per què escriu, l’inici del seu recorregut literari i anys posteriors.
I dic l’inici
perquè l’ofici d’escriptora s’havia anat gestant des dels primers anys del seu
pas per la vida. La nena que escoltava històries i relats de l’àvia Catalina;
la nena que observa l’entorn més immediat, les dones de la família i les que
freqüentaven la casa, la cosidora, la planxadora, amb les converses secretes
amb la seva mare, que ella sentia d’amagat. El procés de la seva formació a les
aules del col·legi de monges del Sagrat Cor, on va fer primària, i el canvi a
l’Institut Joan Alcover on coneixerà un altre tipus de professorat que li
obrirà els ulls a un univers diferent. L’adolescent que va descobrint la
societat d’aleshores -en alguns aspectes una mica endogàmica- de l’illa de
Mallorca. L’amor per la seva mar, immensa protagonista que l’agombola i esdevé
un element imprescindible per continuar vivint... Tot això contribuirà a
conformar la seva personalitat i prepararà la futura escriptora on les dones
tindran un paper primordial i protagonista.
L’escriptor Pere Calders deia que el fet d’haver viscut
molt de temps durant la infantesa en una masia, el va influir humanament.
Explicava que, en aquells anys, (va néixer el 1912) quan es feia fosc, a pagès,
la família i els mossos es reunien al voltant d’una gran llar de foc i contaven
històries d’aparicions, de fantasmes i de fets extraordinaris. Els nens
escoltaven els relats amb orelles de pam. Després en anar-se’n a dormir,
pujaven les escales amb llums d’oli, de carbur i, impressionats com estaven,
veien tot d’ombres projectades a les parets.
A més, a les golfes de la masia, hi havia òlibes que feien nius, i
ratolins que feien corredisses... i en el silenci de la nit se sentien sorolls
estranys que feien desbordar la imaginació. Quan en Calders va començar a
escriure, les primeres crítiques el van sorprendre, perquè consideraven que els
seus contes parlaven de l’absurd, de la cosa insòlita i de la fantasia, i a ell
li semblava que tot el que explicava li havia passat en un sentit o altre.
Tots naixem amb una personalitat pròpia que es va
elaborant a mesura que creixem i, en el cas que algunes persones ensopeguin amb
uns estímuls adients que els facin treballar la imaginació curosament,
amorosament, en pot resultar un escriptor, una escriptora.
Carme Riera porta la poesia dins, una poesia que sap
transmetre a través de les seves narracions líriques, a través de la visió del
que l’envolta, del que ha sentit contar i ha volgut conèixer-ho, investigar-ho
a fons per explicar-nos-ho, com fa a la magnífica novel·la històrica Dins el
darrer Blau. Situada a finals del segle XVII, tracta sobre la persecució
d’un grup de jueus conversos mallorquins condemnats a la crema pública per la
Inquisició.
La novel·la està escrita amb una prosa plena de
delicadesa, i, cito: amb “una mesurada barreja de llengua culta i formes
mallorquines populars que podien ser vives a finals del segle XVII”. Ella va
dir: “La meva ajuda més important va ser el [Diccionari Etimològic de Joan]
Coromines. Vaig treballar molt perquè les paraules que jo emprava, especialment
en la llengua dels diàlegs, fossin d’època”. També va consultar a fons el
Diccionari Català-Valencià-Balear, l’Alcover-Moll i va recuperar rondalles i
contes que havia escoltat i llegit en la seva infantesa: “Era la llengua viva
que sentia quan era petita”, ens explica.
En el seu llibre Gràcies ens relata unes memòries
literàries que enllaça amb la seva trajectòria vital. És un llibre encantador i
amè, narrat amb una prosa que, potser involuntàriament, a voltes, també és
poètica.
Com quan parla de la seva mar:
“La mar tranquil·la és una làmina intacta, unes
estovalles ben parades sobre una taula infinita, un llençol d’estrena ben
ajustat a un llit immens. Per contra, enfadada, pastora xots a voler o es
converteix en aquella bèstia terrible amb la qual no volia tractes Paul Valéry”.
Al llibre comenta sobre la seva tia: “semblava treta
d’una novel·la de Villalonga, o, els personatges de Villalonga s’inspiren en personatges
com la meva tia.”
¿La fórmula de la seva configuració com a escriptora
podria ser la mar, la timidesa, els secrets d’adolescència, la personalitat de
dues dones: l’àvia, la tia amb les quals va passar moltes estones
escoltant-les, observant-les...?
A l’article La
mar immensament blavosa que va publicar Neus Aguado el mes de març de1994,
any en què va ser “escriptora del mes”, diu que “l’entorn més immediat és el seu
millor entorn literari”. També exposa que la seva manera d’escriure suggereix més
que de diu perquè el misteri precedeix a la descoberta de la paraula. Es
refereix a l’amistat entre dones, fins i tot l’amor. També fa referència als
primers contes: “la parla col·loquial mallorquina és utilitzada amb mestratge
per aconseguir la denúncia, sense judici, dels atemptats contra l'estètica, la
sensibilitat i l'amor.”
Aquesta forma de “suggerir més que dir”, potser no es
tracta tan sols de l’època a la qual es refereix, en què van ser escrits els
primers contes (anys 70s), sinó que podria ser una característica literària
pròpia de la seva escriptura.
Als seus llibres trobem la seva manera de veure la vida, el seu tarannà amable i ple de recursos, d’imaginació, de ganes d’encomanar als altres l’amor per la lectura, sigui escrivint les seves històries a través de les narracions, les novel·les, els poemes..., sigui com a docent enamorada de la literatura, de la paraula.
“El gest i la paraula” és el títol d’un recull d’assajos de l’escriptor Feliu Formosa. En una entrevista li pregunten el perquè del títol i ell respon que com a autor de teatre i actor, el gest i la paraula son les dues eines que utilitza. I com a poeta, no només l’eina és la paraula sinó que el gest també, perquè és la seva predisposició a escriure aquelles paraules. Ausias Marc, el gran poeta de Gandia del segle XV, fou el primer escriptor que en els seus poemes parla de les dones com a éssers humans, no les idealitza com els trobadors ni les espiritualitza com Petrarca i Dante, ell estima el cos i l’esperit de la dona, i ens diu el que desitja d’elles: el gest, el seny i l’enteniment.
Per tant, el gest, per al poeta, per a l’escriptor, és
l’esperit, i per reflectir-lo, utilitza la paraula.
La paraula parlada, la paraula escrita. Aquí voldria
esmentar l’Aina Moll, filòloga menorquina, figura cabdal de la cultura i la
normalització de la llengua catalana a les Balears i a Catalunya, que fou
professora de la Carme Riera a l’Institut.
Ens comenta que la seva paraula parlada era el mallorquí,
el català de les illes, però no l’emprava per escriure poemes degut que no
s’estudiava. Quan la Carme adolescent va ensenyar els poemes que escrivia a la
senyoreta Moll, li va dir que si la llengua familiar era el mallorquí, el
natural era que escrivissis en català. I la va convidar a assistir al curset de
català que impartia a les alumnes interessades. “Hi hauries de venir”, li
digué. “En català te sortirien millor, ets poemes”.
Crec que va ser un pas decisiu per a la futura
escriptora.)
A partir de llavors, la paraula parlada, el mallorquí, va
esdevenir, també, paraula escrita. Diu:
“escriure en català, en la variant mallorquina, no sols fou per a mi una
manera de fer-li cas a Aina Moll, i una reivindicació política contra Franco i
les seves imposicions en matèria lingüística, sinó també la possibilitat
d’emprar la llengua d’una manera personal”.
Durant la seva trajectòria literària has tingut nombrosos premis importants, però ella sempre recorda el Premi Recull de Blanes perquè va ser el primer.
Guanyar aquell premi va ser ser decisiu per començar la
teva carrera literària, però jo entenc que encara que no l’hagués guanyat i
igualment hagués anat a Editorial Laia on l’esperava Ignasi Riera, tot hauria
anat de la mateixa manera.
És interessant el que explica sobre les cartes; les
cartes als quadres, les cartes en l’escriptura, les cartes i les dones, i les
cartes en la seva literatura. Actualment no se n’escriuen. Estic d’acord amb ella
en valorar el fet d’haver escrit cartes, d’haver-les rebut, el la importància
del gènere epistolar en novel·les, en narracions que sovint son cartes d’amor,
d’amistat.
Actualment s’ha perdut el costum d’escriure’n. I respecte a això, al capítol XVI cita el
poeta Jaime Gil de Biedma que deia “Per què escriure si el normal és llegir?” i
comenta que d’un temps ençà el normal no és llegir.
I comentem que la pèrdua d’aquest hàbit també implica una
pèrdua de comunicació i de relació entre les persones.
Acabo amb les seves paraules: “Escriure és per a mi, una
manera de clarificar, d’explicar-me el món, la realitat que m’envolta. I és
també un mitjà per exterioritzar els dimonis, expulsar els fantasmes.”
Us convido a llegir Gràcies, el llibre on Carme
Riera relata moments d’aquest camí recorregut, ens parla de lectures, de
l’evolució de la seva literatura en aquests anys transcorreguts, d’experiències
i anècdotes, de personatges destacats que va conèixer quan era petita i dels
que ha conegut durant aquests anys, de la gènesi d’algunes de les seves
novel·les, del que l’encoratja a seguir escrivint. És una persona docta que sap
transmetre els seus coneixements de forma amena i entenedora per a tothom.
Maria Lluïsa Amorós Corbella. Filòloga i escriptora. 10/11/25
